L’ombra de la mort

Al territori rural de les muntanyes Catskill, al nord de l’estat de Nova York, l’agost era un mes inestable, que trontollava d’una banda a l’altra entre les glòries lluminoses del mes de juliol i les tamborinades grises del llarg hivern que s’acostava.

Era un mes que podia erosionar la consciència del temps i de l’espai d’una persona. Semblava com si volgués alimentar la confusió d’en Dave Gurney sobre el lloc on se situava la seva vida: una confusió que havia començat amb la seva jubilació del Departament de Policia de Nova York feia tres anys i que s’havia intensificat quan ell i la Madeleine se n’havien anat a viure al camp, abandonant la ciutat on tots dos havien nascut, crescut, estudiat i treballat.

En aquells moments, una tarda ennuvolada de la primera setmana d’agost, amb tronades greus remugant lluny, pujaven per Barrow Hill, tot seguint les restes mig ofegades pel verd d’un camí de terra que enllaçava tres petites pedreres de pissarra, abandonades feia molt de temps i plenes d’esbarzers i mates de gerds salvatges. Ell seguia la Madeleine, que enfilava cap a la roca plana on normalment s’aturaven per reposar, i feia tot el que podia per seguir el consell freqüent de la seva dona: «Mira al teu voltant. Ets en un lloc preciós. Relaxa’t i absorbeix-lo».

—Allò és un tarn? —va preguntar ella.

En Gurney va parpellejar.

—Què?

—Allò. —Ella va inclinar el cap en direcció al toll d’aigua profund i immòbil que omplia el buit deixat anys enrere per l’extracció de la pissarra. Aproximadament rodó, s’estenia des del lloc on seien a la vora del camí fins a una filera de salzes amants de l’aigua a l’altra banda: una superfície cristal·lina de potser seixanta metres d’ample que reflectia les branques ploroses dels arbres amb tanta precisió que l’efecte semblava un trucatge fotogràfic.

—Un tarn?

—Em vaig llegir un llibre preciós sobre rutes a peu per les Highlands d’Escòcia —va dir ella, seriosament—, i l’autor no parava de trobar-se «tarns». Em va quedar la impressió que era alguna mena d’estany rocós.

—Hmm.

La seva no-resposta va provocar un llarg silenci, trencat a la fi per la Madeleine.

—Veus allà baix? Allà és on havia pensat que hi hauríem de fer el galliner, just al costat dels espàrrecs.

En Gurney s’havia estat mirant tristament el reflex dels salzes. Va aixecar la vista i va seguir la mirada d’ella, que baixava per un pendent suau i a través d’un trau al mig del bosc que hi havia obert una pista forestal.

Una de les raons per la qual aquella roca al costat de l’antiga pedrera s’havia convertit en el seu lloc d’aturada habitual era que aquell era l’únic punt de la ruta des d’on la seva propietat era visible —la granja vella, els parterres del jardí, les pomeres sense podar, l’estany, el graner acabat de reconstruir, les pastures que envoltaven els edificis fins a la vora dels turons (unes pastures desateses des de feia temps i que en aquella època de l’any eren plenes de cotonets i rudbèckies), la part de la pastura on hi passaven el tallagespa i en deien gespa, la franja de pastura on hi passaven el tallagespa i en deien caminet— i la Madeleine, que s’havia enfilat a la pedra, sempre contemplava amb satisfacció aquella vista de tot plegat, emmarcada d’una manera tan singular.

En Gurney no compartia aquella sensació. La Madeleine havia descobert aquell lloc pel seu compte poc després que haguessin entrat a viure a la granja, i des de la primera vegada que l’hi havia ensenyat ell no podia pensar en aquell indret sense que li vingués al cap que era el punt ideal perquè un franctirador disparés a algú que entrés o sortís de casa seva. (Havia tingut el seny de no mencionar-ho a la seva dona. Ella treballava tres dies per setmana a la clínica psiquiàtrica local, i en Gurney no volia que se li fiqués al cap que necessitava tractament contra la paranoia).

El galliner, la necessitat de construir-ne un, la seva mida i aspecte i el lloc on calia aixecar-lo s’havien convertit en temes quotidians de conversa, evidentment engrescadors per a ella, lleugerament irritants per a ell. A finals de maig havien comprat quatre pollastres a petició de la Madeleine i els havien instal·lat al graner, però la idea de traslladar-los a una nova localització prop de la casa havia arrelat.

—Podríem fer un galliner ben maco amb una tanca que anés des del tros dels espàrrecs fins a la pomera —va dir ella, contenta—, perquè tinguessin ombra els dies que fes calor.

—Esclar. —Ho va dir amb una veu més cansada del que hauria volgut.

La conversa s’hauria pogut deteriorar, a partir d’aquell moment, si alguna cosa no hagués cridat l’atenció a la Madeleine, que va tombar el cap.

—Què passa? —va preguntar en Gurney.

—Escolta.

Ell es va esperar, una cosa força habitual. La seva oïda era normal, però la de la Madeleine era extraordinària. Uns quants segons després, quan la brisa que bellugava les fulles va minvar, en Gurney va sentir alguna cosa que venia de lluny, de baix el turó, potser de la carretera del poble, que s’acabava al capdavall del «caminet» de la seva pastura. A mesura que va guanyar potència, va reconèixer el gruny característic d’un motor de vuit cilindres, més gros del compte i amb menys silenciador del que li tocaria.

Coneixia algú que conduïa un muscle car antic que produïa exactament aquell so —un Pontiac GTO vermell de 1970 parcialment restaurat—, algú que no hauria pogut triar millor targeta de presentació que aquell udol imperiós del tub d’escapament.

En Jack Hardwick.

Va notar com la mandíbula se li serrava davant de la perspectiva d’una visita del detectiu amb qui havia compartit un historial tan extravagant d’experiències gairebé mortals, èxits professionals i topades de personalitat. No es podia dir que no hagués estat esperant la visita. De fet, havia sabut que arribaria des del moment que s’havia assabentat de l’abandonament forçat d’en Jack del Departament d’Investigació Criminal de la policia de l’estat de Nova York. I es va adonar que la tensió que ara sentia tenia molt a veure amb el que havia passat abans d’aquest abandonament. Tenia a veure amb un deute seriós, i alguna mena de pagament s’hauria de fer.

Una formació de núvols foscos i baixos lliscava ràpidament per damunt de la cresta més allunyada, com si la fes fugir el soroll violent del cotxe vermell, que ara ja era visible des del lloc on seia en Gurney, i que pujava per la franja d’herba rasurada en direcció cap a la granja. Va sentir breument la temptació de quedar-se allà dalt del turó fins que en Hardwick se n’anés, però sabia que amb això no hi guanyaria res, que tan sols allargaria el període d’incomoditat abans de la trobada inevitable. Amb un petit gruny de determinació, es va aixecar de la roca.

—L’esperaves? —va preguntar la Madeleine.

En Gurney es va sorprendre que ella recordés el cotxe d’en Hardwick.

—Em recordo del soroll que fa —va dir ella, com si li hagués llegit l’expressió de la cara.

En Gurney va mirar turó avall. El GTO es va aturar al costat del seu Outback empolsegat a l’àrea improvisada d’aparcament, al costat de la casa. El motor potent del Pontiac va bramular amb més força un parell de segons, com si en Hardwick hagués donat gas abans d’apagar-lo.

—L’esperava en general —va dir en Gurney—, no precisament avui.

—El vols veure?

—Jo diria que ell em vol veure a mi, i m’agradaria enllestir-ho i no pensar-hi més.

La Madeleine va fer que sí, i es va aixecar.

Quan van fer mitja volta per enfilar sendera avall, la superfície de mirall de la bassa va tremolar sota una brisa sobtada, que va dissoldre la imatge invertida dels salzes i el cel en milers de fragments irreconeixibles de verd i de gris.

Si en Gurney hagués estat la mena d’home que creu en les profecies, hauria pogut dir que la imatge esmicolada era un senyal que anunciava la destrucció que s’acostava.