Predilecció pel foc

En Gurney amb prou feines recordava haver sortit de City Island, haver conduït pel Bronx ni haver passat pel pont de George Washington. No va ser fins que enfilava cap al nord per Palisades Parkway que va recuperar un punt de normalitat. Juntament amb la normalitat, va descobrir que no tenia prou gasolina per arribar a Walnut Crossing.

Al cap de vint minuts, seia a l’aparcament d’una àrea de servei on va poder alimentar el cotxe i alimentar-se a ell. Després que un bon cafè i un parell de bagels l’ajudessin a restablir el contacte amb la vida quotidiana, va agafar el mòbil, que havia apagat abans de la trobada amb en Claret, i va comprovar si tenia cap missatge.

En tenia quatre. La veu del primer, des d’un número «desconegut», era la d’en Klemper, més aspra i més embarbussada que el dia abans. «D’allò de Rivermall…, de Riverside, de la nostra conversa. Mira dins la bústia. No oblidis el que vas dir. No em donis pel sac. Perquè els que em donen pel sac… No t’ho recomano. No em donis pel sac. Un pacte és un pacte i els pactes s’han de complir. No ho oblidis. Ni de conya, eh? Mira dins la bústia».

En Gurney fins i tot va dubtar que aquell home estigués tan borratxo com semblava. I sobretot es va preguntar si l’objecte de la bústia era el vídeo de la càmera de seguretat que li havia demanat. No es va poder estar de recordar que una vegada li havien deixat una serp a la bústia. També era un lloc lògic per a una bomba. Però potser allò era fer-ne un gra massa.

El missatge també li va recordar que havia d’informar en Hardwick i l’Esti de la trobada de Riverside i del pacte a què en Klemper feia referència.

Va passar al segon missatge. Era d’en Hardwick. «Ei, Sherlock. Acabo de parlar amb Ankara, Sembla que l’homenet que ens va tallar l’electricitat és una bona peça. Truca’m».

El tercer missatge també era d’en Hardwick, més esverat. «On collons t’amagues, Sherlock? Sóc als afores de Cooperstown, anant cap a casa d’en Bincher. Encara no en sé res. Això em comença a fer mala espina. I hem de parlar sobre el nostre pistoler sonat. I quan dic sonat, vull dir que està com un llum. Truca’m, cony».

El quart i últim missatge era d’un Hardwick més abatut i empipat. «Gurney, siguis on siguis, contesta, hòstia. Sóc a casa d’en Lex Bincher. O al que en queda. S’ha cremat aquesta nit. I les dels costats, també. Tres putes cases seguides. Ensorrades del tot. Un incendi enorme, ràpid i implacable. Es va declarar a casa d’en Lex. Amb no sé quins aparells incendiaris, es veu. Més d’un. Truca’m! Afanya’t!».

En primer lloc, en Gurney va decidir trucar a la Madeleine. La trucada va saltar a la bústia de veu i hi va deixar un missatge: «Fes-me un favor: no obris la bústia avui. Estic segur que no passa res, però he rebut una trucada d’en Klemper, que estava una mica alterat, i m’estimo més obrir-la jo. Només per precaució. Ja t’ho explicaré després. Sóc a l’àrea de servei de Sloatsburg. T’estimo. Ens veiem d’aquí a un parell d’hores».

Va pensar en el que acabava de dir i va arribar a la conclusió que s’hauria estimat més expressar-ho amb unes altres paraules. Semblava massa tètric, massa misteriós. Necessitava context i alguna explicació. Va estar temptat de tornar-li a trucar, de deixar-li un missatge més llarg, però va tenir por d’embolicar més la troca.

Va marcar el número d’en Hardwick i també li va saltar el contestador. El va informar que tornava amb cotxe a Walnut Crossing i li va preguntar si hi havia hagut víctimes a l’incendi de Cooperstown i si havia localitzat en Bincher. I, pel que feia al pistoler sonat, què havia descobert? Va penjar, comprovant que encara tenia el telèfon encès, i va tornar a entrar al bar de l’àrea de servei a buscar un altre cafè.

No va ser fins que ja enfilava els turons de Barleyville que per fi va rebre la trucada d’en Hardwick.

—Aquí hi ha un merder de ca l’ample, artista. Tres senyores cases convertides en tres piles de cendres. La d’en Lex i una a cada costat. Sis morts, però cap a casa d’en Bincher. Dos a la de l’esquerra i quatre a la de la dreta, incloent-hi dos nens. Tots atrapats enmig de les flames. Els que eren a prop diuen que ha passat poc després de la mitjanit i que ha cremat molt de pressa. Segons els de la unitat contra incendis, la causa més probable són uns petits aparells incendiaris; quatre, de fet, un a cada punta de la casa d’en Bincher. El piròman no s’hauria esforçat gens perquè semblés que no era provocat.

—I les altres dues cases només han estat danys col·laterals? N’estàs segur?

—No estic segur de res. Sóc darrere el cordó policial, envoltat de tafaners dels collons, mirant de pescar el que els policies d’aquí comenten amb els seus companys. Corre la brama que el cromatògraf de gasos ha confirmat l’ús de productes químics incendiaris només a la casa d’en Bincher.

—Però la casa d’en Bincher era buida, oi? No hi ha cap cadàver?

—De moment no n’han trobat cap. Però veig que encara hi ha tècnics que s’arrosseguen per les cendres remullades. Un escenari amb tots els ingredients de la puta màfia. Els bombers, el DIC, la unitat contra incendis, el departament del xèrif, la policia estatal, agents locals… —Va callar un moment—. Collons, Davey, si això representa que és… una mena d’advertència perquè en Lex renunciï al cas… —Se li va apagar la veu.

En Gurney no va dir res.

En Hardwick va tossir i es va aclarir la gola.

—Encara hi ets?

—Sí. Estava donant voltes al teu comentari de l’advertència. —Va fer una pausa—. M’atreviria a afirmar que el tall de la línia elèctrica i telefònica de casa teva va ser una advertència. I la mutilació del cap d’en Gurikos, també. Però això…, això d’en Bincher…, sembla que va més enllà. És com una guerra. Una indiferència absoluta cap als morts.

—Coincideixo amb tu. Aquest nan fill de puta té una veritable fal·lera per la destrucció. I sembla que els incendis provocats són un tema recurrent.

—Un tema recurrent? —En Gurney va disminuir la velocitat, es va aturar a l’herba d’un ribàs que donava a l’embassament, va apagar el motor i va obrir les finestres—. Què vols dir, un tema recurrent? Què n’has tret, de la Interpol?

—Potser molt o potser res. Fa de mal dir. La qüestió és que la informació que han recollit a la base de dades podria fer referència al mateix individu o no. Els fets més recents, els dels últims deu anys, si fa no fa, segurament són certs, si més no gairebé tots. Però pel que fa als d’abans, als de fa més d’una dècada… Sembla que tot trontolla més. I també es torna més rocambolesc.

En Gurney va pensar què podia ser més rocambolesc que clavar claus al cap d’algú.

En Hardwick es va explicar.

—El meu home a Ankara s’ha estimat més parlar amb mi per telèfon que no pas enviar-me un correu, per no deixar rastre. He agafat apunts. M’ha explicat dues històries curtes. Depenent dels ulls amb què les miris, podries veure-hi un lligam molt estret o podries no veure-hi cap mena de lligam. Les històries es remunten molt enrere, començant pel material recopilat si fa no fa durant l’última dècada sobre l’assassí que anomenen Petros Panikos. Estàs preparat?

—Tinc les orelles ben obertes, Jack.

—El nom «Panikos», un cop introduït com a terme principal de les cerques, va desenterrar un fet que va tenir lloc fa vint-i-cinc anys al poble de Líkonos, al sud de Grècia, on hi havia una família Panikos que tenia una botiga de records. En aquesta família hi havia quatre fills, i es comentava que el més petit havia estat adoptat. La botiga de records i la casa de la família van ser destruïdes en un incendi en què van morir els pares i tres fills. El quart, l’adoptat, va desaparèixer. Tots els indicis apuntaven que l’incendi havia estat provocat, però no es va arribar a demostrar mai. No es va trobar cap partida de naixement ni cap document relatiu a l’adopció del fill desaparegut. La família era molt tancada, no tenia parents pròxims i ni tan sols al poble s’acabaven de posar d’acord sobre el nom del nen desaparegut. Tot i així, fixa-t’hi bé: els dos noms que s’esmentaven eren Pero i Petros.

—Quants anys tenia?

—Ningú no ho sap del cert. Segons l’expedient d’aquell primer incendi, es calcula que en aquella època tenia entre dotze i setze anys.

—No hi ha cap informació sobre el seu nom real ni sobre els seus orígens?

—Oficialment, no. Amb tot, a l’expedient d’aquell incendi hi ha una declaració d’un capellà del poble segons el qual el nano havia arribat d’un orfenat búlgar.

—I com ho sabia?

—A l’expedient no consta que ningú es molestés a preguntar-l’hi. Això sí, el capellà va donar el nom de l’orfenat.

En Gurney va esclafir una rialla curta. No s’hi amagava cap motiu humorístic. Si l’hagués hagut d’explicar, potser l’hauria atribuït a un excés d’energia. Hi havia alguna cosa en aquella operació de seguiment, el salt d’un pessic d’informació a una altra, els passos a través del corrent, que li carregava els circuits del cervell.

—I intueixo que el rastre cap a l’orfenat ens porta cap a un altre fet important…

—De fet, ens porta cap a un trist orfenat en plena era comunista del qual no es conserva cap document. 1 saps per què?

—Un altre incendi?

—Sí, senyor. I tot el que sabem dels que hi residien a l’època de l’incendi, en el qual van morir gairebé tots, prové d’un expedient de policia molt curt; de fet, prové d’una de les declaracions que hi figuren, concretament la d’una cuidadora que va sobreviure a l’incendi. Per cert, no van tenir cap problema a l’hora de determinar que l’incendi havia estat provocat. A part dels quatre edificis de l’orfenat on es va calar foc alhora, i a part dels bidons de gasolina que hi van trobar a tots quatre, les portes que donaven al carrer estaven bloquejades amb unes falques de fusta.

—O sigui que l’objectiu era un assassinat en massa. De tota manera, sembla que l’incendi és el final de la història. Com comença?

—Segons la declaració de la cuidadora, un parell d’anys abans de l’incendi havien trobat un nen menut i estrany, literalment, a l’entrada de l’orfenat. Semblava que fos mut i analfabet. Però després van descobrir que no tan sols dominava el búlgar, sinó també el rus, l’alemany i l’anglès. La cuidadora tenia clar que el nano era una mena de savi idiota. Imagina’t si destacava. La dona li va donar uns quants llibres de gramàtica elemental. I, efectivament, durant els dos anys que va ser allà va aprendre francès, turc i vés a saber quants idiomes més.

—No els va explicar mai d’on venia?

—Deia que era amnèsic total: no recordava res que hagués passat abans d’arribar allà. L’únic lligam que tenia amb el passat era un malson crònic. No sé què relacionat amb un espectacle ambulant i un pallasso. A la nit van acabar traslladant-lo a una cambra aïllada, lluny dels altres nens, perquè sovint s’havia despertat cridant. Per algun motiu, potser pel pallasso del somni, la cuidadora va deduir que la seva mare biològica havia format part d’un d’aquells circs ambulants que fan tanta basarda.

—Sembla que tot apunta cap a un nen molt poc corrent. Algun senyal d’alarma destacat abans de l’incendi?

—Sí, senyor. Un de molt gran. —En Hardwick va fer una pausa dramàtica.

Era una de les pràctiques amb què en Gurney havia après a conviure.

—I me’l penses explicar?

—Un parell de marrecs l’escarnien, es burlaven dels malsons que tenia. —Va fer una altra pausa.

—Jack, per l’amor de Déu…

—Van desaparèixer.

—Els marrecs que l’escarnien?

—Sí. Es van evaporar de la faç de la Terra. I va passar el mateix amb un auxiliar que no s’empassava la història de l’amnèsia i que se’n mofava. Adéu. Ni rastre.

—Alguna cosa més?

—Més merda d’aquesta rara. Ningú no sabia quants anys tenia perquè durant els dos anys que hi va estar no va canviar gens ni va créixer, ni semblava més gran que el dia que hi havia arribat.

—Com en Peter Pan.

—Ni més ni menys.

—S’hi adreçaven amb aquest sobrenom, a l’orfenat?

—A l’expedient de Bulgària no hi consta pas.

En Gurney va dedicar un moment a repassar la història mentalment.

—Hi ha alguna cosa que no veig. Com sabem que el nano de l’orfenat és el mateix que va adoptar la família Panikos?

—Del tot no ho podem assegurar. La cuidadora va declarar que havia estat adoptat per una família grega, però no en sabia el nom. Se’n va encarregar un altre departament. Això sí, el dia que van calar foc a l’orfenat va ser el mateix que ell se’n va anar amb els pares adoptius, i gairebé tothom va quedar atrapat i va morir.

*

En Gurney no deia res.

—Què penses, Sherlock?

—Penso que algú va pagar cent mil dòlars perquè aquest petit monstre s’esbravés amb en Carl Spalter.

—I amb la Mary Spalter i en Gus Gurikos i en Lex Bincher —va afegir en Hardwick.

—Peter Pan —va mussitar en Gurney—. El nen que no creixia.

—Sí, visca la fantasia, artista. Però, on ens deixa tot plegat?

—Jo diria que ens deixa al mig d’enlloc, a la deriva, enmig de la confusió més absoluta. Tenim unes quantes històries molt originals, però no sabem gairebé res. Estem buscant un assassí professional que tant es podria dir Petros Panikos com Peter Pan o vés a saber com. Nom i cognom: desconeguts. Nom que figura al passaport: desconegut. Data de naixement: desconeguda. Nacionalitat: desconeguda. Pares biològics: desconeguts. Adreça actual: desconeguda. Antecedents penals: desconeguts. De fet, gairebé tot el que ens podria ajudar a localitzar-lo és desconegut.

—Eli estic d’acord. Però, ara què?

—Has de tornar a parlar amb el teu home de la Interpol i implorar-li que et doni fins les engrunes que potser encara queden als racons de l’expedient d’en Panikos, sobretot pel que fa a la família Panikos, els veïns, qualsevol persona del poble que pogués saber alguna cosa sobre el petit Petros, o com coi li diguessin; qualsevol cosa que ens ajudi a millorar la posició que ocupem a hores d’ara. El nom d’algú amb qui poguéssim parlar…

—No fotis, home, va passar fa vint-i-cinc anys, cony. Encara que trobéssim algú, no recordaria pas res. Toca de peus a terra.

—Segurament tens raó. Però prova-ho: torna a parlar amb el teu home a la Interpol. El pitjor que podria passar és que t’engegués a la merda. A més a més, també podria ser que aconseguís alguna cosa.

Després de la trucada, en Gurney va seure amb el bloc obert a la falda i la mirada fixa a l’embassament. El nivell de l’aigua era més baix del que era habitual, fet que deixava al descobert els pendents rocallosos que s’elevaven des de la superfície de l’aigua fins a la línia d’arbres. La fusta de deriva embrutava les pedres. A l’altra banda d’un entrant petit, sota les ombres intenses de la tarda, un parell de branques nuoses s’alçaven des de l’aigua i s’enfilaven pel pendent d’una manera que li va fer recordar amb una esgarrifança un dels primers escenaris d’un crim que va visitar quan tot just començava: el cadàver d’un nen despullat que el corrent havia arrossegat fins a un aflorament rocós de la riba del Hudson.

Era un record amb què no li venia de gust turmentar-se. Va agafar el bloc on havia gargotejat gairebé tot el que en Hardwick li havia explicat i va tornar a repassar els apunts.

Se sentia frustrat amb ell mateix. Frustrat, en primer lloc, per haver-se embolicat en aquell cas. Frustrat per no haver fet més avenços palpables. Frustrat per l’absència d’una posició oficial. Frustrat per tots els interrogants.

Va decidir que necessitava una altra tassa de cafè. Va engegar el cotxe, i quan estava a punt d’entrar a Barleyville en Hardwick li va tornar a trucar i va parlar amb un to més alterat.

—Hi ha novetats. Si es confirmés el que acabo de sentir, podria ser que en Lex Bincher ja no comptés com a desaparegut.

—Ai, Déu meu. Què ha passat, ara?

—Un dels agents estatals que era amb els nois del DIC ha trobat un cadàver a l’aigua, sota el moll privat d’en Lex. Només un cos. Un cos decapitat.

—Estan segurs que és en Bincher?

—No m’hi he quedat per descobrir-ho. El fet que no tingués cap m’ha fotut molt mala espina. M’he allunyat de la gentada i he tornat al cotxe. He de fotre el camp abans no comenci a vomitar o abans que algú del DIC em reconegui i comenci a lligar caps, em relacioni amb en Bincher i amb el cas de l’Spalter i em passi les pròximes dues setmanes en una sala d’interrogatoris. No m’ho puc permetre. Sobretot amb totes aquestes putes desgràcies que estan passant. M’he de poder desplaçar, jo, he de poder fer el que haguem de fer, sigui el que sigui. Ara me n’he d’anar. Et truco després.

En Gurney es va quedar assegut durant uns quants minuts al costat de l’embassament, mirant de pair les novetats. Va fer lliscar la mirada per la superfície de l’aigua fins al tros de fusta que li havia fet rememorar el cadàver arrapat a les roques de la riba del Hudson. Mentre es fixava en la fusta pelada i recargolada del tronc, la disposició no tan sols li va fer pensar en un cadàver, sinó en un cadàver decapitat.

Va sentir una esgarrifança, va tornar a engegar el cotxe i va enfilar cap a Walnut Crossing.