Verí preciós

En Gurney va esperar fins l’endemà al matí per explicar a la Madeleine l’escena del tall de corrent de casa d’en Hardwick. Quan va haver acabat de relatar la seva versió —abreujada però fidel— de l’incident, la Madeleine es va quedar asseguda en silenci, observant-lo, com si esperés la segona part de la història.

La segona part era la que ell tenia por d’explicar, però sentia que ho havia de fer.

—Em sembla que, per precaució… —va començar a dir, però va ser ella qui li va completar la frase.

—Hauria de marxar de casa durant una temporada. És això el que vols dir?

—Només per no córrer riscos innecessaris. I només durant uns quants dies. Em fa l’efecte que aquest paio ja ha demostrat el que volia demostrar i que no hi tornarà, però, tot i així…, m’agradaria que qualsevol perill que hi pogués haver t’agafés ben lluny, fins que el cas s’hagi resolt…

En previsió d’una reacció irada com la que un suggeriment semblant havia desencadenat feia un any durant l’inquietant cas de la Jillian Perry, en Gurney va quedar desarmat per la resistència gairebé nul·la que va oferir la Madeleine. De fet, la primera pregunta que va fer va ser sorprenentment pràctica:

—De quants dies estem parlant?

—No t’ho sabria dir del tot, però… de tres o quatre, potser? Depèn de la rapidesa amb què puguem resoldre el problema.

—Tres o quatre dies a partir de quan?

—Si no fos demanar massa, a partir de demà a la nit? He pensat que et podries autoconvidar a ca la teva germana, a…

—Aniré a cals Winkler.

—On dius que aniràs?

—Sabia que no te’n recordaries. A cals Winkler. A la granja. A Buck Ridge.

El nom li sonava molt vagament.

—Els que tenen aquelles bèsties estranyes?

—Alpaques. I també deus recordar que em vaig oferir per anar-los a donar un cop de mà durant la fira?

Allò també li sonava una mica.

—Ah. Sí. És veritat.

—I que la fira comença aquest cap de setmana?

Un altre record llunyà.

—Sí.

—Doncs seré allà. A la fira amb ells i a la granja. Hi hauria anat demà passat, però segur que no els farà res que m’hi presenti un dia abans. De fet, m’havien convidat a estar-m’hi tota la setmana. Ja havia previst agafar-me uns quants dies de festa a la clínica. Te’n recordes, oi, que en vam parlar la primera vegada que ho van esmentar?

—Ho recordo vagament. Em devia semblar que encara faltava molt. Però ho trobo perfecte: molt millor que anar a ca la teva germana o a algun lloc semblant.

El posat descansat de la Madeleine es va enravenar.

—Però, i tu? Si a mi em convé no ser aquí…

—Estaré bé. Ja t’ho he dit: el franctirador només volia enviar un missatge. Deu haver descobert que en Hardwick s’ha dedicat a remoure el cas Spalter i per això li ha volgut fer arribar aquest missatge tan pervers. A més a més, si es donés la remota circumstància que es volgués tornar a fer notar, jo me’n podria aprofitar.

El rostre de la Madeleine denotava neguit i confusió, com si es barallés contra un contrasentit enorme.

En Gurney li va veure l’expressió i es va penedir d’haver afegit aquell gir innecessari, del qual ara intentava allunyar-se.

—El que vull dir és que les probabilitats que es creï algun problema greu són ínfimes, però encara que no arribin a l’u per cent, m’agradaria que et sorprenguessin tan lluny d’aquí com fos possible.

—Hi insisteixo: i tu? Encara que només hi hagi un u per cent de probabilitats, cosa que no m’empasso…

—Jo? No cal que pateixis. Segons la New York Magazine, sóc el detectiu d’homicidis més prestigiós en la història de la Gran Poma.

Havia recorregut a aquella fanfarronada graciosa perquè la Madeleine es tranquil·litzés, però li va semblar que només aconseguia l’efecte contrari.

El GPS el va dur fins a l’enclavament de Venus Lake per un seguit de valls agrícoles fluvials, tot vorejant la decadència de Long Falls.

Lakeshore Drive descrivia una volta de tres quilòmetres al voltant d’una extensió d’aigua que, segons els càlculs d’en Gurney, devia fer com a mínim un quilòmetre i mig de llargada i mig encara no d’amplada. La volta començava i acabava en un poble de postal situat al peu del llac. La mansió dels Spalter, una imitació exagerada d’una casa de camp de l’època colonial, s’alçava en un extrem del llac, en una propietat d’unes quantes hectàrees embellides amb jardins geomètrics.

Va recórrer la carretera sencera fins que es va aturar davant de Killington’s Mercantile Emporium, construcció que, amb la rusticitat meticulosa de la seva façana i els aparadors de material de pesca amb mosca, tes anglesos i jaquetes de tweed, semblava una representació de la vida rural tan autèntica com la dels quadres de Thomas Kincaid.

En Gurney va agafar el mòbil i, per tercera vegada aquell matí, va trucar a en Hardwick; també per tercera vegada, la trucada es va desviar cap a la bústia de veu. Llavors va trucar al mòbil de l’Esti, també per tercera vegada, però aquest cop va contestar.

—Dave?

—Tens alguna notícia d’en Jack?

—Sí i no. Em va trucar ahir a tres quarts de dotze de la nit. No semblava gaire content. Es veu que el franctirador devia tenir una moto de cros o un tot terreny. En Jack em va dir que hi va haver un moment en què el va sentir al bosc, a prop del camí, però no s’hi va poder acostar més. Per tant, en aquest apartat no hi ha novetats. Em sembla que avui es dedicarà a intentar localitzar els que van testificar contra la Kay.

—I les fotos?

—Les de l’autòpsia d’en Gurikos?

—Dona, aquestes també, però jo em referia a les de les càmeres dels camins. Te’n recordes, dels flaixos que vam veure al bosc després que disparessin contra la casa?

—Segons en Jack, les càmeres estan fetes miques. Es veu que el pistoler els va engegar un parell de trets a cada una. Pel que fa a la documentació de l’autòpsia d’en Gurikos i de la Mary Spalter, ja ho he engegat per telèfon. Confio que amb una mica de sort em responguin aviat.

La trucada següent va ser al fix de casa.

De primer no van contestar i va sentir el contestador automàtic. Ja havia començat a deixar un missatge nerviós que deia «on coi t’has ficat?» quan la Madeleine va despenjar.

—Hola. Era fora, mirant de treure l’entrellat de la instal·lació elèctrica.

—Quina instal·lació elèctrica?

—No vam decidir que hi hauria d’haver una línia elèctrica que arribés fins al galliner?

En Gurney va ofegar un sospir d’exasperació.

—Sí, suposo. Mira, tampoc cal… que en parlem ara mateix.

—D’acord… Però no hauríem de tenir clar per on passarà per estalviar-nos maldecaps?

—Mira, ara mateix no hi puc pensar, en això. Sóc a Venus Lake, a punt d’interrogar la filla de la víctima. Necessito que preparis el telèfon per fer la gravació.

—Ja ho sé. Ja m’ho vas explicar. No penjo i poso això a gravar, oi?

—Exacte, ni més ni menys. El que passa és que se m’ha acudit un sistema millor.

La Madeleine no va dir res.

—Encara hi ets?

—Sí.

—Molt bé. Necessito que em truquis exactament d’aquí a deu minuts. Et diré qualsevol cosa, no en facis cas, i després penjaré. Llavors torna’m a trucar de seguida. Et diré alguna altra cosa i et tornaré a penjar. I després torna’m a trucar, per tercera vegada, i, sense fer cas del que et digui, no pengis i comença a gravar. M’has entès?

—Per què cal complicar-ho tant? —La seva veu tenia una nota aguda carregada de neguit.

—L’Alyssa podria pensar que estic gravant la trobada amb el telèfon o que l’estic transmetent a un altre aparell enregistrador. La meva intenció és esborrar aquesta idea del seu cervell creant una situació en què quedi ben convençuda que he apagat el mòbil.

—D’acord. Et trucaré d’aquí a deu minuts. Deu minuts a partir d’ara?

—Sí.

—I quan arribis a casa podríem parlar de l’escalfador, eh?

—Del què?

—He llegit que, encara que no cal que els galliners tinguin calefacció, sí que convé que tinguin l’aigua a més de zero graus. És un dels motius pels quals necessitem electricitat a fora.

—Sí. Esclar. Ja en parlarem, eh? Després. Aquesta nit. D’acord?

—D’acord. Et truco d’aquí a nou minuts i mig.

En Gurney es va ficar el mòbil a la butxaca de la camisa, va agafar una petita gravadora digital del petit compartiment situat entre els dos seients del cotxe i se la va penjar en un lloc ben visible del cinturó. En acabat, va arrencar i es va allunyar del Killington’s Mercantile Emporium fins que va arribar al costat oposat de Venus Lake: a la porta oberta de ferro forjat i al camí d’entrada que arribava fins a la mansió dels Spalter. Va travessar la porta a poc a poc i va aparcar on el camí s’eixamplava, davant d’unes escales amples de granit.

La porta principal semblava una antigalla rescatada d’una casa més vella però igual de pròspera. A la paret del costat hi havia un intèrfon. En va pitjar el botó.

Una veu incorpòria de dona va dir:

—Endavant, està obert.

Es va mirar el rellotge. Només faltaven sis minuts per a la trucada de la Madeleine. Va obrir la porta i va entrar a un vestíbul molt gran, il·luminat per un seguit de canelobres antics a cada paret. A mà esquerra, una arcada desembocava en un menjador distingit; a mà dreta n’hi havia una altra de semblant que donava a una sala ben moblada amb una llar de foc de maons gastats on cabia un home dret. Al fons del vestíbul, una escala de caoba envernissada amb unes baranes molt elaborades s’enfilava fins al replà del primer pis.

Una dona jove i mig nua va aparèixer al replà, on es va aturar un moment, va dibuixar un somriure i va començar a baixar els graons. Només duia dues peces de roba esquifides, clarament dissenyades per realçar el que en teoria ocultaven: una samarreta tallada de color rosa que amb prou feines li tapava els pits i uns pantalons curts blancs que no tapaven gairebé res. Un acrònim sense cap explicació, FIM, estava estampat amb lletres negres al teixit estirat de la samarreta.

Feia una cara més fresca del que en Gurney havia esperat en una drogoaddicta crònica. Els cabells, embullats i d’un ros cendra, li arribaven fins a les espatlles i semblaven una mica molls, com si s’hagués acabat de dutxar. Anava descalça. Quan va haver baixat uns quants graons més, en Gurney es va adonar que s’havia pintat les ungles d’un rosa clar, a joc amb el to rosat dels llavis, petits i delicats com els d’una nina.

Quan va arribar al peu de l’escala, es va aturar un moment i va sotmetre en Gurney a la mateixa inspecció visual que ell li havia practicat.

—Hola, Dave. —La seva veu, com la seva aparença, era altiva i summament seductora. Els seus ulls, va advertir en Gurney amb interès, no eren els ulls apagats i autocompassius propis dels ionquis. Ans al contrari, eren blaus, clars, brillants. Tot i així, la substància que hi espurnejava no era la innocència de la joventut. Eren el reflex de l’ambició.

En Gurney considerava que els ulls tenen alguna cosa especial. Per més que s’esforcin a ocultar-ho, contenen i reflecteixen el resultat emocional de tot el que han vist.

Mentre ella li aguantava la mirada sense parpellejar i amb serenitat, hi va haver alguna cosa en aquells ulls —alguna cosa que havien presenciat— que el va fer estremir. En Gurney es va escurar la gola i va fer una pregunta absurda però necessària.

—Ets l’Alyssa Spalter?

Els llavis rosats de la jove es van descloure i van revelar una filera de dents perfectes.

—És la pregunta que fan els polis de la tele abans de detenir algú. Que em vols detenir? —Parlava amb un to enjogassat, un adjectiu amb què no s’haurien pogut descriure els seus ulls.

—No és la meva intenció.

—I quina és la teva intenció?

—No en tinc cap. He vingut perquè m’has trucat.

—I perquè tens curiositat?

—Tinc curiositat per saber qui va matar el teu pare. Em vas dir que ho sabies. És veritat?

—No tinguis tanta pressa. Entra i posa’t còmode. —Al peu de les escales, l’Alyssa va girar i va travessar l’arcada que donava a la sala, descalça i amb la lleugeresa d’una ballarina. No va mirar enrere.

Ell la va seguir, mentre pensava que no havia ensopegat mai una combinació tan excepcional de sexualitat desbocada i de cianur pur.

Fins i tot la sala —amb aquella llar de foc immensa, aquelles butaques entapissades de cuir i aquells quadres de paisatges anglesos— oferia un contrast estrambòtic respecte d’aquella Lolita que potser no trigaria gaire a heretar-la. O qui sap si al capdavall el contrast era inexistent, considerant sobretot que la casa no devia tenir més anys que l’Alyssa i que el seu aspecte exterior només era un artifici.

—S’assembla a un museu —va dir ella—, però el sofà és maco i tou. M’agrada la sensació que em fa sentir a les cames. Prova’l.

Abans que en Gurney escollís un lloc per seure —qualsevol que no fos el sofà—, li va sonar el mòbil. Va comprovar el nom del contacte. Era la Madeleine, a l’hora exacta. Va observar la pantalla amb cara de consternació, com si la persona que li trucava fos l’última que volia sentir, i va prémer el botó per parlar.

—Digui? —Va fer una pausa—. No. —Va tornar a callar i, tot seguit, amb un to més crispat, va repetir—: He dit que no! —Va prémer el botó per finalitzar la trucada, es va tornar a ficar el mòbil a la butxaca de la camisa, va mirar l’Alyssa i va desarrufar les celles—. Perdona la interrupció. On érem?

—Estàvem a punt de posar-nos còmodes. —L’Alyssa es va asseure en un extrem del sofà i va fer un gest a en Gurney perquè se li assegués al costat.

Ell va optar per asseure’s en una butaca d’orelles, separada d’ella per una tauleta de centre.

L’Alyssa va fer un petarrell fugaç amb els llavis.

—Vols prendre alguna cosa?

En Gurney va fer que no amb el cap.

—Cervesa?

—No.

—Xampany?

—No, ja estic bé.

—Martini? Negroni? Tequini? Margarita?

—Res, gràcies.

L’Alyssa va tornar a fer el petarrell.

—No beus?

—A vegades. Però ara no.

—Et veig molt tens. Et convindria…

Li va tornar a sonar el mòbil. Va mirar qui era i va veure que era la Madeleine. El va deixar sonar tres vegades més, com si volgués esperar fins que saltés el contestador, però llavors, en un aparent atac d’impaciència, va prémer el botó per parlar.

—Què passa? —Va fer una pausa—. Ara no és el moment… Per l’amor de Déu… —Va tornar a callar, adoptant una expressió cada vegada més irritada—. Mira. Sisplau. Ara estic ocupat. Sí… No… Ara no! —Va penjar i es va tornar a guardar el mòbil a la butxaca.

L’Alyssa li va fer un somriure entremaliat.

—Problemes amb la xicota?

En Gurney no va respondre i es va limitar a fixar la mirada en la tauleta de centre.

—T’has de relaxar. Tota aquesta tensió, la noto des d’aquí. Et podria ajudar d’alguna manera?

—Potser ajudaria que et vestissis.

—Que em vestís? Ja estic vestida.

—Doncs no es nota.

Els llavis de l’Alyssa es van separar a poc a poc fins a dibuixar un somriure.

—Ets divertit.

—Mira, Alyssa. Ja n’hi ha prou. Anem per feina. Per què em volies veure?

El somriure es va transformar en el petarrell d’abans.

—No cal ser antipàtic. Només vull ajudar.

—Com?

—Vull ajudar-te a entendre la realitat de la situació —va respondre amb un to sincer, com si la resposta ho aclarís tot.

Quan en Gurney es va limitar a mirar-la i a esperar, l’Alyssa va recuperar el somriure.

—Segur que no vols prendre res? Què me’n dius, d’un Tequila Sunrise? Em surt boníssim, el Tequila Sunrise.

En Gurney es va acostar una mà al maluc amb una naturalitat evident, es va gratar una picor inexistent i va engegar la gravadora digital que duia enganxada al cinturó, ofegant matusserament el clic suau de l’aparell amb un estossec potent.

El somriure de l’Alyssa es va eixamplar.

—Si vols que no xerri res, guapo, aquesta és la manera d’aconseguir-ho.

—Què mana?

—Què mana? —Dins els ulls de la noia hi havia un guspireig fred de diversió.

—Què passa? —En Gurney va pronunciar tan bé com va saber l’expressió d’un home culpable que intenta semblar innocent.

—Què és aquesta coseta tan bufona que portes al cinturó?

Ell es va mirar el maluc.

—Ah, és un… —Es va escurar la gola—. És una gravadora.

—Una gravadora. No fotis. Me la deixes veure?

En Gurney va parpellejar.

—Ah, sí, i tant. —Se la va desenganxar del cinturó i l’hi va allargar per sobre la tauleta de centre.

L’Alyssa la va agafar, la va examinar, la va apagar i la va deixar al seu costat, al sofà.

En Gurney va arrufar les celles, neguitós.

—Me la pots tornar, sisplau?

—Vine a buscar-la.

En Gurney va mirar la noia, la gravadora i una altra vegada la noia, i es va tornar a escurar la gola.

—És una cosa rutinària. Insisteixo a gravar totes les meves converses. És molt útil a l’hora d’evitar polèmiques sobre el que es va dir o el que es va acordar.

—Ah, sí? Ostres. Com és que no se m’havia acudit?

—És per això que, si no et sap greu, també m’agradaria gravar aquesta conversa.

—Ah, sí? Doncs mira, tal com el Pare Noel va dir al nen golafre: et fots.

En Gurney feia cara de desorientat.

—Però, per què, tants escarafalls?

—No són escarafalls. Senzillament no m’agrada que em gravin.

—Doncs a mi em sembla que seria millor per a tots dos.

—Doncs jo discrepo.

En Gurney es va arronsar d’espatlles.

—Molt bé. D’acord.

—Què n’hauries fet?

—Ja t’ho he dit: en cas de conflicte…

Li va sonar el mòbil per tercera vegada. Va veure que era la Madeleine. Va prémer el botó per parlar.

—Collons, què vols, ara? —va dir en Gurney, amb veu de molt emprenyat. Durant els deu segons següents, va interpretar el paper d’un home a punt de perdre els estreps—. Ja ho sé… Sí… Sí… Collons, no en podem parlar després? D’acord… Sí… He dit que sí! —Es va apartar el mòbil de l’orella i el va fulminar amb la mirada, com si només fos una font de maldecaps. Tot seguit, va prémer un espai que hi havia al costat del botó per finalitzar la trucada i, sense tallar la comunicació, es va ficar el telèfon, que encara transmetia, a la butxaca de la camisa. Llavors va fer que no amb el cap i va llançar una mirada avergonyida a l’Alyssa—. Càgum déna.

Ella va badallar, com si no hi hagués res més avorrit al món que un home pensant en una cosa que no fos ella. Llavors va arquejar l’esquena. Amb aquell moviment se li va aixecar l’escassa roba de la samarreta i se li va veure la part inferior dels pits.

—Potser val més que tornem a començar —va dir, arrambant-se una altra vegada a l’extrem del sofà.

—D’acord. Però m’agradaria que em tornessis la gravadora.

—Jo te la vigilaré mentre siguis aquí. La podràs agafar quan te’n vagis.

—Molt bé. Entesos. —En Gurney va deixar anar un sospir de resignació—. Tornem a començar, doncs. M’has dit que volies que jo entengués la realitat de la situació. Quina realitat?

—La realitat és que estàs perdent el temps mentre intentes capgirar-ho tot.

—És això el que et penses que estic fent?

—Vols que aquella bruixa surti en llibertat, oi?

—El que vull és descobrir qui va matar el teu pare.

—Qui el va matar? La mala puta de la seva dona. I s’ha acabat la història.

—La súper franctiradora Kay Spalter?

—Va anar a classes. És veritat. Està documentat. —Va articular la paraula amb reverència, com si tingués poders màgics de persuasió.

En Gurney es va arronsar d’espatlles.

—Hi ha moltes persones que fan classes de tir i no maten ningú.

L’Alyssa va fer que no amb el cap, amb un moviment ràpid i carregat de rancúnia.

—Tu no saps com és.

—Explica-m’ho.

—És una rata mentidera i avariciosa.

—Alguna cosa més?

—Es va casar amb el pare pels calés. Tal qual. La Kay és una puta obsessionada pels calés. I en general també. Quan el pare per fi se’n va adonar, li va demanar el divorci. I com que la molt malparida sabia que se li acabava la bona vida, va segar la del pare. Bang! Tan senzill com això.

—Per tant, ho atribueixes tot als diners?

—Ho atribueixo al fet que aquella porca sempre acabava tenint tot el que li donava la gana. Ho saps, que feia regals a en Darryl, el de la piscina, amb els calés del pare? Pel seu aniversari li va regalar una arracada de diamants. Saps quant li va costar? Endevina-ho.

En Gurney es va esperar.

—Va. Prova-ho. A veure si ho endevines.

—Mil dòlars?

—Mil? Tant de bo. Deu mil dòlars dels pebrots! Deu mil dòlars de les putes butxaques del meu pare! Per al nano de la puta piscina! I saps per què?

En Gurney es va tornar a esperar.

—Ja t’ho diré jo, per què. La molt porca li pagava perquè se la follés. Amb la targeta de crèdit del pare. Fot fàstic, tot plegat, sí o no? I parlant de fàstic, l’hauries de veure quan es maquilla. T’entren esgarrifances. És com si en una funerària pintessin una rialla a un cadàver.

A en Gurney, aquella ràbia, aquell devessall d’odi i de mal geni, li va semblar la part més autèntica de l’Alyssa que havia vist fins llavors. Però ni tan sols d’allò no n’estava segur del tot. Es va preguntar fins on podia arribar el talent interpretatiu de la noia.

Ara estava asseguda en silenci, rosegant-se el dit polze.

—També va matar la teva àvia? —li va preguntar en Gurney amb un to melós.

L’Alyssa va parpellejar, aparentment confosa.

—La meva… què?

—La mare del teu pare.

—Què collons t’empatolles?

—Hi ha indicis que apunten que la mort de la Mary Spalter no va ser cap accident.

—Quins indicis?

—En un vídeo del dia que la van trobar morta, es veu un individu que entra a Emmerling Oaks amb pretextos falsos. I el dia que van disparar contra el teu pare, van veure el mateix individu que entrava al pis on van trobar el rifle.

—Què són, això: parides inventades pel vostre advocat merdós?

—I sabies que el mateix dia que van disparar contra el teu pare també van assassinar un mafiós amb qui el teu pare tenia tractes? També ho va fer la Kay?

En Gurney va tenir la impressió que l’Alyssa estava destarotada i que feia un esforç per dissimular-ho.

—Potser sí. Per què no? Si va matar el seu marit… —Se li va apagar la veu.

—Ara resulta que és una fàbrica de cometre homicidis, oi? Doncs ja poden anar amb compte, les altres recluses de Bedford Hills. —Encara no havia acabat de deixar anar aquell comentari sarcàstic que li va venir al cap el sobrenom amb què les altres presoneres havien batejat la Kay «la Vídua Negra», i va pensar que potser elles li havien vist alguna cosa que a ell se li havia escapat.

L’Alyssa no va respondre. Es va enfonsar una mica més al racó del sofà i va encreuar els braços. Malgrat la complexió de persona adulta, durant un moment fugaç en Gurney la va veure com una alumna d’institut atribolada. Fins i tot quan va parlar, destil·lava més arrogància que no pas confiança.

—Quines parides! El que faci falta perquè aquella puta surti en llibertat, oi?

En Gurney calibrava les opcions que tenia. Podia deixar la situació tal qual, confiant que aquelles revelacions se li escrostessin al cervell i esperant alguna reacció. O podia pressionar més, fer servir tota la munició de què disposava i intentar provocar una detonació. Les dues alternatives tenien riscos considerables. Va optar per la pressió. Va resar perquè el mòbil continués transmetent la conversa.

Es va inclinar cap a ella amb els colzes damunt dels genolls.

—Escolta’m bé, Alyssa. Algunes de les coses que et diré, ja les saps. De fet, les saps gairebé totes. Però val més que ho escoltis tot. Només t’ho diré una vegada. La Kay Spalter no va matar ningú. La van condemnar perquè en Mick Klemper va potinejar la investigació. Expressament. L’única incògnita que m’agradaria que em desvelessis és si va ser idea d’ell o teva. Jo penso que va ser teva.

—Ets molt divertit.

—Penso que va ser idea teva perquè ets la que té el motiu més evident. Si engarjolen la Kay per l’assassinat d’en Carl, tots els diners acaben sent teus. De manera que vas decidir follar-te en Klemper perquè parés una trampa a la Kay. El problema és que en Klemper ho va fer fatal. Ho va voler emmerdar tot i no se’n va sortir. I ara el castell de cartes s’està ensorrant. L’informe del fiscal és ple de llacunes, de proves dubtoses, de negligència policial. Després de la presentació del recurs, la sentència de la Kay serà revocada. D’aquí a un mes ja serà al carrer, o potser abans i tot. I quan això passi, els béns d’en Carl passaran immediatament a ser seus. En resum: et vas follar el sòmines d’en Klemper per a res. Serà interessant presenciar el que passa al judici: veure qui dels dos acaba amb una condemna més llarga.

—Amb una condemna? Per què?

—Obstrucció a la justícia. Fals testimoni. Suborn de testimonis. Conspiració. I un grapat de delictes més que es traduiran en llargues penes de presó. En Klemper et carregarà el mort a tu i tu l’hi carregaràs a ell. Però segurament al jurat tant se li fotrà l’un com l’altre.

Mentre ell parlava, l’Alyssa va aixecar els genolls i se’ls va abraçar amb força. Semblava com si tingués els ulls concentrats en un mapa de carreteres intern. Al cap d’un minut ben bo, va parlar amb una veu suau i neutra.

—I si et dic que em va fer xantatge?

La possibilitat que el telèfon no hagués capturat el comentari va fer patir en Gurney.

—Xantatge? A tu? Com? Per què?

—Perquè sabia una cosa de mi.

—Què sabia?

L’Alyssa li va dedicar una mirada de múrria.

—No cal que ho sàpigues.

—D’acord. Et va fer xantatge perquè fessis què?

—Perquè hi tingués relacions sexuals.

—I perquè mentissis al judici sobre coses que hauries sentit dir a la Kay mentre parlava per telèfon?

L’Alyssa va dubtar.

—No. Les hi vaig sentir dir de veritat.

—Per tant, admets que vas tenir relacions amb en Klemper, però negues que cometessis fals testimoni?

—Exacte. Follar-me’l no és cap delicte. Però el fet que ell m’obligués a follar-me’l sí que ho és. O sigui que si hi ha algú que té un problema és ell, i no jo.

—Em vols explicar alguna altra cosa?

—No. —L’Alyssa va abaixar els peus amb delicadesa fins a terra—. I tu hauries d’oblidar tot el que t’acabo de dir.

—Per què?

—Perquè potser no és veritat.

—Per què t’has pres la molèstia d’explicar-m’ho, doncs?

—Per ajudar-te a entendre. 1 el que has dit sobre una servidora complint condemna… no passarà mai. —Es va humitejar els llavis amb la punta de la llengua.

—Com tu diguis. M’imagino que ja estem, doncs.

—Sempre que no vulguis canviar d’idea sobre el meu Tequila Sunrise. Fes-me cas: seria una decisió molt sàvia.

En Gurney es va aixecar i va assenyalar la petita gravadora del sofà.

—Me la dónes, ara, sisplau?

Ella la va agafar i se la va ficar a la butxaca dels pantalons curts, que semblaven a punt d’estripar-se. Va somriure.

—Te l’enviaré per correu. O… podries intentar agafar-la ara.

—Queda-te-la.

—Ni tan sols ho provaràs? Segur que si t’hi esforcessis una mica te’n sortiries.

En Gurney va somriure.

—En Klerpper no va tenir cap opció, oi?

L’Alyssa li va tornar el somriure.

—Ja t’ho he dit: va ser ell qui em va fer xantatge. Em va obligar a fer coses que jo no hauria fet mai per voluntat pròpia. Mai. Ja et deus imaginar quina mena de coses…

En Gurney va vorejar l’extrem de la taula, va deixar la sala enrere, va obrir la porta principal i va sortir als graons amples de pedra. L’Alyssa el va seguir fins a la porta i va tornar a fer el petarrell.

—Gairebé tots els homes em pregunten què vol dir FIM.

En Gurney va donar una ullada a les lletres grosses del davant de la samarreta.

—M’ho imagino.

—No tens curiositat?

—D’acord, tinc curiositat. Què vol dir FIM?

L’Alyssa es va inclinar cap a ell i li va xiuxiuejar:

—Folla’m i more’t.