100

El Dolphin dels guardacostes encara era a tres quilòmetres de les coordenades del Goya i volava a nou-cents metres d’altura quan en Tolland va cridar el pilot.

—Aquest trasto té visió nocturna?

El pilot va fer que sí amb el cap.

—Sóc una unitat de rescat.

En Tolland ja s’ho esperava. La visió nocturna era el sistema marí d’imatge tèrmica Raytheon, capaç de localitzar supervivents de naufragis en la foscor. La calor despresa pel cap d’un nàufrag apareixia com un punt vermell en un mar de color negre.

—Engegui’l —va demanar en Tolland.

El pilot semblava confús.

—Per què? Que ha perdut algú?

—No, però vull que tothom vegi una cosa.

—Des d’aquesta altura no veurem res, tret que sigui una capa de petroli en flames.

—Vostè posi’l en marxa —va dir en Tolland.

El pilot se’l va mirar amb estranyesa i després va ajustar uns quadrants que dirigien les lents que hi havia sota l’helicòpter per inspeccionar una forquilla de gairebé cinc quilòmetres de l’oceà que s’estenia davant d’ells. Al panell de comandament es va il·luminar una pantalla LCD i la imatge es va centrar en un punt.

—Collons! —L’helicòpter va fer una batzegada quan el pilot es va tirar enrere per la sorpresa. Després, el noi va recuperar la posició i es va quedar mirant fixament la pantalla.

La Rachel i en Corky es van inclinar cap endavant, mirant la imatge amb el mateix astorament. El fons negre de l’oceà estava il·luminat per una enorme espiral giratòria d’un vermell encès.

La Rachel, inquieta, es va girar cap a en Tolland.

—Sembla un cicló.

—Ho és —va afirmar en Tolland—. Un cicló de corrents calents; té uns vuit-cents metres de diàmetre.

El pilot va ofegar una rialleta.

—És dels grossos. De tant en tant se’n veuen, però encara no havia sentit a parlar d’aquest.

—Va sortir a la superfície la setmana passada —va informar en Tolland—. És probable que tan sols duri uns quants dies més.

—Què els provoca? —va preguntar la Rachel, comprensiblement perplexa per l’enorme vòrtex d’aigua que girava al mig de l’oceà.

—Una cúpula de magma —va dir el pilot.

La Rachel es va girar cap a en Tolland, amb ulls preocupats.

—Un volcà?

—No —va respondre en Tolland—. A la costa est no acostuma a haver-hi volcans actius, però alguna vegada trobem una bossa de magma solitària que s’acumula sota el fons oceànic i crea un punt calent, i aquest punt calent genera un pendent de temperatura inversa: aigua calenta a la part de baix i aigua freda a la de dalt. El resultat són aquests corrents en espiral gegantins. Se’ls anomena megaplomes. Giren durant un parell de setmanes i després es dissipen.

El pilot va mirar l’espiral de la pantalla d’LCD.

—Sembla que aquesta encara té força. —Va fer una pausa per comprovar les coordenades del vaixell d’en Tolland i després va mirar per sobre de l’espatlla, amb sorpresa—. Senyor Tolland, pel que sembla ha aparcat bastant a prop de l’epicentre.

En Tolland va assentir.

—Els corrents són una mica més lents a simple vista. Divuit nusos. És com ancorar en un riu ràpid. La nostra cadena ha hagut de treballar de valent aquesta setmana.

—Déu meu! —va exclamar el pilot—. Un corrent de divuit nusos? No caiguin per la borda! —va dir, i va deixar anar una riallada.

La Rachel no va riure gens ni mica.

—Mike, no ens n’havies dit res, d’això del corrent calent, la cúpula de magma i la megaploma.

Ell li va posar una mà tranquil·litzadora sobre el genoll.

—És del tot segur, creu-me.

La Rachel va arrufar les celles.

—O sigui que el documental que estaves fent aquí era sobre aquest fenomen de la cúpula de magma?

—Les megaplomes i els Sphyrna mokarran.

—És veritat. Ja ho havies comentat.

En Tolland va fer un somriure tímid.

—Als Sphyrna mokarran els encanta l’aigua calenta i, just ara, tots els que hi ha en un radi de cent cinquanta quilòmetres estan congregats en aquest cercle d’un quilòmetre i mig d’oceà calent.

—Fantàstic —va dir la Rachel, i va assentir amb el cap, intranquil·la—. I em podries dir què són els Sphyrna mokarran?

—Els peixos més lletjos que hi ha en tot el mar.

—Les palaies?

En Tolland va riure sonorament.

—Els taurons martell gegants.

La Rachel es va posar rígida.

—Dius que hi ha taurons martell al voltant del vaixell?

En Tolland li va picar l’ullet.

—Relaxa’t, que no són perillosos.

—Això no ho diries si no fossin perillosos.

En Tolland va riure entre dents.

—Suposo que tens raó.

Va aixecar la veu per fer la brometa amb el pilot:

—Ei, quant de temps fa que no salveu ningú de l’atac d’un tauró martell?

El pilot va arronsar les espatlles.

—Ostres, fa anys i panys que no salvem ningú d’un tauró martell.

—Ho veus? Anys i panys. No et preocupis.

—El mes passat, sense anar més lluny —va afegir el pilot—, van atacar un idiota que feia submarinisme a pèl i hi volia confraternitzar…

—Un moment! —va interrompre’l la Rachel—. Ha dit que feia anys i panys que no salvaven ningú!

—Sí —va respondre el pilot—. No hem salvat ningú. Normalment arribem massa tard. Aquells cabrons es carreguen qualsevol persona en un no-res.