Un caos perfecte

Després del tret sec de la pistola, mentre la figura menuda vestida de negre queia a terra, el primer que li va arribar a en Gurney va ser el crit angoixat de la Madeleine.

La seva dona era a no més d’uns sis o set metres de distància. Devia estar tornant dels corrals i la seva expressió va reflectir no solament el xoc natural de veure com disparaven a algú, sinó també el fet esgarrifosament incomprensible que el que hagués disparat fos el seu marit i la víctima, pel que semblava, un nen. Tapant-se la boca amb una mà, semblava que s’hagués quedat paralitzada, com si l’esforç per trobar sentit al que veia l’ocupés tan completament que no es pogués moure.

Al passeig hi havia altres persones sumides en la confusió: algunes reculaven, d’altres intentaven veure-ho millor i es preguntaven mútuament què havia passat.

Mentre cridava «policia!» unes quantes vegades, en Gurney es va treure la cartera amb la mà que tenia lliure, la va obrir i la va aixecar per sobre del cap per ensenyar la credencial del Departament de Policia de Nova York i reduir la possibilitat que un ciutadà armat hi intervingués.

Quan s’acostava al cos estès a terra per confirmar la neutralització de qualsevol perill i veure si en Peter Pan mantenia els signes vitals, una veu aspra que va sortir de darrere seu va trencar la xerrameca neguitosa dels curiosos.

—Quiet!

En Gurney es va parar immediatament. Aquell to ja l’havia sentit masses vegades a la feina: un fràgil embolcall d’ira que contenia un sac de nervis. El camí més segur era no fer absolutament res que no fos complir totes les instruccions de seguida i al peu de la lletra.

Un home que només podia ser un policia vestit de paisà es va acostar a en Gurney, li va agafar el braç dret amb força i li va treure la pistola de la mà. Al mateix temps, algú, darrere seu, li va agafar la cartera de la mà esquerra aixecada.

Al cap d’un moment, presumiblement després d’examinar la credencial, la veu crispada va anunciar:

—Càgum déna, és l’home que estàvem buscant. —Ara en Gurney va reconèixer la veu: era la del policia uniformat que feia hores extres treballant en l’operació de seguretat de la fira.

Es va posar al davant d’en Gurney, el va mirar, va mirar el cos que hi havia estès a terra i va tornar a mirar en Gurney:

—Què dimonis és això? Ha disparat a aquest nen?

—No és cap nen. És el fugitiu de qui li he parlat a la porta. —En Gurney ho va dir amb veu clara i forta perquè volia que els testimonis de la seva descripció de la situació fossin com més millor—. Més val que li faci un reconeixement dels signes vitals. La ferida hauria d’estar situada entre l’espatlla dreta i la cavitat pleural dreta. Faci venir un metge de seguida per aturar-li la pèrdua de sang arterial.

—Qui cony és vostè? —El policia va tornar a mirar el cos. El desconcert tenyia la seva hostilitat sense fer-la minvar—. És un nen. Desarmat. Per què li ha disparat?

—No és cap nen. Es diu Petros Panikos. Caldria que es posés en contacte amb el Departament d’Investigació Criminal de Sasparilla i amb l’FBI d’Albany. És l’home que va assassinar en Carl Spalter.

—Assassinar? Ell? Em pren el pèl o què? Per què li ha disparat?

En Gurney li va donar l’única resposta legal acceptable. Que a més resultava que era veritat.

—Perquè creia que la meva vida corria un perill imminent.

—Quin perill?

—Si li treu les mans de les butxaques, trobarà que en una hi té una arma.

—Segur? —Es va girar cap a l’home de paisà, que semblava estar enllestint una discussió sobre competències amb el walkie-talkie.

—Dwayne? Ei, Dwayne! Pots treure-li les mans de les butxaques, així veurem què hi té? Aquest home diu que hi trobaràs una arma.

En Dwayne va acabar de parlar amb el walkie-talkie i se’l va tornar a posar al cinturó.

—Sí, senyor. D’acord. —Es va agenollar al costat del cos. Els ulls del Caputxa Negra encara estaven oberts. Semblava conscient—. Tens una arma, noi?

No hi va haver resposta.

—No volem que ningú es faci mal ara, d’acord? Comprovaré què hi ha aquí, no fos cas que hi tinguis una arma i te n’haguessis oblidat. —Mentre palpava la part del davant de la dessuadora gruixuda, va fer una ganyota—. Sembla que potser sí que hi tens una cosa, aquí, noi. Em vols dir què és perquè ningú prengui mal?

Ara el Caputxa Negra mirava fixament en Dwayne, però no va dir res. En Dwayne va buscar a les dues butxaques simultàniament, va agafar-li les mans amagades i a poc a poc les va treure totes dues a fora.

La mà de l’esquerra estava buida. A la mà dreta hi havia un mòbil rosa incongruentment femení.

El policia uniformat es va girar cap a en Gurney i li va fer una mirada exagerada de falsa compassió.

—Ui, ui, ui, ara sí que no anem bé. Ha disparat a aquest nen perquè tenia un telèfon a la butxaca. Un petit telèfon inofensiu. No, no anem gens bé. Tenim dubtes molt seriosos sobre això del «perill imminent». Ei, Dwayne, comprova els signes vitals del nen i avisa una ambulància. —Va tornar a mirar cap a en Gurney i va remenar el cap—. No anem pas bé, senyor meu, gens bé.

—Va armat. N’estic segur. Comprovi-ho millor.

—N’està segur… Com en pot estar tan segur?

—Si treballes a homicidis durant vint-i-tants anys acabes trobant-hi el truc.

—De debò? Estic impressionat. Però en aquest cas em sembla que el noi anava armat amb un mòbil —va afegir amb un somriure desagradable—. O sigui que les coses no li van gaire a favor. Serà difícil que d’això se’n pugui dir disparar en defensa pròpia, encara que hagués estat policia, cosa que, evidentment, ja no és. Em temo que ens haurà d’acompanyar, senyor Gurney.

En Gurney es va adonar que en Hardwick havia tornat i s’havia situat dins del cercle cada vegada més gran de curiosos, no gaire lluny de la Madeleine, que ara semblava menys paralitzada però no pas menys espantada. Els ulls d’en Hardwick havien adoptat una quietud freda de malamut d’Alaska que indicava perill, el singular perill que prové de la indiferència davant del perill. En Gurney va tenir la sensació que si li assenyalava aquell poli hostil amb un copet de cap, en Hardwick li ficaria tranquil·lament una bala de 9 mil·límetres a l’estèrnum.

Va ser llavors quan una mena de murmuri va cridar l’atenció d’en Gurney, un murmuri gairebé inaudible enmig del clamor creixent dels vehicles antiincendis i les ambulàncies que circulaven pel recinte. Mentre s’esforçava per distingir d’on venia aquell so incongruent, el murmuri va créixer i es va fer més nítid. I llavors va reconèixer la música.

Era aquella cançoneta infantil.

Primer en Gurney va distingir la melodia, després el lloc d’on venia. Venia dels llavis lleugerament oberts de la persona ferida que hi havia a terra, d’aquells llavis que s’obrien lleugerament al centre del somriure pintat de vermell teula. La sang, una mica més vermella que el somriure, havia impregnat la zona de l’espatlla de la dessuadora negra i començava a tacar el paviment polsegós. Mentre tothom que ho sentia es quedava mirant en Peter Pan, a poc a poc la melodia anava incorporant les paraules:

Sense deixar de cantar, en Panikos va aixecar lentament el mòbil rosa que li havien deixat a la mà.

—Déu meu! —va cridar en Gurney als dos policies quan va entendre què passava—. El mòbil! Agafin-l’hi! És el detonador! Agafin-l’hi!

Com que cap dels dos va semblar captar el que deia, en Gurney es va llançar endavant i va clavar una puntada de peu ferotge al mòbil, mentre els dos policies s’abraonaven sobre seu. El peu d’en Gurney va impactar contra el telèfon, que va sortir projectat i va rodolar per terra just quan els policies el placaven.

Però en Peter Pan ja havia tocat el botó d’Enviar.

Tres segons després es va produir una sèrie ràpida de sis explosions molt potents, unes detonacions fortíssimes, gairebé ensordidores, no pas els espetecs ofegats de les bombes anteriors.

A en Gurney li xiulaven les orelles i no sentia res més. Mentre els policies que l’havien placat intentaven aixecar-se, hi va haver un soroll terrible arran de terra, allà a prop. En Gurney, desesperat, va buscar la Madeleine i va veure com s’aferrava a la barana, aparentment atordida. Va córrer cap allà, estenent els braços. Just quan va arribar on era ella, la Madeleine va deixar anar un crit mentre assenyalava per sobre l’espatlla d’en Gurney alguna cosa que hi havia darrere seu.

En Gurney es va girar, va quedar estupefacte, va parpellejar: per un moment no va entendre el que veien els seus ulls.

L’explosió havia arrencat la roda de fira de soca-rel.

Però la roda de fira continuava girant.

I encara girava. Però no girava pas al seu lloc, sobre l’eix —semblava que els suports d’acer havien volat pels aires—, sinó que rodolava pesadament cap endavant enmig d’un núvol de pols densa i s’allunyava de la seva base de formigó esquerdada.

Després se’n va anar la llum —a tot arreu— i la foscor sobtada va amplificar i multiplicar immediatament els crits de terror que se sentien, a prop i lluny.

En Gurney i la Madeleine es van agafar mútuament mentre la roda monstruosa s’obria camí i esclafava la barana que l’havia envoltat; un llamp va il·luminar-la i la va fer destacar sobre els núvols baixos, mentre de la seva estructura trontolladissa en sortien no solament els xiscles dels que hi havien quedat atrapats sinó també els sorolls espantosos del metall, que es retorçava i espetegava com fuetades d’acer.

Ara l’única llum que veia en Gurney era la que emetien els llamps intermitents i els incendis escampats per la fira, atiats i propagats pel vent. En una escena felliniana de l’infern a la terra, la roda de fira rodolava sense fre en una mena de càmera lenta esfereïdora cap al passeig central que estava bàsicament a les fosques, tret de quan s’hi projectava la llum estroboscòpica, blava i blanca, d’un llamp.

La Madeleine clavava els dits en el braç d’en Gurney.

—Per l’amor de Déu: què està passant? —va dir amb la veu trencada.

—És una fallada elèctrica —va contestar en Gurney.

Tots van adonar-se al mateix temps de l’absurditat d’aquell eufemisme, que els va provocar una delirant rialla compartida.

—En Panikos… ha… ha deixat el recinte minat d’explosius —va aconseguir a afegir en Gurney, mentre mirava esbalaït al seu voltant. La foscor s’havia omplert de fum acre i de crits.

—L’has matat? —va exclamar la Madeleine, com aquell qui, ple de desesperació, pregunta si la serp de cascavell que té al davant ha quedat ben morta.

—Li he disparat. —En Gurney va mirar cap al lloc del tret. Va esperar que la llum d’un llamp el guiés cap a la protuberància negra de terra, i mentre ho feia es va adonar que en el seu recorregut la roda de fira havia passat per allà. La idea del que potser veuria li va produir nàusees. El primer llamp li va permetre acostar-s’hi força, amb la Madeleine encara enganxada al seu braç. El segon va deixar al descobert el que no volia veure.

—Déu meu! —va cridar la Madeleine—. Oh, Déu meu!

Aparentment, un d’aquells cercles d’acer mastodòntics de la roda de fira havia passat pel mig del cos d’en Peter Pan i pràcticament l’havia tallat per la meitat.

Mentre eren allà drets enmig de la foscor, amb la resplendor fugaç dels llampecs i el retruny dels trons, va començar la pluja, i aviat es va posar a ploure a bots i barrals. La llum estroboscòpica dels llamps mostrava una massa de gent que avançava tentinejant. Probablement, només la foscor i el diluvi impedien que totes aquelles persones fugissin a la desbandada i es trepitgessin les unes a les altres.

En Dwayne i el policia uniformat devien allunyar-se del cos d’en Panikos davant l’avenç de la roda de fira, i ara la seguien pel passeig principal, com s’hi se sentissin inevitablement atrets pels crits esgarrifosos dels que hi havien quedat atrapats. El fet que poguessin abandonar el lloc d’un homicidi recent com aquell sense ni tan sols mirar enrere indicava fins a quin punt l’escena era infernal i colpidora, amb tota la seva càrrega sensorial, mental i emocional.

La Madeleine va semblar que estigués fent un esforç desesperat per parlar serenament:

—Déu meu, David, què hem de fer?

En Gurney no va contestar. Mirava a terra i esperava que el llamp següent li ensenyés la cara amagada dins la caputxa negra. Quan es va produir el llampec, el xàfec havia fet marxar la major part de la pintura groga.

Va veure el que esperava veure. Tots els dubtes es van dissipar. Va estar segur que la delicada boca en forma de cor era la mateixa que havia vist als vídeos de seguretat.

El cos destrossat que tenia als peus era efectivament el d’en Petros Panikos.

El criminal llegendari ja no existia.

En Peter Pan ja era només una patètica bossa d’ossos trencats.

La Madeleine va estirar en Gurney per allunyar-lo d’aquell bassal de sang i aigua de pluja on s’estaven, i va continuar estirant-lo fins que van arribar a la barana esclafada. Els llamps i els trons que s’afegien a les batzacades terrorífiques, els xerrics metàl·lics esgarrifosos i els udols humans de la roda de fira, que continuava girant, feien que el pensament racional fos gairebé impossible.

Els esforços d’autocontrol de la Madeleine començaven a ser inútils.

—Déu meu, David, Déu meu, la gent està morint, morint! Què podem fer?

—Només Déu ho sap… el que sigui… però primer…, ara mateix… haig d’agafar aquest mòbil… el mòbil que utilitzava en Panikos… el detonador… abans que es perdi… abans que faci explotar alguna altra cosa.

Una veu coneguda, gairebé un crit enmig d’aquell terrabastall, va agafar en Gurney desprevingut.

—Queda’t amb ella. Ja el vaig a buscar jo.

Darrere en Gurney, darrere del que quedava de la barana, allà on hi havia hagut la roda de fira, de sobte es va calar foc a les plataformes de fusta utilitzades per entrar i sortir dels seients de l’atracció. Il·luminat per la claror taronjosa i desigual del nou foc, en Gurney va veure en Hardwick caminant sota la pluja obliqua cap al cos estès a terra.

Quan hi va arribar, va dubtar abans d’ajupir-se per agafar aquell telèfon rosa llampant, que continuava dins de la mà d’en Panikos. Era massa aviat perquè el rigor mortis hagués engarrotat les articulacions dels dits, de manera que extreure el telèfon no hauria d’haver estat cap problema. Però quan en Hardwick va intentar emportar-se’l, la mà i el braç d’en Panikos es van aixecar.

Malgrat que la llum del foc era migrada, en Gurney va poder veure per què. En Panikos tenia l’extrem d’un cordonet fixat al mòbil, mentre que l’altre extrem li envoltava el canell. En Hardwick va agafar el mòbil amb força fins a alliberar el cordonet, i aquest moviment va enlairar el braç d’en Panikos. Quan el braç estava del tot estès, es va sentir un fort tret de pistola.

En Gurney va sentir un gemec agut d’en Hardwick mentre queia de bocaterrosa sobre el petit cadàver.

En aquell moment, un ajudant del xèrif trotava pel passeig circular amb l’ajuda d’una llanterna en direcció a la roda de fira, que continuava girant feixugament. Quan l’home va sentir el tret, es va parar en sec i va posar la mà que tenia lliure a la culata de la pistola enfundada. Perillosament esverat, mirava ara cap a en Gurney ara cap als cossos encreuats que hi havia terra.

—Què dimonis passa aquí?

La resposta va venir d’en Hardwick mateix, que maldava per aixecar-se i separar-se d’en Panikos, amb una veu que li sortia entre les dents serrades amb una barreja de fúria i dolor.

—Aquest puto mort m’ha disparat.

L’ajudant del xèrif es va quedar mirant-lo amb una perplexitat comprensible. Després, quan s’hi va acostar, la seva reacció emocional va anar més enllà de la simple perplexitat.

—Jack?

La resposta va ser un rondineig inintel·ligible.

L’home va mirar cap a en Gurney.

—És… és en Jack Hardwick?