EPÍLEG

L’avió de transport de la NASA volava per sobre l’Atlàntic.

A bord, l’administrador Lawrence Ekstrom va mirar per darrer cop la roca carbonitzada que hi havia a la bodega de càrrega. «De tornada al mar», va pensar. «On et van trobar».

Quan l’Ekstrom en va donar l’ordre, el pilot va obrir les comportes de l’avió i va deixar anar l’enorme roca. Van observar com queia en picat sota el cel il·luminat pel sol i desapareixia entre l’escuma de les onades platejades.

La pedra gegant es va enfonsar de pressa.

A uns noranta metres de profunditat, ja gairebé sense llum, a penes se’n distingia la silueta. A cent cinquanta metres, la roca va entrar en una foscor absoluta.

Baixava cada cop a més velocitat.

Cap al fons.

Va estar caient gairebé vint minuts.

Llavors, com un meteorit que colpegés la cara oculta de la lluna, la roca va xocar contra una àmplia esplanada de fang que hi havia al fons oceànic i va aixecar un núvol de sediments. Quan la pols es va haver assentat, una exemplar d’un dels milers d’espècies desconegudes que hi ha s’hi va acostar nedant per inspeccionar el nouvingut.

Gens impressionada, la criatura se’n va anar.