Bruixa amb cor de gel

Molt diferent dels comtats despoblats, econòmicament castigats i d’una bellesa agresta, del centre de l’estat de Nova York, la banda nord del comtat de Westchester desplegava l’encant informal de les zones rurals adinerades. Enmig d’aquell paisatge de postal, de tota manera, el Centre Penitenciari de Bedford Hills semblava tan fora de lloc com un porc espí en un zoo infantil.

En Gurney va recordar un cop més que la parafernàlia d’una presó d’alta seguretat cobreix un espectre molt ample de sofisticació i visibilitat. En una banda hi ha sensors i sistemes de control d’última generació. A l’altra hi ha torres de guàrdia, tanques metàl·liques de tres metres i mig, i filferro espinós.

Segur que algun dia la tecnologia deixaria obsolet el filferro espinós. Però ara mateix era el que deixava més clara la demarcació entre dintre i fora. El seu missatge era simple, violent i visceral. La seva presència aclaparava amb facilitat qualsevol intent de crear una atmosfera de normalitat, tot i que no es feia cap gran esforç per aconseguir tal cosa, als centres penitenciaris. De fet, en Gurney sospitava que el filferro espinós sobreviuria a la seva funció pràctica de contenció física només pel missatge que feia arribar.

Per dins, Bedford Hills era fonamentalment similar a la majoria de presons que havia visitat al llarg dels anys. Tenia un aspecte tan estèril i institucional com el seu propòsit. I malgrat els milers i milers de pàgines escrites sobre el tema de la penologia moderna, aquest propòsit —aquesta essència— es reduïa a una sola cosa.

Era una gàbia.

Era una gàbia amb molts panys, controls de seguretat i procediments amb l’objectiu d’assegurar-se que ningú no entrava ni sortia sense demostrar que tenia el dret de fer-ho. El bufet d’en Lex Bincher havia fet els tràmits necessaris perquè en Gurney i en Hardwick estiguessin a la llista de visites aprovades de la Kay Spalter, i van poder entrar sense dificultats.

La sala de visites fins on van acompanyar-los, llarga i sense finestres, era ben igual que totes les sales d’aquella mena dins del sistema penal. La seva principal característica estructural era una mena de taulell separador llarg que dividia la sala en dues seccions: la dels presos i la dels visitants, amb cadires a totes dues bandes i una barrera al centre, que arribava a l’altura del pit. Hi havia guàrdies a cada extrem, amb una visió ben clara de tota la llargada de la barrera, per evitar qualsevol intercanvi no autoritzat. La sala estava pintada, i no pas recentment, d’un color institucional indefinit.

En Gurney es va sentir una mica més tranquil quan va veure que hi havia poques visites, cosa que els proporcionaria un espai més que adient i la possibilitat de tenir una mica d’intimitat.

La dona que va entrar a la sala acompanyada d’una guàrdia negra rodanxona era baixa i prima, amb els cabells foscos tallats curts. Tenia un nas fi, els pòmuls prominents i els llavis molsuts. Tenia els ulls d’un color verd sorprenent, i al dessota d’un hi havia un petit blau. La seva expressió era dura i intensa, cosa que feia que la seva cara fos més imponent que bonica.

En Gurney i en Hardwick es van aixecar mentre ella s’acostava. En Hardwick va ser el primer de parlar, quan va veure el blau.

—Déu meu, Kay, què t’ha passat?

—Res.

—A mi no em sembla que sigui res.

En Hardwick utilitzava un to forçadament sol·lícit que irritava en Gurney.

—Ja està solucionat —va dir ella, traient-hi importància. Parlava amb en Hardwick però es mirava en Gurney, l’examinava amb una curiositat molt franca.

—Solucionat com? —va insistir en Hardwick.

Ella va parpellejar, impacient.

—La Crystal Rocks. La meva protectora. —Va ensenyar un somriure ràpid i sense humor.

—La camell de metamfetamina? La lesbiana?

—Sí.

—És fan teva?

—És fan de qui es pensa que sóc.

—Li agraden les dones que maten els seus marits?

—Li encanten.

—No li sabrà greu que revoquem la teva condemna?

—No… sempre que no pensi que sóc innocent.

—Sí, esclar… això no hauria de ser cap problema. La innocència no és la qüestió, a la nostra apel·lació. La qüestió és la correcció del procediment, i en el teu cas el que volem demostrar és que el procediment ho va ser tot menys correcte. I ara que parlem d’això, et vull presentar l’home que ens ajudarà a demostrar al jutge fins a quin punt va ser incorrecte. Kay Spalter, et presento en Dave Gurney.

—El Superpoli. —Ho va dir amb un deix de sarcasme, i després va fer una pausa per veure com reaccionava ell. Quan en Gurney no va mostrar cap reacció, ella va continuar—: Ho he llegit tot sobre vostè i les seves condecoracions. És impressionant. —No feia cara d’estar impressionada.

En Gurney es va preguntar si aquells ulls verds i freds i calculadors havien demostrat estar impressionats alguna vegada.

—Encantat de conèixer-la, senyora Spalter.

—Kay. —El seu to no tenia res de cordial. Semblava més aviat una correcció intencionada, una manera d’expressar disgust pel seu nom de casada. Se’l va continuar mirant, com si fos un producte que estigués pensant de comprar-se—. Està casat?

—Feliçment?

—Sí.

Va semblar com si es rumiés aquella informació abans de fer la seva següent pregunta.

—Vostè creu que sóc innocent?

—Jo crec que el sol ha sortit aquest matí.

La boca de la Kay Spalter es va torçar durant menys d’un segon, amb un somriure. O potser només era un tremolor creat per tota l’energia continguda en aquell cos tan compacte.

—I això què vol dir? Que només creu en el que veu? Que és un paio que no s’està d’històries i que ho basa tot en els fets?

—Vol dir que l’acabo de conèixer i que no sé prou coses per tenir una opinió formada, i encara menys per creure-hi.

En Hardwick es va aclarir la gola, nerviós.

—I si ens asseiem?

Mentre ocupaven els seus llocs a la tauleta, la Kay Spalter no va deixar de mirar-se en Gurney.

—Què necessita saber per formar-se una opinió sobre si sóc innocent o no?

En Hardwick va intervenir, inclinant-se cap endavant.

—O si vas tenir un judici just, que és l’autèntica qüestió.

Ella el va ignorar, va continuar concentrada en Gurney.

Ell es va asseure bé i va estudiar aquells ulls verds tan extraordinaris. Alguna cosa li va dir que el millor preàmbul seria no fer cap preàmbul.

—Va disparar a en Carl Spalter, o va fer que li disparessin?

—No. —La paraula va ser ràpida i dura.

—És veritat que vostè tenia una relació extramatrimonial?

—Sí.

—I que el seu marit ho va descobrir?

—Sí.

—I que s’estava plantejant divorciar-se de vostè?

—Sí.

—I que un divorci en aquelles circumstàncies hauria tingut un gran efecte negatiu en la seva situació econòmica?

—Totalment.

—Però en el moment que va rebre la ferida mortal, el seu marit encara no havia pres cap decisió definitiva sobre el divorci, i no havia canviat el seu testament… i per tant vostè encara n’era la principal beneficiària. És correcte?

—Sí.

—Vostè va demanar al seu amant que el matés?

—No. —Una expressió de disgust li va aparèixer i desaparèixer de la cara en un instant.

—Per tant la seva declaració durant el judici va ser pura invenció?

—Sí. Però no s’ho hauria pogut pas inventar, ell. En Darryl era el socorrista a la piscina del nostre club i un suposat «entrenador personal»… amb un cos d’un milió de dòlars i un cervell de dos centaus. Ell només va dir el que aquell cabró d’en Klemper li va dir que digués.

—Vostè va demanar a un excriminal que es deia Jimmy Flats que matés el seu marit?

—No.

—Per tant la seva declaració al judici també va ser una invenció?

—Sí.

—Una invenció d’en Klemper?

—És el que suposo.

—Va ser vostè a l’edifici d’on va venir el tret, el dia del tiroteig o en qualsevol moment amb anterioritat?

—El dia del tiroteig, de cap de les maneres.

—Per tant els testimonis oculars que van afirmar que vostè era a l’edifici, a l’apartament en particular on es va trobar l’arma del crim… tot plegat també és una invenció?

—Exacte.

—Si aquell dia en particular no, quan hi havia estat?

—No ho sé. Feia uns quants mesos? Un any? Potser hi vaig estar dues o tres vegades en total… sempre van ser ocasions que era amb en Carl i que ell aprofitava per anar-hi a comprovar alguna cosa, la feina que s’hi feia, coses d’aquestes.

—La majoria dels apartaments estaven buits?

—Sí. Spalter Realty pagava una misèria i comprava edificis que necessitaven moltes reformes.

—Els apartaments estaven tancats?

—Normalment. A vegades els esquàters trobaven la manera d’entrar.

—Vostè tenia claus?

—No pas en la meva possessió.

—I això vol dir?

La Kay Spalter va vacil·lar per primera vegada.

—Hi havia una clau mestra per a cada edifici. Jo sabia on era.

—On era?

Va semblar com si sacsegés el cap… o potser tornava a ser només una tremolor infinitesimal.

—Sempre em va semblar una ximpleria. En Carl duia a sobre una clau mestra per a tots els apartaments, però en tenia una d’extra amagada a cada edifici. A la sala de les calderes, als soterranis. A terra, al darrere del dipòsit.

—Qui ho sabia, això de les claus amagades, tret d’en Carl i vostè?

—No en tinc ni idea.

—Encara hi són, allà, al darrere dels dipòsits?

—Suposo que sí.

En Gurney es va estar assegut, callat, durant uns segons, assimilant aquest fet tan curiós.

—Vostè va dir que era amb el seu amant en el moment del tiroteig?

—Sí. Al llit amb ell. —La seva mirada, fixa en en Gurney, era neutra i immòbil.

—Per tant, quan ell va testificar que aquell dia estava sol… també s’ho va inventar?

—Sí. —Va tibar els llavis.

—I vostè pensa que el detectiu Klemper va preparar i dirigir tota aquesta complicada conxorxa de perjuris… per què? Només perquè vostè li recordava la seva exdona?

—Aquesta teoria és del seu amic —va dir, assenyalant en Hardwick—. No pas meva. No dubto que en Klemper és un cabronàs misogin, però estic segura que hi ha alguna cosa més al darrere.

—Com ara què?

—Potser la meva condemna li convenia a algú, a part d’en Klemper.

—A qui, per exemple?

—Les màfies, per exemple.

—Està dient que el crim organitzat va ser el responsable de…?

—De l’impacte sobre en Carl. Sí. Estic dient que té sentit. Molt més sentit que cap altra cosa.

—De l’impacte sobre en Carl. No és una manera molt freda…?

—Una manera molt freda de parlar de la mort del meu marit? Té tota la raó, senyor Superpoli. No penso vessar dolces llàgrimes en públic per demostrar la meva innocència a un jurat, o a vostè, o a ningú. —Se’l va mirar amb astúcia—. Això ho fa una mica més difícil, oi que sí? No és tan fàcil demostrar la innocència d’una bruixa amb el cor de gel.

En Hardwick va picar a la taula amb els dits per cridar-li l’atenció. Llavors es va inclinar cap endavant i va reiterar amb lentitud i intensitat:

—No hem de demostrar que no ho vas fer. La innocència no és la qüestió. Només hem de demostrar que el teu judici va ser manipulat, seriosament i a propòsit, pel principal investigador del cas. Que és exactament el que farem.

Un cop més la Kay va ignorar en Hardwick i va mantenir la mirada fixa en en Gurney.

—I doncs? Què li sembla? Ja se n’ha format una opinió?

En Gurney va respondre amb una altra pregunta.

—Vostè va fer classes de tir?

—Sí.

—Per què?

—Perquè pensava que potser hauria de disparar a algú.

—A qui?

—Potser a algú de les màfies. Em feia mala espina la relació d’en Carl amb aquella gent. Veia que hi hauria problemes, i volia estar preparada.

«Formidable», va pensar en Gurney, que buscava una paraula per descriure la criatura menuda, audaç i impassible que seia davant seu. I potser fins i tot una mica terrorífica.

—Problemes amb les màfies perquè en Carl volia fundar un partit polític en contra del crim? I per aquells discursos sobre «l’escòria humana»?

La dona va esbufegar, burleta.

—Vostè no sap res de res d’en Carl, oi que no?