55

Mentre Delta-Tres es quedava enrere per recollir el cos de la Norah Mangor i el trineu, els altres dos soldats van sortir darrere la seva presa.

Anaven equipats amb esquís automàtics ElektroTread. Dissenyats a imitació dels esquís motoritzats Fast Trax que es trobaven al mercat, els esquís classificats ElektroTread eren essencialment esquís de neu amb roderes de tanc en miniatura incorporades, com màquines de neu que es podien calçar. La velocitat es controlava prement els dits índex i polze i comprimint així dues plaques de pressió inserides al guant de la mà dreta. Una potent bateria de gel envoltava el peu, servint alhora d’aïllament, i permetia que els esquís avancessin en silenci. Ingeniosament, l’energia cinètica generada per la gravetat i el gir de les roderes quan l’esquiador lliscava pendent avall s’aprofitava automàticament per recarregar la bateria per a la pròxima pujada.

Sempre d’esquena al vent, Delta-U avançava ben ajupit en direcció al mar mentre escrutava la glacera davant seu. El seu sistema de visió nocturna no tenia res a veure amb el model Patriot que feien servir els marines. Delta-U mirava a través d’una muntura de mans lliures amb una lent de sis elements de 40 x 90 mm, una lent de doble augment de tres elements i rajos infrarojos de superllarg abast. El món apareixia filtrat per un tint translúcid d’un blau fred, en comptes del típic tint verd. Aquest esquema de colors estava dissenyat especialment per a terrenys altament reflectors com ara la regió àrtica.

En acostar-se al primer talús, les ulleres de Delta-U van detectar una sèrie de línies brillants de neu regirada feia poc, que s’enfilaven talús amunt com una fletxa de neó en la nit. Aparentment, els tres fugitius, o bé no havien pensat a desenganxar la seva vela improvisada, o bé no n’havien estat capaços. En qualsevol cas, si no se n’havien alliberat abans del talús final, a hores d’ara ja serien a l’oceà. Delta-U sabia que la roba protectora que duien les seves preses els allargaria l’esperança de vida habitual a l’aigua, però el corrent incessant els arrossegaria mar endins. S’ofegarien irremeiablement.

Malgrat la seva confiança, Delta-U havia estat entrenat per no donar res per fet. Necessitava veure cadàvers. Ben arraulit, va prémer els dits i va accelerar per superar el primer desnivell.

En Michael Tolland jeia immòbil mentre feia recompte de les ferides. Havia rebut algunes contusions, però li feia l’efecte que no tenia cap os trencat. No tenia cap dubte que el recobriment de gel del Mark IX l’havia salvat de patir algun traumatisme important. Va obrir els ulls i amb dificultat va intentar posar en ordre les idees. Allí on eren tot semblava més suau…, més silenciós. El vent encara rugia, però amb menys ferocitat.

«Hem sortit disparats pel penya-segat, oi que sí?».

Fent un esforç de concentració, en Tolland va descobrir que estava sobre gel, estirat en creu damunt de la Rachel Sexton, formant pràcticament un angle recte, amb els mosquetons encara entrelligats. Sentia la respiració de la Rachel sota seu, però no li veia la cara. Es va apartar rodolant de damunt seu; els músculs amb prou feines li responien.

—Rachel…? —No estava segur de si els seus llavis emetien cap so o no.

En Tolland va recordar els segons finals del seu viatge angoixant —la sotragada cap amunt del baló, el cable de càrrega que es partia, els seus cossos que es desplomaven al vessant de baixada del talús i lliscaven cap al desnivell final, com seguien avançant després en direcció al penya-segat, el gel que s’acabava. En Tolland i la Rachel havien caigut, però la caiguda havia estat inesperadament curta. En lloc de l’esperada capbussada al mar, només havien caigut uns tres metres abans de topar amb un altre bloc de gel i seguir lliscant fins a finalment aturar-se amb el pes mort d’en Corky de remolc.

En Tolland va aixecar el cap i va mirar en direcció al mar. A poca distància d’on era, el gel acabava en una aresta abrupta, a l’altra banda de la qual se sentia el soroll de l’oceà. Va desviar la mirada de nou cap a la glacera i va forçar la vista per acostumar-se a la nit. Vint metres enrere, els seus ulls van topar amb una paret alta de gel que semblava penjar damunt seu. Va ser aleshores que va prendre consciència del que havia passat. D’alguna manera, havien sortit de la glacera principal i havien aterrat en una terrassa més baixa de gel. Aquesta secció era plana, de la mida d’una pista d’hoquei, i s’havia desprès parcialment; en qualsevol moment se separaria del tot i s’endinsaria a l’oceà.

«La fragmentació glacial», va pensar en Tolland, observant la precària plataforma de gel on es trobava. Era una franja quadrada que penjava de la glacera com una colossal balconada, rodejada per tres bandes per precipicis cap al mar. El mantell de glaç només es mantenia unit a la glacera per la part posterior, i en Tolland de seguida va observar que la connexió no era ni de bon tros permanent. El punt on la terrassa inferior s’unia a la plataforma de gel Milne estava marcat per una fissura d’un metre. La gravetat estava a punt de guanyar la partida.

Gairebé més aterridor que el descobriment de la fissura va ser quan en Tolland va veure el cos immòbil d’en Corky Marlinson arraulit al gel. En Corky era a uns deu metres de distància, a l’altre extrem de la corda que el lligava a ells.

En Tolland va mirar d’aixecar-se, però encara estava lligat a la Rachel. Va canviar de posició i va començar a desenganxar els mosquetons.

La Rachel mirava d’incorporar-se; se la veia molt dèbil.

—No hem caigut? —va balbucejar amb veu incrèdula.

—Hem caigut sobre un bloc de gel més baix —va dir en Tolland, que finalment havia aconseguit deslligar-se—. He d’ajudar en Corky.

En Tolland va intentar ignorar el dolor i aixecar-se, però tenia les cames massa febles. Va agafar la corda i va començar a estirar. En Corky va començar a relliscar cap a ells per damunt del gel. Al cap d’una dotzena d’estrebades, en Corky ja era a tocar d’ells. Feia l’efecte que havia patit moltes contusions. Havia perdut les ulleres, tenia una rascada amb molt mala pinta a la galta i li rajava sang del nas. La por d’en Tolland que fos mort es va esvair de seguida quan en Corky es va girar i va mirar en Tolland amb cara de pocs amics.

—Per l’amor de Déu! —va balbucejar—. Es pot saber què dimonis ha estat aquesta petita maniobra?

En Tolland va sentir una onada d’alleujament.

Ara la Rachel estava asseguda amb una ganyota de dolor. Va mirar al seu voltant.

—Hem de sortir d’aquí. Aquest bloc de gel sembla que estigui a punt de desprendre’s.

En Tolland no podia haver-hi estat més d’acord. L’única pregunta era com.

No van tenir temps de pensar en una solució. Un brogit agut i familiar es va fer audible damunt seu a la glacera. Els ulls d’en Tolland van saltar cap amunt a temps per veure dues figures de blanc que s’acostaven esquiant sense esforç a la vora del penya-segat i s’aturaven a l’uníson. Els dos homes es van quedar allí drets un instant, mirant en direcció a les seves preses masegades com mestres d’escacs assaborint l’escac i mat abans del cop de gràcia final.

Delta-U es va sorprendre de veure els tres fugitius vius. Tot i així, sabia que era una condició temporal. Havien caigut a una secció de la glacera que ja havia iniciat el seu despreniment inevitable cap al mar. Les preses podien ser aniquilades seguint el mateix procediment que amb l’altra dona, però una solució molt més neta s’acabava de presentar per si mateixa. Una solució mitjançant la qual mai no es trobaria cap dels cossos.

Delta-U va fer una ullada a la terrassa i va centrar la seva atenció en la fissura que s’havia començat a eixamplar com un tascó entre la plataforma i el bloc de gel. La secció de gel on es trobaven els tres fugitius penjava precàriament…, qualsevol dia d’aquells s’acabaria partint i cauria a l’oceà.

«Per què no avui?».

A la plataforma Milne, la nit es veia destorbada cada poques hores per brogits ensordidors: el soroll del gel quan es partia en segments i s’esfondrava a l’oceà. Qui hi pararia atenció?

Amb la pujada càlida i familiar d’adrenalina que acompanyava la preparació d’un assassinat, Delta-U va furgar dins la seva bossa de material i en va treure un objecte feixuc en forma de llimona. Es tractava d’un artefacte habitual entre els equips d’assalt militar conegut com a flash-bang, una granada de xoc «no letal» que desorientava temporalment l’enemic en generar un esclat de llum encegador i una ona de xoc eixordadora. Delta-U sabia, però, que en aquesta ocasió la flash-bang sí que seria letal.

Es va situar prop de l’aresta i va intentar calcular quina profunditat tenia la fissura. Tres metres? Quatre metres? Tant hi feia. El seu pla seria efectiu de totes maneres.

Amb la serenitat adquirida al llarg d’incomptables execucions, Delta-U va programar el dispositiu amb un retard de deu segons, va arrencar la clavilla i va llançar l’artefacte a l’abisme. La bomba va endinsar-se en la foscor i va desaparèixer.

Aleshores, Delta-U i el seu company van enretirar-se fins al cim del talús i van esperar. Seria una imatge digna de recordar.

Fins i tot en el seu estat delirant, la Rachel Sexton tenia una idea molt aproximada del que els agressors acabaven de deixar caure a la fissura. No estava segura de si en Michael Tolland també ho sabia o si li havia llegit la por als ulls, però el va veure com empal·lidia, feia una llambregada de pànic a l’enorme terrassa de gel on estaven atrapats i prenia clarament consciència del que era inevitable.

Com un núvol de tempesta encès per un llamp interior, el gel sota la Rachel es va il·luminar des de dins. La translucidesa blanca es va estendre en totes direccions. En uns cent metres a la rodona, la glacera es va tenyir de llum blanca. L’explosió va arribar a continuació. No va ser un retruny com en un terratrèmol, sinó una onada de xoc ensordidora d’una força brutal. La Rachel va percebre com l’ona expansiva viatjava a través del gel i li sacsejava el cos.

A l’instant, com si haguessin posat un tascó entre la plataforma i el bloc de gel on es trobaven, el penya-segat va començar a partir-se amb un cruixit esborronador. Els ulls de la Rachel es van creuar amb els d’en Tolland en una imatge congelada de terror. En Corky cridava prop seu.

La part de baix va cedir.

La Rachel va tornar a perdre peu per un instant i es va quedar flotant en l’aire per damunt del bloc de milions de quilos de gel. I tot d’una estaven cavalcant avall sobre l’iceberg que començava a enfonsar-se a les aigües gèlides de l’Àrtic.