Una franquesa inquietant

Eren gairebé dos quarts de deu quan la Kay Spalter va trucar a la línia fixa d’en Gurney. Va connectar el mans lliures al soterrani.

—Hola, Kay —va dir en Hardwick—. Com van les coses a la preciosa presó de Bedford Hills?

—Fabulosament. —La seva veu era aspra, seca, impacient—. Ets aquí, Dave?

—Sóc aquí.

—Vas dir que tindries més preguntes per fer-me.

En Gurney es va preguntar si aquella abruptesa era una manera de sentir-se amb el control de la situació, o només un símptoma de tensió provocada per la presó.

—En tinc mitja dotzena.

—Endavant.

—L’última vegada que vam parlar, vas mencionar un mafiós, Donny Angel, i va dir que podia ser el responsable de l’assassinat d’en Cari. El problema és que l’atemptat contra en Cari és massa complicat per a aquesta teoria.

—Què vols dir? —Semblava més curiosa que no pas desafiant.

—L’Angel el coneixia, sabia moltes coses d’ell. Hauria pogut organitzar un atemptat molt més fàcilment que no pas un franctirador des de cinc-cents metres de distància enmig d’un servei funerari. Suposem per un moment que l’Angel no és el dolent. Si haguessis de triar un segon sospitós, qui seria?

—En Jonah. —Ho va dir sense emoció i sense vacil·lar gens.

—I el motiu seria el control de l’empresa familiar?

—El control li permetria hipotecar prou propietats per expandir la Catedral del Ciberespai i convertir-la en el projecte d’estafa religiosa més gran de tot el món.

—Què en saps d’aquest objectiu seu?

—Res. Són suposicions. El que vull dir és que en Jonah és molt més cabró del que ningú es pensa, i el control de l’empresa li representa molts diners. Molts. Sé que va demanar a en Carl que hipotequessin uns edificis, i en Carl li va dir que se n’anés a prendre pel cul.

—Una bona relació entre germans. Algun altre candidat per ser l’assassí?

—Potser cent persones més, que en Carl havia trepitjat sense miraments.

—Quan et vaig preguntar l’altre dia per què t’havies quedat amb ell, em vas respondre amb un acudit. O com a mínim em sembla que era un acudit. Necessito saber la raó de debò.

—La veritat és que no sé la raó de debò. Em vaig fer un fart de buscar aquella cola misteriosa que em tenia enganxada a ell, però no la vaig poder identificar mai. Potser és veritat que sóc una caçadora de fortunes.

—Et sap greu que sigui mort?

—Potser una mica.

—Com era la vostra relació quotidiana?

—Generosa, paternalista i controladora per part d’ell.

—I per part teva?

—D’amor, admiració i submissió. Menys quan arribava massa lluny.

—I llavors?

—Llavors hi havia un terratrèmol.

—El vas amenaçar alguna vegada?

—Sí.

—Davant de testimonis?

—Sí.

—Posa-me’n un exemple.

—N’hi va haver uns quants.

—Posa’m el pitjor.

—El nostre desè aniversari de casament, en Carl va convidar unes quantes parelles més a sopar amb nosaltres. Va beure massa i es va començar a posar pesat amb el seu tema preferit quan anava borratxo: «Es pot treure la noia de Brooklyn, però no es pot treure Brooklyn de la noia». I aquella nit va pujar de to i va començar a presumir que després de ser governador de Nova York es presentaria com a president, i que jo seria el seu lligam amb l’home corrent. Va dir que seria com en Juan Perón a l’Argentina, i que jo seria la seva Evita. La meva feina seria aconseguir que tots els obrers l’adoressin. Va afegir un parell de suggeriments sexuals sobre com podria aconseguir-ho. I llavors va dir una cosa estúpida de debò. Va dir que em podria comprar un miler de parells de sabates, igual que l’Evita.

—I?

—No sé per què, però allò va ser massa. Per què va ser massa? Ni idea. Però va ser massa. Massa estúpid.

—I?

—I li vaig dir a crits que la senyora que tenia mil parells de sabates no era l’Evita Perón, era la Imelda Marcos.

—I ja està?

—No ben bé. També li vaig dir que si mai em tornava a parlar d’aquella manera, li tallaria la polla i l’hi fotria pel cul.

En Hardwick, que no havia dit ni una síl·laba des de la seva pregunta sobre la preciosa presó de Bedford Hills, va deixar anar una riallada digna d’un ase, que ella va ignorar.

En Gurney va canviar de direcció.

—Què en saps, de silenciadors per a armes de foc?

—Sé que els polis en diuen supressors, no silenciadors.

—Què més?

—Són il·legals en aquest estat. Són més efectius amb munició subsònica. Els barats no estan malament, els cars són molt millors.

—Com és que saps tot això?

—Ho vaig preguntar a la galeria de tir on feia classes.

—Per què?

—Per la mateixa raó que m’hi havia fet anar.

—Perquè et pensaves que potser hauries de disparar contra algú per protegir en Carl?

—Sí.

—Vas arribar a comprar o et van deixar un silenciador?

—No. Es van carregar en Carl abans que arribés a fer-ho.

—Vols dir el crim organitzat?

—Sí. Ja t’he sentit com deies que fer-ho amb un franctirador és una manera estranya d’organitzar-ho. Però encara penso que van ser ells. Més probable ells que no pas en Jonah.

En Gurney no va veure cap avantatge a debatre la qüestió. Va decidir seguir una altra via.

—A part de l’Angel, estava en contacte amb alguna altra figura criminal?

Per primera vegada en la conversa, ella va vacil·lar.

Uns segons després, en Gurney va començar a pensar que s’havia tallat la línia.

—Kay?

—A vegades parlava d’algú que era del grup de pòquer amb què jugava.

En Gurney li va notar inquietud a la veu.

—Va mencionar algun nom?

—No. Només va mencionar com es guanyava la vida aquell home.

—I què feia?

—Organitzava assassinats. Era com una mena de corredor de borsa, un intermediari. Si volies algú mort, l’anaves a veure, i ell aconseguia algú que se n’encarregués.

—Sembla que t’inquieti parlar d’ell.

—No m’agradava que en Carl jugués al pòquer i apostés fort amb algú que es guanyava la vida d’aquesta manera. Un dia li vaig dir: «De debò vols jugar a pòquer amb algú que organitza assassinats per a la màfia? Un paio que no s’ho pensa dues vegades abans de fer assassinar algú? No és estar una mica sonat, això?». Ell em va dir que jo no ho entenia. Va dir que jugar i apostar es fa pel risc i l’adrenalina. I que el risc i l’adrenalina són molt més forts quan estàs assegut en una taula amb la Mort al davant. —Va fer una pausa—. Mireu, no tinc gaire estona. Hem acabat?

—Només una altra cosa. Com és que hi va haver un interval tan llarg entre la mort de la Mary Spalter i el seu enterrament?

—Tan llarg?

—La van enterrar un divendres. Però es veu que devia morir una setmana abans… o com a mínim abans del diumenge anterior.

—Què dius? Es va morir un dimecres i la van enterrar dos dies després.

—Dos dies? Només dos? N’estàs segura?

—I tant que n’estic segura. Mira’t l’esquela. De què va, tot això?

—T’ho diré quan ho sàpiga. —En Gurney es va mirar en Hardwick—. Jack, has de parlar d’alguna cosa amb la Kay ara que la tenim al telèfon?

En Hardwick va sacsejar el cap, i després va parlar amb una cordialitat exagerada.

—Kay, aviat ens tornarem a posar en contacte amb tu, d’acord? I no pateixis. Anem pel bon camí per aconseguir el resultat que volem tots. Tot el que estem descobrint són avantatges per al nostre bàndol.

Sonava molt més convençut del que se’l veia.