Una puta partida d’escacs

Quan en Gurney va arribar al final de la pista de muntanya que desembocava a casa seva, el va sobtar descobrir un tot terreny gran de color negre aparcat al costat del graner. Va abaixar la finestreta quan va passar pel costat de la bústia, però va veure que la Madeleine ja havia agafat la correspondència. Llavors va conduir a poc a poc fins a l’Escalade lluent, es va aturar davant del vehicle i va tornar a abaixar la finestreta.

La porta del tot terreny es va obrir. L’home que en va sortir tenia la corpulència d’un lineman de futbol americà. També tenia els cabells molt curts, d’un ros grisenc, uns ulls antipàtics injectats de sang i un somriure que tirava a rictus.

—El senyor Gurney?

En Gurney li va tornar el somriure buit.

—En què el puc ajudar?

—Em dic Mick Klemper. Li diu alguna cosa, el nom?

—L’investigador principal del cas Spalter?

—Exacte. —Va treure la cartera i la va obrir d’una revolada per ensenyar-li el carnet del DIC. A la foto de jove de la targeta plastificada, semblava un pinxo aturadet de la màfia irlandesa.

—Què hi fa, aquí?

En Klemper va parpellejar i li va tremolar el somriure.

—Hem de parlar… abans que aquesta cosa en què s’ha embolicat surti de mare.

—Aquesta cosa en què m’he embolicat?

—Aquesta bestiesa d’en Bincher. Ja el coneix bé, vostè?

—Què vol dir?

—No ho sap, que és púrria?

En Gurney va reflexionar un moment.

—L’ha enviat algú o ha vingut a títol personal?

—Només intento fer-li un favor. Podríem parlar?

—Oi tant. Parli.

—Em referia a una conversa afable. Com si ens trobéssim al carrer.

Els ulls d’aquell individu traspuaven perill. Tot i així, la curiositat d’en Gurney es va imposar a la prudència. Va apagar el motor i va baixar del cotxe.

—Què em vol explicar?

—Aquest advocat jueu per a qui treballa ha arribat on és a força de difamar policies. N’està al corrent, d’això? —L’alè d’en Klemper feia pudor de caramel de menta amb regust agre d’alcohol.

—Jo no treballo per a ningú.

—Doncs no és el que en Bincher va dir a la tele.

—No responc de les seves paraules.

—Insinua que aquest tros de púrria jueva menteix?

En Gurney va dibuixar un somriure, fins i tot mentre arrossegava una mica els peus per trobar una postura defensiva més adequada, no fos que la necessités.

—Per què no tornem al carrer?

—Què?

—Ha dit que li agradaria tenir una conversa afable.

—El meu argument afable és que en Lex Bincher fa diners desenterrant petits errors tècnics enganyosos que aprofita perquè els seus clients fastigosos continuïn al carrer. No l’ha vist mai, el collons de casa que té a Cooperstown? És la més gran del llac, i cada centau prové dels traficants a qui ha estalviat la presó a còpia de tecnicismes de merda. Ja n’està al cas, vostè, d’aquestes històries?

—Tant me fa, en Bincher, a mi. Només m’interessa el cas de l’assassinat de l’Spalter.

—Molt bé, doncs, parlem-ne. La Kay Spalter va matar el seu marit. Li va engegar un tret al cap. Va ser jutjada i condemnada. La Kay Spalter és una puta mentidera assassina que compleix la condemna que es mereix. Però ara resulta que en Bincher, el seu repel·lent amic jueu, la vol treure de la presó argumentant algun defecte…

En Gurney el va interrompre.

—Klemper. Faci el favor, home. Els problemes que vostè pugui tenir amb els jueus no m’interessen. Si vol parlar del cas Spalter, parli’n.

Un llampurneig d’odi va travessar el rostre de l’home, fins al punt que durant un moment en Gurney va pensar que la seva confrontació estava a punt de transformar-se en un combat brutalment simple. Va cloure la mà dreta fins a convertir-la en un puny fora del camp de visió d’en Klemper i es va tornar a apuntalar. Però en Klemper només li va dedicar un somriure buit i va fer que no amb el cap.

—D’acord. Li diré una cosa. És impossible que un tecnicisme de merda la faci sortir de la garjola. Amb el seu historial, Gurney, ja ho hauria de saber, això. Per quins set sous vol estalviar-li la presó, a una mitja merda?

En Gurney es va arronsar d’espatlles amb indiferència.

—Va veure el problema del fanal?

—Què s’empatolla?

—El fanal que eliminava la possibilitat d’un tret directe des del pis.

Si en Klemper havia provat de simular desconeixement, ara aquella dilació meditada convertia la seva posició en insostenible.

—No eliminava cap possibilitat. Va passar.

—Com?

—És ben senzill. Només cal que la víctima no fos al punt exacte on alguns testimonis van dir que era i que l’arma no s’hagués disparat des del lloc exacte on la van trobar.

—Vol dir si en Cari era com a mínim tres metres més enllà del lloc on tothom va veure que queia i si el franctirador era dalt d’una escala?

—És possible.

—I on va anar a parar, l’escala?

—Potser es va enfilar a una cadira.

—Per disparar al cap d’algú que era a mig quilòmetre de distància? Amb un trípode de més de dos quilos penjat de l’arma?

—Qui collons ho pot saber? El fet és que van veure la Kay Spalter a l’edifici, en aquell mateix pis. Tenim un testimoni. I a la pols del pis vam trobar empremtes d’unes sabates de la seva talla. I restes de pólvora. —Va fer una pausa i va llançar una mirada astuta a en Gurney—. Qui dimonis li va dir que hi havia un trípode de més de dos quilos?

—Tant és, això. El que és important són les contradiccions relatives al lloc on s’hauria disparat l’arma. És per això que es va desfer del vídeo de la botiga d’electrodomèstics?

La indecisió d’en Klemper va tornar a durar un segon massa.

—Quin vídeo?

En Gurney va fer com si no sentís la pregunta.

—Si trobes una prova que no concorda amb la idea que tens, vol dir que la idea en qüestió és errònia. I per norma general, si et desempallegues de la prova en qüestió, al cap d’un temps t’acabes trobant un problema més gros, com el que vostè té ara. Què es veia al vídeo?

En Klemper no va respondre. Cada vegada tenia els maxil·lars més tensos.

En Gurney va prosseguir.

—Deixi’m especular una mica. Al vídeo es veia que tocaven en Carl en un lloc que no podia encaixar de cap manera amb la línia de mira que hi ha des del pis. M’equivoco?

En Klemper no va dir res.

—I hi ha un altre petit imprevist: van veure el franctirador inspeccionant el terreny al bloc de pisos tres dies abans de la mort de la Mary Spalter.

En Klemper va parpellejar, però no va badar boca.

En Gurney va continuar.

—La persona que durant el judici va ser identificada pel seu testimoni com la Kay Spalter resulta que, segons un altre testimoni, era un home. I, ves per on, el mateix home va aparèixer a les imatges d’un vídeo a prop de la residència de la Mary Spalter un parell d’hores abans que la dona morís.

—D’on han sortit totes aquestes collonades?

En Gurney no va fer cas de la pregunta.

—Tot apunta que el franctirador era un assassí a sou contractat per complir una missió doble: eliminar mare i fill. Què n’opines, d’això, tu, Mick?

La pregunta va desencadenar un tic a la galta d’en Klemper, que es va girar i va començar a caminar a poc a poc per l’esplanada de davant del graner. Quan va arribar a la bústia del costat de la carretera, es va passar una estona mirant cap a l’estany, fins que es va tornar a girar i va desfer el camí.

Es va aturar davant d’en Gurney.

—Et diré el que penso. Penso que això que dius no significa una puta merda. Un testimoni diu que era una dona, un altre diu que era un home. Sempre passa. Els testimonis oculars s’equivoquen i es contradiuen. I què? No passa res. En Freddie va identificar la mala pècora de la dona en una roda de reconeixement, i resulta que un altre ionqui carregat de coca no la va identificar. I què? Segurament en aquella cort de porcs hi ha algú altre que pensa que aquella harpia era un extraterrestre. I què, collons? Que n’hi ha que diuen que van veure la mateixa persona en un altre lloc? Potser estan carregats d’hòsties. Però posem que tenen raó. Sabies per casualitat que la mala pècora de la Kay odiava la seva sogra fins i tot més del que odiava el marit que va matar? No ho sabies, oi? Potser el que hauríem d’haver fet era condemnar aquella mala puta per dos assassinats en comptes d’un. —Una massa de saliva pastosa s’havia acumulat a les comissures dels llavis d’en Klemper.

En Gurney va parlar amb serenitat.

—Al vídeo del circuit tancat d’Emmerling Oaks es veu l’individu que segurament va matar la Mary Spalter. I l’individu del vídeo no és ni de bon tros la Kay Spalter. I algú altre que ha vist el vídeo està convençut que aquella mateixa persona era a l’edifici d’Axton Avenue en el moment en què van disparar contra en Carl.

—I què, collons? Encara que fos un professional, encara que li encarreguessin una missió doble, aquella malparida no està lliure de culpa. Això només voldria dir que va organitzar l’acció en comptes d’executar-la. Tant és que no fos el seu ditet suat el que va prémer el gallet. Tant és que contractés un sicari… Ja ho havia provat abans amb en Jimmy Flats. —De sobte en Klemper semblava eufòric—. Saps què? M’encanta la teva nova teoria, Gurney. Hi ha un vincle amb l’intent d’aquella bruixa de contractar en Flats per pelar el seu marit, per no parlar de l’intent de convèncer el seu noviet per fer el mateix. Encara li estrenyeria més la puta soga que té al coll. —Va observar en Gurney amb un somriure triomfant—. Què m’has de dir, ara?

—Saber qui va prémer el gallet és important. Saber la veritat sobre les identificacions dels testimonis és important. Saber si el testimoni d’un judici és fals o verídic és important. Saber si el vídeo que vas ocultar confirma o ensorra la hipòtesi de l’escenari del tret és important.

—Són aquestes, les parides que t’agraden? —En Klemper es va empassar una bola de mocs pel nas i la va escopir a terra—. N’esperava més, de tu.

—Més de què?

—He vingut perquè he sabut que et vas passar vint-i-cinc anys a homicidis, al Departament de Policia de Nova York. Vint-i-cinc anys a la Ciutat de les Clavegueres. I m’he imaginat que una persona que ha passat vint-i-cinc anys tractant rates de tota mena entendria la realitat.

—I quina és aquesta realitat?

—La realitat que diu que, quan el carro va pel pedregar, el dret és més important que les normes. La realitat que diu que estem en guerra, i no pas en una puta partida d’escacs. Els del barret blanc contra l’escòria. Quan l’enemic se t’acosta, l’has d’aturar sigui com sigui, cony. No interceptaràs cap bala brandant un manual dels pebrots.

—Imagina’t que t’equivoques.

—En què m’he d’imaginar que m’equivoco?

—Imagina’t que la mort d’en Carl Spalter no va tenir res a veure amb la seva dona. Imagina’t que va ser el germà qui va organitzar el cop per obtenir el control absolut de Spalter Realty. O la màfia, després d’haver decidit que no els convenia com a governador. O la filla, perquè volia heretar els diners del pare.

0 l’amant de la filla, perquè…

En Klemper el va interrompre.

—No diguis collonades! —va exclamar amb la cara ben vermella—. La Kay Spalter és una mala pècora, conspiradora i assassina. I si en aquest món de merda encara hi ha una mica de justícia, la dinyarà a la presó amb el cap obert i amb el cervell a terra.

—I s’ha acabat el bròquil! —Uns quants esquitxos de la saliva que li envoltava la boca van solcar l’aire.

En Gurney va fer que sí amb el cap, pensarós.

—Potser tens raó. —Era la resposta comodí que més utilitzava: per als amables i per als furiosos, per als enraonats i per als folls. Va reprendre el fil amb tranquil·litat—: Digue’m una cosa: vas comprovar el modus operandi del franctirador a la base de dades del ViCAP?

En Klemper li va clavar la mirada, parpellejant constantment, com si allò el pogués ajudar a entendre més bé la pregunta.

—Per què punyetes ho vols saber, això?

En Gurney es va arronsar d’espatlles.

—Per curiositat. Els preparatius que va seguir contenen diversos elements distintius. Seria interessant comprovar si s’han detectat en altres casos.

—Estàs boig. —En Klemper va començar a recular.

—Potser sí. Però si decideixes examinar el modus operandi, hi ha una altra situació que hauries d’investigar. Has sentit anomenar mai un tal Gus Gurikos, àlies el Gras? Un gàngster grec del nord de l’estat?

—Gurikos? —Ara en Klemper semblava ben destarotat—. Què hi pinta, aquest, aquí?

—En Carl va demanar a en Gus que li fes una feineta. I llavors, ves per on, van pelar en Gus el mateix dia que van disparar contra en Carl, dos dies després de la mort de la mare d’en Carl. Qui sap si estem parlant d’una acció triple.

En Klemper va arrufar les celles, però no va dir res.

—Jo en el teu lloc hi donaria una ullada. M’han dit que la Força Operativa contra el Crim Organitzat va impedir que el cas Gurikos sortís a la llum, però si hi ha cap relació amb el cas Spalter hauries de tenir dret a saber-ne els detalls.

En Klemper remenava el cap d’un costat a l’altre i feia cara de voler ser en qualsevol altre indret del món. Es va girar d’una revolada, i quan ja entrava a l’enorme tot terreny es va adonar que l’Outback d’en Gurney li obstruïa el pas.

—Et faria res moure’l? —No va ser cap pregunta, sinó una ordre expressada amb un rugit.

En Gurney va apartar el cotxe i en Klemper se’n va anar sense mirar-lo, i quan va girar cap a la carretera va estar a punt de topar contra la bústia.

En aquell moment, en Gurney va advertir la presència de la Madeleine en un racó del graner, i darrere seu, a l’herba, el gall i les tres gallines guardaven silenci. Estaven sorprenentment immòbils, amb el cap decantat, com si fossin conscients de la imminència d’alguna cosa que encara no sabien identificar.