128

En Tolland era a l’aigua, enfonsat fins als genolls sobre la carcassa del Tritó i buscava una manera de salvar la Rachel.

«No deixis que el submergible s’enfonsi!».

Va mirar cap al Goya, preguntant-se si hi havia cap manera d’aconseguir connectar una abraçadora al Tritó per mantenir-lo a prop de la superfície. Impossible. Ara ja era a gairebé cinquanta metres, i en Pickering era dempeus al pont, com un emperador romà amb localitat preferent per veure un espectacle sanguinolent al Colosseu.

«Pensa!», va urgir-se en Tolland. «Per què s’està enfonsant el submergible?».

La mecànica de la flotació del submergible era ben simple: els tancs de llast s’emplenaven d’aire o aigua per pujar o baixar a dintre de l’aigua.

Òbviament, els tancs de llast s’estaven emplenant.

«Però no ho haurien de fer!».

Cada tanc de llast del submergible estava equipat amb forats tant a la part superior com a la inferior. Les obertures inferiors, anomenades «forats d’inundació», sempre estaven obertes, mentre que els forats superiors, les «vàlvules de ventilació», es podien obrir i tancar per deixar escapar l’aire i fer-hi entrar l’aigua.

Que potser les vàlvules de ventilació del Tritó eren obertes per algun motiu? En Tolland no imaginava per què. Va anar fins a la plataforma de l’aparell, que estava submergida, i va passar les mans sobre un dels tancs de llast. Les vàlvules de ventilació estaven tancades, però els seus dits van notar una altra cosa.

Forats de bala.

«Merda!». El Tritó havia rebut impactes quan la Rachel hi havia saltat a dintre. En Tolland es va submergir immediatament cap a la part de sota del submergible. Va passar la mà pel tanc de llast més important del Tritó, el tanc negatiu. Els britànics l’anomenaven «l’exprés cap al fons»; els alemanys, «les sabatilles guanyadores». En tots dos casos, quedava ben clar què volien dir. Quan el tanc negatiu estava ple, el submergible s’enfonsava.

Quan en Tolland va palpar el tanc amb la mà, va notar desenes de forats de bala. Notava com hi entrava l’aigua a tota velocitat. El Tritó s’estava preparant per bussejar, tant si li agradava com si no.

Ara el submergible era gairebé un metre sota l’aigua. En Tolland es va moure cap a la proa, va enganxar la cara a la finestra i va mirar a través de la cúpula. La Rachel colpejava la finestra i cridava. La por de la seva veu el va fer sentir impotent. Per un instant, tornava a ser en un fred hospital, veient com moria la dona que s’estimava i sabent que no hi podia fer res. Immòbil davant del submergible, en Tolland es va dir que no podia tornar a passar per allò. «Ets un supervivent», li havia dit la Celia, però en Tolland no volia sobreviure sol…, un altre cop no.

En Tolland necessitava aire, però en canvi es quedava allà amb ella. Cada cop que la Rachel picava contra la finestra, en Tolland sentia bombolles d’aire que pujaven i el submergible s’enfonsava més. La Rachel cridava alguna cosa sobre l’aigua que entrava pel voltant de la finestra.

La finestra tenia una fuita.

«Hi ha un forat de bala a la finestra?». Ho dubtava. Amb els pulmons a punt d’explotar, en Tolland es va preparar per pujar a la superfície. Quan va recolzar la mà a la gran finestra transparent, va notar un tros de goma que s’havia deixat anar. Una tira de goma segellant s’havia mogut amb la caiguda i per això la cabina del pilot s’estava omplint d’aigua. «Més males notícies».

En Tolland va pujar a la superfície, va respirar fondo tres vegades i va intentar aclarir-se les idees. El fet que entrés aigua a la cabina del Tritó només feia que accelerar el descens de la nau, que ja era més d’un metre i mig sota l’aigua. En Tolland a penes podia tocar-la amb els peus. Notava com la Rachel picava desesperada al casc de l’aparell.

A en Tolland només se li acudia una cosa per fer. Si se submergia fins a la caixa del motor del Tritó i localitzava el cilindre d’aire comprimit, el podria fer servir per omplir d’aire el tanc de llast negatiu. Si bé ficar aire al tanc negatiu seria en si una futilesa, potser mantindria el Tritó a prop de la superfície durant un altre minut aproximadament, abans que els tancs perforats tornessin a omplir-se d’aigua.

«I llavors, què?».

Com que no tenia cap altra opció immediata a la vista, en Tolland es va preparar per submergir-se. Va respirar ben fondo, per sobre de la capacitat normal dels seus pulmons; gairebé li feien mal. «Més capacitat pulmonar, més oxigen, més temps de capbussada». Però quan notava que els pulmons se li expandien contra la caixa toràcica, se li va ocórrer una idea estranya.

I si augmentava la pressió de dins del submergible? La cúpula transparent estava mal segellada. Potser si aconseguia augmentar la pressió dins la cabina podria arrencar la cúpula transparent del submergible i treure’n la Rachel.

Va deixar anar l’aire i es va quedar dempeus a la superfície un moment, intentant representar mentalment el procediment i veure si era factible. Era perfectament lògic, no? Després de tot, un submergible estava dissenyat per ser resistent només en una direcció. Havia de suportar l’enorme pressió que li venia des de fora, però gairebé cap que li vingués de dintre.

A més, el Tritó feia servir vàlvules reguladores uniformes per disminuir el nombre de parts sobrants que el Goya havia de transportar. En Tolland podia treure la mànega de càrrega del cilindre d’alta pressió i reconduir-la a un regulador de ventilació d’emergència que hi havia a la part de babord del submergible! El fet d’augmentar la pressió a la cabina faria que la Rachel patís un dolor físic considerable, però podia proporcionar-li una manera de sortir d’allà dins.

En Tolland va agafar aire i es va submergir.

El submergible ja era uns dos metres i mig per sota de la superfície i els corrents i la foscor feien que a en Tolland li costés orientar-se. Un cop va haver trobat el tanc de pressió, va reconduir la mànega i es va preparar per ficar aire a la cabina. Quan va arribar a la clau de pas, la pintura groga reflectora del costat del tanc li va recordar el perill que comportava aquella maniobra: PERILL: AIRE COMPRIMIT - 3000 PSI.

«Tres mil lliures per polzada quadrada», va pensar en Tolland. Esperava que la cúpula transparent del Tritó cedís abans que la pressió de la cabina rebentés els pulmons a la Rachel. Bàsicament, en Tolland ficaria una mànega d’incendis d’alta pressió en un globus d’aigua i resaria perquè el globus es trenqués de pressa.

Va agafar la clau de pas i es va decidir. Suspès a la part del darrere del Tritó, en Tolland va girar la clau i la vàlvula es va obrir. La mànega es va posar rígida a l’instant; en Tolland sentia com l’aire entrava a la cabina amb una força enorme.

A dins del Tritó, la Rachel va notar un mal punxant al cap. Va obrir la boca per cridar, però l’aire li va entrar als pulmons a tanta pressió que es va pensar que li explotaria el pit. Notava com si li estiguessin prement els ulls cap al crani. El soroll eixordador la va deixar gairebé inconscient. Instintivament, va tancar els ulls amb força i es va prémer les orelles amb les mans. Cada cop li feien més mal.

La Rachel va sentir uns cops just davant d’ella. Es va obligar a obrir els ulls el temps just per veure la silueta d’en Michael Tolland en la foscor. Tenia la cara enganxada a la finestra. Li indicava que fes alguna cosa.

«Però, què?».

A penes el veia en la foscor. Veia borrós, distorsionat, a causa de la pressió. Així i tot, s’adonava que el submergible s’havia enfonsat per sota dels darrers raigs dels llums submarins del Goya. Al seu voltant només hi havia un abisme fosc i negre.

En Tolland continuava enganxat a la finestra del Tritó, donant cops. Necessitava aire i sabia que hauria de tornar a la superfície en qüestió de segons.

«Empeny la finestra!», li deia. Notava com l’aire a pressió s’escapava per la junta. En algun lloc estava mal segellada. En Tolland va recórrer la junta en busca d’alguna esquerda per on ficar les mans. Res.

Quan es va quedar sense oxigen i va començar a veure-hi menys, va donar un últim cop a la finestra. Ja ni tan sols la veia. Era massa fosc. Amb el darrer aire que li quedava als pulmons, va cridar sota l’aigua:

—Rachel…, empeny…, la…, finestra!

Les paraules li van sortir de la boca mutilades, en forma de bombolles.