12

La Rachel Sexton es va quedar sola al llindar de l’hangar aïllat de Wallops i va intentar penetrar la foscor amb la mirada. Se sentia com si fos al cim d’un altre món. Una brisa fresca i humida sortia cap a fora des de l’interior cavernós, talment com si l’edifici estigués respirant.

—Hola? —va cridar amb veu lleugerament tremolosa.

No se sentia res.

Amb el cor bategant-li cada cop més ràpid, va traspassar el llindar. No va veure res durant els instants que els seus ulls van trigar a acostumar-se a la foscor.

—La senyoreta Sexton, m’imagino… —va preguntar una veu masculina a pocs metres de distància.

La Rachel va fer un bot i es va girar lentament cap al lloc d’on havia sortit la veu.

—Sí.

S’acostava la figura borrosa d’un home.

A mesura que la Rachel hi anava veient més clar, es va trobar davant d’un jove dandi de mandíbula ferma que duia un vestit d’aviador negre de la NASA. Tenia un cos atlètic i musculós i el pit adornat amb incomptables insígnies.

—Sóc el comandant Wayne Loosigian —va explicar l’home—. Em sap greu si l’he espantada, senyoreta. Aquí dins és força fosc. Encara no he pogut obrir les portes batents.

Abans que la Rachel pogués dir res, l’home va afegir:

—Serà un honor fer-li de pilot aquest matí.

—Pilot? —va preguntar la Rachel tot mirant aquell home. «Acabo de tenir-ne un, de pilot»—. Sóc aquí per veure l’administrador.

—Sí, senyoreta. Les ordres que tinc són de conduir-la immediatament on és ell.

La Rachel va trigar uns segons a copsar el significat d’aquella frase. Quan ho va fer, va sentir una mena de fiblada a causa de l’engany. Pel que es veia, els viatges encara no s’havien acabat.

—On és l’administrador? —va demanar la Rachel amb veu fatigada.

—Jo no disposo d’aquesta informació —va respondre el pilot—. Rebré les coordenades un cop ens hàgim enlairat.

La Rachel es va adonar que aquell home li deia la veritat. Pel que semblava, ella i el director Pickering no eren les úniques dues persones a les quals amagaven informació aquell matí. El president s’estava prenent la qüestió de la seguretat molt seriosament, i la Rachel es va sentir avergonyida per la manera tan ràpida i senzilla com el president l’havia deixada fora de cobertura. «Mitja hora dins del terreny de joc i ja m’han desproveït de tota possibilitat de comunicar-me, i el meu director no té la més mínima idea d’on em trobo».

Dreta davant d’aquell pilot estirat de la NASA, la Rachel es va adonar que els seus plans per a aquell matí estaven més que decidits. Aquella atracció de fira marxaria amb la Rachel a bord, li agradés o no. L’única pregunta que ara es podia fer era a on es dirigia.

El pilot es va atansar a la paret i va prémer un botó. L’extrem allunyat de l’hangar es va començar a desplaçar sorollosament cap a un costat. Es va escolar llum des de l’exterior, i va aparèixer un objecte ample situat al centre de l’hangar.

La Rachel es va quedar amb la boca oberta. «Que Déu m’ajudi».

Al mig de l’hangar hi havia un caça negre d’aspecte ferotge. Era l’aparell més aerodinàmic que la Rachel havia vist en sa vida.

—Deu fer broma —va apuntar la noia.

—És la primera reacció habitual, senyoreta, però l’F-14 Tomcat de doble cua és un avió de solvència contrastada.

«És un míssil amb ales».

El pilot va conduir la Rachel cap a l’avió. Va assenyalar la cabina doble.

—Vostè anirà darrere.

—De debò? —va fer ella amb un somriure tímid—. Em pensava que em demanaria que pilotés.

Després de posar-se un vestit tèrmic de vol sobre la roba, la Rachel va pujar a la cabina. Amb certes dificultats, va aconseguir encabir els seus malucs en aquell seient estret.

—És evident que a la NASA no hi ha pilots amb el cul gros —va exclamar.

El pilot va fer un somriure mentre ajudava la Rachel a cordar-se el cinturó. Aleshores li va donar un casc fent-lo passar per sobre del seu cap.

—Volarem molt alt —va explicar el pilot—. Necessitarà oxigen.

Va treure una mascareta d’oxigen del tauler de control lateral i va començar a posar-se-la sobre el casc.

—Ja me les arreglo —va dir la Rachel, estirant el braç i ocupant-se de la mascareta.

—És clar, senyoreta.

La Rachel es va barallar amb la part de la boca i, finalment, va aconseguir cordar-se la mascareta sobre el casc. Aquella màscara la feia sentir terriblement estranya i incòmoda.

El comandant se la va quedar mirant uns segons, semblava lleugerament divertit.

—Hi ha algun problema? —va preguntar ella.

—Cap ni un, senyoreta. —Semblava que s’estigués amagant un somriure burleta—. Sota el seient hi té una bossa de plàstic. Molta gent es mareja el primer cop que puja en un avió de doble cua.

—Hauria d’estar bé —li va assegurar la Rachel amb la veu ofegada per la màscara—. No acostumo a marejar-me amb el moviment.

El pilot va arronsar les espatlles.

—Molts marines diuen el mateix i he hagut de netejar moltes vomitades d’ells de la cabina.

Ella va assentir tímidament. «Fantàstic».

—Té alguna pregunta abans que ens posem en marxa?

La Rachel va vacil·lar uns segons i després va assenyalar amb el dit el micròfon que li rascava la barbeta.

—M’està tallant la circulació. Com poden dur aquestes coses en un viatge llarg?

El pilot va fer un somriure comprensiu.

—Bé, senyoreta, generalment no les duem al revés.

Col·locada al final de la pista i amb els motors vibrant sota seu, la Rachel se sentia com una bala dins d’una pistola que espera que algú li premi el gallet. Quan el pilot va empènyer l’accelerador, els motors dobles del Tomcat Lockheed 345 van cobrar vida i tot el món es va agitar. El pilot va deixar anar els frens i la Rachel va ser empesa contra el seient. El jet va avançar a tota velocitat per la pista i es va enlairar en qüestió de segons. A fora, la terra anava desapareixent a una velocitat marejant.

La Rachel va tancar els ulls a mesura que l’avió s’anava enfilant. Es preguntava què havia fet malament aquell matí. Se suposava que havia de ser al despatx redactant informes. En comptes d’això, estava enfilada en un torpede carregat de testosterona i respirava a través d’una màscara d’oxigen.

Quan el Tomcat va ascendir a 45.000 peus d’altura, la Rachel ja estava marejada. Es va obligar a pensar en una altra cosa. Contemplant l’oceà que s’estenia quinze mil metres a sota seu, de sobte la Rachel es va sentir lluny de casa.

Al davant de l’aparell, el pilot parlava amb algú per la ràdio. Quan la conversa es va acabar, el pilot va penjar l’aparell i va tombar immediatament el Tomcat cap a l’esquerra. L’aparell es va situar en posició pràcticament vertical i la Rachel va notar com l’estómac li feia un salt. Finalment, l’avió es va tornar a situar en posició horitzontal. La Rachel va protestar:

—Gràcies per avisar, fenomen.

—Ho sento, senyoreta, però m’acaben de facilitar les coordenades secretes de la seva reunió amb l’administrador.

—Deixi’m endevinar-ho —va fer la Rachel—. De dret cap al nord?

El pilot semblava desconcertat.

—Com ho ha sabut?

La Rachel va sospirar. «Aquells pilots experts en informàtica eren adorables».

—Són les nou del matí i el sol queda a la dreta. Per tant, estem volant cap al nord.

A la cabina hi va haver uns segons de silenci.

—Sí, senyoreta, aquest matí ens dirigim cap al nord.

—I com de lluny al nord anem?

El pilot va donar un cop d’ull a les coordenades.

—A una distància aproximada de 4800 quilòmetres.

La Rachel va redreçar l’esquena d’un salt.

—Com diu?

Va intentar visualitzar un mapa, però fins i tot així era incapaç d’imaginar què hi podia haver tan al nord.

—Això significa un viatge de quatre hores de durada!

—A la velocitat que volem actualment, sí —va contestar el pilot—. Agafi’s fort, sisplau.

Abans que la Rachel pogués respondre, l’home va replegar les ales de l’F-14 perquè oferissin poca resistència al vent. Uns segons més tard, la Rachel va tornar a ser empesa contra el seient i l’avió va sortir disparat endavant com si fins aleshores hagués estat aturat. Un minut després, volaven a més de 2400 quilòmetres per hora.

En aquells moments la Rachel se sentia marejada. Mentre solcaven el cel a una velocitat encegadora, la Rachel va sentir unes ganes irrefrenables de vomitar. Va tornar a sentir dèbilment la veu del president. «Li asseguro, Rachel, que no es penedirà d’haver-me ajudat en aquest assumpte».

Remugant, la Rachel va agafar la bossa de plàstic. «Mai no et refiïs d’un polític».