Realment satànic

Mentre acabaven la segona ronda de cafè, en Gurney els va posar la gravació de la seva conversa per Skype amb en Jonah Spalter.

Un cop vista, en Hardwick va ser el primer a reaccionar:

—No sé qui és més fill de puta: en Mick el Podrit o aquest desgraciat.

En Gurney va somriure.

—La Paulette Purley, directora de Willow Rest, està convençuda que en Jonah és un sant que salvarà el món.

—A tots aquests sants que han de salvar el món se’ls hauria de triturar i fer-los servir com a adob. La merda va bé per adobar la terra.

—Més que no pas per adobar les ànimes, oi, Jack?

—Ja ho pots ben dir, germà.

—Ha rebut cinquanta milions de dòlars arran de la mort d’en Carl? —va preguntar l’Esti—. És veritat?

—No ho ha negat pas —va dir en Gurney.

—Un mòbil d’assassinat com una casa —va dir en Hardwick.

—De fet —va continuar en Gurney—, no ha semblat que volgués negar res. Ha semblat còmode reconeixent que s’ha beneficiat moltíssim de la mort del seu germà. Ha admès sense problemes que l’odiava. I ha estat encantat de recitar-me d’una tirada totes les raons que feien que tothom l’hagués hagut d’odiar.

L’Esti va fer que sí amb el cap:

—L’ha titllat de monstre, de sociòpata, de megalòman…

—També ha dit que era «realment satànic» —va afegir en Hardwick—. A diferència d’ell, que voldria que el veiéssim com un ésser «realment angelical».

L’Esti va continuar:

—Ha reconegut que faria qualsevol cosa per a la seva Catedral. Qualsevol. De fet, ho ha dit amb un to que semblava desafiant. —L’Esti es va interrompre un moment—. És estrany. Ha reconegut que tenia tot de motius per cometre l’assassinat com si no li importés. Com si tingués la sensació que no el podríem tocar.

—Com si tingués molt bons contactes —va afegir en Hardwick.

—Excepte al final —va dir en Gurney.

L’Esti va fer una ganyota.

—Vols dir quan li has parlat de la seva mare?

—Tret que sigui el millor actor del món, jo crec que l’ha afectat de veritat. No sé si estava afectat pel fet que poguessin haver assassinat la seva mare o pel que fet que nosaltres ho sabéssim. També he trobat curiós que s’afanyés a preguntar-me quines proves teníem però en cap moment m’hagi fet la pregunta bàsica: «Quin motiu podia tenir algú per matar la meva mare?».

En Hardwick va ensenyar les dents en un somriure fred.

—Fa la pinta que al meravellós i afable Jonah se li’n fot tothom. Incloent-hi sa mare.

L’Esti va semblar confosa.

—I a partir d’aquí què?

El somriure gelat d’en Hardwick es va eixamplar. Va assenyalar la llista de punts sense resoldre que en Gurney havia deixat sobre la taula, a tocar de l’ordinador.

—És fàcil. Seguim el full de ruta traçat pel nostre superdetectiu, amb totes les claus i preguntes intel·ligents.

En Hardwick i l’Esti van agafar una de les còpies que en Gurney havia imprès i van llegir els vuit punts en silenci.

Com més avançava l’Esti en la lectura de la llista, més cara de preocupació feia.

—Aquesta llista és… depriment.

En Gurney li va preguntar per què tenia aquesta sensació.

—Deixa patèticament clar que a hores d’ara encara no sabem gaire res, no tant com m’agradaria saber. No creus?

—Sí i no —va dir en Gurney—. Enumera moltes preguntes sense contestar, però estic convençut que si descobrim la resposta a qualsevol d’aquestes preguntes totes les altres cauran al darrere.

L’Esti va fer que sí amb el cap, però no semblava convençuda.

—Ja veig què vols dir, però… Per on comencem? Si poguéssim coordinar la feina de tots els organismes competents, és a dir, el DIC, l’FBI, la FOCO, la Interpol, el Departament de Seguretat Nacional, etcètera, i poguéssim destinar un bon contingent de personal a aquest cas… Per exemple, seria viable localitzar en Panikos. Però, tal com estan les coses… què hem de fer? Deixant de banda en Panikos, no tenim ni els recursos ni el temps per investigar totes les altres relacions i conflictes en la vida d’en Carl, en Jonah, la Kay, l’Alyssa… i ja no diguem l’Angelidis i en Gurikos i vés a saber qui més. —L’Esti va remenar el cap en un gest d’impotència.

Els seus comentaris van provocar el silenci més llarg de la reunió.

Al principi, en Hardwick no va mostrar cap mena de reacció. Semblava que s’estigués comparant els polzes, que estudiés la mida i la forma de l’un respecte de l’altre.

L’Esti li va clavar la mirada.

—Jack, tens alguna opinió sobre tot això?

En Hardwick va aixecar el cap i es va escurar la gola.

—I tant. Tenim dues situacions independents. Una és el recurs d’apel·lació de la Kay, que el soci d’en Lex m’ha dit que va vent en popa. L’altra és l’intent de contestar la pregunta «Qui va matar en Carl?», que és una empresa molt més difícil. Però el nostre astut Sherlock fa uns ulls optimistes.

La mirada d’inquietud de l’Esti es va desviar cap a en Gurney.

—Optimisme? Te’n sents, d’optimista?

—Doncs la veritat és que sí, una mica.

Mentre deia això, es va adonar del ràpid canvi d’actitud que havia experimentat en poc temps, des que havia elaborat la llista de punts per resoldre i hi havia reaccionat amb frustració a causa de la complexitat del projecte i la falta dels recursos policials de què havia disposat temps enrere, exactament el que l’Esti acabava de lamentar.

Ni la complexitat del cas ni el problema dels recursos havien desaparegut. Però finalment s’havia adonat que per trobar-hi la solució no necessitava respondre a aquella inacabable tirallonga de preguntes desconcertants.

L’Esti el va mirar amb escepticisme.

—Com pots ser optimista amb tot aquest munt de coses que no sabem?

—Potser no tenim gaires respostes, però… sí que tenim una persona.

—Tenim una persona? Quina persona?

—En Peter Pan.

—Què vols dir, que el tenim?

—Vull dir que és aquí. En aquesta zona. Hi ha alguna cosa de la nostra investigació que el reté aquí.

—Quina és aquesta cosa?

—Crec que té por que descobrim el seu secret.

—El secret que s’amaga darrere dels claus que va clavar al cap d’en Gus?

—Sí.

En Hardwick va començar a tamborinar amb els dits sobre la taula.

—Què et fa pensar que el secret és d’en Panikos i no de la persona que el va contractar?

—Per una cosa que em va dir l’Angelidis. Em va dir que en Panikos només accepta encàrrecs directes. Sense restriccions. Sense instruccions especials. Si vols matar algú, li dónes els diners i és molt probable que aquest algú acabi mort. Però ell s’ocupa de tots els detalls a la seva manera. Per tant, si hi havia un missatge en els claus del cap d’en Gus, era un missatge d’en Panikos, una cosa que li importava a ell.

En Hardwick va fer la seva cara de coragre.

—Sembla que confiïs cegament en el que et va dir l’Angelidis, un mafiós que per guanyar-se la vida es dedicar a mentir, estafar i robar.

—L’Angelidis no en treia res, de mentir sobre la manera de fer negocis d’en Panikos. I tot el que hem descobert d’en Panikos, sobretot el que ens en va dir el teu amic de la Interpol, coincideix amb el que ens va dir l’Angelidis. En Peter Pan treballa amb les seves pròpies regles. Ningú li diu què ha de fer.

—Insinues que el paio és un maniàtic que ho vol tenir tot controlat?

En Gurney va somriure davant d’aquesta definició eufemística.

—Ningú li va ordenar que tallés la llum de casa teva a trets, Jack. No accepta ordres com aquestes. No crec que ningú li ordenés calar foc en aquelles cases de Cooperstown i marxar-ne amb el cap d’en Lex Bincher ficat en una bossa.

—De sobte, sembla que tinguis molt clar tot aquest puto merder.

—Fa bastant temps que hi penso. Comença a ser hora que comenci a veure-hi alguna cosa clara.

L’Esti va aixecar les mans, desconcertada.

—Ho sento, potser estic una mica espessa, però què és el que veus tan clarament?

—La porta oberta que hem tingut al davant dels nassos des del principi.

—Quina porta oberta?

—El mateix Peter Pan.

—Però què vols dir?

—Està reaccionant a les nostres accions, a la nostra investigació de l’assassinat d’en Carl. Una reacció equival a una relació. Una relació equival a una porta oberta.

—Que està reaccionant a les nostres accions? —L’Esti semblava incrèdula, gairebé empipada—. ¿Pel fet d’haver disparat contra la casa d’en Jack? Per haver matat en Lex i els seus veïns de Cooperstown?

—Està intentant aturar el que fem.

—O sigui que nosaltres investiguem i la seva reacció és disparar, incendiar i matar. D’això en dius una porta oberta?

—Demostra que està atent al que fem. Demostra que encara és aquí. No ha marxat del país. No s’ha tornat a ficar dins del cau. Demostra que podem influir-hi. Només hem de pensar com influir-hi de tal manera que provoquem una reacció que ens permeti treballar.

L’Esti va entretancar els ulls i la seva expressió va passar de la incredulitat a l’especulació.

—Et refereixes a utilitzar els mitjans de comunicació, per exemple, potser l’imbècil d’en Bork, i proposar a en Panikos alguna mena de pacte perquè ens reveli qui el va contractar?

—En Bork podria tenir-hi un paper, però no pas per proposar aquesta mena de pacte. Crec que el nostre Peter Pan opera en una esfera diferent.

—Quina esfera?

—Bé… fixa’t quines coses sabem d’ell.

L’Esti va arronsar les espatlles.

—Sabem que és un assassí professional.

En Gurney va fer que sí amb el cap.

—Què més?

—Que és car i està especialitzat en encàrrecs difícils.

—«Encàrrecs impossibles que no accepta ningú més»: així és com ho va formular en Donny Angel. Què més?

—Que és un psicòpata, no?

En Hardwick va ficar-hi cullerada:

—Un psicòpata de mil dimonis. Un paio de malson. Tal com ho veig jo, aquest cabronàs és una màquina de matar motivadíssima: colèric, boig, sanguinari i gens disposat a canviar de manera de fer. I tu, Sherlock? Tens alguna altra reflexió penetrant per a nosaltres?

En Gurney es va empassar l’últim glop de cafè tebi.

—He intentat reunir tot el que sabem per veure on ens porta: la seva insistència absoluta a fer-ho tot a la seva manera, la seva gran intel·ligència combinada amb una falta d’empatia total, la seva ràbia patològica, les seves tècniques assassines, la seva set de matar… Tot això combinat sembla que converteix el petit Peter en un fanàtic demoníac, obsessionat per tenir-ho tot sota control. Després hi ha l’element que ho acaba d’arrodonir, el cap que falta per lligar: el secret, això que amaga desesperadament i que té por que descobrim. Ah, i una cosa més que em va dir l’Angelidis, gairebé me n’oblidava: al petit Peter li agrada cantar mentre mata gent. Tot això junt fa pensar que tenim una fórmula per a un final de partida molt interessant.

—Què collons, o per a una catàstrofe de les que fan història —va dir en Hardwick.

—Suposo que aquesta seria la part dolenta.