21

La cavernosa sala central de l’hemiesfera de la NASA hauria constituït una imatge singular en qualsevol indret de la Terra, però el fet que estigués ubicada sobre un altiplà de gel àrtic provocava que la Rachel Sexton tingués moltes més dificultats per assumir-ne l’existència.

Quan mirava el sostre de la cúpula futurista construïda amb coixins triangulars entrelligats, la Rachel se sentia com si acabés d’entrar en un sanatori colossal. Les parets inclinades queien sobre un terra de gel sòlid, on una multitud de làmpades halògenes s’aixecaven com sentinelles al voltant del perímetre, projectant una llum pura cap al cel i conferint a la sala una lluminositat efímera.

Col·locada en ziga-zaga sobre el terra de gel, l’esponja negra de les catifes s’enrotllava com si fossin tarimes col·locades al llarg d’un laberint portàtil d’estacions de treball científiques. Entre tots aquells dispositius electrònics, trenta o quaranta empleats de la NASA vestits de blanc estaven concentrats en la feina, conversant alegrement i parlant amb to excitat. La Rachel va detectar de seguida l’electricitat que hi havia a la sala.

Es respirava l’emoció d’un nou descobriment.

Quan ella i l’administrador van fer la volta al voltant del perímetre de la cúpula, la Rachel va percebre les expressions de sorpresa i desgrat en aquells que l’havien reconegut. Els seus xiuxiueigs van ressonar clarament en l’espai reverberant.

«No és la filla del senador Sexton?».

«Què diantre hi fa, aquí?».

«No em puc creure que l’administrador hi estigui parlant!».

La Rachel gairebé esperava veure ninots del seu pare penjats en alguna banda per practicar-hi vudú. Tot i això, l’animositat contra ella no era l’única emoció que es respirava; la Rachel també va notar un sentiment clar de suficiència, com si la NASA estigués convençuda qui riuria l’últim.

L’administrador va conduir la Rachel cap a una sèrie de taules on un home sol seia davant d’una estació de treball informàtica. Duia un jersei negre de coll de cigne, pantalons de pana amples i botes pesades en comptes de la indumentària adaptada al clima que semblava que duia la resta del personal. L’home els donava l’esquena.

L’administrador va demanar a la Rachel que s’esperés mentre anava a parlar amb el desconegut. Al cap d’uns segons, l’home del jersei de coll girat va fer un senyal de confirmació i va començar a apagar l’ordinador. L’administrador va tornar on era la Rachel.

—A partir d’ara, el senyor Tolland pren el relleu —li va explicar—. És un altre dels reclutes del president, així que s’haurien d’entendre bé. Jo vindré amb vostès més tard.

—Gràcies.

—M’imagino que deu haver sentit a parlar d’en Michael Tolland.

La Rachel va arronsar les espatlles. El seu cervell encara intentava assumir on era.

—El nom no em diu res.

L’home del jersei de coll girat va arribar on eren amb un somriure a la cara.

—No li diu res? —la veu era ressonant i agradable—. És la millor notícia que he tingut en tot el dia. Em feia l’efecte que ja no podia causar una primera impressió.

Quan la Rachel va alçar la mirada per observar el nouvingut, es va quedar d’un peça. Va reconèixer immediatament el rostre atractiu d’aquell home. Tot Amèrica el coneixia.

—Oh —va fer ella posant-se vermella mentre li donava la mà—. Vostè és aquest Michael Tolland.

Quan el president havia explicat a la Rachel que havia reclutat científics civils de renom per confirmar el descobriment de la NASA, ella havia pensat en un grup de vells sonats amb calculadores monogramàtiques. En Michael Tolland era l’antítesi d’aquella imatge. En Tolland, una de les celebritats científiques més conegudes aleshores a Amèrica, presentava un documental setmanal anomenat Mars increïbles, en què situava els espectadors davant de fenòmens oceànics fascinants: volcans subaquàtics, cucs marítims de tres metres, onades gegantines assassines. Els mitjans aclamaven en Tolland com un encreuament entre en Jacques Cousteau i en Carl Sagan, i n’elogiaven l’entusiasme no prepotent i el seu gust per l’aventura com la fórmula que havia disparat Mars increïbles a dalt de tot de les xifres d’audiència. Òbviament, molts crítics reconeixien que l’atractiu físic de faccions marcades i el carisma innat d’en Tolland segurament no li havien fet cap mal a la popularitat que tenia entre el públic femení.

—Senyor Tolland —va començar a dir la Rachel, entrebancant-se una mica amb les paraules—. Em dic Rachel Sexton.

En Tolland li va oferir un somriure tort i agradable.

—Hola, Rachel. Digui’m Mike.

La Rachel es va adonar que s’havia quedat extraordinàriament muda. La sobrecàrrega sensorial l’estava començant a afectar: l’hemiesfera, el meteorit, els secrets, trobar-se inesperadament cara a cara amb una estrella de la televisió…

—Estic sorpresa de veure’l aquí —va explicar ella en un intent de refer-se—. Quan el president em va explicar que havia reclutat científics civils per confirmar la veracitat del descobriment de la NASA, suposo que m’esperava… —va explicar vacil·lant.

—Científics de debò? —En Tolland va completar la frase amb un somriure.

La Rachel es va posar vermella com un pebrot. Estava mortificada.

—No és pas això el que volia dir.

—No es preocupi —va dir en Tolland—. És tot el que he sentit a dir des que vaig arribar aquí.

L’administrador va demanar que el disculpessin i va prometre que es reuniria amb ells més tard. En Tolland es va tombar cap a la Rachel amb una mirada plena de curiositat.

—L’administrador m’ha explicat que el seu pare és el senador Sexton.

La Rachel va assentir. «Per desgràcia».

—Una espia d’en Sexton darrere les línies enemigues?

—Les línies de la batalla no sempre es formen on un podria pensar.

Es va fer un silenci incòmode.

—Així que, expliqui’m —va demanar la Rachel ràpidament—, què fa un oceanògraf de fama mundial en una glacera amb un grapat de científics espacials de la NASA?

En Tolland va esclatar en una rialla.

—Per ser-li franc, un paio que s’assemblava molt al president em va demanar que li fes un favor. Vaig obrir la boca amb la intenció de dir-li: «Vagi-se’n a pastar fang», però, no sé com, em va sortir: «Sí, senyor».

La Rachel va riure per primer cop en tot el matí.

—Benvingut al club.

Tot i que la majoria de famosos semblaven més baixos vistos en persona, la Rachel va pensar que en Tolland semblava més alt. Els seus ulls marrons eren tan atents i apassionats com a la televisió, i la veu transmetia la mateixa afabilitat modesta i entusiasme. En Michael Tolland era un home atlètic que aparentava uns quaranta-cinc anys ben portats i tenia els cabells gruixuts i morens que li queien en un serrell permanentment despentinat davant del front. Tenia una mandíbula sortida i una actitud despreocupada que transmetia confiança. Quan va encaixar la mà de la Rachel, l’aspror i les durícies dels seus palmells van recordar a la Rachel que no era el típic famós amanerat de la tele, sinó un mariner consumat i un investigador pràctic.

—Per ser-li franc —va reconèixer en Tolland amb veu innocent—, crec que em va reclutar més pel valor que tinc com a relacions públiques que no pas pels meus coneixements científics. El president em va demanar que vingués i elaborés un documental per a ell.

—Un documental? Sobre un meteorit? Però si vostè és oceanògraf…

—Això és exactament el que jo li vaig dir! Però em va respondre que no coneixia cap documentalista de meteorits. Em va explicar que la meva participació aportaria credibilitat a aquest descobriment. Pel que sembla, té la intenció d’emetre el documental com a part de la gran conferència de premsa d’aquesta nit, en la qual anunciarà el descobriment.

«Un portaveu famós». La Rachel es va adonar de la sàvia maniobra política d’en Zach Herney. Sovint s’acusava la NASA de parlar de manera incomprensible per al gran públic. Aquella vegada no seria així. Havien reclutat el millor comunicador científic, una cara que els americans ja coneixien i en la qual confiaven quan es parlava de ciència.

En Tolland va assenyalar en diagonal l’altra banda de la cúpula, un racó apartat on tindria lloc la conferència de premsa. Hi havia una catifa blava sobre el gel, càmeres de televisió, focus per als periodistes i una taula llarga amb uns quants micròfons. Algú estava penjant al fons una enorme bandera americana.

—Tot això és per a aquesta nit —va explicar—. L’administrador de la NASA i algun dels seus científics més brillants es connectaran via satèl·lit amb la Casa Blanca per poder participar en la conferència del president de les vuit del vespre.

«Molt apropiat», va pensar la Rachel, contenta de saber que en Zach Herney no tenia la intenció d’excloure totalment la NASA de l’anunci públic.

—Així, doncs —va fer la Rachel amb un sospir—, algú em pensa explicar d’una vegada què té de tan especial aquest meteorit?

En Tolland va arquejar les celles i li va fer un somriure enigmàtic.

—De fet, el que aquest meteorit té d’especial val més la pena que ho vegi que no pas que jo li ho expliqui.

Va fer un gest perquè la Rachel el seguís cap a la zona de treball contigua.

—El paio que seu aquí en té una pila de mostres per ensenyar-li.

—Mostres? De debò que tenen mostres del meteorit?

—I tant. N’hem extret unes quantes. De fet, van ser aquestes mostres inicials del nucli el que va alertar la NASA sobre la importància del descobriment.

Sense saber del cert què en podia esperar, la Rachel va seguir en Tolland cap a la zona de treball. Semblava deserta. Entre l’escampall de mostres de roca, calibradors i altres aparells per fer diagnòstics hi havia una tassa de cafè. El cafè treia fum.

—Marlinson! —va cridar en Tolland, mirant al voltant. No hi va haver cap resposta. Va fer un sospir de frustració i es va tombar cap a la Rachel.

—Segurament s’ha perdut mentre provava de trobar llet per al cafè. Li dic una cosa: vaig anar a fer un postgrau a Princeton amb aquest paio i recordo que se solia perdre dins del mateix dormitori. Avui té una Medalla Nacional de la Ciència en Astrofísica. Imagini’s.

La Rachel va empassar saliva.

—Marlinson? Per casualitat, no s’està referint al famós Corky Marlinson, oi?

En Tolland va riure.

—A l’únic i incomparable.

La Rachel estava al·lucinada.

—En Corky Marlinson és aquí?

Les teories d’en Marlinson sobre els camps gravitatoris eren una llegenda entre els enginyers de satèl·lits de l’ORN.

—En Marlinson és un dels científics reunits pel president?

—Sí, un dels autèntics científics.

«Autèntic vol dir bo», va pensar la Rachel. En Corky Marlinson era un dels científics més brillants i respectats que existien.

—La increïble paradoxa d’en Corky —va explicar en Tolland— és que pot dir-te la distància que hi ha fins a Alpha Centauri en mil·límetres, però, en canvi, no se sap fer el nus de la corbata.

—Duc corbates d’aquelles que s’enganxen! —va replicar a prop una veu nasal i agradable—. L’eficàcia per sobre de l’estil, Mike. Vosaltres, les estrelles de Hollywood no ho enteneu.

La Rachel i en Tolland es van tombar cap a l’home que en aquell moment sortia de darrere una pila d’aparells electrònics. Era baixet i rabassut. Amb aquells ulls sortits i els cabells escassos i despentinats, feia pensar en un buldog. Quan aquell home va veure en Tolland acompanyat de la Rachel, es va aturar en sec.

—Déu del cel, Mike! Som al refotut pol Nord i te les continues manegant per conèixer dones precioses. Ja deia jo que m’hauria d’haver dedicat a la televisió!

Era evident que en Michael se sentia avergonyit.

—Senyoreta Sexton, li demano que disculpi el senyor Marlinson. Tot el tacte que li manca el compensa amb coneixements totalment inútils respecte a l’univers.

En Corky es va atansar.

—Un autèntic plaer, senyoreta. No recordo el seu nom.

—Rachel —va dir ella—. Rachel Sexton.

—Sexton? —va dir en Corky amb una entonació burleta—. Confio que no tindrà res a veure amb aquell senador curt de gambals i depravat!

En Tolland va fer una ganyota de dolor.

—De fet, Corky, el senador Sexton és el pare de la Rachel.

En Corky va parar de riure i es va enfonsar.

—Saps una cosa, Mike? No és estrany que mai no hagi tingut sort amb les senyores.