4

Descriure el director de l’ORN com un home poc agraciat era en si mateix una exageració. En William Pickering, director de l’ORN, era un home diminut, de pell pàl·lida i cara fàcilment oblidable. Era calb i tenia uns ulls de color avellana, els quals, malgrat haver vist els secrets més amagats del país, eren com dues basses poc profundes. I tanmateix, en Pickering era un home imponent per a aquells que treballaven a les seves ordres. El seu caràcter mesurat i la seva filosofia planera eren tota una llegenda a l’ORN. La diligència tranquil·la d’aquell home, sumada a un guarda-roba ple de vestits negres llisos, l’havien fet mereixedor del sobrenom de Quàquer. Brillant estratega i model d’eficiència, el Quàquer dirigia el seu món amb una clarividència incomparable. El seu mantra era: «Troba la veritat i actua en conseqüència».

Quan la Rachel va arribar al despatx del director, l’home parlava per telèfon. El seu aspecte sempre l’aconseguia sorprendre: res no feia pensar que en William Pickering fos un home amb prou poder per tenir dret a despertar el president a qualsevol hora del dia.

En Pickering va penjar i li va fer un gest amb la mà perquè entrés.

—Agent Sexton, segui. —La veu d’aquell home tenia certa cruesa lúcida.

—Gràcies, senyor —va respondre ella abans d’asseure’s.

A pesar de la incomoditat que les maneres directes d’en William Pickering causaven a molta gent, a la Rachel aquell home sempre li havia agradat. Era l’antítesi exacta del seu pare. Amb un físic poc imponent i lluny de ser un home carismàtic, en Pickering complia el seu deure amb un sentiment de patriotisme altruista, defugint el protagonisme que el seu pare adorava.

En Pickering es va treure les ulleres i la va observar.

—Agent Sexton: el president m’ha trucat fa una mitja hora per un assumpte que la concernia directament.

La Rachel es va remoure a la cadira. En Pickering era famós per anar al gra. «Comencem bé», va pensar.

—Confio que no tindrà res a veure amb els meus informes.

—Ben al contrari. M’ha dit que la Casa Blanca està impressionada amb la seva feina.

La Rachel va deixar anar mentalment un sospir.

—Així, doncs, què volia?

—Trobar-se amb vostè. En persona. Immediatament.

La Rachel es va posar encara més neguitosa.

—Una trobada personal? Per parlar de què?

—Acaba de fer una pregunta realment bona. No m’ho ha dit.

La Rachel se sentia desorientada. Amagar informació al director de l’ORN era com amagar al Papa secrets del Vaticà. La broma de rigor a la comunitat d’intel·ligència era dir que si en William Pickering no estava al corrent d’una cosa volia dir que allò no havia succeït.

En Pickering es va posar dret i es va passejar per davant de la finestra.

—M’ha demanat que em posés en contacte amb vostè immediatament i que li digués que s’havia de trobar amb ell.

—Ara mateix?

—Li ha enviat el mitjà de transport. L’espera a fora.

La Rachel va arrufar el front. La petició del president ja era prou inquietant, però el que realment la neguitejava era la cara de preocupació d’en Pickering.

—Òbviament, vostè hi té reserves.

—Coi, és clar que en tinc! —va reconèixer en Pickering en un rampell emocionat gens habitual en ell—. La urgència del president era tan evident que m’ha fet l’efecte que parlava amb un novell. Vostè és la filla de l’home que actualment el desafia en les enquestes i, ves per on, demana una entrevista amb vostè. Penso que és molt poc apropiat. No tinc cap dubte que el seu pare hi estaria d’acord.

La Rachel era conscient que en Pickering tenia raó, però tampoc no li importava un rave el que el seu pare pogués pensar.

—No es refia dels motius del president?

—Vaig jurar que proporcionaria suport en matèria d’intel·ligència a l’Administració actual de la Casa Blanca, no que en jutjaria la política.

«Típica resposta d’en Pickering», va pensar la Rachel. En William Pickering no tenia pèls a la llengua quan expressava la seva opinió respecte als polítics. Pensava que eren figures decoratives transitòries que passaven fugaçment per un tauler d’escacs els jugadors reals del qual eren homes com el mateix Pickering, experts supervivents que duien prou temps en el càrrec per veure el joc amb perspectiva. Dues legislatures senceres a la Casa Blanca, explicava sovint en Pickering, no eren prou temps per comprendre les complexitats de l’escena política mundial.

—Potser és una petició innocent —va suggerir la Rachel, confiant que el president estigués per damunt d’intentar alguna mena de cop d’efecte barat en la campanya—. Potser necessita alguna reducció de dades confidencials.

—Sense ànims d’ofendre-la, agent Sexton, però la Casa Blanca té accés a gran quantitat d’«essenciadors» qualificats, si els necessita. Si es tracta d’una feina interna de la Casa Blanca, el president hauria de ser prou intel·ligent per no recórrer a vostè. I si no és així, segur que se n’estaria prou de recórrer a actius de l’ORN i després negar-se a explicar-me per què els demana.

En Pickering sempre es referia als seus empleats com a actius, una manera de parlar que molts trobaven desconcertantment freda.

—El seu pare està guanyant impuls polític —va dir en Pickering—. N’està guanyant molt. La Casa Blanca deu estar nerviosa —va sospirar—. La política és un assumpte desesperat. Quan el president convoca una entrevista secreta amb la filla del seu rival, m’imagino que al cap hi té alguna cosa més que informes d’intel·ligència.

La Rachel va notar un lleuger calfred. Els pressentiments d’en Pickering tenien una curiosa tendència a ser certs.

—I vostè té por que la Casa Blanca estigui prou desesperada per ficar-me en aquest còctel polític?

En Pickering va callar un segon.

—Tampoc no és que vostè amagui els sentiments envers el seu pare, i m’estranyaria molt que l’equip de campanya del president no estigués al corrent de les seves desavinences. Tinc la impressió que potser les volen utilitzar d’alguna manera per perjudicar-lo.

—On he de signar? —va demanar la Rachel mig en broma.

A en Pickering no semblava que aquell estirabot l’hagués impressionat. Li va dirigir una mirada severa.

—L’adverteixo d’una cosa, agent Sexton. Si creu que els problemes personals que pugui tenir amb el seu pare ofuscaran la seva capacitat de raonament quan parli amb el president, li recomano seriosament que rebutgi la petició d’entrevista que li ha fet.

—Que la rebutgi, diu? —es va exclamar la Rachel amb una rialla nerviosa—. És evident que no puc rebutjar una petició del president.

—No —va admetre el director—, però jo sí.

Aquelles paraules van ressonar una mica i la Rachel va recordar un altre dels motius pels quals l’anomenaven el Quàquer. Tot i ser un home baixet, en William Pickering podia causar autèntics terratrèmols polítics quan se’l feia empipar.

—Les meves inquietuds són molt simples —va explicar en Pickering—. Tinc la responsabilitat de protegir la gent que treballa per a mi, i no m’agrada ni tan sols la simple insinuació que s’utilitzi un d’ells com a peó en una partida política.

—Què suggereix que faci?

En Pickering va deixar anar un sospir.

—Li suggereixo que es reuneixi amb ell i que no es comprometi a res. Un cop el president li expliqui quina una en duu de cap, truqui’m. Si tinc la sospita que vol ser implacable amb vostè pels seus interessos polítics, té la meva paraula que la retiraré de circulació tan de pressa que l’home ni tan sols tindrà temps de saber què coi ha passat.

—Gràcies, senyor. —La Rachel va notar en aquella resposta del director l’instint protector que sovint havia trobat a faltar en el seu pare—. I diu que el president ha enviat un cotxe?

—No exactament —va contestar en Pickering arrufant el front i assenyalant la finestra.

Amb cert neguit, la Rachel s’hi va acostar i va mirar on assenyalava el dit estès d’en Pickering.

Un helicòpter PaveHawk MH-60G de morro arromangat descansava ociosament a la gespa. Aquell PaveHawk, un dels helicòpters més veloços mai construïts, duia la insígnia de la Casa Blanca. El pilot era a prop de l’aparell i es mirava el rellotge.

La Rachel es va tombar cap a en Pickering amb ulls incrèduls.

—La Casa Blanca envia un PaveHawk perquè recorri els vint-i-dos quilòmetres que ens separen de Washington?

—Pel que es veu, el president confia impressionar-la o espantar-la —va explicar en Pickering mirant-la de fit a fit—. M’imagino que no ha aconseguit cap de les dues coses.

La Rachel va assentir. De fet, havia aconseguit les dues coses.

Quatre minuts més tard, la Rachel Sexton sortia de l’ORN i s’enfilava a l’helicòpter que l’esperava. Abans que hagués tingut temps de cordar-se el cinturó, l’aparell ja s’havia enlairat, decantant-se poderosament sobre els boscos de Virgínia. La Rachel va contemplar la taca d’arbres que s’estenia als seus peus i va sentir com se li accelerava el pols. Se li hauria accelerat encara més si hagués sabut que aquell helicòpter mai no arribaria a la Casa Blanca.