El germà del diable

La casa de camp no era pas tan kitsch com en Gurney s’esperava. Tot i la façana de conte de fades, l’interior era força sobri. La porta principal s’obria a un rebedor modest. A l’esquerra va veure una sala d’estar amb una llar de foc i diverses reproduccions de paisatges tradicionals a les parets. A través d’una porta a la dreta, va veure el que semblava un despatx amb un escriptori de caoba i un quadre de Willow Rest de grans dimensions al darrere. Li recordava una d’aquelles macrovistes del segle XIX d’una granja en funcionament o d’un poble. Directament davant seu, a l’esquerra hi havia unes escales que duien al pis superior, i a la dreta una porta que presumiblement conduïa a una 0 dues habitacions més a la part del darrere de la casa. Era aquella porta, la que la Paulette Purly havia travessat per anar a preparar cafè després de fer entrar en Gurney a la sala d’estar i menar-lo cap a una butaca d’orelles a la vora de la llar de foc. A la lleixa de la llar hi havia una fotografia emmarcada d’un home desmanegat amb el braç a les espatlles d’una Paulette més jove. Tenia els cabells una mica més llargs, llavors, esvalotats com si els bellugués la brisa, i rossos com la mel.

La dona va reaparèixer amb una safata on hi havia dues tasses de cafè, una gerra petita de llet, un bol amb sucre i dues culleres. Va deixar la safata en una taula baixa al davant de la llar i es va asseure en una butaca a joc, davant per davant d’en Gurney. Cap dels dos no va parlar mentre afegien llet i sucre a les tasses, feien un primer glop, i llavors es repapaven a les butaques.

Es va adonar que la Paulette aguantava la tassa amb totes dues mans, potser per equilibrar-la, potser per escalfar-se els dits freds. Tenia els llavis premuts, però li feien uns petits moviments nerviosos.

—Ara ja pot ploure tant com vulgui —va dir amb un somriure sobtat, com si provés de calmar la seva tensió amb el so de la seva pròpia veu.

—Estic encuriosit amb aquest lloc —va dir en Gurney—. Willow Rest ha de tenir una història prou interessant. —No era pas una història que li importés gaire. Però va pensar que si la feia parlar d’alguna cosa fàcil potser faria de pont per poder parlar d’una cosa més difícil.

La dona va estar-se quinze minuts explicant la filosofia de l’Emmerling Spalter, que a en Gurney li va semblar un munt de ximpleries escapistes molt ben presentades. Willow Rest era l’última llar de la persona, no pas un cementiri. A les làpides només hi havia gravada la data de naixement, no pas la de mort, perquè un cop hem nascut vivim per sempre més. Willow Rest no proporcionava tombes sinó llars, un tros de natura amb herba i arbres i flors. Cada terreny podia acomodar diverses generacions d’una mateixa família, més que no pas un individu. La bústia al davant de cada terreny era per animar els familiars a deixar targetes i cartes per als seus éssers estimats. (Que es recollien un cop per setmana, es cremaven en un braser portàtil a cadascun dels terrenys, i les cendres es barrejaven amb la terra). La Paulette va explicar sincerament que Willow Rest parlava de la vida, la continuïtat, la bellesa, la pau i la privacitat. A en Gurney li va semblar que Willow Rest parlava de tot menys de la mort. Però no l’hi diria pas, allò. Volia que continués parlant.

L’Emmerling i l’Agnes Spalter van tenir tres fills, dos dels quals van morir de pneumònia abans no van deixar de dormir al bressol. El supervivent va ser en Joseph. Es va casar amb una dona que es deia Mary Croake.

En Joseph i la Mary van tenir dos fills, en Carl i en Jonah.

La menció d’aquells noms, va adonar-se en Gurney, va tenir un efecte immediat en el to i l’expressió de la Paulette, i va tornar a penjar-li als llavis un tic gairebé imperceptible.

—M’han dit que eren tan diferents com només ho poden ser dos germans —va dir ell, per encoratjar-la.

—Oi tant! Blanc i negre! Caín i Abel! —Va quedar en silenci, amb els ulls fixats amb ràbia en algun record determinat.

En Gurney la va burxar.

—Suposo que devia ser difícil, treballar amb en Carl.

—Difícil? —Una rialla amarga i monosil·làbica li va fer erupció de la gola. Va tancar els ulls uns segons, va semblar com si hagués pres una decisió, i llavors les paraules li van sortir a raig—. Difícil? Deixi’m que li expliqui una cosa. L’Emmerling Spalter es va fer molt ric comprant i venent grans terrenys al nord de l’estat de Nova York. Va deixar el negoci, els diners i el talent per fer-ne al seu fill. En Joe Spalter era una versió més gran i més dura del seu pare. No era algú que ningú volgués tenir d’enemic. Però era racional. S’hi podia parlar. A la seva manera intransigent, era just. No era agradable, ni generós. Però era just. Va ser en Joe qui va contractar el meu marit per fer d’encarregat resident a Willow Rest. Això va ser… —Per un moment o dos, va semblar una mica perduda—. Ai, se’m fa tan difícil, seguir el pas del temps. Va ser fa quinze anys. Quinze. —Es va mirar la seva tassa de cafè, va semblar que se sorprenia de veure que encara la tenia a les mans, i va desar-la amb compte al damunt de la taula.

—I en Joe era el pare d’en Carl i en Jonah? —va burxar en Gurney.

Ella va assentir.

—El costat fosc d’en Joe va anar a parar tot a en Carl, i tot el que era decent i raonable s’ho va quedar en Jonah. Diuen que tots tenim coses bones i coses dolentes a dintre nostre, però en el cas dels germans Spalter no és veritat. En Jonah i en Carl. Un àngel i un diable. Em sembla que en Joe ho va saber veure, i que aquella manera de lligar-los l’un a l’altre com a condició per poder heretar el negoci era el seu intent de resoldre el problema. Potser esperava aconseguir alguna mena d’equilibri. No va funcionar, és clar.

En Gurney va fer un glop de cafè.

—Què va passar?

—Quan en Joe va morir, van passar de ser l’un el contrari de l’altre a ser enemics. No es podien posar d’acord en res. L’única cosa que li interessava, a en Cari, eren els diners, diners, diners… i li era igual de quina manera els fes. En Jonah va trobar la situació insuportable, i va ser llavors quan va muntar la Catedral del Ciberespai i va desaparèixer.

—Desaparèixer?

—Pràcticament. S’hi podia accedir a través de la pàgina web de la Catedral, però no tenia cap adreça de debò. Corria el rumor que sempre anava d’un lloc a l’altre, que vivia en una autocaravana i que gestionava el projecte de la Catedral i tota la resta de la seva vida per ordinador. Quan va fer acte de presència aquí a Long Falls pel funeral de la seva mare, va ser la primera vegada que algú el veia des de feia tres anys. I fins i tot en aquell cas no sabíem que vindria. Em sembla que volia trencar totalment amb tot el que tingués a veure amb en Cari. —Va fer una pausa—. Potser fins i tot tenia por d’en Cari.

—Por?

La Paulette es va inclinar cap endavant i va agafar la seva tassa de cafè, un altre cop amb totes dues mans. Es va aclarir la gola.

—Això no ho dic pas a la lleugera. En Cari Spalter no tenia consciència. Si volia alguna cosa, no crec que s’aturés davant de res per aconseguir-la.

—Quina va ser la pitjor cosa…?

—La pitjor cosa que va fer? No ho sé pas, i no ho vull saber. Però sí que sé què em va fer a mi… o què em va provar de fer a mi. —Els ulls se li van encendre, enrabiats.

—Expliqui-m’ho.

—El meu marit, en Bob, i jo feia quinze anys que vivíem en aquesta casa, des del dia que va acceptar la seva feina aquí. La planta baixa sempre havia servit d’oficina de Willow Rest, i el petit apartament de dalt anava inclòs amb la feina. Ens hi vam traslladar tan bon punt van contractar en Bob. Era casa nostra. I en certa manera, tots dos fèiem la seva feina. La fèiem junts. Teníem la sensació que era més que una feina, era un compromís. Una manera d’ajudar la gent a passar un dels moments més terribles de les seves vides. No era només una manera de guanyar-nos la vida, era la nostra vida.

Se li acumulaven les llàgrimes als ulls. Va parpellejar amb força i va continuar.

—Fa vuit mesos, en Bob va tenir un infart. En aquell passadís. —Quan va mirar cap a la porta, va tancar els ulls un moment—. Quan l’ambulància va arribar, ja era mort. —Va respirar profundament—. El dia després del seu funeral, vaig rebre un correu electrònic de la secretària d’en Carl a Spalter Realty. Un correu electrònic. On em deien que una empresa de gestió de cementiris… es pot imaginar una cosa semblant?… una empresa de gestió de cementiris es faria responsable de Willow Rest. I que, per poder tenir una transició eficient, seria necessari que abandonés la casa de camp abans de seixanta dies.

Es va mirar en Gurney, ben enravenada a la seva butaca, plena de fúria.

—Què li sembla, això? Després de quinze anys! El dia després del funeral del meu marit! Un correu electrònic! Un coi de correu electrònic podrit, fastigós i insultant! «El teu home és mort, ara fot el camp d’aquí». Digui’m, detectiu Gurney… quina mena d’home fa una cosa com aquesta?

Quan li va semblar que s’havia apaivagat una mica, ell va dir, en veu baixa:

—Això va ser fa vuit mesos. M’alegro que encara sigui aquí.

—Sóc aquí perquè la Kay Spalter em va fer… a mi i a tot el món sencer… un favor gegant.

—Vol dir que van disparar contra en Carl abans que s’acabessin els seixanta dies?

—Exacte. Cosa que demostra que encara hi passen coses bones, al món.

—O sigui que encara treballa per Spalter Realty?

—Per en Jonah, de fet. Quan en Carl va quedar incapacitat, el control total de Spalter Realty va passar a en Jonah.

—El cinquanta per cent propietat d’en Carl no va passar a formar part dels seus béns?

—No. Cregui’m, els béns d’en Carl ja eren prou grans sense necessitat d’afegir-hi l’empresa… estava ficat en moltes altres coses. Però pel que feia a Spalter Realty, l’acord corporatiu que en Joe els va fer signar a tots dos incloïa una clàusula que ho transferia tot al germà supervivent, en cas de mort de l’altre.

Això, a en Gurney, li va semblar un fet prou significatiu per constar en l’expedient del cas, però no n’havia vist cap menció. Va prendre nota mentalment que havia de preguntar a en Hardwick si n’era conscient.

—Com ho sap, això, Paulette?

—En Jonah m’ho va explicar el dia que es va fer càrrec de tot. En Jonah és molt obert. Quan hi parles tens la impressió que no té cap secret en absolut.

En Gurney va assentir, provant de no posar una cara gaire escèptica. No havia conegut mai un home sense secrets.

—M’imagino, doncs, que en Jonah va cancel·lar els plans d’en Carl de subcontractar el manteniment de Willow Rest.

—I tant. Immediatament. De fet, em va oferir immediatament la mateixa feina que feia en Bob, amb el mateix sou. Fins i tot em va dir que la feina i la casa eren meves fins que decidís deixar l’una o l’altra.

—Sembla un home molt generós.

—Sap aquells apartaments buits d’allà, a l’altra banda del riu? Va dir al guàrdia de seguretat de Spalter Realty que deixés de fer-ne fora la gent sense sostre. Fins i tot hi va tornar a connectar la llum… la llum que en Carl els havia fet tallar.

—Sembla com si la gent li importés molt.

—Importar-li? —Un somriure que no era d’aquest món li va canviar l’expressió completament—. A en Jonah no només li importa la gent. En Jonah és un sant.