Pulsió de mort

Com que tenia mig coll avall que acabaria anul·lant la visita amb en Malcolm Claret, en Gurney va anar endarrerint la trucada fins que va arribar l’hora, a un quart de nou del matí, en què es va veure obligat a prendre una decisió: o emprenia el llarg trajecte cap a la visita de les onze en punt, o agafava el telèfon i comunicava a aquell home que no hi anava.

Per raons que no tenia clares del tot, a última hora va decidir no anul·lar la visita.

Es començava a notar la calor i tots els pronòstics apuntaven cap a un dia xafogós d’agost. Es va treure la samarreta de màniga llarga que havia portat per casa per combatre la fresca del matí de la muntanya, es va posar un polo prim i uns pantalons de cotó, es va afaitar, es va pentinar, va agafar les claus del cotxe i la cartera, i, tot just deu minuts després d’haver pres la decisió, es va posar en marxa.

La consulta d’en Claret era a casa seva, a City Island, un petit apèndix del Bronx a l’estret de Long Island. El Bronx era el barri més septentrional de la ciutat de Nova York i el viatge des de Walnut Crossing va durar dues hores i mitja. Un cop al Bronx, el trajecte fins a City Island suposava travessar l’amplada del barri, d’oest a est, un recorregut que en Gurney no havia pogut acabar mai sense que li sobrevingués aquell residu d’emocions negatives de la infantesa que hi va passar.

El Bronx que tenia gravat a la memòria era un lloc la deixadesa essencial del qual tenia molt poc encís o caràcter salvador. La deslluïda topografia urbana era reconegudament anodina. Al seu barri de quan era petit, les persones més escanyades que subsistien, entre pagues i les més pròsperes no vivien gens lluny. L’espectre de l’èxit era estret.

El barri no era un suburbi ni de bon tros, però el fet que no ho fos era tot el que se’n podia dir de positiu. Les dosis d’orgull cívic que encara conservava provenien de l’èxit a l’hora de mantenir les minories indesitjables a ratlla. L’statu quo de deteriorament i seguretat es preservava amb tenacitat.

En aquella barreja de petits blocs de pisos, cases aparellades i cases unifamiliars modestes, apinyats sense gaire sentit de l’ordre ni gaire afavoriment dels espais oberts, en Gurney només recordava dues cases que destacaven entre tanta grisor, només dues que li semblaven acollidores o atractives. El propietari d’una d’aquelles cases era un metge catòlic. El propietari de l’altra era el director d’una funerària catòlica. La vida els va somriure a tots dos. Era un barri eminentment catòlic, un indret on la religió encara tenia importància, com a emblema de respectabilitat, com a estructura de lleialtat i com a criteri a l’hora d’escollir serveis professionals.

Semblava com si aquella manera tan restringida de pensar, de sentir i de prendre decisions es desenvolupés a partir de l’entorn crispat, opressiu i apagat, i a ell li havia despertat un impuls molt intens que l’incitava a fugir. Va ser un impuls que va sentir quan va ser prou gran per adonar-se que el Bronx i el món no eren sinònims.

Fugir. La paraula li va fer recordar una imatge, una sensació, una emoció de quan tenia deu o dotze anys. El goig excepcional que sentia quan pedalava tan de pressa com podia amb la bicicleta anglesa de deu velocitats, amb el vent a la cara i els xiulets suaus dels pneumàtics a l’asfalt; aquella sensació subtil de llibertat.

I ara tornava a conduir pel Bronx per parlar amb en Malcolm Claret.

S’havia deixat convèncer. De fet, les dues experiències anteriors que havia tingut amb en Claret s’havien produït d’una manera semblant.

Quan en Gurney tenia vint-i-quatre anys i el seu primer matrimoni s’ensorrava —i en Kyle encara era una criatura—, la seva dona li havia suggerit que anés a veure un psiquiatre. No era per salvar el matrimoni. Ella ja hi havia renunciat en comprovar que ell estava decidit a continuar treballant al cos de policia, feina que ella considerava un malbaratament terrible de la seva intel·ligència i —per damunt de tot, intuïa en Gurney— un malbaratament del potencial que el duria a cobrar més en un altre camp. Des del punt de vista de la Karen, l’objectiu de la teràpia era suavitzar la separació, afavorir la governabilitat del procés. I, fins a cert punt, ho havia aconseguit. En Claret s’havia revelat com una influència racional, lúcida i serena en la dissolució d’un matrimoni que havia tingut imperfeccions fatídiques des de bon començament.

La segona vegada que en Gurney es va exposar davant d’aquell home va ser al cap de sis anys, arran de la mort d’en Danny, el fill de quatre anys que havia tingut amb la Madeleine. Les reaccions d’en Gurney durant els mesos posteriors a aquell fet tan terrible —a vegades, un sofriment patit en silenci; d’altres, l’atordiment, però sempre un sentiment no verbalitzat— van empènyer la Madeleine, el dol esgarrifós de la qual s’havia expressat d’una manera més explícita, a convence’l que anés al psiquiatre.

Sense esperança ni resistència, es va avenir a veure en Claret, amb qui va fer tres sessions. Com que li va semblar que aquelles visites no resolien res, va deixar d’anar-hi després de la tercera trobada. Tot i així, hi va haver algunes observacions d’en Claret que li havien fet costat durant tots aquells anys. Els aspectes que en Gurney més li valorava eren que aquell home responia preguntes, parlava sense embuts i no practicava jocs psicològics. No formava part d’aquella tribu exasperant de facultatius la resposta preferida dels quals als problemes dels pacients era: «I com et fa sentir això?».

Ara, mentre travessava el petit pont que duia al món apartat de City Island, amb les marines, els dics secs i les marisqueries, mentre pensava en en Claret i s’afigurava fins a quin punt els anys li devien haver canviat l’aspecte, un record enterrat des de feia molt de temps li va revenir vivament a la memòria.

Era el record d’haver passejat per aquell mateix pont amb el seu pare un dissabte d’estiu de feia molts anys —més de quaranta, de fet—. Hi havia homes situats a intervals, drets darrere la barana del pont, tot al llarg del carril per als vianants; homes que llançaven la canya al corrent de marees, homes descamisats de pell colrada que suaven sota el sol d’agost. Sentia el brunzit dels rodets quan els fils solcaven l’aire, els hams ben carregats d’esquer i els ploms que els allunyaven traçant un seguit d’arcs llargs damunt l’aigua. El sol espurnejava aquí i allà, a l’aigua, als rodets d’acer inoxidable, als para-xocs cromats dels cotxes que passaven. Els homes estaven seriosos, absorts en la seva activitat, manipulant les canyes, estirant els fils, observant els corrents. A en Gurney li havien semblat criatures d’un altre món, un món misteriós i inabastable. El seu pare no va anar mai descamisat ni va tenir la pell colrada, no es va afilerar mai amb altres homes, no es va dedicar mai a cap activitat grupal. En aquest sentit, el seu pare no era un amant de la natura, i certament no era cap pescador.

Tot i que en Gurney no ho hauria pogut articular als sis o set anys, quan els dissabtes feien aquelles caminades de cinc quilòmetres des del pis del Bronx i passaven pel pont de City Island, la qüestió era que tenia la impressió que el seu pare no era res. Fins i tot durant aquelles passejades compartides, el seu pare era un enigma gèlid, un home reservat i hermètic sense interessos notoris, un home que mai no parlava del passat ni demostrava cap interès en el futur.

Mentre aparcava davant del revestiment gastat de posts de la casa d’en Malcolm Claret, en un carreró estret i ombrejat, en Gurney se sentia com s’havia sentit sempre que pensava en el seu pare: buit i sol. Es va intentar espolsar aquella sensació mentre s’acostava a la porta principal.

Evidentment, ja havia previst trobar-se un Claret envellit, i se l’afigurava una mica més canut o més calb que la imatge que en tenia de feia disset anys. Però el cos encongit —més menut, més prim i menys pesant— de l’home que el va saludar en aquell rebedor sense mobles el va agafar amb la guàrdia baixa. D’entrada només li va identificar els ulls, d’un blau clar i sense parpellejar. I aquell somriure bondadós també era el mateix. Ben mirat, era com si, amb el pas del temps, aquells dos elements tan característics de la presència sàvia i serena d’en Claret s’haguessin accentuat i semblessin més concentrats.

—Endavant, David. —L’home, fràgil, va fer un gest cap al despatx que en Gurney havia visitat feia anys: un espai que feia l’efecte d’haver estat, temps enrere i juntament amb el rebedor, una galeria tancada.

En Gurney hi va entrar i va donar una ullada al voltant, sorprès per la familiaritat instantània que li va inspirar aquella cambra petita. La butaca de cuir marró d’en Claret, menys envellida que el seu ocupant habitual, era al mateix lloc on en Gurney la recordava, davant de dues butaques més petites, que feien tot l’efecte d’haver estat entapissades des de l’última visita. Una taula amb les potes curtes ocupava el mig del triangle irregular que formaven els seients.

Van escollir els mateixos llocs que havien ocupat durant les converses posteriors a la mort d’en Danny. En Claret es va asseure amb dificultats evidents.

—Anem al gra —va dir amb aquella veu suau però directa que el caracteritzava, estalviant-se preàmbuls i banalitats—. Et diré el que em va explicar la Madeleine. I després tu em diràs si penses que és veritat. Hi estàs d’acord?

—Esclar.

—Doncs em va explicar que durant els últims dos anys hi ha hagut tres situacions en què hauries pogut morir perfectament. I que t’hi vas ficar malgrat que eres conscient del perill. I que en totes tres vas acabar encanonat per una arma. En una vas rebre diversos trets i vas acabar en coma. Ella també dóna per fet que aquestes situacions d’alt risc s’han repetit diverses vegades i que no l’hi has dit. La Madeleine sap que la feina de policia és perillosa, però pensa que dins teu hi ha motius que saluden el perill. —Va fer una pausa, potser per observar la reacció d’en Gurney, o potser per esperar una resposta.

En Gurney tenia els ulls fixos en la taula baixa que els separava, on havia advertit nombroses ratllades que suggerien que uns quants pacients la feien servir de puf.

—Res més?

—Ella no ho va dir, però semblava confosa i aterrida.

—Aterrida?

—Es pensa que vols que et matin.

En Gurney va fer que no amb el cap.

—En totes les situacions de què parla, he fet tots els possibles per continuar viu. De fet, sóc viu. No és una prova prou fefaent d’un desig de viure?

Semblava com si els ulls blaus d’en Claret el travessessin.

En Gurney va prosseguir.

—En totes les situacions perilloses faig un esforç per…

—Un cop hi ets —el va interrompre en Claret, gairebé amb un murmuri.

—Què mana?

—Un cop la situació ja t’afecta, quan ja estàs del tot exposat al perill, llavors és quan intentes sobreviure.

—Què vols dir?

En Claret va callar durant una bona estona. Quan a la fi va parlar, va adoptar un to neutre i regular.

—Encara et sents culpable de la mort d’en Danny?

—Què? Què hi té a veure, això?

—El sentiment de culpabilitat exerceix una força extraordinària.

—Però jo no… Jo no sóc el culpable de la seva mort. En Danny va travessar el carrer. Empaitava un colom de merda i va baixar de la vorera. El va matar un conductor que va fugir, un borratxo amb un esportiu vermell. Un borratxo que acabava de sortir del bar. Jo no sóc el culpable de la seva mort.

—De la seva mort no. Però d’alguna cosa sí. Em podries dir què és?

En Gurney va respirar fondo, mentre es fixava en les ratllades de la taula. Va tancar els ulls, els va tornar a obrir i va fer un esforç per mirar en Claret.

—Hauria d’haver estat més atent. Amb un nen de quatre anys… hauria d’haver parat més atenció. No vaig veure on anava. Quan vaig mirar… —Se li va apagar la veu i va tornar a abaixar la vista cap a la taula.

Al cap d’una estona, va alçar els ulls i va dir:

—La Madeleine m’ha estat insistint que et vingués a veure. Per això sóc aquí. Però la veritat és que no acabo d’entendre per què.

—Saps què és la culpa?

Algun element del perfil psicològic d’en Gurney va rebre la pregunta de bon grat, o com a mínim va saludar l’oportunitat de fugir cap a l’abstracció.

—La culpa com a fet seria la responsabilitat personal en una mala acció. La culpa com a sentiment seria la sensació d’incomoditat quan has fet alguna cosa que no hauries d’haver fet.

—Limitem-nos a la sensació d’incomoditat. Què diries que és, exactament?

—Una consciència turmentada.

—És una manera de definir-ho, però no explica el que és en realitat.

—D’acord, Malcolm, explica-m’ho tu.

—La culpa és una ànsia dolorosa d’harmonia, una necessitat de rescabalar-se de les faltes comeses, de restablir l’equilibri, la coherència.

—Quina coherència?

—La que hi ha entre les creences i el comportament. Quan les meves accions són incoherents amb els meus valors, obro una escletxa, una font de neguit. Aquesta escletxa provoca malestar. I d’una manera conscient o inconscient, provem de tancar l’escletxa. Busquem la pau mental que ens proporcionarà el tancament de l’escletxa, el rescabalament de la falta.

En Gurney es va regirar a la butaca, pres d’un rampell d’impaciència.

—Mira, Malcolm, si el que mires de dir-me és que intento que em matin per rescabalar-me de la mort del meu fill, per què no he deixat que passés? Si un policia volgués que el matessin, seria bufar i fer ampolles. Però t’ho acabo de dir: sóc aquí. Ben viu. Com podria estar tan bé de salut, algú afectat d’una pulsió de mort? El que vull dir, en resum, és que són ximpleries.

—Hi estic d’acord.

—De veritat?

—Tu no vas matar en Danny. Per tant, fer que et matessin no seria un objectiu gens racional. —Va esbossar un somriure subtil, gairebé enjogassat—. I tu ets un home molt racional, oi, David?

—Ara m’he perdut.

—M’has dit que el teu error va ser la manca d’atenció, que no el vas veure quan travessava el carrer, on el va atropellar el cotxe. Escolta el que et diré i digue’m si et descric la situació amb prou exactitud. —En Claret va fer una pausa i va continuar parlant en un to pausat i prudent—. Com que ningú no el protegia, en Danny va quedar a la mercè d’un univers cec i insensible. El destí va llançar la moneda, va aparèixer un conductor begut i en Danny va perdre.

En Gurney va sentir les paraules que aquell home pronunciava i, tot i que hi va percebre la veritat, no va sentir res. Va ser com un raig de llum que travessava un vidre de seguretat.

La resta del discurs d’en Claret va fluir amb una rotunditat semblant.

—A tu et sembla que la teva distracció, el fet d’estar immers en els teus pensaments, va posar el teu fill a la mercè del moment, a la mercè del destí. Vet aquí, segons tu, el teu error. I de tant en tant hi ha una situació en què veus l’oportunitat de posar-te en el mateix perill en què el vas posar a ell. Perquè et sembla just. Et poses a la mercè de la mateixa moneda freda que solca l’aire perquè et sembla just. Et tractes amb la mateixa indiferència amb què el vas tractar a ell. Vet aquí la teva manera de perseguir l’equilibri, la justícia, la pau mental. Vet aquí la teva recerca de l’harmonia.

Van seure en silenci durant una estona. En Gurney tenia la ment en blanc i les emocions atordides. Llavors en Claret el va sotragar amb un gir final.

—Això sí —va dir—, el teu punt de vista és egocèntric, una il·lusió òptica de visió tubular.

En Gurney va parpellejar.

—Quina il·lusió?

—Ignores tot el que és important.

—Com ara què?

En Claret va començar a articular una resposta, però tot d’una va callar, va tancar els ulls i va iniciar un seguit de respiracions llargues i lentes. Quan amb molt de compte es va posar les mans als genolls, la colpidora fragilitat que els afectava va resultar ben visible.

—Malcolm?

La mà dreta d’en Claret es va separar uns quants centímetres del genoll, en un gest que semblava destinat a mitigar la preocupació. Al cap d’un minut aproximadament, va tornar a obrir els ulls. La seva veu amb prou feines era un mormol.

—Em sap greu. La medicació no és perfecta, ni de bon tros.

—Què et passa? Què…?

—Un càncer malxinat.

—Es pot tractar?

En Claret va riure entre dents.

—En teoria, sí. A la vida real, no.

En Gurney va guardar silenci.

—I la vida real és la que vivim. Fins que ens morim.

—Fa mal?

—Jo més aviat en diria molèstia periòdica. —Va fer cara d’entretingut—. Et deus preguntar quant em queda. La resposta és un mes, potser dos. Haurem d’esperar.

En Gurney va intentar dir alguna cosa adequada.

—Ostres, Malcolm, em sap greu.

—Gràcies. En fi, com que ens queda poc temps, tant a tu com a mi, val més que parlem sobre el lloc on vivim. O on hauríem de viure.

—I això vol dir…?

—La realitat. El lloc on necessitem viure per ser vius. Digue’m una cosa. És sobre en Danny. L’anomenaves d’alguna manera especial?

La pregunta el va sumir en un desconcert momentani.

—Què vols dir, especial?

—Un nom que no fos el seu. Algun sobrenom que li diguessis quan el posaves a dormir o quan el tenies a la falda o l’abraçaves…

Quan ja estava a punt de respondre que no, li va venir una cosa al cap. Feia anys que no hi pensava. El record el va sorprendre amb una tristesa sobtada. Es va escurar la gola.

—Osset.

—Per què, aquest nom?

—Tenia un punt, sobretot quan estava dolgut per alguna cosa, que, per algun motiu, em feia pensar en un osset. No sé per què.

—I l’abraçaves?

—Sí.

—Perquè l’estimaves.

—Sí.

—I ell t’estimava a tu.

—Suposo. Sí.

—Volies que es morís?

—Esclar que no.

—I ell voldria que et morissis?

—No.

—I la Madeleine vol que et moris?

—No.

—I en Kyle vol que et moris?

—No.

En Claret va mirar en Gurney directament als ulls, com si es volgués assegurar que l’entenia, i en acabat va continuar.

—Tothom que t’estima vol que visquis.

—Suposo.

—Per tant, aquesta necessitat obsessiva d’expiar la mort d’en Danny, d’afrontar el teu sentiment de culpabilitat exposant-te al risc que et matin… és molt egoista, no trobes?

—Ah, sí? —La seva pròpia veu li semblava inanimada, fins i tot desconnectada, com si fos d’una altra persona.

—Sembla que només tingui sentit per a tu.

—La mort d’en Danny va ser culpa meva.

—I del conductor borratxo que el va atropellar. I culpa seva per haver baixat de la vorera, cosa que tu li devies haver prohibit una infinitat de vegades. I culpa del colom que va empaitar. I culpa del Déu que va crear el colom, el carrer, el borratxo, el cotxe i tots els esdeveniments del passat que els van fer coincidir en aquell moment fatídic. Qui ets tu per imaginar-te que vas ser tu el que va provocar tot allò?

En Claret va fer una pausa, com si necessités recuperar l’alè i la força, i tot seguit va parlar en un to més alt.

—La teva arrogància és intolerable. La desconsideració que demostres per les persones que estimes és intolerable. David, escolta’m bé. No has de fer mal als que t’estimen. Si el teu pecat més greu va ser no parar atenció, para’n ara. Tens una esposa. Quin dret tens a posar en perill la vida del seu marit? Tens un fill. Quin dret tens a posar en perill la vida del seu pare?

Va semblar que l’energia emocional invertida en aquell petit discurs el deixava esgotat.

En Gurney seia immòbil, mut, buit, esperant. La cambra semblava molt petita. Sentia un xiulet fluix a les orelles.

En Claret va somriure i ara va parlar amb una veu més suau, si bé la suavitat expressava més convenciment, el convenciment dels que estan a punt de morir.

—Escolta’m bé, David. Només hi ha una cosa important en aquesta vida: l’amor. Només l’amor.