Com una fuetada

Quan en Gurney li va haver resumit per telèfon el contingut de la trobada amb l’Adonis Angelidis, incloent-hi els aspectes més esperpèntics de l’assassinat d’en Gus Gurikos, en Jack Hardwick, per insòlit que semblés, es va quedar en silenci. Després, en comptes de tornar-li a recriminar que s’havia desviat del camí estret per on havia de discórrer el procés d’apel·lació, li va demanar que anés a casa seva per parlar més a fons de l’estat de la qüestió.

—Ara? —En Gurney va donar una ullada al rellotge. Eren gairebé dos quarts de vuit i el sol ja s’havia amagat darrere la cresta de ponent.

—És un bon moment, sí. Aquest cony d’història s’està tornant massa rara.

Per sorprenent que fos la invitació, en Gurney no pensava posar-hi pegues. Era evident que convenia una anàlisi profunda i amb totes les cartes damunt la taula.

Al cap de trenta-cinc minuts, quan va arribar a la casa de pagès que en Hardwick tenia llogada, al final solitari d’un camí de terra, molt amunt, als turons ombrívols dels afores del poblet de Dillweed, l’esperava una altra sorpresa. Els fars del cotxe li van revelar que hi havia un altre vehicle aparcat al costat del GTO vermell: un Mini-Cooper d’un blau llampant. Era evident que aquell home tenia una visita.

En Gurney sabia que en Hardwick havia tingut un bon grapat de relacions en el passat, però li costava imaginar-se que cap d’aquelles dones tingués un aspecte tan espectacular com la que li va obrir la porta.

Si no hagués estat per aquells ulls intel·ligents i agressius que semblava que l’avaluessin des del primer moment, en Gurney s’hauria pogut encantar fàcilment amb els seus altres trets: una figura entre atlètica i voluptuosa, exhibida amb atreviment gràcies a uns texans curts arrapats i una samarreta folgada amb el coll en forma de U. Anava descalça i tenia les ungles dels peus pintades de color vermell, la pell bronzejada com un caramel i uns cabells curts i negres gràcies als quals li ressaltaven els llavis molsuts i els pòmuls prominents. No era una dona espaterrant, però tenia una presència aclaparadora, no gaire diferent de la d’en Hardwick.

Al cap d’un moment, va ser ell qui, amb un somriure de possessió, va aparèixer al costat de la dona.

—Endavant. Gràcies per haver fet el viatge.

En Gurney va travessar la porta i va entrar a la sala d’estar. El que de visites anteriors recordava com una cambra espartana havia adquirit uns quants tocs de calidesa: una catifa llampant, una fotografia emmarcada d’unes roselles carbassa vinclades per la brisa, un gerro amb branques de gatsaule, una planta ufanosa en una torreta immensa de ceràmica, dues butaques noves, un bufet molt bonic de pi i una taula rodona amb tres cadires de fusta amb el respatller de travessers al racó de la cambra que hi havia més a prop de la cuina. Era evident que aquella dona li havia inspirat uns quants canvis.

En Gurney va estudiar l’interior de la casa amb ulls d’aprovació.

—Quin goig que fa, Jack. Ha millorat molt.

En Hardwick va assentir amb el cap.

—Sí, coincideixo plenament amb tu. —Llavors va posar una mà a l’espatlla mig nua de la dona i va dir—: Dave, et presento l’Esti Moreno, investigadora del DIC.

La presentació va agafar en Gurney desprevingut, i es va notar, fins al punt que en Hardwick va esclafir una rialla que va semblar un lladruc.

En Gurney es va refer de seguida i va allargar la mà.

—Encantat de coneixe’t, Esti.

—Igualment, Dave. —L’Esti li va fer una encaixada forta i en Gurney li va notar un nombre sorprenent de durícies al palmell. Va recordar que en Hardwick l’havia esmentada com una de les seves fonts d’informació sobre la primera investigació de l’assassinat i sobre les infraccions d’en Mick Klemper. Es va preguntar quin devia ser el grau de compromís de l’Esti en el projecte que compartien en Hardwick i en Bincher, i també volia saber què n’opinava.

Com si tingués un sisè sentit per llegir-li els pensaments, l’Esti va abordar la qüestió sense cap mena de preàmbul.

—Tenia moltes ganes de coneixe’t. Fa temps que intento convèncer aquest home que no es concentri tant en l’apel·lació de la Kay Spalter i que pari més atenció a l’assassinat pròpiament dit. O assassinats, ara, ja… Com a mínim tres, oi? Més, potser? —Tenia una veu enrogallada amb una mica d’accent espanyol.

En Gurney va somriure.

—I ja fas progressos amb ell?

—Sóc molt perseverant. —Va llançar una mirada a en Hardwick, però de seguida es va tornar a concentrar en en Gurney—. Em sembla que la trucada que has fet fa una estona per explicar-li la història dels claus als ulls per fi l’ha fet baixar del burro, oi?

Els llavis d’en Hardwick es van estirar i van dibuixar una ganyota de fàstic.

—Sí, han estat els claus als ulls, sens dubte —va repetir l’Esti, picant l’ullet a en Gurney en un gest de complicitat—. Tothom té alguna cosa que li fereix la sensibilitat, alguna cosa que li crida l’atenció, sí o no? I per això d’ara endavant podríem deixar que el senyor advocat, en Lex, s’encarregués del Tribunal d’Apel·lació, i nosaltres ens podríem dedicar al crim, al crim de debò, no pas a les bajanades d’en Klemper. —Va pronunciar el nom d’aquell home amb una repugnància evident—. La clau és fer sortir a la llum el que va passar de veritat. Hem de fer encaixar les peces del trencaclosques. És això el que penses que s’ha de fer, oi, sí o no?

—Sembla que em llegeixis els pensaments —va respondre en Gurney, mentre es preguntava si l’Esti també li llegia els pensaments que generava aquella samarreta amb el coll tan obert.

—En Jack m’ha parlat de tu. I jo sé escoltar.

En Hardwick començava a semblar inquiet.

—Potser hauríem de preparar una mica de cafè, asseure’ns i posar fil a l’agulla.

Al cap d’una hora, a la taula del racó, amb uns blocs grossos de fulls grocs gargotejats al davant i després d’haver-se servit més cafè, tornaven a repassar els punts més destacats del cas.

—Per tant, estem d’acord que els tres assassinats estan relacionats? —va dir l’Esti, donant copets al seu bloc amb la punta del bolígraf.

—Donant per fet que a l’autòpsia de la mare hi hagi indicis d’assassinat —va dir en Hardwick.

L’Esti va mirar en Gurney.

—Un moment abans que arribessis, he parlat amb una persona de l’oficina del forense. M’ha de trucar demà. Però el fet que el franctirador explorés l’escena del cementiri de Long Falls abans del succés és força revelador. Posem-hi, doncs, que de moment estem parlant de tres crims relacionats.

En Hardwick examinava l’interior de la seva tassa de cafè com si contingués una substància desconeguda.

—No n’acabo de treure l’aigua clara. Segons el mafiós grec amic d’en Gurney, en Carl va demanar a en Gus que organitzés un cop contra algú, que encara no se sap qui és. Llavors l’objectiu del cop se’n va assabentar i, perquè no passés, va atacar en Carl, i després, per si de cas, va liquidar en Gus. Ho he dit bé?

En Gurney va fer que sí amb el cap.

—Excepte la part de 1’amic.

En Hardwick no va fer cas de l’objecció.

—En fi… El que dedueixo de tot plegat és que en Cari i el seu objectiu eren, per dir-ho d’alguna manera, a l’esprint final, al punt àlgid d’estossinar-se l’un a l’altre. És a dir, el paio que ataca primer guanya, oi?

En Gurney va tornar a fer que sí amb el cap.

En Hardwick va prosseguir.

—Doncs no entenc per què un paio en aquesta situació hauria d’escollir un camí tan llarg i tan empipador per liquidar en Cari. El que vull dir és que, si saps que algú ha posat preu a la teva vida, t’hauria d’entrar una mica de pressa. No tindria molt més sentit, ateses les circumstàncies, posar-te un passamuntanyes, irrompre al despatx de Spalter Realty i pelar aquell malparit? Enllestir la feina en mig dia en comptes de dedicar-hi una setmana sencera? I què me’n dieu, de la idea de liquidar la mare primer? Només per portar en Cari al cementiri? Ho trobo raríssim.

A en Gurney tampoc no li acabava de fer el pes.

—Tret que l’atac contra la mare —va dir l’Esti— no fos tan sols un esquer per tenir en Cari en un lloc predeterminat a una hora predeterminada. Potser la mare era un objectiu per una altra raó. De fet, potser ella era l’objectiu principal i la qüestió d’en Cari era secundària. Ho heu valorat mai des d’aquesta perspectiva?

Hi van rumiar una estona.

—Tinc un altre problema —va dir en Hardwick—. Entenc que hi hagi un vincle entre els assassinats de la Mary i d’en Cari. Hi ha de ser per força. I també entenc que hi hagi una altra mena de vincle entre els assassinats d’en Cari i d’en Gus; potser el que va dir en Donny Angel o potser no. Per tant, us compro la relació entre Tu i el dos i entre el dos i el tres, però, no sé per què, la relació entre tots tres no l’acabo de veure clara.

En Gurney sentia una inquietud semblant.

—Per cert, podem assegurar del tot que en Carl va ser el número dos i en Gus el número tres?

L’Esti va arrufar les celles.

—Què vols dir?

—Les paraules de l’Angelidis m’han induït a pensar que la seqüència és aquesta, però no hi ha res que ho demostri. De moment, només sé que en Carl i en Gus van ser atacats el mateix dia. Per això m’agradaria que em confirmessin les hores dels atacs.

—Com?

—A l’expedient del cas tenim l’hora exacta de l’atac contra en Carl. Però, si fem cas del que em va explicar l’Angelidis, l’hora de la mort d’en Gus em genera dubtes. Se m’acudeixen dues fonts, però tot dependrà dels contactes que hi tinguem. Són l’oficina del forense on van practicar l’autòpsia a en Gurikos o algú de la Força Operativa contra el Crim Organitzat que tingui accés a l’informe.

—Ja me n’encarregaré jo —va dir l’Esti—. Conec algú.

—Fantàstic. —En Gurney va assentir amb el cap, agraït—. A part de l’hora aproximada de la mort, intenta obtenir còpies de les primeres fotos de l’autòpsia.

—Les que es fan abans d’obrir?

—Ni més ni menys: del cadàver sobre la taula i qualsevol primer pla del cap i del coll.

—Vols veure exactament com li van clavar els claus? —Un somriure estrany va revelar una delectança superior a la que la majoria de dones (i d’homes, de fet) sentirien per aquella mena de coses.

En Hardwick, normalment immune a aquells detalls, va fer una ganyota de fàstic i es va girar cap a en Gurney.

—Diries que aquella carnisseria tan terrible era una mena de missatge?

—En els rituals és força habitual, tret que sigui una distracció intencionada.

—I penses que en aquest cas ho era? —va preguntar l’Esti.

En Gurney es va arronsar d’espatlles.

—No n’estic segur. Però el missatge sembla força clar.

Semblava com si en Hardwick s’estigués rosegant una dent que li feia mal.

—Com ara «t’odio tant que et vull clavar uns quants claus al cervell» o alguna cosa per l’estil?

—I no t’oblidis del coll —va comentar l’Esti.

—La laringe —la va corregir en Gurney.

Els altres dos el van mirar. Va parlar ella.

—Què vols dir?

—M’hi jugo el que vulgueu que l’objectiu del cinquè clau era la laringe d’en Gus.

—Per què?

—És l’òrgan de la veu.

—I?

—Els ulls, les orelles i la laringe. La vista, l’oïda i la veu. Tots destrossats.

—I quin significat té, això, per a tu? —va preguntar en Hardwick.

—Potser m’equivoco, però el primer que se m’acudeix és: «Mal que no veus, mal que no sents, mal que no expliques».

L’Esti va fer que sí amb el cap.

—Té sentit. Però, a qui va adreçat el missatge? A la víctima? O a algú altre?

—Depèn del grau de bogeria de l’assassí.

—Per què?

—Els psicòpates que maten per experimentar un alliberament emocional normalment deixen un missatge simbòlic que reflecteix la naturalesa de la patologia que els afecta: sovint mutilant algun membre del cos de la víctima. El missatge contribueix a la sensació d’alliberament. Sobretot s’estableix una comunicació entre ells i la víctima. I probablement també entre ells i algú de la seva infantesa, algú implicat en l’origen de la patologia, normalment el pare o la mare.

—Ho penses de debò, que el cas dels claus al cap d’en Gurikos va per aquí?

En Gurney va fer que no amb el cap.

—Si l’assassinat d’en Gurikos va tenir cap relació amb els dos assassinats dels Spalter, el de la mare i el del fill, jo l’atribuiria més aviat a un objectiu pràctic que no pas a una necessitat malaltissa.

L’Esti feia cara de desorientada.

—Un objectiu pràctic?

—A mi em sembla que l’assassí aconsellava a algú que no es fiqués on no el demanaven, que no xerrés alguna cosa, i alhora li feia saber què li passaria si no l’obeïa. Les principals preguntes que s’han de respondre són qui era aquest algú i què era el que no s’havia de xerrar.

—Se t’acudeix alguna idea?

—Només intuïcions. Potser era un fet relacionat amb els dos primers assassinats.

En Hardwick va intervenir.

—Com ara la identitat de l’assassí?

—O el motiu —va dir en Gurney—. O algun detall inculpatori.

L’Esti es va inclinar endavant.

—I qui creus que era, la persona advertida?

—No conec prou les connexions d’en Gus per saber-ho. Segons l’Angelidis, en Gus organitzava una partida de pòquer a casa seva els divendres a la nit. Aquell dia, després del crim, l’assassí no va tancar la porta de casa d’en Gus. Potser se’n va descuidar, o potser ho va fer a posta, perquè un dels jugadors de pòquer trobés el cadàver quan aquell vespre anessin a fer la partida. Potser el missatge de «mal que no veus, mal que no sents, mal que no expliques» estava adreçat a un dels assistents, o qui sap si al mateix Angelidis. La Força Operativa contra el Crim Organitzat hauria de saber més coses sobre els individus implicats. Potser fins i tot tenien vigilada la casa d’en Gus.

L’Esti va arrufar les celles.

—Intentaré obtenir tanta informació com pugui de la meva amiga, però… potser no té accés a tot. I tampoc m’agradaria posar-la en un compromís.

En Hardwick tenia els maxil·lars ben serrats.

—Vigila amb els cabronassos de la Força Operativa. Si els de l’FBI et semblen dolents, no són res comparats amb aquesta elit que combat el crim organitzat. —Va recalcar la paraula amb un deix còmic de menyspreu. Però els seus ulls no destil·laven humor.

—Ja sé com són, i també sé el que faig. —L’Esti va clavar una mirada desafiadora a en Hardwick—. Tornem al començament. Què en pensem, de l’explicació del cop preventiu? És a dir, del fet que en Carl fos atacat per la que havia de ser la seva víctima?

En Hardwick va fer que no amb el cap.

—Podria ser veritat, però segurament és una bola. La història està bé, però només cal fixar-se en la font. Per què collons ens hauríem de creure res que ens hagués dit en Donny Angel? —Va mirar en Gurney—. Dave?

—Penso que el fet de creure’ns-ho o no és irrellevant. El que l’Angelidis va dir que va passar hauria pogut passar. És una hipòtesi lògica. De fet, vam sentir una altra història que hi encaixaria. La Kay Spalter va comentar que sovint en Carl jugava a pòquer amb un paio que organitzava assassinats per a la màfia.

En Hardwick va brandar la mà com si descartés la idea.

—Això no demostra res. I encara menys que en Carl va contractar en Gus perquè li matés algú.

L’Esti va tornar a mirar en Gurney.

En Gurney es va limitar a encongir les espatlles.

—D’acord. No demostra res. Però continua sent una probabilitat. Una connexió creïble.

—Molt bé —va fer l’Esti—. Si considerem que la història de l’Angelidis és probable…, és a dir, que l’objectiu d’en Carl va acabar sent l’assassí…, no hauríem de fer una llista de persones que en Carl hauria pogut veure mortes?

En Hardwick va emetre un petit grunyit d’incredulitat.

—Se t’acudeix alguna idea més bona? —li va dir l’Esti, girant-se cap a ell.

En Hardwick es va arronsar d’espatlles.

—Endavant, fem una llista.

—Ja la faré jo. —L’Esti va agafar el bolígraf i el va acostar al bloc—. Dave? Algun suggeriment?

—En Jonah.

—El germà d’en Cari? Per què?

—Perquè si en Jonah no hi fos, en Cari tindria el control absolut de Spalter Realty i de totes les seves fonts d’ingressos, que no trigaria a convertir en calés per finançar la seva carrera política sense estar-se de res. Curiosament, en Jonah tindria el mateix motiu per desempallegar-se d’en Cari: el control dels ingressos de Spalter Realty, que ell podria aprofitar per finançar l’expansió de la seva Catedral del Ciberespai.

L’Esti va arquejar una cella.

—Catedral del Ciber…?

—És una història molt llarga. La qüestió és que en Jonah és molt ambiciós i es podria endur una bona picossada.

—D’acord, escric el seu nom. Qui més?

—L’Alyssa.

L’Esti va parpellejar, com si l’assaltés un pensament desagradable abans d’escriure la paraula següent.

En Hardwick va arrufar els llavis.

—La seva filla?

L’Esti va ser la primera a respondre.

—Vaig sentir prou fragments de converses telefòniques d’en Klemper amb l’Alyssa per arribar a pensar que la relació de la noia amb el seu pare… no era… el que podríem considerar una relació normal entre pare i filla.

—Ja m’ho havies comentat —va dir en Hardwick—. Però no m’agrada pensar en aquestes merdes.

Hi va haver un silenci que va trencar en Gurney.

—Només cal mirar-ho des d’un punt de vista pràctic. L’Alyssa estava enganxada a les drogues des de feia molt de temps i no tenia cap interès a recuperar-se. En Cari, per la seva banda, aspirava a ser governador de Nova York. Hi hauria pogut perdre bous i esquelles, tant llavors com en el futur. Una relació incestuosa amb l’Alyssa, una relació que s’hauria remuntat a la infància de la filla, hauria pogut derivar en un xantatge a gran escala, sobretot si resulta que la drogoaddicta té un hàbit molt car de mantenir. Suposem que les demandes de l’Alyssa es van tornar exorbitants. Suposem que en Cari l’acabés considerant una amenaça inconciliable amb tot el que ell volia. Són unes quantes les persones que l’han descrit com un home ambiciós fins a l’obsessió i capaç de tot.

En Hardwick feia la seva cara de coragre.

—Insinues que l’Alyssa potser va descobrir que ell havia mogut uns quants fils perquè la liquidessin i que va contractar algú perquè abans el liquidés a ell?

—Si fa no fa. Com a mínim concordaria amb la teoria de l’Angelidis. També hi ha una versió més senzilla: que tot hagués estat per iniciativa pròpia; és a dir, que en Cari no hagués fet res en contra d’ella, que la filla només anés darrere els diners del pare i que n’ordís l’assassinat.

—Però, segons el testament d’en Cari, la Kay era l’hereva universal. L’Alyssa no hauria heretat res. Per què hauria d’haver…?

En Gurney el va interrompre.

—No hauria heretat res si la Kay no hagués estat condemnada per l’assassinat. Un cop condemnada, la justícia de Nova York li bloquejaria l’herència i tots els béns d’en Cari passarien a ser de l’Alyssa.

En Hardwick va somriure com si se li obrís un ventall de possibilitats.

—Això ho podria explicar tot. Podria explicar per què es follava en Klemper: perquè manipulés el cas. Fins i tot s’hauria pogut estar follant el xicot de la seva mare perquè mentís durant el judici. És una puta ionqui i està molt enganxada: es follaria un mico per aconseguir una mica de droga.

L’Esti feia cara d’atribolada.

—Potser al capdavall el seu pare no va tenir relacions sexuals amb ella. Potser l’Alyssa s’ho va empescar per explicar-ho a en Klemper. Perquè es compadís d’ella.

—Perquè es compadís d’ella, diu… I una merda! Es devia pensar que l’excitaria.

L’expressió de l’Esti va oscil·lar a poc a poc de la repulsió a l’assentiment.

—Hòstia. Tot el que penso sobre aquest home és cada cop pitjor. —Va callar un moment i va apuntar una cosa al bloc—. L’Alyssa, sospitosa, doncs. I en Jonah, també. Què me’n dieu, del noviet de la Kay?

En Hardwick va fer que no amb el cap.

—No figuraria en l’esquema del cop preventiu que estem comentant. No m’imagino en Carl oferint una recompensa pel seu cap. Dubto que s’hi gastés diners. Hi hauria maneres molt més fàcils de desempallegar-se’n. I encara m’imagino menys en Darryl descobrint que és l’objectiu d’un cop i afanyant-se a organitzar-ne un altre abans.

—D’acord, però oblidem-nos ni que sigui un moment de la qüestió preventiva —va dir l’Esti—. No hauria pogut matar en Carl, en Darryl, amb l’esperança que la seva relació amb la Kay li oferís una vida millor, sobretot ara que la Kay tenia tots els diners? Tu què en penses, Dave?

—Al vídeo del judici no sembla que tingui ni el cervell ni els pebrots per atrevir-s’hi. Cometre una mica de perjuri, potser sí. Però organitzar un triple assassinat? Ho dubto molt. Aquest paio cobrava el salari mínim fent de guardaespatlles i netejant la piscina al club de camp dels Spalter. No seria precisament l’assassí de Xacal. També em costa molt imaginar-me’l esclafant el cap d’una àvia o clavant claus als ulls d’algú.

En Hardwick feia que no amb el cap.

—Déu n’hi do, quin merder. A mi no m’encaixa res. El mètode i l’estil dels tres assassinats són diametralment oposats. No hi veig cap línia recta que els connecti. Falta alguna cosa. La té algú altre, aquesta sensació?

En Gurney va fer un petit gest afirmatiu amb el cap.

—Falten moltes coses. Pel que fa al modus operandi, a la documentació del cas no hi ha constància que s’explorés amb el ViCAP. Tinc raó, oi?

—Segons en Klemper —va dir l’Esti—, la Kay va disparar a en Carl i no se’n parli més. Per què hauria d’emplenar un formulari del ViCAP o investigar en altres bases de dades? No estem parlant precisament d’un paio gaire obert de mires.

—Ja ho entenc. Però seria útil que poguéssim fer una garbellada amb els termes clau, si més no amb el ViCAP. I també ens aniria bé saber si l’NCIC té alguna informació sobre els protagonistes principals de la història, tant els morts com els vius. I la Interpol, també, com a mínim en el cas d’en Gus Gurikos. —Els ulls d’en Gurney van anar de l’Esti a en Gurney i d’en Gurney a l’Esti—. Se’n podria encarregar un de vosaltres dos, d’això, sense deixar un rastre problemàtic?

—Jo em podria ocupar de la part del ViCAP i de l’NCIC —va respondre l’Esti al cap d’un moment. Va pronunciar aquell «podria» com si estigués convençuda d’aconseguir-ho, però per una via que no pensava revelar—. Pel que fa al ViCAP, quines són les dades que més t’interessen?

—Per evitar una allau de resultats, concentra’t en les rareses, en els elements més singulars dels diversos escenaris del crim, i fes-los servir com els paràmetres de la recerca.

—Com ara Swift 220, el calibre de l’arma de Long Falls?

—Ni més ni menys. I supressor i silenciador combinats amb rifle.

Va escriure uns quants apunts ràpids.

—Molt bé. Què més?

—Petards.

—Què?

—Els testimonis del cementiri van sentir petards en el moment en què van tocar en Cari. Si va ser un intent d’ofegar el soroll residual de la detonació silenciada, podria ser una tècnica que el franctirador ja hagués fet servir, i potser un testimoni ho va comentar amb un investigador, i potser l’investigador ho va entrar a la fitxa del ViCAP.

—Collons —va fer en Hardwick—, vols dir que no seria molta casualitat?

—Val la pena intentar-ho.

L’Esti tornava a donar copets al bloc amb el bolígraf.

—Dónes per fet que el franctirador era un professional?

—Jo penso que sí.

—D’acord. Altres termes per a la cerca?

—Cementiri i enterrament. Si el franctirador es va prendre la molèstia d’estossinar algú només per acabar tenint la seva víctima principal al costat de la tomba, potser és un sistema que ja li havia funcionat. —Mentre l’Esti escrivia, en Gurney va afegir—: També s’haurien de buscar tots els cognoms relacionats amb el cas: Spalter, Angelidis, Gurikos… I convindria ampliar la cerca al cognom d’en Darryl, al dels altres testimonis del fiscal i al de soltera de la Kay. Els hauries de trobar tots a la transcripció del judici.

En Hardwick va parlar amb odi a la veu.

—No t’oblidis d’incloure-hi claus, claus als ulls, claus a les orelles, claus al coll.

L’Esti va fer que sí amb el cap i, adreçant-se a en Gurney, va preguntar:

—Alguna cosa sobre la residència de la mare?

—Això no serà tan fàcil. Podries buscar homicidis relacionats amb caigudes a la banyera, o amb enviaments de flors, fins i tot podries mirar el nom fals de la floristeria, Flowers by Florence, però hauríem de tenir fins i tot més xamba que amb els petards.

—Amb això ja estaré ocupada durant uns quants dies.

—Jack, el cas de la Jillian Perry m’ha fet pensar que tu bé deus tenir algun contacte a la Interpol. Encara hi és?

—Suposo.

—Podries mirar el que tenen sobre en Gurikos?

—Ho provaré. Però no et prometo res.

—I com ho tens per fer un seguiment dels testimonis del fiscal?

Va fer que sí a poc a poc.

—En Freddie, del bloc de pisos? En Darryl, el xicot? I en Jimmy Flats, l’estafador que va dir que la Kay l’havia volgut llogar per liquidar en Carl?

—Com a mínim aquests tres.

—Faré el que pugui. Penses que algun dels tres podria admetre que va cometre fals testimoni?

—Això seria fantàstic. Però el que m’agradaria saber per damunt de tot és si estan vius i localitzables.

—Vius? —Per la cara que feia, semblava com si en Hardwick pensés el mateix que pensava en Gurney. Si a l’origen del misteri hi havia un individu capaç de fer el que havien fet a en Gus Gurikos, tot era possible. I les possibilitats eren espaordidores.

Pensar en aquelles possibilitats espaordidores va fer aflorar la imatge d’en Klemper.

—Gairebé me n’oblido —va dir en Gurney—: aquesta tarda, el teu investigador preferit del DIC m’esperava a casa quan he tornat de la trobada amb l’Angelidis.

En Hardwick va entretancar els ulls.

—I què collons volia?

—Volia que entengués que la Kay és una mala pècora mentidera i assassina; que en Bincher és un cabronàs jueu, malvat i mentider, i que ell, en Mick Klemper, és un lluitador heroic en la batalla èpica del Bé contra el Mal. Ha admès que potser va cometre un error o dos, però res que canviï el fet que la Kay és culpable i que mereix morir a la presó, i com més aviat millor.

L’Esti semblava emocionada.

—Devia estar histèric si s’ha acabat presentant a casa teva dient fàstics d’aquesta manera.

En Hardwick feia cara de malfiat.

—Quina puta rata. Segur que no volia res més? Només et volia deixar clar que la Kay era culpable?

—Semblava desesperat per convence’m que en un context més ampli tot el que havia fet era legítim. Potser també intentava, a la seva manera, com un elefant en una terrisseria, que li revelés tot el que sabia. Per mi, la qüestió que falta resoldre sobre en Klemper és fins on arriba el seu grau de pertorbació… respecte al grau de corrupció.

—O de perill —va afegir l’Esti.

En Hardwick va canviar de tema.

—A veure. Jo assumeixo l’encàrrec de localitzar els tres testimonis, encàrrec que podria derivar en tres casos de desaparició, fet que es podria acabar convertint en vés a saber què. I també suplicaré un altre favor al meu amic de la Interpol. I l’Esti ha de demanar uns quants favors a la Força Operativa contra el Crim Organitzat i ha d’aconseguir que li facin una cerca a l’NCIC i al ViCAP. I tu, Sherlock, què faràs?

—Primer de tot aniré a parlar amb l’Alyssa Spalter. I després, amb en Jonah Spalter.

—Perfecte. Però, com te les enginyaràs perquè ells parlin amb tu?

—Encant. Amenaces. Promeses. Qualsevol cosa que funcioni.

L’Esti va deixar anar una rialleta cínica d’una síl·laba.

—A l’Alyssa, ofereix-li uns quants grams de bon material i et seguirà fins a la lluna. Pel que fa a en Jonah, t’hauràs d’empescar alguna cosa.

—Saps on la podria trobar, l’Alyssa?

—L’última vegada que en vaig sentir a parlar, vivia a la mansió familiar de Venus Lake. Amb en Carl i la Kay fora del mapa, tot és seu. Però vigila amb en Klemper. Tinc la sensació que encara es veuen. La seva monstrueta encara l’entendreix.

En Hardwick va fer un somriure afectat.

—Vols dir que més aviat no l’hi endureix?

—Ets repugnant! —L’Esti es va tornar a girar cap a en Gurney—. T’enviaré un missatge amb l’adreça. De fet, te la puc donar ara. La tinc a l’agenda. —Es va aixecar de la taula i va sortir de la sala.

En Gurney es va tornar a asseure a la cadira i va llançar una mirada encuriosida a en Hardwick.

—Què?

—Potser són imaginacions meves, però em fa l’efecte que de mica en mica et vas acostant a la meva manera de veure el cas.

—Què collons t’empatolles?

—Tinc la impressió que l’interès que et desperta comença a anar una mica més enllà dels aspectes tècnics de l’apel·lació.

D’entrada va semblar com si en Hardwick el volgués rebatre. Però es va limitar a fer que no amb el cap.

—Aquells claus dels collons… —Va fixar la mirada a terra—. No ho sé… Et fan plantejar fins on cony pot arribar la perversitat de l’ésser humà. Fins a quin punt pot ser…, completament…, absolutament…, refotudament… pervers. —Va callar, però encara feia que no amb el cap, com si l’afectés una paràlisi en càmera lenta—. T’has trobat mai res que…, que et faci plantejar…, hòstia puta…, vull dir…, si les accions dels éssers humans tenen algun límit?

En Gurney no hi va haver de rumiar gaire. Imatges de caps i colls tallats, de cossos esquarterats, de nens cremats vius pels seus pares. O el cas del Pare Noel satànic, en què un assassí en sèrie embolicava parts del cos de les víctimes amb paper de regal i les enviava a casa dels policies per Nadal.

—Em vénen al cap moltes imatges, Jack, però de les més recents n’hi ha una que em continua alterant la son: la cara d’en Carl Spalter a la foto que li van fer durant el judici de la Kay, mentre la vida se li escolava. No sé què és, però hi ha alguna cosa que la fa terrible. Potser la mirada de desesperació dels ulls d’en Carl m’afecta de la mateixa manera com a tu t’afecten els claus als ulls d’en Gus.

Cap dels dos no va dir res més fins que l’Esti va tornar amb un paperet i el va donar a en Gurney.

—Potser no et farà gaire falta, l’adreça —va dir ella—. Ben mirat, potser només hauria calgut que et digués que busquessis la casa més gran de Lakeshore Drive.

—Així serà més fàcil. Gràcies.

L’Esti es va tornar asseure a la cadira i va mirar els dos homes alternativament amb aire encuriosit.

—Què passa? Feu cara… d’abatuts.

En Hardwick va esclafir una rialla aguda i seca, com un lladruc.

En Gurney es va arronsar d’espatlles.

—De tant en tant —va dir— veiem una llampada de la realitat que tenim entre mans. Saps què vull dir?

A l’Esti li va canviar la veu.

—Oi tant que ho sé.

Hi va haver un silenci.

—Ens hem de concentrar en el fet que estem progressant —va dir en Gurney—. Estem duent a terme les accions adequades. Unes dades acurades i una lògica sòlida ens…

El soroll d’un impacte sec contra el revestiment de posts de la casa va interrompre el comentari.

L’Esti, amb cara d’esglai, es va posar alerta.

En Hardwick va parpellejar.

—Què collons ha estat, això?

El soroll es va repetir, com si l’extrem més dur d’un fuet espetegués contra la casa, i llavors tots els llums es van apagar.