Gus el Gras

Tal com havia previst, en Gurney va fer la trucada a en Hardwick, però va descartar qualsevol atac a l’estil personal d’en Bincher. Al capdavall, a les dues del migdia havia quedat amb en Donny Angel en un restaurant de Long Falls: una trobada que ho podia canviar tot i que havia estat clarament motivada per l’actuació d’en Bincher.

En Hardwick, després que en Gurney li hagués resumit la trucada de l’Angel, li va preguntar sense gaire entusiasme si necessitava reforços o si volia que li col·loquessin un micròfon, no fos cas que al restaurant comencessin a anar mal dades.

En Gurney va declinar els dos oferiments.

—Ell ja deu haver considerat la possibilitat dels reforços, i només aquest supòsit ja és tan bo com el fet de tenir-ne. Pel que fa al micròfon, també ho deu haver valorat i ja prendrà les precaucions que consideri oportunes.

—Intueixes per on va la seva estratègia?

—Intueixo que no li agrada la direcció que li sembla que hem agafat i que ens vol barrar el pas.

En Hardwick es va escurar la gola.

—Un motiu evident de preocupació podria provenir de la insinuació d’en Lex segons la qual haurien pogut atacar en Carl per les diferències que hauria pogut tenir amb algú de la màfia.

—Ah, per cert, trobo que el seu enfocament del cas és molt més directe que el consell de «concentració, concentració, concentració» que em vas donar.

—Vés a la merda, Sherlock. Sembla que no ho pesquis expressament. El que compta és que està plantejant hipòtesis que en Klemper hauria d’haver explorat. Tot el que en Lex va dir vol revelar una investigació deshonesta, incompetent i carregada de prejudicis. Ni més ni menys. Aquesta és la gràcia de 1’apel·lació. No diu que hagis de començar a regirar tota la merda de què parla; es limita a dir que en Klemper no ho va fer.

—D’acord, Jack, d’acord. Un altre tema. L’amiga que tens al DIC… Esti Moreno, es diu? Podria donar una ullada a l’informe de l’autòpsia de la Mary Spalter?

En Hardwick tenia els maxil·lars ben serrats.

—Què esperes que digui?

—Dirà que la causa de la mort encaixa amb la d’una caiguda fortuïta, però estic convençut que la descripció dels danys als ossos i als teixits també encaixarà amb el traumatisme que esperaries si algú l’hagués agafat pels cabells i li hagués estampat el cap contra la vora de la banyera.

—Fet que no demostraria que tot plegat no fos fruit d’una caiguda forta. I llavors què?

—Llavors continuaré estirant el fil.

Després d’haver trucat a en Hardwick, en Gurney va mirar l’hora que era i va veure que tenia un parell d’hores lliures abans del viatge a Long Falls. Sentint que havia de posar fil a l’agulla en el projecte del galliner, es va calçar unes botes de jardiner i, sortint per la porta lateral, es va acostar al terreny que havia començat a mesurar el dia abans.

El va sorprendre trobar-hi la Madeleine amb la cinta mètrica a les mans. N’havia enganxat un extrem al baix mur de contenció que delimitava el tros dels espàrrecs i reculava a poc a poc cap a la pomera. Quan gairebé ja hi era, l’extrem de la cinta mètrica es va deixar anar i va lliscar rabent per terra fins a cargolar-se-li del tot a la mà.

—Càgum déna! —va dir—. Ja és la tercera vegada que em passa.

En Gurney s’hi va acostar, va agafar l’extrem de la cinta mètrica i la va tornar a estirar fins a la paret del parterre.

—La vols aquí? —va preguntar.

La Madeleine, visiblement alleujada, va fer que sí amb el cap.

—Gràcies.

En el transcurs de l’hora i mitja següent, la va ajudar a prendre mides per al galliner i el corral, a clavar les estaques de les cantonades i definir les diagonals, i durant aquella estona de feina només va qüestionar una decisió de la Madeleine. Va ser quan va disposar l’emplaçament del corral i una forsítia força grossa quedava dins la tanca. Per ell, el fet que un arbust com aquell ocupés tant d’espai a l’interior del corral era un error, però ella va argumentar que a les gallines els agradaria tenir un arbust al galliner perquè, per molt que gaudissin de l’aire lliure, també tenien tirada per l’ombra i el recer. Les feien sentir protegides.

Mentre la Madeleine li donava aquelles explicacions, en Gurney es va adonar de la importància que allò tenia per a ella. També va sentir una mica d’enveja d’aquella habilitat excepcional de la seva dona a l’hora de concentrar-se en el que tenia al davant i de dedicar-s’hi amb cos i ànima. Era com si per a ella hi hagués moltes coses que tenien importància. En Gurney va tenir una idea que semblava una mica ridícula: potser el que importava a la vida era el fet que les coses importessin; moltes coses. Hi havia un no-sé-què gairebé surrealista en aquell pensament, i en part el va atribuir a aquell temps tan estrany que feia: excepcionalment fred per a l’agost, amb una boirina tardorenca a l’aire i una fragància terrosa que s’enlairava des de l’herba humida. Tot plegat va fer que el que passava en aquell instant fugaç s’assemblés més a un somni agradable que a la dura realitat de la vida quotidiana.

L’Aegean Odyssey, el restaurant on havia quedat amb l’Adonis Angelidis, àlies Donny Angel, era a Axton Avenue, a tres cantonades encara no del bloc de pisos on s’havia concentrat la investigació. El viatge de dues hores des de Walnut Crossing havia transcorregut sense incidents. Com en la visita anterior, havia pogut aparcar sense problemes. Va trobar un lloc a menys de quinze metres de la porta del restaurant. Hi havia arribat a l’hora en punt: les dues del migdia.

A dins hi havia molt poca gent i hi regnava la tranquil·litat. De la vintena de taules que hi havia, només tres estaven ocupades i, a més a més, per parelles silencioses. La decoració interior contenia els blaus i blancs propis de la tradició grega. Un seguit de rajoles de ceràmica donaven color a les parets. Se sentia una aroma en què es barrejaven l’orenga, el xai rostit i el cafè fort.

Se li va acostar un cambrer jove amb els ulls foscos.

—Digui’m.

—Em dic Gurney. He quedat amb el senyor Angelidis.

—Ah, sí. Segueixi’m, sisplau. —El cambrer va arrencar cap al fons de la sala. Llavors es va apartar cap a un costat i va fer un gest cap a una taula que hauria pogut acollir sis comensals, si bé només estava ocupada per una persona: un individu fornit i capgròs amb els cabells blancs i hirsuts.

L’home tenia el nas pla i tort propi dels boxejadors. Les seves espatlles amples deixaven entreveure una força passada que potser encara posseïa. De l’expressió de la cara, en destacaven un seguit d’arrugues fondes que destil·laven amargor i desconfiança. Tenia un feix gruixut de bitllets de dòlar a les mans i en feia una pila nova i polida a la taula mentre els comptava. Duia un Rolex d’or. Va alçar la vista. Va dibuixar un somriure amb els llavis, que no van perdre ni un bri de l’amargor.

—Gràcies per haver vingut. Sóc l’Adonis Angelidis. —Feia una veu greu i ronca, com si tingués durícies a les cordes vocals després de tota una vida d’esgargamellar-se—. Perdoni’m que no m’aixequi, senyor Gurney. Tinc l’esquena… una mica fumuda. Segui, sisplau. —Malgrat el rogall, articulava les paraules amb una precisió sorprenent, com si escollís cada síl·laba amb meticulositat.

En Gurney se li va asseure al davant. A la taula hi havia uns quants plats amb menjar.

—Avui la cuina està tancada, però els he demanat que preparessin quatre coses per a l’ocasió, perquè pogués triar. Tot és molt bo. Coneix la cuina grega?

—La mussaca, la souvlakia, la baclava… Poca cosa més.

—Ah. Permeti’m que n’hi faci cinc cèntims, doncs. —Va deixar el feix de bitllets a la taula i va començar a assenyalar i a descriure amb detall el contingut de cada plat: spanakopita, salata melitzanes, kalamaria tiganita, arni yahni, garithes me feta. També hi havia un bol petit d’olives curades, una panera amb llesques de pa cruixent i un bol més gran de figues fresques de color lila.

—El convido a picar el que li vingui més de gust, o a fer un mos de cada plat. Tot és molt bo.

—Gràcies. Tastaré una figa. —En Gurney en va agafar una i hi va clavar queixalada.

L’Angelidis l’observava amb interès.

En Gurney va fer que sí amb el cap a tall d’aprovació.

—Té raó. És molt bona.

—Esclar. Prengui’s el temps que calgui. Relaxi’s. Parlarem quan estigui a punt.

—Ja podem parlar ara.

—Entesos. M’agradaria fer-li una pregunta. Algú m’ha explicat coses sobre vostè. És un expert en assassinats. És veritat? Un expert a l’hora de resoldre’ls, vull dir, per descomptat, no a l’hora de cometre’ls. —Els llavis li van dibuixar un altre somriure. Els ulls de parpelles grosses continuaven expectants—. Es dedica a això, oi?

—Sí.

—Perfecte. Res a veure amb les parides de la Força Operativa contra el Crim Organitzat, oi?

—Jo em dedico exclusivament als homicidis i procuro que les altres coses no interfereixin en la meva feina.

—Molt bé. Molt rebé. Potser trobarem espais comuns i tot. Potser fins i tot hi haurà espai per a la col·laboració. Què me’n diu, senyor Gurney?

—Tant de bo.

—Molt bé, doncs. Vol saber coses sobre en Carl, oi?

—Sí, senyor.

—Coneix la tragèdia grega?

—Què mana?

—Sòfocles. Coneix Sòfocles?

—Una mica. Només el que en recordo de l’escola.

L’Angelidis es va inclinar endavant, recolzant els gruixuts avantbraços damunt la taula.

—La tragèdia grega tenia una idea simple. Una gran veritat: la força de l’home també és la seva debilitat. És genial. Hi està d’acord?

—Entenc que pugui ser veritat.

—Molt bé. Perquè aquesta veritat és el que va matar en Carl. —Va fer una pausa i va clavar els ulls en els d’en Gurney—. Deu pensar què coi m’empatollo, oi?

En Gurney no va dir res, va fer una altra mossegada a la figa, va aguantar la mirada de l’Angelidis i es va esperar.

—Un fet simple. Un fet tràgic. El punt fort d’en Carl era la seva agilitat mental a l’hora d’arribar a una conclusió i les seves ganes d’actuar. Entén el que vull dir? Era molt ràpid i no tenia por. Una gran virtut. Els homes com ell aconsegueixen moltes coses, coses importants. Però aquesta força també era la seva debilitat. Per què? Perquè aquest punt fort no té paciència. Aquest punt fort demana l’eliminació immediata de tots els obstacles. Em segueix?

—En Carl volia alguna cosa. I algú es va interposar en el seu camí. Què va passar després?

—Va decidir eliminar l’obstacle, evidentment. Actuava així, ell.

—Què va fer?

—Vaig sentir que volia trobar un sicari per mitjà d’una altra persona per eliminar l’obstacle. Li vaig dir que s’esperés, que anés a pams. Li vaig oferir la meva ajuda. L’hi vaig oferir com un pare l’oferiria a un fill. Però em va dir que no, que el problema era fora de la meva…, de la meva àrea de negoci…, i que no m’hi havia de ficar.

—Insinua que volia encarregar l’assassinat d’algú, però sense recórrer a vostè?

—Segons els rumors que circulaven, va anar a veure un home que es dedica a aquesta mena de qüestions.

—I tenia nom, aquest home?

—Gus Gurikos.

—Un professional?

—Un agent. Un representant de talents. Entén el que li vull dir? A en Gus el Gras, li deies el que volies, negociàveu un preu, li donaves tota la informació necessària, i a partir d’aquí ell s’encarregava de tot. No calia que t’amoïnessis per res més. Ell s’ocupava de tot, contractava el millor professional i no calia que sabessis res més. És millor així. Se n’expliquen de molt divertides, del Gras. Un dia n’hi explicaré alguna.

D’històries divertides de mafiosos, en Gurney n’havia sentit tantes que no se les acabaria en tota una vida.

—En resum, doncs, en Carl Spalter va pagar en Gus el Gras perquè contractés un sicari que eliminés algú que s’havia interposat en el seu camí?

—El rumor és aquest, sí.

—Molt interessant, senyor Angelidis. I com acaba la història?

—En Carl va anar massa de pressa. I en Gus el Gras no va ser prou ràpid.

—Què vol dir això?

—Només va poder passar una cosa. El paio que en Carl tenia tanta pressa per liquidar es devia assabentar que buscaven un sicari perquè l’eliminés abans que en Gus hagués passat la informació al sicari en qüestió. I va actuar primer. Atac preventiu, en diuen, oi? Desempallegar-se d’en Carl abans que en Carl es desempallegués d’ell.

—I què en diu, el seu amic Gus, de tot això?

—En Gus no diu ni ase ni bèstia. No pot dir ni piu. També va rebre. Aquell divendres, el mateix dia que en Carl.

Allò sí que era una notícia.

—Insinua que l’objectiu va descobrir que en Carl havia contractat en Gus perquè organitzés l’assassinat, però que abans que en Gus pogués enllestir la feina l’objectiu els va atacar a tots dos?

—Bingo! Atac preventiu.

En Gurney va fer que sí a poc a poc. Era una possibilitat. Va fer una altra mossegada a la figa.

L’Angelidis va continuar parlant amb un punt d’entusiasme.

—Això li simplifica molt la feina. Només cal que descobreixi la persona que en Carl volia liquidar i trobarà qui va atemptar contra en Carl.

—Alguna idea de qui podria ser?

—No. És important que recordi el que li diré ara. Pari bé l’orella. El que li va passar a en Carl no té res a veure amb mi. No té cap relació amb els meus interessos comercials.

—Com ho sap?

—El coneixia molt bé, jo, en Carl. Si jo me n’hagués pogut encarregar, ell m’ho hauria demanat a mi. Però el cas és que va anar a veure el Gras. Això demostra que era una cosa personal que no tenia cap relació amb mi. Cap lligam amb el meu negoci.

—No treballava per a vostè, en Gus el Gras?

—No treballava per a ningú. El Gras era independent. Subministrava serveis a diversos clients. Era millor.

—Per tant, no té ni la més remota idea de qui…

—Ni la més remota idea. —L’Angelidis li va clavar una mirada llarga—. Si ho sabés, l’hi diria.

—I per què m’ho diria?

—La persona que va matar en Carl em va deixar ben fotut. I no m’agrada quan algú es dedica a fotre’m. M’entren ganes de fotre’ls a ells. Oi que m’entén?

En Gurney va fer un somriure.

—Ull per ull i dent per dent, oi?

L’expressió de l’Angelidis es va tornar més intensa.

—Què collons representa que vol dir, això?

La pregunta i la intensitat van agafar en Gurney desprevingut.

—És una dita de la Bíblia, una manera d’obtenir justícia compensant…

—Ja la conec, la dita dels pebrots. Però, per què l’ha dita?

—Vostè m’ha preguntat si jo entenia el seu desig de venjança respecte a l’agressor d’en Cari i d’en Gus.

Va semblar que hi rumiava.

—No sap res de l’assassinat d’en Gus?

—No. Per què?

L’Angelidis no va dir res durant uns quants segons, mentre observava en Gurney amb deteniment.

—Va ser fastigós. No en va sentir a parlar?

—Gens. Aquest home, ni l’havia sentit anomenar ni sabia que havia mort.

L’Angelidis va assentir a poc a poc amb el cap.

—D’acord. L’hi explicaré perquè potser servirà per a alguna cosa. Cada divendres a la nit, a casa d’en Gus organitzaven una partida de pòquer. El divendres que van atemptar contra en Cari, els nois van arribar a casa d’en Gus, però ningú no els va anar a obrir. Van trucar i van donar cops a la porta, però no va contestar ningú. No era gens habitual, allò. Van pensar que potser en Gus estava cagant. Es van esperar una estona. Van tornar a trucar i a picar a la porta, però ni rastre del Gras. Van decidir entrar i van trobar que el pany estava obert. Van entrar i van trobar en Gus. —Va callar un moment i va semblar com si tingués un regust amarg a la boca—. No m’agrada parlar-ne. És molt desagradable, sap què vull dir? Sóc de l’opinió que tots els assumptes s’han de portar d’una manera raonable. No es poden perdre els estreps d’aquesta manera. —Va remenar el cap d’un costat a l’altre i va moure alguns dels plats de la taula—. En Gus estava assegut davant del televisor en roba interior. Tenia una bona ampolla de resina a la tauleta de centre, una copa mig plena, una mica de pa i taramasalata en un bol. Però… —Aquella sensació de coragre que envoltava la boca de l’Angelidis es va accentuar.

—Era mort? —el va instar en Gurney.

—Mort? Mort i ben mort. Amb un clau de deu centímetres clavat a cada ull i a cada orella, perforant-li el puto cervell, i amb un cinquè clau al coll. Cinc claus dels pebrots. —Va fer una pausa i va escodrinyar la cara d’en Gurney—. Què pensa?

—M’agradaria saber per què res d’això no va sortir als mitjans.

—Per la Força Operativa contra el Crim Organitzat, ves. —L’Angelidis va pronunciar aquelles paraules com si li estimulessin les ganes d’escopir—. La FOCO ho va ocultar com si fos una pila de merda. Ni necrològica, ni esquela ni res. No en va transcendir cap detall. Increïble, oi? Ho sap, vostè, per què les mantenen en secret, aquestes coses?

Com que més aviat era una pregunta retòrica, en Gurney no la va respondre.

Abans de continuar, l’Angelidis va xuclar l’aire amb les dents serrades.

—Les mantenen en secret perquè es pensen que saben alguna cosa. Es pensen que saben secrets que no sap ningú més. Se senten poderosos. Tenen informació confidencial. Però sap què tenen, en el fons? Una tifa dins el cap i un escuradents entre les cames. —Va consultar l’hora en aquell tros de Rolex d’or que duia i va somriure—. Conformes, doncs? S’està fent tard. Espero que tot això li sigui útil.

—És molt interessant. Només m’agradaria fer-li una altra pregunta.

—Per descomptat. —Es va tornar a mirar el rellotge.

—Tenien una bona relació, vostè i en Carl?

—Perfecta. Per a mi era com un fill.

—No tenien cap problema?

—Cap ni un.

—No el molestaven, a vostè, tots aquells discursos que feia sobre l’escòria humana?

—A mi? Què vol dir?

—En algunes entrevistes ell havia qualificat les persones del seu ram d’escòria humana i els havia dedicat paraules molt desagradables. Què en pensava, vostè, d’això?

—Ho trobava molt intel·ligent. Un bon sistema per sortir elegit. —Va assenyalar el bol de les olives—. Són boníssimes. El meu cosí me les envia especialment des de Míkonos. Emporti-se’n unes quantes a casa per a la seva dona.