Una ràbia molt perillosa

—Pare?

En Kyle i el seu pare estaven drets, nerviosos, a l’extrem de la llar de foc de la sala d’estar, al lloc més apartat de la zona de la cuina, ben allunyats de les portes. Havien abaixat les persianes de totes les finestres. L’única claror provenia d’un petit llum de taula.

—Sí?

—Abans que sonés el telèfon, havies començat a dir que hauríem de suposar que aquest tal Peter Pan podria ser en algun lloc de per aquí fora. —En Kyle va mirar inquiet les portes vidrieres.

En Gurney va trigar un moment a contestar. El cap no parava de tornar-li al missatge amb aquella cançoneta repetitiva i esgarrifosa, i pensava de quina manera la lletra reflectia no solament el seu origen grotesc —una plaga— sinó també els elements del mateix modus operandi d’en Panikos: Flowers by Florence i els incendis premeditats.

—Sí, podria ser que fos per aquí fora.

—Tens alguna idea d’on?

—Si no m’equivoco amb això de la roda punxada, hauria de ser a l’oest, i el més probable és que hagi triat Barrow Hill.

—Creus que potser baixarà i s’acostarà a la casa?

—Ho dubto. Si no m’equivoco amb això de la roda, porta un rifle de llarg abast. En aquest joc, la distància l’afavoreix. Si hagués de dir, crec que es quedarà…

Es va produir un llampegueig inesperat, una explosió fulgurant; alguna cosa va entrar per una de les finestres de la cuina i un munt de trossets de vidre van sortir projectats cap a tot arreu.

En Kyle va cridar:

—Què collons…?

En Gurney el va agafar i el va estirar cap a terra i després es va treure la Beretta de la funda del turmell, va apagar el llum de peu estirant el fil de l’endoll de paret i va anar de quatre grapes fins a la finestra més pròxima. Va esperar un moment mentre parava l’orella i després va separar els dos llistons inferiors de les persianes i va mirar cap a fora. Va trigar uns quants segons a entendre què veia. Escampades en una àmplia zona, més enllà del pati, hi havia les restes del material del galliner, i moltes de les fustes estaven enceses.

La veu d’en Kyle, darrere seu, era un murmuri ofegat.

—Què coi…?

—La pila de taulons… ha… volat pels aires.

—Ha volat… com… què?

—Alguna mena de… no ho sé… de mecanisme incendiari…

—Incendiari? Què coi…?

En Gurney estava concentrat a escodrinyar la zona tan bé com podia, tot i que la foscor era gairebé absoluta.

—Pare?

—Un moment. —Mentre sentia com li pujava l’adrenalina, en Gurney va forçar la vista per veure el perímetre de la zona i detectar qualsevol moviment. També es va fixar en els petits focs, molts dels quals ara semblaven extingir-se en les fustes tractades i humides tan ràpidament com s’havien encès.

—Per què? —En la pregunta d’en Kyle hi havia una desesperació que va fer que en Gurney li contestés.

—No ho sé. El mateix objectiu que la roda punxada, potser? Vol que surti a fora? Sembla que té pressa.

—Déu meu! Vols dir que ell era… aquí fora… posant una bomba?

—Potser abans, mentre jo era a casa dels Winkler, abans que tornessis de Syracuse.

—Ostres. Una bomba? Amb temporitzador?

—Probablement amb un detonador de mòbil. Més controlable, més precís.

—I… ara què?

—On tens les claus de la moto?

—Al contacte. Per què?

—Segueix-me.

De quatre grapes i amb en Kyle al darrere, en Gurney va sortir de l’habitació, que ara estava il·luminada a través de les portes de vidre per la claror parpellejant de les flames de les fustes escampades a fora; va recórrer el passadís del darrere i va entrar a l’estudi. Palpant els mobles va arribar fins a la finestra nord, en va aixecar les persianes, la va obrir i, amb la Beretta encara a les mans, es va esmunyir fins a fora.

En Kyle va fer el mateix.

A quinze metres, davant seu, entre la casa i les altres pastures, hi havia un bosquet, amb prou feines visible al límit de la llum tènue projectada pel foc, on a vegades en Gurney aparcava el cotxet tallagespa. Va assenyalar la mola fosca d’un roure gegant.

—Just darrere d’aquest arbre hi ha dues roques, amb una mica d’espai entre l’una i l’altra. Fica’t en aquest espai i queda-t’hi fins que t’avisi.

—I tu què faràs?

—Neutralitzaré el problema.

—Com?

—No tinc temps d’explicar-t’ho. Fes el que et dic. Sisplau. —Va assenyalar una altra vegada el roure, més urgentment—. Allà. Darrere l’arbre. Entre les dues roques. Se’ns acaba el temps. Vinga!

En Kyle va córrer cap al bosquet, va sortir del límit de la llum tremolosa del foc i es va endinsar en la foscor. Després en Gurney va vorejar la casa i va anar fins allà on hi havia la BSA aparcada. Estava força segur que en aquella posició no devia ser visible des del cim de Barrow Hill. Esperava que en Kyle no estigués equivocat amb les claus. Si no eren al contacte… Però hi eren.

Es va ficar la Beretta a la funda del turmell i va pujar a la moto. Feia més de vint-i-i-cinc anys que no s’enfilava a una moto semblant, la vella Triumph 650 que portava a l’època de la universitat. Ràpidament es va familiaritzar amb la posició dels frens, l’embragatge i la palanca de canvi. Observant el dipòsit de la gasolina, el manillar, el far cromat, el parafang i la roda de davant, tot li va començar a tornar a la memòria. Fins i tot la sensació física de l’equilibri i la potència, tot era allà, com si s’hagués conservat en un recipient hermètic de la memòria, viu i intacte, preparat per utilitzar-ho immediatament.

Va agafar els punys del manillar i, suaument, va començar a posar la moto dreta quan la revifada momentània d’una flama de les fustes on s’havia calat foc va il·luminar una protuberància fosca que hi havia a terra, a tocar del tros dels espàrrecs. En Gurney va tornar a deixar la moto inclinada sobre el cavallet i a poc a poc va estirar la mà per tornar a treure la pistola. El màxim que podia veure en aquella llum fluctuant era que l’objecte que hi havia a terra no es movia. Era si fa no fa de la mida del cos d’una persona. En el costat més proper a ell semblava que hi pogués haver un braç estès.

En Gurney va aixecar l’arma, es va allunyar cautelosament de la moto i va avançar fins a arribar a la cantonada de la casa. Ara estava segur que veia el cos d’un home de bocaterrosa i a l’extrem d’aquell suposat braç estès hi distingia vagament la forma d’un rifle.

Es va posar de genolls i ràpidament va treure el cap per la cantonada i va confirmar que el seu cotxe bloquejava la línia de visió entre Barrow Hill i l’espai que hauria de travessar per arribar a la persona estesa a terra. Sense esperar més temps, va avançar ràpidament, amb la Beretta a punt, els ulls clavats en el rifle. Quan li faltava un metre si fa no fa, la mà que tenia lliure va entrar en contacte amb una zona de terra enganxifosa i humida.

Per l’olor subtil però característica, es va adonar que estava gatejant sobre un bassal de sang.

—Ecs! —La seva exclamació murmurada va ser un reflex tan involuntari com el gest de retirar la mà. Havent començat la carrera a la policia de Nova York en el moment culminant del terror a la SIDA, tenia inculcada la idea que mentre no es demostrés el contrari la sang era una toxina mortal. Aquella sensació encara l’acompanyava. Lamentant amargament que no s’hagués posat guants, però amb la necessitat desesperada d’entendre la situació, es va obligar a continuar endavant. En una escala del zero al deu, la llum agonitzant de les restes escampades que encara cremaven a prop de la zona dels espàrrecs anava del zero al dos.

Primer va engrapar el rifle amb força i el va arrencar de la mà que el tenia agafat. Era un rifle per caçar cérvols normal i corrent. Però encara faltaven quatre mesos per a la temporada de la caça del cérvol. Va fer lliscar el rifle darrere seu i es va acostar al cos, prou per veure que l’origen de la sang de terra era una ferida molt lletja al costat del coll de l’home, una ferida tan fonda —tenia segada l’artèria caròtida— que la mort es devia haver produït en qüestió de segons.

L’objecte que l’havia causat encara era allà clavat. Semblaven dues fulles de ganivet unides en un extrem per formar una estranya arma en forma de U. Llavors va veure què era. Era un dels esmolats angles metàl·lics que havien arribat juntament amb els taulons. L’explicació òbvia era que l’explosió havia projectat aquella peça de bricolatge tan perillosa amb una força terrible contra l’home del rifle i li havia tallat la gola. Però això portava a altres preguntes.

Podia ser que l’home mateix hagués provocat l’explosió i després hagués patit aquesta conseqüència no intencionada? No semblava probable que hagués detonat el mecanisme mentre encara es trobava dins de l’abast de l’ona expansiva. Potser el va detonar sense voler? O sense saber quina era la força de la càrrega explosiva? O era el còmplice infortunat d’un segon individu que havia actuat massa d’hora? Però aquestes preguntes eren secundàries al costat de la pregunta fonamental: qui dimonis era?

Violant el protocol d’actuació a l’escena d’un crim, en Gurney va agafar l’espatlla musculosa de l’home i, amb un cert esforç, el va girar per veure-li millor la cara.

La seva primera conclusió va ser que l’home no era de cap manera el seu veí. La segona conclusió, que es va fer esperar a causa de la falta de llum i del nas espectacularment trencat de l’home, era que aquella cara ja l’havia vist. Va trigar una estona a distingir la identitat de l’home.

Era en Mick Klemper.

Aquí va ser quan en Gurney va sentir una segona olor, no tan subtil com la sang. Alcohol. I això el va portar a treure una tercera conclusió, especulativa però plausible.

En Klemper, probablement igual que en Panikos, havia vist o havia estat informat dels anuncis del programa de Conflicte criminal, amb les seves promeses de revelacions sensacionals, i això l’havia portat a actuar. Begut i rabiós —potser en un intent desesperat de minimitzar els danys, o empès per una explosió de fúria del que segurament devia percebre com una promesa trencada—, havia vingut a buscar l’home que l’estava traint, l’home que s’estava carregant la seva carrera i la seva vida tal com havia estat fins llavors. Begut i rabiós, havia vingut a passar comptes amb en Gurney, amagant-se al bosc i acostant-se furtivament a la casa quan s’havia fet de nit. Begut i rabiós, no havia tingut en compte fins a quin punt aquell lloc podia ser un perill.