Ni rastre del cap

En Gurney va aprofitar els quinze minuts que quedaven fins a les nou del matí, que era l’hora a què havien d’arribar en Hardwick i l’Esti, i va fer tres còpies del que havia escrit el dia abans en una llibreta: els punts clau del cas.

L’Esti va arribar primer, però només per un minut. Mentre aparcava el Mini Cooper blau elèctric al costat del tros dels espàrrecs, el Pontiac vermell d’en Hardwick vorejava sorollosament el graner, camí amunt.

L’Esti va sortir del petit cotxe, i la samarreta, els texans tallats i el somriure relaxat proclamaven que no era un dia de feina. La pell de caramel li brillava a la llum del sol del matí. Mentre s’acostava a la porta lateral, va mirar amb curiositat les lloses que assenyalaven la tomba del gall.

En Gurney va obrir la porta amb mosquitera i li va donar la mà.

—Hola —va dir l’Esti—, és un dia tan esplèndid que ens hauríem de quedar aquí fora.

En Gurney li va tornar el somriure.

—Seria agradable. El problema és que a dins tinc uns vídeos que voldria que en Jack i tu veiéssiu.

—Era només una idea. M’agrada sentir el sol a la pell.

En Hardwick va aparcar al costat del cotxe de l’Esti, en va sortir i va tancar la porta. Sense molestar-se a saludar en Gurney ni l’Esti, va fer visera amb la mà i va començar a escodrinyar els camps i els vessants boscosos de l’entorn.

Ella el va mirar de reüll.

—Busques algú?

En Hardwick no va contestar i va continuar fent el mateix.

En Gurqey va seguir-li la mirada fins que va arribar a Barrow Hill, i llavors va entendre què estava fent en Jack.

—És el lloc més probable —va dir en Gurney.

En Hardwick va assentir amb el cap.

—Al capdamunt d’aquell sender?

—De fet és el camí d’una pedrera cobert de vegetació.

En Hardwick va continuar concentrat en el turó.

—És força lluny d’aquí. Hauria de ser molt bo. Uns tres-cents cinquanta metres, potser?

—Potser una mica més. No gaire diferent de Long Falls.

L’Esti va fer cara d’espant.

—Us esteu referint a un franctirador?

—A la posició que podria ocupar —va dir en Gurney—. Si jo tingués com a objectiu algú que visqui en aquesta casa, escolliria un lloc que hi ha a prop del cim d’aquest turó. Hi ha una visió clara de la porta lateral, i dels cotxes.

La noia es va girar cap a en Hardwick.

—Ara et dediques a fer això, allà on vagis? Buscar un bon lloc per a un franctirador?

—Amb les dues bales que tinc incrustades en una paret de casa, últimament em costa treure-m’ho del cap. Les zones on hi ha llocs per amagar-se em preocupen.

Els ulls de l’Esti es van eixamplar.

—Doncs potser en lloc de quedar-nos aquí com uns estaquirots, mirant des d’on ens podrien disparar, hauríem d’anar cap a dins, no?

Va semblar que en Hardwick faria algun comentari impertinent sobre això dels estaquirots, però es va limitar a somriure i va seguir l’Esti cap a dins de la casa. Després de tornar a mirar cap al turó, en Gurney va fer el mateix. A continuació, va agafar l’ordinador portàtil i la llista de punts clau que tenia a l’estudi i es van instal·lar tots tres a la taula del menjador.

—Per què no comencem posant-nos al dia? —va proposar en Gurney—. L’Esti i tu havíeu de fer unes quantes trucades. Tenim alguna novetat?

L’Esti va parlar primer.

—Sabeu aquest mafiós grec, l’Adonis Angelidis? Segons un amic meu de la Força Operativa contra el Crim Organitzat, la FOCO, és una bona peça. Passa desapercebut, comparat amb els italians o els russos, però té moltes influències. Treballa amb totes les famílies. És el mateix cas que en Gurikos, el paio que va acabar amb el cap ple de claus. Es va ocupar de grans cops per a peixos grossos. Contactes al màxim nivell. Era de plena confiança.

—Llavors per què se’l van carregar? —va preguntar en Hardwick—. Té alguna pista, el teu col·lega de la FOCO?

—Cap. Segons la FOCO, en Gurikos tenia a tothom content. Era fi com la seda. Un home de recursos.

—Ja, doncs algú no hi va estar d’acord.

L’Esti va fer que sí amb el cap.

—Hauria pogut passar de la manera que l’Angelidis li va dir a en Dave: en Carl va recórrer a en Gurikos per preparar el cop contra algú i llavors aquest algú ho va descobrir i va contractar en Panikos per matar-los a tots dos. Té sentit, no?

En Hardwick va posar els palmells de les mans cap amunt en un gest d’incertesa.

L’Esti va mirar en Gurney.

—Dave?

—En certa manera, m’agradaria que la versió de l’Angelidis fos veritat. Però no acaba d’encaixar. Com si tingués sentit, però no del tot. El problema és que no explica els claus que en Gus tenia clavats al cap. Un cop pràctic i preventiu contra en Carl i en Gus és una cosa. Un avís esgarrifós per recordar-te que els secrets s’han de guardar n’és una altra. Les dues coses no lliguen.

—Tinc el mateix problema amb la mare —va dir l’Esti—. No entenc per què la van haver de matar.

En Hardwick va semblar nerviós.

—No hi veig el misteri. Per tenir en Carl a l’enterrament, exposat, pronunciant un elogi.

—Llavors per què no va esperar fins que hagués pujat al pòdium, en Panikos? Per què li va disparar abans que hi arribés?

—Coi, vés saber! Potser per evitar que revelés alguna cosa.

En Gurney no hi va trobar cap lògica. Per què t’has d’escarrassar a muntar una situació en què algú haurà de fer un discurs si tens por del que hi pugui dir?

—He descobert una última cosa —va dir l’Esti—. Sobre l’incendi de Cooperstown. És una cosa estranya, però interessant. Els quatre mecanismes utilitzats per incendiar la casa d’en Bincher eren tots diferents, tant pel que fa al model com a les dimensions. —Va mirar en Hardwick i després en Gurney per tornar a en Hardwick—. Et diu alguna cosa, això?

En Hardwick es va xuclar les dents i va arronsar les espatlles.

—Potser això era el que el petit Peter tenia a la seva caixa de joguines en aquell moment.

—O potser era el que tenia disponible el seu proveïdor? Alguna idea, Dave?

—Només una possibilitat sense gaire solta ni volta: que estigués experimentant.

—Experimentant? Amb quin objectiu?

—No ho sé. Potser provava diferents mecanismes amb la idea d’utilitzar-los més endavant?

La noia va fer una ganyota.

—Esperem que la raó no fos aquesta.

En Hardwick es va regirar a la cadira.

—Alguna cosa més, bonica?

—Sí. S’ha fet una identificació definitiva del cadàver decapitat que es va trobar a l’escenari del crim. —L’Esti va fer una breu pausa dramàtica—. Era en Lex Bincher. Segur.

En Hardwick se la mirava amb atenció.

La noia va continuar, a poc a poc:

—El cap… encara no l’han trobat.

En Hardwick va bellugar el múscul de la mandíbula.

—Càgum déna, això sembla una pel·lícula de terror!

L’Esti va arrufar el nas.

—No entenc per què t’escandalitza tant. Quan en Dave i tu us vau conèixer, va haver-hi la història aquella de la dona que van tallar per la meitat, oi? He sentit dir que tu te’n foties i vas fer-hi bromes de mal gust i tot, no?

—Sí.

—Doncs llavors per què t’esveres tant amb això del cap?

—Escolta, per l’amor de Déu… —En Jack va aixecar les mans com si es rendís mentre remenava el cap—. Una cosa és trobar-se un cadàver esquarterat. En deu trossos, si vols. Si fa prou temps que ets poli i has treballat prou temps als barris deprimits d’una ciutat, saps que acabarà passant una cosa d’aquestes. És així. Però hi ha una gran diferència entre trobar-se un cap tallat i no trobar-lo. Entens què vull dir? Aquest puto cap ha desaparegut! Cosa que vol dir que el té algú. Per alguna raó. Per fer-lo servir de la manera més espantosa. Creu-me, aquest cap dels collons apareixerà quan menys ens ho esperem.

—Quan menys ens ho esperem? Em sembla que veus massa pel·lícules. —L’Esti li va fer una de les seves picades d’ullet afectuoses—. En tot cas, aquestes són les últimes novetats que tinc. I tu? Has descobert res?

En Hardwick es va fregar la cara amb força, com si s’estigués esborrant un malson i intentés començar un nou dia.

—He aconseguit localitzar un dels testimonis que ens faltaven: en Freddie, el que va declarar que la Kay era a l’apartament d’Axton Avenue en el moment del tret. Oficialment, Frederico Javier Rosales. —En Hardwick va enviar una mirada a en Gurney—. Podríem fer un cafè?

—Cap problema. —En Gurney va anar cap a la cafetera de sobre el taulell de la pica i la va engegar.

En Hardwick va continuar.

—Vam tenir una xerrada amistosa, en Freddie i jo. Ens vam centrar en el tema de la petita però interessant distància que hi ha entre el que de veritat va veure i el que en Mick el Podrit li va dir que va veure.

Els ulls de l’Esti es van obrir com unes taronges.

—Va reconèixer que en Klemper li va dictar el que havia de declarar al judici?

—En Klemper no solament li va dir què havia de declarar, sinó que també li va dir que si no ho feia se la jugava.

—En quin sentit?

—En Freddie tenia problemes de drogues. Un petit traficant amb una gran addicció. Una condemna més i li queien automàticament vint anys a l’ombra, sense llibertat condicional. Amb un desgraciat així contra les cordes, el cabró d’en Mick té la paella pel mànec.

—I per què et va desvelar tot això?

En Hardwick va fer un somriure malèvol.

—Un nano com en Freddie té una capacitat de concentració limitada. Sempre li sembla que la pitjor amenaça és la persona que té al davant, i aquesta persona era jo. Però no us imagineu coses que no són. Vaig ser molt civilitzat. Li vaig explicar que l’única manera que tenia d’evitar una pena de collons per jurar en fals en un cas d’assassinat era desjurar.

L’Esti va fer un gest d’incredulitat.

—Desjurar?

—Un concepte maco, no trobeu? Li vaig dir que podia esquivar l’allau de merda que estava a punt de caure-li al damunt si descrivia de quina manera el seu testimoni original havia estat manipulat de cap a peus per en Mick el Podrit.

—Ho va escriure?

—I ho va signar. Fins i tot hi va deixar l’empremta del dit.

L’Esti el va mirar amb satisfacció continguda.

—Que es pensa que treballes per a Investigació Criminal, en Freddie?

—És possible que s’hagi fet la idea que la meva relació amb el departament sigui més vigent del que realment és. La veritat és que m’importa un rave, el que pensi. I a tu?

La noia va fer que no amb el cap.

—Mentre ajudi a ficar entre reixes en Klemper, no. Saps res dels altres dos testimonis que hem perdut de vista?

—Encara no. Però la declaració d’en Freddie, juntament amb la gravació de la conversa d’en Davey amb l’Alyssa, haurien de servir per destapar definitivament la mala conducta policial, cosa que al seu torn hauria de ser l’empenta definitiva per al recurs d’apel·lació de la Kay.

Dins del cervell d’en Gurney l’alegre optimisme d’en Hardwick va grinyolar com una mala cosa. Però llavors se li va acudir que potser la seva incomoditat venia d’un altre lloc: la qüestió de la innocència encara no aclarida de la Kay, un tema que no tenia res a veure amb el fet que el seu judici hagués estat legal o no. No hi havia gaires dubtes sobre la manipulació de proves i testimonis. Però cap d’aquestes il·legalitats feia que la Kay fos innocent. Mentre la identitat de la persona que havia contractat en Petros Panikos per matar en Carl Spalter continués sent un misteri, la Kay Spalter continuaria sent un possible sospitós.

La veu de l’Esti va trencar el fil dels pensaments d’en Gurney.

—Tu ens has dit alguna cosa d’uns vídeos que ens volies ensenyar…

—Sí. És veritat. A part de la conversa per Skype amb en Jonah, tinc un parell de seqüències de la càmera de seguretat d’Axton Avenue: unes imatges en primer pla d’algú que entra al bloc de pisos abans del tret i unes altres d’un pla llarg en què es veu en Carl quan rep l’impacte de la bala i cau a terra. —Va mirar en Hardwick—. Ja has dit a l’Esti com vaig aconseguir els vídeos?

—Les coses van anar massa de pressa. I no hi havia gaire informació en el missatge de trenta segons que em vas deixar a la bústia de veu.

—I la informació que hi havia vas decidir ignorar-la, oi?

—Què coi vols dir amb això?

—El missatge que et vaig deixar era clar en la qüestió clau. Jo havia dit a en Klemper que li convenia que el material de vídeo que faltava anés a parar a les meves mans. Bé, hi va anar a parar. Però llavors tu vas fer la teva aparició desbocada a Conflicte criminal i et vas carregar el detectiu «totalment corrupte» del cas per haver incriminat la Kay amb falsos testimonis. No hi ha ningú en l’aparell judicial que no sàpiga que el detectiu que es va ocupar del cas va ser en Mick Klemper, o sigui que bàsicament el vas assenyalar amb el dit i el vas culpabilitzar, de manera que vas ignorar completament la meva situació amb ell.

L’expressió d’en Hardwick es va enfosquir.

—Com t’he dit, les coses van anar de pressa. Acabava d’arribar de l’incendi de la vora del llac, on van morir set persones, set, Davey, i jo estava molt més centrat en la batalla principal que en els detallets de la teva xerradeta íntima amb en Mick el Podrit. —En Hardwick va continuar i va recordar a en Gurney que les promeses ambigües i les mentides productives eren les pedres angulars ocultes del sistema judicial. I va acabar fent-li una pregunta semi retòrica—: Per què coi t’has de preocupar per un fill de puta com en Klemper?

En Gurney va optar per una resposta pràctica i simple, incitat pel record de la pudor d’alcohol de l’home i el missatge gairebé incoherent que l’endemà va deixar a la bústia de veu d’en Gurney:

—El que em preocupa és que en Mick Klemper és un borratxo desenfrenat que se sent contra les cordes i que podria estar prou desesperat per fer alguna estupidesa.

Com que en Hardwick no va dir res, en Gurney va continuar:

—De manera que tinc la Beretta més a mà que de costum, per si de cas. D’altra banda, l’Esti ha preguntat pels vídeos. Donem-hi un cop d’ull. Primer us posaré la seqüència del carrer, després el pla llarg del cementiri.