Les merles xisclen.

Aixeca el cap del mòbil, en el qual ha estat introduint la llista especial de números. Sap que la piuladissa de les merles és una defensa territorial, una alerta roja per als altres membres de la seva espècie, una crida a les armes contra l’intrús.

Cap de les alarmes electròniques pampallugueja, però, i això vol dir que no es tracta d’una incursió humana. Però de totes maneres mira per cadascuna de les quatre finestretes dels costats de la petita construcció de maons de formigó i escodrinya l’estany dels castors i el bosc humit.

Hi ha corbs enfilats a les copes de tres arbres morts que tenen les arrels enfonsades en l’aigua. Els corbs, dedueix, són els intrusos que han esverat les merles i han provocat els seus esgarips. La protecció que li aporten la troba reconfortant. De la mateixa manera que els passos que fan cruixir una escala podrien alertar-lo de la presència d’un estrany.

O de la mateixa manera que trobava reconfortant aquella construcció petita i llòbrega, situada enmig d’unes cinquanta hectàrees de bosc baix i aiguamolls. Gairebé inaccessible, extremament poc atractiva, és la casa ideal per estar lluny de casa. Té moltes cases lluny de casa. Llocs on s’està mentre s’ocupa dels seus negocis i compleix els seus contractes. Aquest lloc en concret, on no hi va a parar cap camí visible des de la carretera, sempre li ha semblat més segur que la majoria.

En Gus el Gras havia representat una altra mena de camí. Un camí d’informació delicada. Una informació que podia ser ruïnosa. Però que havia tallat de soca-rel. Cosa que feia que aquell assumpte amb en Bincher, en Hardwick i en Gurney fos ben incomprensible. I ben exasperant.

Quan pensa en en Bincher, la mirada se li desvia cap a un racó ombrejat d’aquesta habitació semblant a un garatge. Cap a una nevera portàtil de plàstic blanc i blau. Somriu. Però el somriure s’esvaeix ràpidament.

El somriure s’esvaeix perquè el malson continua tornant-li a la memòria, amb més vivesa que mai. Ara les imatges del malson l’acompanyen gairebé sempre, des que va veure aquella roda de fira del parc d’atraccions.

La roda de fira s’ha introduït en el seu malson, enredada amb la música dels cavallets, els riures terribles. El pallasso que esbufega, pudent, espantós. El rugit greu i vibrant del tigre.

I ara en Hardwick i en Gurney.

Que giren al seu voltant i se li acosten.

L’espiral que s’estreny, la inevitable confrontació final.

Seria un gran risc, però podria haver-hi una gran recompensa. Un gran alleujament.

Potser, finalment, s’acabaria el malson.

S’acosta a una tauleta que hi ha al racó més fosc de l’habitació. A la taula hi ha una espelma molt llarga i una capsa de llumins. Agafa els llumins i encén l’espelma.

Aixeca l’espelma i contempla la flama. Li encanta la seva forma, la seva puresa, la seva força.

S’imagina la confrontació, la conflagració. Li torna el somriure.

Torna fins al mòbil, torna a introduir-hi els números especials.

Les merles xisclen. Els corbs es belluguen inquiets, enfilats a les branques negres dels arbres morts.