Un camí inescrutable

El trajecte de tornada d’en Gurney va ser un viatge cap al neguit. Ho va atribuir a la davallada emocional que sovint l’afectava després d’una confrontació intensa.

Tot i així, mentre enfilava l’últim tram de camí en direcció al graner de casa va pensar que potser hi havia una altra causa: la fragilitat dels seus supòsits, i no tan sols respecte a en Klemper, sinó respecte al cas en conjunt. Si el punt flac d’en Klemper havia estat el pensament il·lusori de la culpabilitat de la Kay, no podria ser que el d’en Gurney fos el pensament il·lusori de la seva innocència? Podia ser que tant en Klemper com ell no veiessin un escenari més enrevessat en què la Kay protagonitzés un paper que no se’ls havia acudit a cap dels dos?

I quin significat tenia que en Klemper hagués estat bevent? Havia begut durant la jornada laboral? O havia fet uns quants tragos ràpids d’una ampolla mentre conduïa fins a Riverside? Totes dues possibilitats apuntaven cap a un criteri terrible, cap a un estrès enorme o cap a un problema greu amb l’alcohol… I qualsevol d’aquells elements el podia convertir en una peça imprevisible i fins i tot explosiva del trencaclosques.

La primera cosa que en Gurney va advertir quan va passar pel costat del graner va ser que el cotxe de la Madeleine no era al lloc que normalment ocupava al costat de casa. Aquell fet li va mig refrescar la memòria, fins que va intuir que aquell vespre devia tenir una de les seves reunions amb la junta, tot i que ell no recordava quina.

Va entrar a la cuina i, ni que fos per un instant, va considerar l’absència de la Madeleine un alleujament: li estalviava la necessitat de decidir a l’acte quina part de la trobada amb en Klemper li podia revelar i quina li podia ometre. A més a més, també li proporcionava una estona de tranquil·litat per mirar d’ordenar aquella escampadissa de peces.

Quan anava cap a l’estudi a buscar l’ajuda organitzativa d’un bloc i d’un bolígraf, li va sonar el mòbil. Se’l va treure de la butxaca i hi va mirar el nom del contacte. Era en Kyle.

—Hola, fill.

—Hola, pare. Que et molesto?

—No faig res que no pugui esperar. Què t’expliques?

—Vaig fer unes quantes trucades preguntant sobre en Jonah Spalter i/o Cibercatedral. Cap dels meus contactes no en sabia res. N’hi va haver un a qui li sonava el nom i li semblava que havia estat notícia per alguna cosa que li havia passat, però no en sabia res concret. Jo ja estava a punt d’enviar-te un correu per dir-te que la cerca havia estat infructuosa. Però llavors un dels nois em va tornar a trucar. Em va comentar que havia indagat una mica pel seu entorn i que va descobrir que a un amic seu li havien encarregat un estudi de capital de risc per a en Jonah Spalter, i que el motiu era una ampliació a gran escala de la Catedral de l’Spalter.

—Quina mena d’ampliació?

—No m’ho va explicar. El que sí que em va dir és que costaria molts diners.

—Molt interessant.

—El que és interessant és que l’Spalter va fer aturar l’estudi l’endemà de la mort del seu germà. Va trucar al paio que se n’havia estat encarregant, se’l va emportar a dinar, va tallar l’operació…

—No em sorprèn gaire —el va interrompre en Gurney—. El que vull dir és que per la manera com el pare havia muntat l’empresa, la part de Spalter Realty d’en Carl aniria a parar directament a en Jonah, totalment separada de la resta dels seus actius, que estaven coberts pel testament. Per tant, en Jonah rebria una cartera considerable de béns immobles que podria vendre o llogar. Per tant, ja no li caldria acumular capital risc per finançar l’ampliació que hagués plantejat.

—No m’has deixat explicar la part interessant.

—Ah. Perdona. Explica, explica.

—En Jonah Spalter va arribar a dinar mig borratxo, i llavors es va acabar d’entrompar. I va pronunciar aquella dita: «Els camins del Senyor són inescrutables». I segons aquest paio, no parava de repetir-la mentre reia, com si la trobés molt divertida. El paio al·lucinava.

En Gurney va callar durant uns quants segons, imaginant l’escena.

—Has dit que l’ampliació de Cibercatedral costaria molts calés. Saps quants?

—La recerca de capital havia d’arribar pel cap baix als cinquanta milions de dòlars. El paio amb qui en Jonah tractava no hauria arribat a cap acord per menys diners.

—La qual cosa —va dir en Gurney, com si parlés per a ell mateix— vol dir que els actius de Spalter Realty deuen tenir com a mínim aquest valor, considerant que en Jonah va suspendre l’operació.

—Què penses, doncs, pare? —va dir en Kyle en un to de complicitat—. Que cinquanta milions podrien ser un motiu força atractiu per cometre un assassinat?

—Més atractiu que la majoria. Et va comentar res més, el teu contacte, sobre l’Spalter?

—Només que era molt espavilat i molt ambiciós, però això no és res especial, només el caràcter de la bèstia.

—Perfecte, gràcies. M’ha resultat molt útil.

—De veritat?

—Pots pujar-hi de peus. Com més coses sé, més bé em funciona el cervell. I és impossible que m’hagués assabentat d’aquesta anècdota tan reveladora per una altra via. Moltes gràcies un altre cop.

—M’alegro d’haver-te ajudat. Per cert, tens previst anar a la Fira Agrícola d’Estiu?

—Jo? No. Però la Madeleine sí que hi anirà. Va a donar un cop de mà a uns amics seus que tenen una granja a Buck Ridge. Cada any hi porten unes alpaques i les fan participar en…, no ho sé ben bé…, en unes competicions d’alpaques, m’imagino.

—No veig que t’emocioni gaire.

—És una bona manera d’expressar-ho.

—M’estàs dient que no t’impressiona la fira agrícola més important del nord-est? Arrossegament de tractors, curses de demolició, escultures de mantega, sucre filat, concursos de porcs, esquilada de xais, fabricació de formatge, música country, atraccions, cintes blaves per als carbassons més grans… Com pot ser que tot això no t’impressioni?

—Em costa molt, però, no sé com, domino el meu entusiasme.

Després de la trucada d’en Kyle, en Gurney es va quedar una estona a l’escriptori, mirant d’assimilar les dades econòmiques del cas Spalter i reflexionant sobre la dimensió de la famosa dita: «Els camins del Senyor són inescrutables».

Va treure el gruixut expedient del cas del calaix de l’escriptori i el va fullejar fins que hi va trobar un índex amb noms i adreces clau. D’en «J. Spalter» hi havia dues adreces de correu electrònic —una d’un compte de Google i l’altra amb el domini del web de Catedral del Ciberespai—. També hi figurava una adreça física de Florida, amb una nota que indicava que només tenia efectes legals i fiscals, que era l’adreça on estava matriculada l’autocaravana d’en Jonah i la que constava al registre com a seu de Catedral del Ciberespai, per bé que ell no hi residia. Una altra nota al marge deia: «La correspondència se li reenvia a diversos apartats de correus segons les instruccions rebudes». Semblava que en Jonah viatjava sovint, o qui sap si sempre voltava.

En Gurney li va enviar un missatge a les dues adreces de correu electrònic. Li comunicava que la revocació de la condemna de la Kay semblava força probable i que necessitava urgentment que l’ajudés a avaluar unes quantes proves noves.