64

La Gabrielle Ashe va entrar com una exhalació a la sala de producció de la tercera planta del canal de notícies de l’ABC. Malgrat la pressa que duia, era la que es movia més a poc a poc de tota la sala. Al departament de producció es vivia una intensitat frenètica les vint-i-quatre hores del dia, però en aquells moments la sala que tenia al davant semblava la borsa a càmera ràpida. Editors amb ulls voraços s’escridassaven els uns als altres per damunt dels seus compartiments, periodistes amb faxos a les mans saltaven de compartiment en compartiment i comparaven notes, i becaris desbordats engolien Snickers i aigua Mountain Dew entre encàrrec i encàrrec.

La Gabrielle havia anat als estudis de l’ABC per veure la Yolanda Cole.

Normalment a la Yolanda sempre se la podia trobar a l’àrea privilegiada, els despatxos privats amb parets de vidre reservats per als que prenien les decisions i necessitaven una mica de pau per pensar. Aquella nit, però, la Yolanda havia baixat a les trinxeres. Així que va veure la Gabrielle, va deixar anar el seu xisclet exuberant habitual.

—Gabs! —La Yolanda duia un vestit ajustat de bàtik i ulleres de carei. Com sempre, anava adornada amb diversos quilos de bijuteria llampant. La Yolanda la va saludar amb la mà i va avançar cap a ella—. Fes-me una abraçada!

La Yolanda Cole feia setze anys que era editora de continguts de l’ABC a Washington. Era una dona pigada, rabassuda i cada dia més calba a la qual tothom anomenava afectuosament «mare». La seva figura maternal i el seu bon humor amagaven un instint assassí a l’hora d’aconseguir una història. La Gabrielle havia conegut la Yolanda durant un seminari sobre les dones i la política al qual havia assistit poc després d’arribar a Washington. Havien xerrat sobre els orígens de la Gabrielle, els reptes de ser una dona a Washington i, finalment, sobre l’Elvis Presley, una passió que davant la seva sorpresa van descobrir que compartien. La Yolanda havia agafat la Gabrielle sota la seva protecció i l’havia ajudat a fer contactes. La Gabrielle encara s’acostava a saludar-la un cop al mes.

La Gabrielle la va abraçar; l’entusiasme de la Yolanda sempre li aixecava els ànims.

La Yolanda va fer una passa enrere i va observar la Gabrielle.

—Però noia…, si sembla que hagis envellit cent anys! Què t’ha passat?

La Gabrielle va abaixar la veu.

—Tinc problemes, Yolanda.

—Això no és el que es comenta. Sembla que el teu home va a l’alça.

—Hi ha algun lloc on puguem parlar en privat?

—Arribes en mal moment, reina. El president oferirà una roda de premsa d’aquí a mitja hora i encara no tenim ni idea de què es tracta. He de triar comentaristes i ara per ara vaig a cegues.

—Sé de què va la roda de premsa.

La Yolanda es va abaixar les ulleres, amb la mirada escèptica.

—Gabrielle, el nostre corresponsal dins de la Casa Blanca no en sap res aquesta vegada. M’estàs dient que la campanya d’en Sexton té informació privilegiada?

—No, t’estic dient que jo tinc informació privilegiada. Dóna’m cinc minuts i t’ho explicaré tot.

La Yolanda va fixar-se en el sobre vermell de la Casa Blanca que la Gabrielle duia a les mans.

—Això és un document intern de la Casa Blanca. D’on l’has tret?

—D’una reunió privada amb la Marjorie Tench aquesta tarda.

La Yolanda la va observar durant una estona.

—Segueix-me.

En la intimitat de l’oficina de vidre de la Yolanda, la Gabrielle va confessar-se a la seva amiga. Li va explicar la seva aventura d’una nit amb en Sexton i que la Tench en tenia proves fotogràfiques.

La Yolanda va dibuixar un ampli somriure i va sacsejar el cap tot rient. Pel que es veia, tants anys cobrint les notícies de Washington l’havien curada d’espants.

—Oh, Gabs, ja m’ensumava que tu i en Sexton us havíeu entès. No em sorprèn. Ell gaudeix d’una gran reputació, i tu ets una noia atractiva. El que és una llàstima és això de les fotografies. Però jo no m’hi amoïnaria.

«Que no m’hi amoïni?».

La Gabrielle també li va explicar que la Marjorie Tench havia acusat en Sexton d’acceptar suborns il·legals de companyies aeroespacials i que ella mateixa acabava d’escoltar d’amagat una reunió secreta de l’FFE que ho confirmava. La Yolanda la va seguir escoltant sense mostrar una especial sorpresa o preocupació fins que la Gabrielle li va dir quines eren les seves intencions.

Aleshores sí que la Yolanda va arrufar les celles.

—Gabrielle, si vols lliurar una declaració jurada acceptant que te’n vas anar al llit amb un senador dels Estats Units i que li vas donar suport quan va mentir sobre l’afer, tu mateixa. Però deixa’m dir-te que no t’estaràs fent cap favor. No et precipitis i pensa bé en les conseqüències.

—No m’escoltes. No tinc temps per pensar!

—Sí que t’escolto, reina, però per molt que vagis contra rellotge, hi ha certes coses que no es poden fer i punt. No es pot implicar un senador dels Estats Units en un escàndol sexual. És un suïcidi. T’ho dic clarament, noia, si ensorres un candidat presidencial, ja pots agafar carretera i manta i allunyar-te de Washington tant com puguis. Estaràs marcada. Molta gent inverteix una pila de diners per aconseguir que els candidats arribin a dalt de tot. Hi ha altes finances i molt poder en joc, i és la mena de poder pel qual la gent mata.

La Gabrielle es va quedar en silenci.

—Personalment —va dir la Yolanda—, crec que la Tench t’ha pressionat amb l’esperança que en un atac de pànic fessis alguna cosa estúpida, com ara confessar l’aventura. —La Yolanda va assenyalar el sobre vermell de la Gabrielle—. Aquestes fotografies teves i d’en Sexton no volen dir res a no ser que o ell o tu admeteu que són autèntiques. La Casa Blanca sap que, si filtra aquestes fotografies, en Sexton es limitarà a assegurar que són falses i les llançarà a la cara del president.

—Ja ho he pensat, però encara hi ha el tema dels suborns en el finançament de la campanya.

—Reina, pensa-hi una mica. Si la Casa Blanca encara no ha fet públiques les acusacions de suborn, probablement no tenen intenció de fer-ho. El president és força seriós en la seva voluntat de no fer una campanya bruta. Jo diria que ha decidit evitar un escàndol sobre la indústria aeroespacial i ha enviat la Tench darrere teu amb una trampa amb l’esperança de posar-te la por al cos i que destapis això de l’aventura. Que apunyalis el teu candidat per l’esquena.

La Gabrielle s’ho va rumiar. El que deia la Yolanda tenia sentit, i malgrat tot hi havia alguna cosa que no encaixava. Va assenyalar el tràfec a la redacció de notícies a l’altra banda del vidre.

—Yolanda, us esteu preparant per a una important roda de premsa presidencial. Si el president no vol fer públic els suborns o l’encontre sexual, de què va tot això?

La Yolanda es va quedar amb la boca oberta.

—Un moment. Et penses que la roda de premsa és sobre tu i en Sexton?

—O els suborns. O ambdues coses. La Tench m’ha dit que tenia fins a les vuit d’aquest vespre per firmar una confessió o que si no el president anunciaria…

La riallada de la Yolanda va fer tremolar tota la cabina de vidre.

—Espera, sisplau! M’estàs matant!

La Gabrielle no estava d’humor per a bromes.

—Què!

—Gabs, escolta’m bé —va aconseguir dir la Yolanda entre riallades—, confia en mi. Fa setze anys que tracto amb la Casa Blanca, i de cap de les maneres en Zack Herney ha convocat els mitjans de comunicació de tot el món per dir-los que sospita que el senador Sexton ha comès alguna irregularitat en el finançament de la campanya o que s’ha embolicat amb tu. Aquesta és la mena d’informació que es filtra. Els presidents no guanyen popularitat interrompent la programació habitual per llançar acusacions de caire sexual o sobre teòriques infraccions de les confuses lleis de finançament electoral.

—Confuses? —va saltar la Gabrielle—. Jo diria que vendre descaradament la teva decisió respecte a un decret sobre l’espai a canvi de milions de dòlars en publicitat no té res de confús!

—Estàs del tot convençuda que és això el que està fent? —El to de la Yolanda ara era més dur—. N’estàs prou segura com per pujar-te la faldilla a la televisió nacional? Pensa-hi bé. Calen moltes aliances per aconseguir res avui dia, i el finançament electoral és un tema complex. Potser la reunió d’en Sexton era perfectament legal.

—Està violant la llei —va dir la Gabrielle. «O no?».

—O potser això és el que la Marjorie Tench pretén que creguis. Els candidats accepten contínuament donacions de sotamà per part de grans companyies. Potser no és gaire elegant, però no és necessàriament il·legal. De fet, la majoria de problemes legals no tenen res a veure amb la procedència dels diners, sinó en com decideix invertir-los el candidat.

La Gabrielle va titubejar; ja no estava segura de res.

—Gabs, la Casa Blanca ha jugat amb tu aquesta tarda. T’han intentat girar en contra del teu candidat, i fins ara has picat. Si necessités confiar en algú, jo crec que em quedaria amb en Sexton abans que canviar-me de jaqueta per anar amb algú com la Marjorie Tench.

El telèfon de la Yolanda va sonar. Va contestar i va prendre una sèrie de notes mentre anava dient que sí i que entesos.

—Interessant —va dir finalment—. Vinc de seguida. Gràcies.

La Yolanda va penjar i es va girar amb una cella arquejada.

—Gabs, em sembla que no tens per què amoïnar-te. Tal com jo deia.

—Què passa?

—No tinc res concret encara, però una cosa sí que te la puc dir…, la roda de premsa del president no té res a veure amb escàndols sexuals o finançament electoral.

La Gabrielle va notar un raig d’esperança i va desitjar amb totes les seves forces poder creure-la.

—Com ho saps?

—Ens acaben de filtrar des de dins que la roda de premsa té a veure amb la NASA.

La Gabrielle es va incorporar de sobte.

—La NASA?

La Yolanda li va picar l’ullet.

—Aquesta podria ser la teva nit de sort. Jo apostaria perquè el president Herney s’ha vist tan pressionat pel senador Sexton que ha decidit que a la Casa Blanca no li queda altre remei que tancar l’aixeta a l’estació espacial internacional. Això explicaria tota la cobertura global.

«Una roda de premsa per matar l’estació espacial?». La Gabrielle no s’ho podia imaginar.

La Yolanda es va aixecar.

—L’atac d’aquesta tarda de la Tench? Probablement només era un últim intent desesperat per guanyar posicions respecte a en Sexton abans que el president sortís en públic amb les males notícies. Res com un escàndol sexual per desviar l’atenció d’una altra ensopegada presidencial. En qualsevol cas, Gabs, em queda molta feina per fer. El meu consell és que et preparis una tassa de cafè, t’asseguis aquí mateix, engeguis el televisor i visquis el moment com tots nosaltres. Em queden vint minuts fins que comenci l’espectacle, i ja et dic jo que és impossible que el president es dediqui a treure draps bruts aquesta nit. Tot el món l’estarà mirant. Sigui el que sigui el que ha de dir és d’un pes important. —Li va dedicar una picada d’ullet de confiança—. I ara dóna’m el sobre.

—Què?

La Yolanda va parar la mà:

—Aquestes fotografies quedaran tancades amb pany i clau al meu escriptori fins que això s’hagi acabat. Vull estar segura que no faràs cap bestiesa.

De mala gana, la Gabrielle li va donar el sobre.

La Yolanda va guardar les fotografies amb cura en un dels calaixos de l’escriptori, va fer girar la clau i a continuació se la va guardar a la butxaca.

—M’ho agrairàs, Gabs. T’ho prometo. —Va esvalotar-li carinyosament els cabells abans de sortir—. Posa’t còmoda. Em fa l’efecte que vénen bones notícies.

Així que la Gabrielle es va quedar sola al despatx de vidre, va intentar que l’actitud optimista de la Yolanda l’animés una mica. Però en l’únic que podia pensar era en el mig somriure de satisfacció que la Marjorie Tench vestia aquella tarda. La Gabrielle no aconseguia imaginar-se què anunciaria al món el president, però estava clar que no serien bones notícies per al senador Sexton.