Tots els problemes del món

En Gurney va entrar a la cuina i va veure una bossa de supermercat, bonyeguda pels objectes cantelluts que contenia, i una nota de la Madeleine al bufet.

«Diuen que demà farà bo. He comprat unes quantes coses a la ferreteria perquè puguem començar el galliner. Et va bé? M’han canviat l’horari i he estat un parell d’hores a casa; ara he de tornar a la feina. Aquesta tarda no arribaré fins cap allà a les set. Ja pots sopar primer. Hi ha menjar a la nevera. Un petó. M.».

Va mirar dins la bossa i hi va veure una cinta mètrica retràctil, un bon cabdell de corda groga de niló, dos davantals de lona de fuster, dos llapis també de fuster, un bloc gran amb els fulls grocs, dos parells de guants, dos nivells de bombolla i un grapat d’estaques metàl·liques per fixar les cantonades.

Cada vegada que la Madeleine feia un pas concret cap a un projecte que demanava la participació d’en Gurney, la primera reacció d’ell sempre era de desencís. Tot i així, arran de la discussió que havien tingut no feia gaire sobre la incessant atracció que ell sentia per la sang i pels sidrals —o potser arran del moment d’intimitat que havien compartit després de la discussió—, en Gurney havia intentat mirar el projecte del galliner amb més bons ulls.

Potser una dutxa li aclariria les idees.

Al cap de mitja hora va tornar a la cuina, reviscolat, famèlic i amb més bones sensacions respecte a les ganes amb què la Madeleine volia escometre la construcció del galliner. De fet, es va sentir prou revifat per fer el primer pas. Va agafar els articles de la ferreteria del bufet i un martell del safareig i va sortir al pati. Va donar una ullada a la zona on la Madeleine li havia indicat que volia el galliner i el corral: entre els espàrrecs i la gran pomera, on l’Horace i el seu reduït estol de gallines es poguessin veure des de la taula on ells esmorzaven. On l’Horace pogués cantar feliç i establir el seu territori.

En Gurney es va acostar al tros dels espàrrecs —un terraplè delimitat per quatre parets de quatre taulons cadascuna— i va deixar els articles que havia comprat la Madeleine a l’herba del costat. Va agafar un llapis i el bloc groc i va fer un esbós de l’emplaçament que ocupaven el terraplè, el pati i la pomera. Tot seguit va calcular amb passes les dimensions aproximades del galliner i del corral.

Quan va agafar la cinta mètrica per mesurar les distàncies amb més exactitud, va sentir el telèfon de casa. Va deixar el bloc i el llapis al pati i va anar a l’estudi. Era en Hardwick.

—Ei, Jack. Gràcies per trucar-me.

—Qui és aquest nan dels pebrots?

—Bona pregunta. L’única cosa que te’n puc dir és que el paio en qüestió…, perquè m’han confirmat que és un home…, va ser a la residència de la Mary Spalter el dia que va morir. A més a més, va ser al bloc de pisos de Long Falls cinc dies abans que disparessin a en Carl Spalter i també el dia que li van disparar.

—N’hauria d’haver estat al corrent, en Klemper, d’això?

—L’Estavio Bolocco m’ha comentat que ell havia dit a en Klemper que havia vist aquest individu al pis les dues vegades. Només això ja hauria d’haver posat en Klemper en guàrdia, o com a mínim l’haurien d’haver assaltat els dubtes sobre la data de defunció de la mare.

—Però de la conversa entre en Klemper i en Bolocco no n’hi ha cap testimoni, oi?

—L’únic que l’hauria pogut presenciar és en Freddie, el testimoni del judici, però ja t’he dit que ha desaparegut.

En Hardwick va fer un sospir ben audible.

—Sense confirmació, aquesta presumpta conversa entre en Klemper i en Bolocco no val per a res.

—La identificació que en Bolocco ha fet de la persona que surt al vídeo de seguretat d’Emmerling Oaks relaciona la mort de mare i fill. No pot ser que això no serveixi, coi.

—Per si mateix no demostra que hi hagués negligència policial, la qual cosa la converteix en inservible amb vista a l’apel·lació, que és el nostre únic objectiu, cosa que, per molt que t’ho repeteixi, sembla que les teves orelles dels pebrots no acaben d’assimilar.

—Doncs tu sembla que no tinguis orelles per…

—Sí, ja ho sé: no tinc orelles per a la justícia ni per a la culpabilitat o la innocència. Vols dir això, oi?

—Mira, Jack, ara me n’he d’anar. Ja t’aniré passant totes les dades inservibles que vagi acumulant. —Hi va haver un silenci—. Per cert, potser estaria bé que comprovessis la situació de les altres persones que van testificar contra la Kay. Seria interessant saber quantes n’hi ha de localitzables.

En Hardwick no va dir res.

En Gurney va penjar.

Va mirar el rellotge, i quan va veure que eren gairebé les sis es va adonar de la gana que tenia i va recordar que durant el dia només havia ingerit una barreta de cereals horrorosa i el sucre que s’havia posat al cafè. Va anar a la cuina i es va fer una truita amb formatge.

El menjar el va tranquil·litzar. Li va servir per espolsar-se gairebé tota la tensió provocada per les topades constants entre el seu enfocament del cas i el d’en Hardwick. En Gurney li havia deixat clar de bon començament que, si en Hardwick volia la seva ajuda, ell l’hi proporcionaria a la seva manera. Aquell aspecte de l’acord no canviaria. El que tampoc no semblava que canviaria era la disconformitat d’en Hardwick respecte a aquella decisió.

Mentre rentava la paella de la truita a la pica, va notar una pesantor als ulls i la idea d’una becaina ràpida li va resultar molt atractiva. Només faria una d’aquelles dormides reconstituents de dotze minuts en què se sumia en un estat de semi inconsciència i a les quals havia recorregut sovint per resistir els torns dobles de la seva època al Departament de Policia de Nova York. Es va eixugar les mans, va anar al dormitori, va deixar el mòbil a la tauleta de nit, es va treure les sabates, es va estirar sobre el cobrellit i va tancar els ulls.

El va despertar el mòbil.

De seguida va intuir que la becaina havia excedit amb escreix els dotze minuts. De fet, el rellotge del costat del llit l’informava que eren les 7:32 pm. Havia dormit més d’una hora.

Segons l’identificador del mòbil, li trucava en Kyle Gurney.

—Digues.

—Ei, pare! Sembles adormit. No t’he despertat, oi?

—No pateixis. On ets? Què passa?

—Sóc al pis, mirant un programa d’entrevistes de temàtica jurídica. Conflicte criminal, es diu. Hi entrevisten un advocat que ha pronunciat el teu nom un fotimer de vegades.

—Què? Quin advocat?

—Un tal Bincher. Rex, Lex o alguna semblant. Pot ser?

—A la tele?

—Al teu canal preferit. RAM-TV. Amb emissió simultània a la seva web.

En Gurney va fer una ganyota. Encara que durant la investigació del Bon Pastor no hagués tingut aquells problemes tan terribles amb RAM-TV, la idea que algú parlés d’ell al canal de notícies per cable més nefast i més esbiaixat de la història de la televisió ja hauria estat prou repulsiu. Quina una en devia portar de cap, a més a més, en Bincher?

—Ho fan ara, això de l’advocat?

—Ara mateix. Un amic meu ho estava mirant per casualitat i ha sentit que pronunciaven el nom Gurney. M’ha trucat i m’hi he connectat. Només has d’anar a la seva web i clicar a «En directe».

En Gurney es va aixecar del llit, va anar a l’estudi a corre-cuita i va seguir les instruccions d’en Kyle amb el portàtil, mentre especulava sobre els ardits més probables d’en Bincher i rememorava l’experiència que havia tingut no feia gaires mesos amb el repel·lent cap de programes de RAM-TV.

Al tercer intent es va connectar al programa. A la pantalla hi havia dos homes asseguts en unes cadires anguloses, l’un al davant de l’altre, separats per una taula baixa amb un gerro d’aigua i dos gots. A la base de la pantalla, amb unes lletres blanques sobre una franja vermella, hi posava CONFLICTE CRIMINAL. Ben bé a sota, desfilaven un reguitzell de lletres sobre una franja blava que anunciaven el que semblava una sèrie inacabable de flaixos informatius esfereïdors sobre totes les formes de tumults, desastres i conflictes que podien afectar el món: una amenaça de terrorisme nuclear, un cas de tilàpia tòxica, un altercat entre famosos amb xoc de Lamborghinis inclòs.

Amb un plec de fulls a la mà i amb un aspecte seriós i amoïnat que imitava l’estil vacu de tots els entrevistadors de televisió del món, l’home de l’esquerra s’inclinava sobre el de la dreta. En Gurney els havia agafat a mitja frase:

—… una acusació del sistema, Lex, si em permets que faci servir el terme jurídic.

L’home de l’altre costat de la taula, que ja estava inclinat endavant, es va doblegar una mica més. Somreia, però la seva expressió només semblava una exhibició superficial de dents hostils. Tenia una veu aguda, nasal i forta.

—Brian, durant tots els anys que m’he dedicat a fer d’advocat defensor, no he trobat cap exemple més flagrant de corrupció en la feina policial. És una subversió absoluta de la justícia.

En Brian va fer cara d’esgarrifat.

—Abans de la pausa havies començat a enumerar diversos defectes, Lex. Contradiccions a l’escenari del crim, perjuri, declaracions de testimonis que s’han evaporat…

—I ja hi pots afegir pel cap baix la desaparició d’un testimoni.

Acabo de rebre un missatge de text d’un membre del meu equip d’investigació que m’ho confirma. Per no parlar de la mala conducta sexual amb un possible sospitós. I d’un fracàs estrepitós a l’hora d’examinar hipòtesis alternatives del crim que són evidents, com ara una guerra amb el crim organitzat, altres membres de la mateixa família amb motius més consistents per assassinar que la Kay Spalter, o fins i tot l’assassinat per motivacions polítiques. De fet, Brian, estic a punt de sol·licitar a un fiscal especial que investigui el que podria ser l’encobriment massiu d’una acusació corrupta. Trobo increïble que ni tan sols es valorés la possibilitat del crim organitzat.

L’entrevistador, amb una cara que era la viva imatge de la consternació sense cervell, va fer un gest amb els papers que tenia a la mà.

—Per tant, el que ens estàs dient, Lex, és que aquest cas tan pertorbador podria ser molt més gran del que ningú s’imaginava?

—Això és quedar-se curt, Brian! Pronostico incendis en unes quantes carreres policials importants! Tothom, des de la policia estatal fins al fiscal del districte, podria acabar passant per l’adreçador de la justícia! I no em fa gens de por ser la persona que ho acceleri!

—Sembla que has descobert unes quantes irregularitats en molt poc temps. Abans has esmentat que has reclutat un detectiu estrella del Departament de Policia de Nova York, en Dave Gurney: el mateix detectiu que no fa gaire va fer miques la versió oficial del cas del Bon Pastor. És ell qui t’ha proporcionat totes aquestes dades noves?

—Mira, Brian, diguem que dirigeixo un grup molt potent. Jo els explico les jugades i tinc un equip molt bo que les executa. En Gurney té el millor historial d’homicidis de la història del Departament de Policia de Nova York. I l’he posat a treballar amb el company perfecte, en Jack Hardwick, un detectiu que es va veure obligat a abandonar el cos de policia per haver ajudat en Gurney a descobrir la veritat sobre el Bon Pastor. El que estem esbrinant ara és pura dinamita, una bomba rere l’altra. Només et diré que amb la seva ajuda penso fer volar pels aires el cas Spalter.

—Lex, acabes de pronunciar la frase final perfecta. Se’ns ha acabat el temps. Moltes gràcies per la vostra atenció. Sóc en Brian Bork i això és Conflicte criminal, la vostra tribuna per veure en primera fila les batalles legals més explosives!

En Gurney es va endur un bon ensurt en sentir una veu darrere seu.

—Què mires?

Era la Madeleine. Estava dreta al llindar de la porta de l’estudi i oferia un aspecte una mica desmanegat.

—Sembles xopa —va dir ell.

—Està caient un bon xàfec. No te n’has adonat?

—M’he enganxat amb això, i en més d’un sentit. —Va assenyalar l’ordinador.

La Madeleine va entrar a la cambra i va observar la pantalla amb les celles arrufades.

—Què deia de tu?

—Res de bo.

—M’ha semblat que t’elogiava.

—Els elogis no són sempre positius. Tot depèn de l’origen.

—Qui era el que parlava?

—Un bala perduda que en Hardwick ha reclutat perquè defensi la Kay Spalter.

—I quin problema hi ha?

—No m’agrada sentir el meu nom a la tele, sobretot si el pronuncia un egocèntric i si fa servir aquest to.

La Madeleine va fer cara d’amoïnada.

—Penses que t’està posant en perill?

El que ell pensava —tot i que no l’hi va dir per no espantar-la— era que el terreny de joc quedava desnivellat quan l’assassí sabia la teva identitat abans que tu sabessis la seva. Es va arronsar d’espatlles.

—No m’agrada la publicitat. No m’agrada que es parli dels casos als mitjans. No m’agraden les exageracions forassenyades. I sobretot no m’agraden els advocats cridaners que es fan autobombo.

Hi havia un altre aspecte de la seva reacció que no va esmentar: una sensació subjacent d’emoció. Encara que tots els seus comentaris negatius fossin veritat, havia d’admetre, ni que fos per a si mateix, que un bala perduda com en Bincher sabia remoure les coses i generar reaccions reveladores de les parts interessades.

—Segur que no estàs capficat per res més?

—Et sembla poc?

La Madeleine li va dedicar una d’aquelles mirades llargues i amoïnades que li recriminaven que no havia respost a la seva pregunta.

En Gurney havia decidit esperar fins l’endemà de bon matí per trucar a en Hardwick i demanar-li explicacions sobre l’actuació mediàtica i pujada de to d’en Bincher.

Ara, a dos quarts de nou del matí, va decidir endarrerir-ho una mica més, com a mínim fins que s’hagués pres el cafè. La Madeleine ja era a la taula esmorzant. En Gurney s’hi va acostar amb la tassa i se li va asseure al davant. Asseure’s i sonar el telèfon fix va ser tot u. En Gurney es va aixecar d’un salt i va anar a contestar la trucada a l’estudi.

—Gurney. —Era la seva manera d’identificar-se quan treballava al Departament de Policia de Nova York, però es pensava que ja ho havia superat.

La veu de son greu i rogallosa que va sentir a l’altra banda no li va resultar familiar.

—Hola, senyor Gurney. Em dic Adonis Angelidis. —L’interlocutor va fer una pausa, com si esperés algunes paraules de reconeixement. Quan en Gurney no en va pronunciar cap, va prosseguir—: Tinc entès que treballa amb un home que es diu Bincher. És veritat?

Ara tenia tota l’atenció d’en Gurney, electritzada en recordar el que la Kay Spalter li havia explicat sobre l’home conegut amb el sobrenom de Donny Angel.

—Per què ho pregunta?

—Que per què ho pregunto? Pel programa de tele en què va sortir. En Bincher el va esmentar molts cops i li va donar molt de protagonisme. M’imagino que n’està al corrent, oi?

—Sí.

—Molt bé. Vostè és detectiu, oi?

—Sí.

—I és famós, oi?

—No l’hi sabria dir.

—Molt bona, aquesta. «No l’hi sabria dir». M’agrada. Un home molt modest.

—Què vol, senyor Angelidis?

—Jo no vull res. Però em sembla que el puc ajudar amb unes quantes qüestions que li convindria saber.

—Quina mena de qüestions?

—Qüestions que s’haurien de tractar de tu a tu. Li podria estalviar molts problemes.

—Quins problemes?

—Tots els problemes del món. I temps. Li podria estalviar temps. Molt de temps. El temps és molt valuós. I no ens en sobra gaire. Oi que m’entén?

—Miri, senyor Angelidis, la veritat és que m’agradaria saber a què es refereix exactament.

—A què em refereixo? Al seu gran cas, ves. Quan vaig escoltar el que en Bincher deia a la tele, vaig pensar: «Quines parides, no tenen ni puta idea del que fan». Algunes de les collonades que va dir li faran perdre temps, el faran parar boig. Per això m’agradaria fer-li un favor, orientar-lo.

—Orientar-me cap a on?

—Cap a l’assassí d’en Carl Spalter. És això el que vol saber, oi?