Una qüestió de gènere

El desconcert té el poder d’aturar completament alguns homes. En Gurney tenia l’efecte contrari. Una aparent contradicció —el tret no s’havia pogut disparar a través de la finestra per la qual s’havia d’haver disparat— el va afectar com una dosi d’amfetamines.

Hi havia coses que volia comprovar immediatament a l’expedient del cas. En comptes de fer-ho a l’apartament buit, es va endur el sobre marró un altre cop al cotxe, el va obrir al seient de davant i va començar a fullejar l’informe original de l’incident. Estava estructurat en dues seccions, pel fet que l’escena del crim també es dividia en dues bandes —la banda de la víctima i la del tirador— amb sèries separades de fotos, descripcions, entrevistes i informes de recollida de proves per a totes dues localitzacions.

El primer que el va sorprendre va ser una omissió peculiar. En l’informe de l’incident, i en els altres informes subsegüents, no es mencionava l’obstrucció del fanal. Hi havia una fotografia amb teleobjectiu de les tombes dels Spalter, feta a través de la finestra de l’apartament, però en absència d’un referent a escala que marqués la posició d’en Carl en el moment que va rebre l’impacte el problema de la línia de tir no era aparent.

Aviat va trobar una altra omissió igual de peculiar. No es mencionava cap vídeo de seguretat. De ben segur que algú havia comprovat la seva existència al cementiri i als voltants, i també a Axton Avenue. Costava de creure que un procediment tan de rutina s’hagués pogut passar per alt, i encara costava més de creure que s’hagués realitzat sense que cap informe dels resultats hagués passat a formar part de l’expedient.

Va amagar l’expedient a sota del seu seient, va sortir del cotxe i va tancar les portes. Va mirar carrer amunt i carrer avall, i només va veure tres botigues que semblessin obertes al comerç. L’antiga Radio Shack, que ara no semblava tenir cap nom en concret; River Kings Pizza, i una cosa que es deia Dizzy Daze, i que tenia un aparador ple de globus inflats, però cap altra indicació de què hi podien vendre.

La que tenia més a prop era la botiga d’electrònica sense nom. Mentre en Gurney s’hi acostava, va veure dos rètols escrits a mà i enganxats a la porta de vidre: «Tablets de segona mà garantides des de 199 dòlars» i «Tornem a les 2 pm». En Gurney es va mirar el rellotge. Eren les 2:09. Va provar d’obrir la porta. Era tancada. Començava a enfilar cap a River Kings, amb l’objectiu afegit de comprar una Coca-Cola i un parell de talls de pizza, quan un Corvette groc immaculat es va aturar al costat de la vorera. La parella que en va sortir no eren pas tan immaculats. L’home devia estar a punt de fer-ne cinquanta, reforçat, amb més pèl als braços que no pas al cap. La dona era una mica més jove, amb els cabells de punta, blaus i rossos, una cara eslava molt ampla, i uns pits enormes que amenaçaven de fer saltar els botons d’un jersei rosa mig obert. Mentre ella maldava reveladorament per sortir del seient baix del cotxe, l’home se’n va anar cap a la porta de la botiga d’electrònica, va obrir el pany i es va mirar en Gurney.

—Vol alguna cosa? —Era gairebé a parts iguals amenaça i invitació.

—Sí. Però és una mica complicat.

L’home va arronsar les espatlles i va assenyalar la dona, que a la fi s’havia pogut desenganxar del cotxe.

—Parli amb Sophia. Jo he d’anar fer una cosa. —Va entrar dins, i va deixar la porta oberta darrere seu.

La Sophia va passar per davant d’en Gurney i va entrar a la botiga.

—Sempre ha d’anar fer una cosa. —La veu era tan eslava com els pòmuls—. Què el puc ajudar-lo?

—Quant de temps fa que tenen aquesta botiga?

—Temps. Ell la té anys, anys, anys. Què vostè vol?

—Tenen càmeres de seguretat?

—Segura?

—Càmeres que fotografien gent a la botiga, al carrer, entrant, sortint, potser pispant.

—Pispant?

—Robant-li a vostè.

—A mi?

—Robant a la botiga.

—A la botiga. Sí. Cony de malparits volen robar la botiga.

—O sigui que tenen càmeres de vídeo per vigilar?

—Vigilar. Sí.

—Vostè era aquí fa nou mesos quan van disparar contra en Carl Spalter? Va ser un cas molt famós.

—Molt. Famós. Aquí mateix. Cony de dona malparida aquí dalt dispara cap allà a ell. —La Sophia va fer un gest aproximat en direcció cap a Willow Rest—. Funeral de la mare. Mare seva. Ha pensat això? —Va sacsejar el cap com per dir que si es feia una cosa dolenta al funeral d’una mare, qui la feia es mereixia patir el doble de dolor a l’infern.

—Guarden gaire temps les cintes o els arxius digitals?

—Temps?

—Quant de temps les guarden? Quantes setmanes o mesos? Se’n queden alguna, de gravació, o ho esborren tot periòdicament?

—Normal d’esborrar. Cony de dona malparida, res.

—Tenen còpies dels vídeos de seguretat del dia que van disparar contra l’Spalter?

—El poli ho emporta, no queda res. Molts diners podíem guanyar. Puto poli malparit.

—Un poli es va endur els seus vídeos de seguretat?

—Molt.

La Sophia era al darrere d’un taulell vitrina amb tot de mòbils, que tenia forma d’U. Al darrere de la U hi havia una porta mig oberta que en Gurney va poder veure que duia cap a un despatx desordenat. Podia sentir la veu d’un home parlant per telèfon.

—I no els va tornar?

—Mai. Al vídeo l’home rep bala al cervell. Sap quants diners dóna la tele d’això?

—Al seu vídeo es veia com l’home rebia el tret al cementiri de l’altra banda del riu?

—Molt. Càmera aquí davant ho veu tot. Alta definició. Fons uniforme. Millor qualitat. Totes funcions automàtiques. Molt cara.

—El poli que es va endur…

La porta darrere la Sophia es va obrir més, i l’home pelut va sortir al taulell.

—Ningú no va endur res —va dir—. Vostè qui és?

En Gurney es va mirar l’home inexpressivament.

—Investigador especial, examino l’actuació de la policia estatal en el cas Spalter. Va tenir vostè algun contacte directe amb un detectiu de nom Mick Klemper?

L’expressió de l’home va continuar igual de ferma. Massa ferma, massa estona. Llavors va sacsejar el cap lentament.

—Jo no recordo això.

—¿Era en Mick Klemper el «puto poli malparit» que la senyora ha dit que es va endur els seus vídeos de seguretat i no els va retornar?

Ell es va mirar la dona amb una expressió exagerada de confusió.

—De què cony parles, tu?

Ella li va tornar la mirada amb una encongida d’espatlles també exagerada.

—La poli no va endur res? —Llavors va somriure innocentment a en Gurney—. Suposo que no. Torno equivocar. Molt sovint passa. Potser massa de beure. En Harry sap millor, recorda millor que jo. Veritat, Harry?

En Harry el Pelut va somriure a en Gurney, amb els ulls lluents com dues bales de vidre negres.

—Ho veu?, ja l’hi dic. Ningú no va endur res. Ara vagi’s fora. O potser vol comprar una tele. Pantalla gran. Connexió internet. Bon preu.

En Gurney li va tornar el somriure.

—M’ho rumiaré. Quin seria, un bon preu?

En Harry va aixecar les mans amb els palmells cap enlaire.

—Depèn. Oferta i demanda. La vida és com una puta subhasta, entén què dic? Però per vostè seria bon preu. Sempre bons preus per polis.

Una mica més avall, quan se la va mirar millor, en Gurney es va adonar que la botiga amb l’aparador ple de globus també estava tancada. El sol oblic havia il·luminat l’aparador d’una manera determinada i havia fet que semblés ple de llums. I l’única càmera de seguretat a la pizzeria River Kings es limitava a enregistrar una àrea de tres metres quadrats al voltant de la caixa. Per tant, tret que l’assassí hagués tingut gana, d’allà no en podia treure res.

Però la situació de la botiga d’electrònica havia accelerat el ritme del cervell d’en Gurney. Si hagués de triar una opció, seria que en Klemper havia descobert alguna cosa inconvenient al vídeo de seguretat i havia decidit fer-lo desaparèixer. En aquest cas, hi podia haver diverses maneres de fer tancar la boca a en Harry. Potser en Klemper sabia que la botiga d’electrònica era una tapadora per a alguna altra activitat. O potser sabia coses d’en Harry que en Harry no volia que altra gent les sabés.

En Gurney va dir-se, de tota manera, que les suposicions, per bones que siguin, només són suposicions. Va decidir passar a la qüestió següent. Si la bala no havia sortit d’aquell apartament en particular, d’on podia haver sortit? Va mirar-se a l’altra banda del riu el paraigua blau de la Paulette, que encara era obert al lloc on havia caigut en Marc.

Va examinar les façanes dels edificis al llarg de l’avinguda, i va veure que la bala s’hauria pogut disparar, virtualment, des de qualsevol de les quaranta o cinquanta finestres que donaven cap a Willow Rest. Sense cap manera de prioritzar, investigar-ho seria un desafiament important. Però, de què serviria? Si s’havien trobat residus de pólvora coincidents amb un cartutx Swift 220 al primer apartament, llavors aquell rifle 220 s’havia d’haver disparat allà. ¿Havia de creure que havien disparat aquell rifle contra en Carl Spalter des d’un altre apartament, que llavors se l’havien endut a l’apartament «impossible», l’havien tornat a disparar, i l’havien deixat allà amb el seu trípode? Llavors, l’altre apartament hauria d’haver estat molt a prop.

El que hi havia més a prop, esclar, era el del costat. L’apartament que ocupava l’home menut que es feia dir Bolo. En Gurney va entrar al vestíbul de l’edifici, va pujar els esglaons de dos en dos, va anar directament cap a la porta d’en Bolo i va trucar fluixet.

Es van sentir uns peus que es movien ràpidament, alguna cosa que lliscava —potser un calaix que s’obria i es tancava—, una porta tancada, i llavors un altre cop els peus que s’acostaven a la porta on esperava en Gurney. Instintivament, es va apartar cap a una banda, procediment habitual quan hi havia alguna raó per sospitar una benvinguda poc amistosa. Per primera vegada des que havia arribat a Long Falls, va qüestionar el seny de la seva decisió d’anar-hi desarmat.

Va allargar el braç i va tornar a trucar, amb molta delicadesa.

—Ei, Bolo, sóc jo.

Va sentir el clac sec de dos forrellats, i la porta es va obrir uns set centímetres… el màxim que permetien les seves dues cadenes.

La cara d’en Bolo va aparèixer al darrere de l’obertura.

—Cony de déu. Has tornat. El paio que venia a fer un cop d’ull a tot. Tot vol dir una bona pila de coses, tio. Ara què?

—És una història molt llarga. Puc mirar per la seva finestra?

—Quina gràcia.

—Puc?

—De debò? No és broma? Vols mirar per la meva finestra?

—És important.

—N’he sentit de molt bones, tio, però aquesta és bona de debò. —Va tancar la porta, va treure les cadenes i la va tornar a obrir, ara del tot. Duia una samarreta groga de bàsquet que li arribava als genolls, potser sense res a sota— «Puc mirar per la seva finestra?». Aquesta me l’he d’apuntar. —Va recular per deixar entrar en Gurney.

L’apartament semblava el germà bessó del que tenia al costat. En Gurney es va mirar la cuina, i després va mirar cap a l’altra banda del rebedor, on hi havia el lavabo. La porta era tancada.

—Té visita? —va preguntar en Gurney.

Les dents d’or van tornar a aparèixer.

—Una visita. No vol que ningú la vegi. —Va assenyalar cap a les finestres, a l’altre extrem de l’habitació principal—. Vols mirar a fora? Vés a mirar.

En Gurney se sentia incòmode amb la porta del lavabo tancada, no volia tenir un factor desconegut com aquell darrere seu.

—Després, potser. —Va tornar a situar-se al portal obert, en un angle que li permetia vigilar de la mateixa manera qualsevol moviment dins de l’apartament o fora el replà.

En Bolo va fer que sí amb el cap, i li va picar l’ullet.

—I tant. S’ha d’anar amb compte. Tu no et fiques mai als carrerons foscos, tio. Ets espavilat.

—Parli’m d’en Freddie.

—Ja t’ho he dit. Va desaparèixer. Si te’n vas al llit amb un cabró, et despertes amb el cul encetat. Com més gran el cabró, més et donarà pel cul.

—En Freddie va testificar al judici de la Kay Spalter que ella era a l’apartament al costat d’aquest el dia que el seu marit va rebre el tret. Vostè sabia que ell deia això, oi?

—Ho sabia tothom.

—Però vostè no va veure la Kay?

—Em va semblar que potser la veia, algú com ella.

—Què vol dir, això?

—El que li vaig dir a l’altre poli.

—Ho vull saber per vostè.

—Vaig veure una… una persona baixeta, menuda, semblava una dona. Menuda, prima. Com una ballarina. Hi ha una paraula… Petite. Coneix aquesta paraula? És francès. Li estranya que jo conegui aquesta paraula?

—Diu que «semblava una dona»? Però no està segur que fos una dona.

—La primera vegada em vaig pensar que sí. Però costava de dir. Ulleres de sol. Un mocador al cap. Un xal.

—La primera vegada? Quantes vegades…?

—Dues. Ho vaig dir a l’altre poli.

—Va estar aquí dues vegades? Quan va ser, la primera?

—El diumenge. El diumenge abans del funeral.

—N’està segur, del dia?

—Havia de ser diumenge. Era l’únic dia de festa que tenia. Al puto renta-cotxes. Surto per anar al Quik-Buy a comprar tabac, baixo les escales. Una persona així, petite, està pujant, em passa pel costat, d’acord? Quan arribo a baix m’adono que no porto diners. Torno a pujar a buscar-ne. Ara ella s’està dreta al davant de la porta, just darrere teu. Jo vaig directament al meu pis a buscar els calés.

—No li va preguntar què hi feia, aquí, o a qui buscava?

L’home va deixar anar una petita rialla.

—Merda, tio, no. Aquí val més que no emprenyis la gent. Tothom va a la seva. No agraden a ningú, les preguntes.

—Va entrar a l’apartament? Amb una clau?

—Sí. Una clau. Esclar.

—Com ho sap, que tenia una clau?

—La vaig sentir. Parets primes. Barates. Una clau al pany. És un soroll fàcil de reconèixer. Ei, ara me’n recordo, havia de ser diumenge per força. Ding dong. L’església que hi ha riu avall, a les dotze en punt cada diumenge. Ding dong, ding dong. Dotze putos ding dongs.

—Va tornar a veure aquesta persona menuda?

—Sí. Aquell dia no. Va ser el dia dels trets.

—Què va veure?

—Aquesta vegada és divendres. Al matí. Les nou en punt. Abans d’anar al puto rentacotxes. He sortit, torno amb un tros de pizza.

—A les nou del matí?

—Sí, un bon esmorzar. Quan torno, veig aquesta persona baixeta entrar en aquest edifici. La mateixa persona baixeta. Petite. Entra molt de pressa, amb una capsa, o alguna cosa brillant, embolicada. Quan entro jo, la persona baixeta és a dalt de les escales, ara estic segur que és una capsa embolicada, com si fos per Nadal. Una capsa llarga… cinc, sis pams. Paper de Nadal. Quan jo arribo a dalt, la persona baixeta ja és a dintre de l’apartament, però la porta encara és oberta.

—I?

—La persona baixeta és al lavabo, em sembla. Per això tenia tanta pressa, potser per això s’ha deixat oberta la porta de l’apartament. I després ja ho sé segur.

—Què sap segur?

—El soroll.

—Què vol dir?

—No estava bé.

—Què no estava bé?

—Els homes i les dones fan un soroll diferent quan pixen. Ja ho saps, no?

—I el que va sentir era…

—Claríssimament un home que pixava. Un home baixet, potser. Però claríssimament home.