Una altra vídua negra

El GTO vermell estava aparcat davant de la porta del costat de la casa d’en Gurney, on ell ja havia previst que seria. Havia trucat a en Hardwick quan tornava de Venus Lake i li havia deixat un missatge en què li suggeria que es veiessin al més aviat possible, i si l’Esti se’ls podia afegir, encara millor. Sentia la necessitat de rebre altres punts de vista per analitzar l’entrevista amb l’Alyssa.

En Hardwick li havia tornat la trucada quan en Gurney ja s’acostava a Walnut Crossing i li va oferir la possibilitat d’anar-hi de seguida. Quan en Gurney va entrar a casa, se’l va trobar reclinat en una cadira de la taula de la cuina amb les portes vidrieres obertes.

—La teva encantadora esposa m’ha deixat entrar abans que se n’anés. M’ha dit que anava a psicoanalitzar els guillats de la clínica —va dir per respondre la pregunta implícita d’en Gurney.

—Dubto que ho hagi dit d’aquesta manera.

—Potser ho ha expressat amb paraules més dolces. A les dones els encanta alimentar la fantasia que els guillats es poden desguillar. Com si l’única cosa que convingués a en Charles Manson fos un pessic de tendresa, d’afecte i d’atenció.

—Parlant de dones encantadores que s’emboliquen amb guillats… L’Esti i tu, què?

—Fa de mal dir.

—És una relació seriosa o què?

—Seriosa? Sí, suposo que sí, si bé tot depèn del significat que vulguis donar a l’adjectiu seriós. Et diré una cosa, això sí: el sexe amb ella és seriosament collonut.

—I és ella la que per fi t’ha impulsat a comprar mobles?

—A les dones els agraden, els mobles. Els exciten. Els nius de plomes activen els bons sentiments. Les necessitats biològiques comencen a fer efecte. Els llits, els sofàs, les cadires còmodes, les catifes toves… Són aquestes merdes les que marquen la diferència. —Va callar un moment—. Ara vindrà. Ho sabies?

—Aquí?

—Li he traslladat la teva invitació. He pensat que potser t’havia trucat.

—Doncs no. Però m’alegro que vingui. Com més caps hi hagi per rumiar, millor.

En Hardwick va fer cara d’escèptic —la seva cara habitual—, es va aixecar i es va acostar a les portes vidrieres. Va observar el pati amb una expressió encuriosida, fins que va preguntar:

—Què collons esteu fent, aquí fora?

—Què vols dir?

—Hi ha un munt de taulons.

En Gurney es va acostar a la porta vidriera. En efecte, hi havia una pila de taulons de fusta que no havia vist quan havia arribat a casa. Les esparregueres l’hi havien tapat. Li va semblar veure jocs de dos de quatre, de quatre de quatre i de dos de sis.

Va agafar el mòbil i va trucar a la Madeleine.

Per sorprenent que semblés, va contestar al primer to.

—Digues.

—Què és tot això que hi ha darrere de casa?

—Què vols dir exactament?

—Uns taulons de fusta. Material de construcció.

—Precisament el que acabes de dir.

—Però, què hi fa, aquí? —Encara no havia acabat de formular la pregunta que el va envair l’obvietat de la resposta.

—És on ho farem servir. M’ho he fet portar aquest matí.

—Has demanat tot el que hi havia a la meva llista de material?

—Només les coses que vas dir que faríem servir primer.

En Gurney va començar a aixecar els escuts.

—Però no vaig dir pas que ens hi posaríem avui.

—Demà, doncs? Diuen que farà bon temps com a mínim durant un parell de dies. No cal que t’hi capfiquis, home. Si estàs massa enfeinat, dóna’m quatre instruccions i ja començaré jo.

Es va sentir acorralat, però va recordar que un savi havia dit que els sentiments no eren fets. Va decidir que seria prudent donar una resposta breu.

—D’acord.

—Ja està? Només m’has trucat per això?

—Sí.

—Molt bé, fins al vespre, doncs. Ara vaig a una sessió.

En Gurney es va tornar a guardar el mòbil a la butxaca.

En Hardwick l’observava amb un somriure sàdic.

—Problemes al paradís?

—Cap problema.

—Ah, no? Doncs t’he vist a punt de queixalar el mòbil.

—La Madeleine hi té més traça que jo, a l’hora de desplaçar el focus d’atenció.

—Vols dir que et vol fer fer una cosa que a tu t’importa un rave, oi?

No va ser cap pregunta, sinó un comentari, i com era habitual en molts comentaris d’en Hardwick, era tan barroer com cert.

—He sentit un cotxe —va dir en Gurney.

—És l’Esti.

—Li coneixies el soroll del Mini?

—No. Però, qui més vols que pugi per aquesta pista merdosa que dóna a casa teva?

Al cap d’un minut, l’Esti era a la porta lateral i en Gurney la convidava a entrar. Duia una roba molt més conservadora que a casa d’en Hardwick: pantalons foscos, brusa blanca i jaqueta fosca, com si vingués directament de la feina. Els cabells li havien perdut part de la lluentor de la nit anterior. Portava un sobre de paper Manila.

—Surts de treballar ara? —li va preguntar en Gurney.

—Sí. De mitjanit a migdia. Estic una mica baldada després de la bogeria d’ahir a la nit. Però devia un torn a un company que me’n va fer un fa dues setmanes. I després tenia revisió del cotxe. En fi, ja sóc aquí. —Va seguir en Gurney fins a la cuina, va veure en Hardwick assegut davant de la taula i li va dedicar un somriure d’orella a orella—. Hola, amor meu.

—Hola, bombonet. Com va tot?

—Bé. Sobretot ara que et veig sencer. —L’Esti se li va acostar, li va fer un petó a la galta i li va recórrer el braç amb els dits, com si volgués corroborar la seva observació—. Estàs bé de debò, oi? No m’has d’explicar res?

—Estic al cent per cent, nena.

L’Esti li va fer l’ullet sense dissimular.

—Me n’alegro.

En Gurney es preguntava si estava presenciant una demostració d’afecte una mica exagerada per compensar l’indici momentani de disponibilitat de la nit anterior, o si era una impressió fruit del seu ego masculí.

—Som-hi, doncs —va dir de sobte l’Esti, anant per feina—. Tinc algunes respostes. Us interessa, nois?

En Gurney va assenyalar la taula més gran.

—Seiem aquí, si voleu.

L’Esti va escollir la cadira del cap de taula. Els dos homes es van asseure l’un al davant de l’altre. L’Esti va treure el bloc de dins del sobre.

—Comencem per les coses més senzilles. En efecte, segons l’autòpsia…, una autòpsia força bàsica…, les lesions de la Mary Spalter podrien ser intencionades, si bé és una probabilitat que ni tan sols es va valorar d’una manera seriosa. Les caigudes, fins i tot les caigudes amb resultat de mort, són tan corrents entre les persones grans que normalment s’accepta l’explicació més elemental.

En Hardwick va emetre un gruny.

—Per tant, no hi va haver cap mena d’investigació?

—Cap ni una.

—Hora de la defunció? —va preguntar en Gurney.

—Calculen que entre les tres i les cinc de la tarda. Concorda amb el repartidor de la floristeria del vídeo de seguretat?

—Ho tornaré a comprovar —va respondre en Gurney—, però em sembla que va entrar a l’oficina de la Carol Blissy cap a un quart de quatre. Alguna coincidència al ViCAP amb els elements del modus operandi?

—Encara no.

—Ais informes dels testimonis, no hi figura cap furgoneta de cap floristeria en cap escenari de cap crim?

—No, però això no vol dir que aquests informes no existeixin. Només vol dir que no van arribar als formularis del ViCAP.

—Ja ho entenc —va dir en Gurney—. Alguna cosa sobre en Gus el Gras?

—Hora de defunció aproximada: entre les deu del matí i la una del migdia. I sí, tal com vas pronosticar, la paraula laringe figura a la descripció de les ferides de l’autòpsia. La mort, en canvi, no va ser causada pels claus que li van clavar al cap i al coll. Abans li van engegar tret: un calibre vint-i-dos amb la punta esmussada a través de 1’ull i directament al cervell.

—Molt interessant —va dir en Gurney—. Això indicaria que els claus no van ser un instrument de tortura.

—I què? —va fer en Hardwick—. Què vols dir?

—Es confirmaria que els claus van ser una advertència a algú, més que no pas una manera de castigar la víctima. L’hora de la mort també és interessant. A l’expedient original sobre l’atac contra en Cari es parlava de les deu i vint com l’hora aproximada dels fets. L’escenari de l’assassinat d’en Gurikos, casa seva, a prop d’Utica, fa impossible que l’assassí l’hagués matat a les deu, hagués perpetrat tot el merder dels claus, s’hagués netejat, hagués conduït fins a Long Falls i s’hagués preparat per disparar contra en Cari a les deu i vint. Per tant, devia passar a l’inrevés: primer en Cari i després en Gus.

—Donant per descomptada la hipòtesi de l’assassí únic —va comentar en Hardwick.

—Esclar. Però això ho hem de donar per descomptat, si més no fins que les proves apuntin a la possibilitat que n’hi hagués més d’un. —Es va adreçar a l’Esti—. Alguna cosa sobre en Gurikos?

—El meu contacte a la Força Operativa contra el Crim Organitzat ho està investigant. Com que ella no hi va treballar directament, ha d’anar amb peus de plom. No vol fer disparar alarmes que puguin derivar en preguntes adreçades a l’investigador original. És una situació una mica delicada.

—I pel que fa al modus operandi de l’Spalter?

—És diferent. En Klemper no va iniciar mai cap cerca ni al ViCAP ni a l’NCIC perquè ell ja havia sentenciat la Kay. Per això m’hi puc dedicar amb més seguretat.

—Perfecte. I tu, Jack, continues empaitant els testimonis del fiscal i mirant de treure el que puguis del teu amic de la Interpol, oi?

—Sí. De moment, de la Interpol res de res. Pel que fa als testimonis, no n’hi ha cap que encara visqui a les adreces de l’expedient del cas. Però això no hauria de ser gaire significatiu, considerant el seu caràcter primitiu.

L’Esti li va clavar la mirada.

—El seu caràcter primitiu?

Els ulls d’en Hardwick es van il·luminar amb aquell esguard maliciós que treia en Gurney de polleguera.

—Quan parlo de caràcter primitiu, vull dir que els falten qualitats exemplars. Que en essència són escòria. I tothom sap que, per norma general, l’escòria que no té qualitats exemplars tampoc no té una adreça permanent. L’únic que miro de dir és que les dificultats a l’hora de localitzar-los no són significatives. Però hi perseveraré. Fins i tot l’escòria ha de ser en algun lloc. —Es va girar cap a en Gurney—. Potser que ens expliquis la teva entrevista amb l’hereva, no?

—Només heretaria si la Kay es quedés a la presó.

—I com més dies passen, més magre ho té. Aquest gir en els esdeveniments deu haver tingut un efecte interessant en la senyoreta Alyssa, oi? Et faria res compartir les teves conclusions?

En Gurney va somriure.

—Compartiré una cosa millor. Ho he gravat tot. Potser la qualitat no és òptima, però ja pescareu el més essencial.

—«Folla’m i more’t»? Ha dit: «Folla’m i more’t»? —L’Esti estava inclinada damunt la gravadora després d’haver sentit la conversa a Venus Lake per segona vegada—. De què anava, això?

—Deu ser el nom del seu grup de rock preferit —va suggerir en Hardwick.

—Podria ser una amenaça —va dir l’Esti.

—O una invitació —va afegir en Hardwick—. Tu hi eres, Davey. Què t’ha semblat?

—El mateix que m’han semblat totes les altres coses que ha dit i que ha fet: una combinació de seducció de dibuixos animats i de bestieses calculades.

En Hardwick va arquejar una cella.

—Doncs a mi em sembla una nena dolenta amb ganes de commocionar els adults. La samarreta que has descrit li dóna un to una mica patètic. Com si en el fons tingués dotze anys.

—Potser la samarreta era inofensiva —va replicar en Gurney—, però els seus ulls no.

L’Esti va intervenir.

—Potser no era tan inofensiva, la samarreta. I si era un resum literal dels fets?

L’expressió d’en Hardwick es va tornar més escèptica.

—Quins fets?

—Potser hi ha més d’una vídua negra en aquest cas.

—Insinues que «Folla’m i more’t» significa «Folla’m i et mataré»? Ben vist, però no ho entenc. Com…?

—Ella va explicar a en Klemper que el seu pare l’havia violada. No en tenim cap prova, però podria ser veritat.

—Vols dir que l’Alyssa va matar el seu pare per venjar-se?

—No és impossible. I si podia entabanar un babau fogós com en Klemper perquè alterés la investigació amb l’objectiu d’inculpar la Kay, la revenja també inclouria l’obtenció de l’herència del pare. Són dos motius de pes: revenja i diners.

En Hardwick va mirar en Gurney.

—Què en penses, artista?

—Estic convençut que l’Alyssa és culpable d’alguna cosa. Potser va convèncer en Klemper o li va fer xantatge perquè manipulés les proves amb la finalitat d’assegurar-se que la Kay era condemnada. O potser va organitzar tot el sidral: l’assassinat i la inculpació.

—Assassinat premeditat? La consideres capaç d’haver-ho fet?

—Aquells ulls blaus i brillants tenen alguna cosa que fa feredat. Però em costa molt imaginar-me-la organitzant l’execució del pla. La persona que va estampar el cap de la Mary Spalter contra la vora de la banyera i que va clavar els claus al cap d’en Gus el Gras no és ella.

—Vols dir que va llogar un professional?

—El que vull dir és que, si ella hagués estat la principal instigadora dels tres assassinats, hauria necessitat ajuda. Tot i així, encara no hi ha cap resposta a la pregunta clau que em neguiteja des del principi: per què, la mare d’en Carl? No té ni cap ni peus.

En Hardwick tamborinejava damunt la taula amb els palpissos dels dits.

—Tampoc en té l’assassinat d’en Gus. Tret que t’empassis la història d’en Donny Angel: que tant en Gus com en Carl van ser atacats per un paio que havien convertit en objectiu. Però si et creus això i també et creus que l’Alyssa en va ser la instigadora principal, només et queda la conclusió que l’objectiu original d’en Carl era ella, cosa que a mi ni em convencia abans ni em convenç ara.

—Però això a ella li donaria un tercer motiu —va dir l’Esti.

Mentre en Gurney tornava a valorar la hipòtesi de l’Angelidis, amb l’Alyssa a la posició vacant d’objectiu, alguna cosa li va tocar la corda sensible.

—Què passa? —va preguntar l’Esti, observant-lo encuriosida.

—Una cosa sense gaire lògica. Sense gens de lògica, de fet. Només una sensació i una imatge. —Es va aixecar i va anar a l’estudi a buscar aquella foto inquietant d’en Carl Spalter inclosa en la documentació del cas. Quan en Gurney va tornar, la va deixar a la taula entre en Hardwick i l’Esti.

En Hardwick la va examinar amb atenció i amb el semblant cada vegada més tens.

—Ja l’havia vista una vegada —va dir l’Esti—. No és fàcil mirar-la durant gaire estona.

En Hardwick va alçar els ulls cap a en Gurney, que encara era dret.

—Ens l’ensenyes per dir-nos alguna cosa important?

—Ja us he dit que no té gaire lògica. És una cosa una mica estrafolària.

—Collons, Davey, el suspens m’està matant. Parla, cony.

—Aquesta mirada… ¿podria ser la mirada d’un home que espera la mort, que sap que està a punt de morir, com a última i recargolada conseqüència d’haver encarregat l’assassinat de la seva pròpia filla?

Tots tres van clavar els ulls en la fotografia i no van dir res durant una bona estona. Finalment en Hardwick es va reclinar a la cadira i va esclafir una d’aquelles rialles que semblaven lladrucs.

—Santa Maria, mare de Déu! Això sí que seria el karma elevat a la màxima potència!