109

El cor de la Gabrielle bategava accelerat mentre travessava el despatx fosc del senador Sexton. La sala era tan àmplia com elegant: parets folrades de fusta, quadres pintats a l’oli, catifes perses, cadires reblades amb pell i un escriptori de caoba gegantí. L’única il·luminació que hi havia a la sala provenia de la resplendor fluorescent i fantasmagòrica de la pantalla de l’ordinador.

La Gabrielle es va acostar a l’escriptori.

El senador Sexton s’havia creat una oficina digital de dimensions obsessives per evitar l’excés d’arxivadors en favor de la simplicitat compacta de recerca del seu ordinador, on emmagatzemava enormes quantitats d’informació: notes de reunions transcrites, articles escanejats, ponències, pluges d’idees. Per al senador, el seu ordinador era sagrat i sempre tenia el despatx tancat i barrat per protegir-lo. Fins i tot es negava a connectar-se a internet per por que els pirates s’infiltressin a la seva sagrada caixa forta digital.

Un any abans, la Gabrielle no s’hauria cregut que cap polític fos prou estúpid per guardar còpies de documents que l’incriminessin, però Washington li havia ensenyat moltes coses. «La informació és poder». La Gabrielle havia quedat bocabadada en veure que una pràctica comuna entre els polítics que acceptaven contribucions dubtoses per a les seves campanyes era amagar-ne en un lloc segur les proves: cartes, registres bancaris, rebuts, arxius. Aquesta tàctica del contraxantatge, eufemísticament coneguda a Washington com «assegurança siamesa», protegia els candidats dels contribuïdors que es pensaven que la seva generositat els autoritzava d’alguna manera a exercir pressions polítiques il·legítimes sobre ells. Si el contribuïdor exigia massa, el candidat només havia de treure les proves de la contribució il·legal i recordar-li que totes dues parts havien violat la llei. Les proves garantien que candidats i contribuïdors anirien sempre de la mà, com bessons siamesos.

La Gabrielle es va esmunyir darrere l’escriptori del senador i es va asseure. Va respirar fondo, tot mirant l’ordinador. «Si el senador accepta suborns de l’FFE, les proves haurien de ser aquí».

L’estalvi de pantalla de l’ordinador d’en Sexton era una presentació de fotos de la Casa Blanca i els seus voltants creada per un dels seus empleats entusiastes que estava molt ficat en el tema de la imatge i el pensament positiu. Al voltant de les fotos es desplaçava una barra gruixuda que deia: «President dels Estats Units Sedgewick Sexton… President dels Estats Units Sedgewick Sexton… President dels…».

La Gabrielle va moure el ratolí i va aparèixer una finestreta de seguretat.

ENTREU CONTRASENYA:

Ja s’ho esperava, però no seria cap problema. La setmana anterior, la Gabrielle havia entrat al despatx d’en Sexton tot just quan ell s’asseia i connectava l’ordinador. L’havia vist prémer ràpidament tres tecles.

—Això és una contrasenya? —va inquirir ella des de la porta, mentre entrava.

En Sexton va alçar el cap.

—Què?

—I jo que em pensava que et preocupaves de la seguretat —va renyar-lo amb bon humor—. La teva contrasenya només té tres caràcters? Diria que els tècnics ens van dir que en féssim servir com a mínim sis.

—Els tècnics són adolescents. Haurien de provar a memoritzar sis lletres a l’atzar quan tinguin més de quaranta anys. A més, la porta té alarma. Ningú no pot entrar.

La Gabrielle va avançar cap a ell, somrient.

—I si algú entra d’amagat mentre ets al vàter?

—I prova totes les combinacions de contrasenyes? —Va deixar anar una rialla escèptica—. M’hi entretinc força, al vàter, però no tant.

—Un sopar al Davide si aconsegueixo esbrinar la contrasenya en deu segons.

En Sexton la va mirar, intrigat i divertit.

—Tu no et pots permetre el Davide, Gabrielle.

—O sigui que no les tens totes?

A en Sexton gairebé semblava que li sabés greu acceptar el repte de la noia.

—Deu segons? —Va tancar la sessió i va convidar la Gabrielle a seure i provar—. Saps? Al Davide només hi demano saltimbocca, que no és precisament barat.

Ella es va arronsar d’espatlles i va seure.

—Són els teus diners.

ENTREU CONTRASENYA:

—Deu segons —va recordar-li el senador.

La Gabrielle va haver de riure. No n’hauria necessitat ni dos. Fins i tot des de la porta, havia pogut veure que en Sexton havia picat la seva contrasenya de tres lletres en una successió ràpida, però emprant només el dit índex. «Òbviament, totes de la mateixa tecla. Gens intel·ligent». També havia pogut veure que la mà del senador era a l’extrem esquerre del teclat, cosa que reduïa l’alfabet a unes nou lletres. Escollir la lletra era senzill; a en Sexton sempre li havia agradat la triple al·literació del seu títol. Senador Sedgewick Sexton.

«Mai no s’ha de subestimar l’ego d’un polític».

La noia va teclejar SSS i l’estalvi de pantalla es va evaporar.

En Sexton va quedar bocabadat.

Allò havia estat la setmana anterior. Ara que tornava a ser davant de la pantalla, la Gabrielle estava segura que en Sexton no s’hauria pres la molèstia d’aprendre a canviar la contrasenya. «Per què ho havia de fer? Confia a cegues en mi».

Va teclejar SSS.

CONTRASENYA INVÀLIDA: ACCÉS DENEGAT

La Gabrielle es va mirar la pantalla completament sorpresa.

Semblava que havia sobreestimat el nivell de confiança que li tenia el senador.