Willow Rest

Quan en Gurney va entrar a la cuina l’endemà al matí, estava afamat.

La Madeleine era a Filla central, esmicolant pa en un plat gran de paper amb una meitat coberta ja de maduixes trinxades. Un cop per setmana, donava a l’aviram un plat de menjar especial, a més del pinso que compraven a la botiga de productes agrícoles.

En Gurney, quan va veure la roba més aviat sòbria que duia la seva dona, va recordar que aquell era un dels dies que treballava a la clínica. Es va mirar el rellotge.

—No fas tard?

—En Hal m’ha de passar a recollir, o sigui que… cap problema.

Si no ho recordava malament, en Hal era el director de la clínica.

—Per què?

Ella se’l va quedar mirant.

—Ah, esclar, tens el cotxe al taller. Però com és que en Hal…

—L’altre dia vaig comentar a la feina que tenia problemes amb el cotxe, i en Hal va dir que sempre passa per davant de casa, de totes maneres. A més, si arribo tard perquè ell arriba tard, tampoc no es podrà queixar. I ara que parlo d’arribar tard, tu no hi arribaràs pas, oi que no?

—Tard? Per què?

—Aquesta nit. El club de ioga.

—Cap problema.

—I miraràs de trucar a en Malcolm Claret?

—Avui?

—No veig per què no.

Es va sentir un cotxe que pujava pel caminet de la pastura, i la Madeleine va mirar per la finestra.

—Ja és aquí —va dir, amb despreocupació—. Me n’he d’anar. —Es va afanyar a fer un petó a en Gurney, va agafar la bossa de mà de damunt del bufet amb una mà i el plat de pa i maduixes amb l’altra.

—Vols que porti el plat jo, a les gallines? —va preguntar en Gurney.

—No. En Hal es pot aturar un moment al graner. Ja me n’encarrego jo. Adéu. —Va enfilar cap al safareig i va sortir per la porta del darrere.

En Gurney es va mirar per la finestra com l’Audi negre i brillant d’en Hal lliscava lentament cap al graner i donava la volta per aturar-se a la banda on hi havia la porta. S’ho va mirar fins que el cotxe va tornar a sortir de darrere el graner un minut o dos després, i va enfilar cap a la carretera.

Amb prou feines era un quart de nou del matí, i el dia ja estava congestionat i ple de pensaments que s’estimaria més no tenir.

Sabia per experiència que el millor remei per enfrontar-se al neguit era posar-se en acció, tirar endavant.

Se’n va anar cap al soterrani, va agafar l’expedient del cas Spalter i el paquet gruixut de documents que descrivia el trajecte de la Kay a través del sistema legal després de la presentació de càrrecs en contra seva… les mocions prèvies, la transcripció del judici, còpies de les presentacions visuals i de les proves de l’acusació, i la rutinària apel·lació posterior a la condemna que havia presentat l’advocat original de la Kay. En Gurney s’ho va endur tot al cotxe, perquè no tenia ni idea de quin element específic de la paperassa li podia resultar útil en el transcurs del dia.

Va tornar a entrar a la casa i va treure de l’armari una jaqueta d’esport grisa, la que havia portat centenars de vegades a la feina, però potser només tres vegades des que s’havia retirat.

Aquella jaqueta, amb els pantalons de pinces foscos, una camisa blava i unes sabates senzilles d’estil militar, exclamava «Poli» amb tanta claredat com qualsevol uniforme. S’imaginava que li podia resultar útil a Long Falls. Va fer un últim cop d’ull, se’n va tornar al cotxe, i va entrar l’adreça del cementiri de Willow Rest al GPS portàtil damunt del tauler.

Un minut després estava en marxa… i ja se sentia millor.

Com tantes altres ciutats velles a la vora de rius i canals amb una utilitat comercial minvant, Long Falls semblava estar en lluita contra un corrent persistent de declivi.

Hi havia senyals escampats que indicaven intents de revitalització. Una antiga fàbrica abandonada havia estat convertida en edifici d’oficines; una colla de petites botigues ocupava ara una antiga fàbrica de taüts; un edifici que ocupava la llargada d’una illa sencera de cases, fet amb rajoles brutes de sutge del color de crostes seques i amb el nom «Cloversweet Creamery» esculpit en una llinda de granit al damunt de la porta d’entrada, ara es deia «Northern Art Studios & Galleries», com anunciava un rètol més ample i més brillant fixat al damunt de la llinda de pedra.

Mentre resseguia el carrer principal de la ciutat, però, en Gurney va comptar com a mínim sis edificis abandonats que havien conegut èpoques més pròsperes. Hi havia un munt de llocs per aparcar buits, massa poca gent pel carrer. Un adolescent prim amb l’uniforme típic del perdedor, texans malgirbats i una gorra de beisbol amb la visera de costat, s’estava en una cantonada deserta amb un gos molt musculós lligat ben curt. En Gurney es va aturar davant un semàfor en vermell, i va poder veure que els ulls neguitosos del jove examinaven els cotxes que passaven amb la característica combinació d’esperança i distanciament de l’addicte.

A vegades a en Gurney li semblava que alguna cosa anava molt malament als Estats Units. Un gran segment d’una generació havia quedat infectat d’ignorància, mandra i vulgaritat. Ja no semblava inusual, per exemple, que una noia tingués tres fills de tres pares diferents, dos dels quals eren a la presó en aquests moments. I llocs com Long Falls, que temps enrere podrien haver ajudat a menar una vida més senzilla, ara eren iguals que qualsevol altre lloc, i igual de depriments.

Aquests pensaments es van veure interromputs pel seu GPS, que va anunciar amb una veu autoritària: «Arribada a la seva destinació a la dreta».

Al rètol, al costat d’un camí asfaltat immaculat, només hi deia «Willow Rest», i deixava sense especificar la naturalesa de l’empresa. En Gurney va girar i va seguir el camí a través d’una porta de ferro forjat oberta, situada en un mur de maó groc. Uns arranjaments paisatgístics ben cuidats a cada banda de l’entrada feien la impressió que allò era una urbanització residencial de gran categoria, en comptes d’un cementiri. El camí duia directament a una petita àrea d’aparcament, buida, al davant d’una casa de camp d’estil anglès.

Les jardineres curulles de pensaments porpra i groc, al dessota de les finestres menudes i passades de moda, li van recordar l’estètica estranya però reconfortant d’un pintor extraordinàriament popular que ell mai no aconseguia recordar. Hi havia un rètol que deia «Informació per a visitants» al costat d’un camí de lloses de pedra que anava des de l’àrea de l’aparcament fins a la porta de la casa de camp.

Mentre en Gurney enfilava cap allà, la porta es va obrir i una dona que va semblar com si no el veiés en va sortir. Anava vestida de manera informal, com si anés a fer alguna feina lleugera de jardineria, noció reforçada pel fet que tenia unes tisores de podar petites a la mà.

En Gurney es va imaginar que devia tenir cap a cinquanta-cinc anys. El tret més distintiu que presentava eren els cabells, d’un blanc pur, tallats curts i de manera esglaonada, i acabats en diverses puntes al voltant del front i les galtes. Va recordar que la seva mare havia portat aquell pentinat quan havia començat a estar de moda, quan ell era petit. Fins i tot recordava com es deia: la carxofa. Aquella paraula, per la seva banda, li va produir una lleugera sensació d’inquietud.

La dona es va mirar amb sorpresa en Gurney, que baixava del cotxe.

—Perdoni, no l’he sentit arribar. Ara sortia a fer unes quantes coses. Sóc la Paulette Purly. El puc ajudar?

Durant el viatge a Long Falls, en Gurney havia rumiat quina era la millor manera de respondre les preguntes sobre la seva visita, i s’havia decidit per una tàctica que mentalment havia etiquetat com a «honestedat mínima»: això volia dir explicar prou la veritat perquè no l’enxampessin en una mentida, però dir-la d’una manera que no fes saltar les alarmes innecessàriament.

—Encara no ho sé del cert. —Va somriure amb innocència—. Li sembla bé que faci una passejada pels terrenys?

Els ulls castanys gens destacables de la dona semblava com si l’estiguessin sospesant.

—Ja hi havia estat, aquí?

—És la meva primera visita. Però tinc un mapa de satèl·lit que he imprès del Google.

Un núvol d’escepticisme va passar per la cara de la dona.

—Esperi’s un moment. —Va fer mitja volta i va entrar a la casa. Uns quants segons després, va tornar amb un tríptic en color—. Per si de cas això del Google no està prou clar, li anirà bé. —Va fer una pausa—. Li puc indicar el lloc de repòs d’algun amic o familiar en concret?

—No. Però gràcies. Fa un dia tan bonic que m’estimo més trobar-lo jo mateix.

La dona, capficada, es va mirar el cel, que era mig núvol i mig clar.

—Han dit que pot ser que plogui. Si em digués el nom…

—És molt amable —va dir ell, reculant—, però no pateixi.

Va tornar cap a la zona d’aparcament i a la banda oposada va veure un camí de lloses de pedra que passava per sota d’una gelosia coberta de roses; al seu costat es llegia un rètol: «Entrada per a vianants». Quan va traspassar-la, va mirar enrere. La Paulette Purly encara era a la porta de la casa de camp, mirant-se’l amb una expressió de curiositat i neguit.

A en Gurney no li va costar gaire adonar-se de què volia dir en Hardwick quan havia descrit Willow Rest com «un lloc estany de debò». Aquell lloc no s’assemblava a cap altre cementiri que hagués vist mai. Però també hi havia alguna cosa que li resultava familiar. Alguna cosa que no podia acabar de definir.

L’estructura bàsica era un camí de pedra que feia una corba delicada en paral·lel al mur de maó que envoltava la propietat. Caminets més petits trencaven de tant en tant i es dirigien cap al centre del terreny del cementiri a intervals regulars enmig d’una gran profusió de rododendres, lilàs i tsugues. D’aquests camins en sortien d’altres encara més petits, i cadascun d’aquests acabava, com els caminets de qualsevol urbanització, en una àrea amb la gespa tallada de la mida d’un pati d’una casa petita, separada de les àrees veïnes amb fileres d’espirees que arribaven fins a la cintura i amb parterres d’hemerocal·lis. A cadascuna de les àrees de gespa on va entrar, hi havia diverses làpides de marbre, planes a terra. A més del nom de qui hi estava enterrat, a cada làpida hi constava només una data, en comptes de les tradicionals dates de naixement i de mort.

Al costat de cada «caminet» hi havia una bústia negra ben senzilla amb un cognom estergit en una banda. En va obrir unes quantes mentre resseguia els camins de pedra, però no hi va trobar res, a dintre. Després d’uns vint minuts d’exploració, va trobar una bústia amb el nom de Spalter. Assenyalava l’entrada a la parcel·la més gran de les que havia trobat fins llavors. Ocupava el que semblava un dels punts més alts de Willow Rest, una elevació discreta des de la qual el riu estret era visible més enllà del mur del perímetre. A l’altra banda del riu hi havia l’autovia estatal que seccionava Long Falls en dues parts. A l’altra banda de l’autovia, un bloc d’apartaments de tres pisos d’altura mirava cap al cementiri.