102

El taxi de la Gabrielle Ashe no es movia.

Parada a la barricada que havien fet a prop del monument a Franklin Delano Roosevelt, la Gabrielle mirava els vehicles d’emergència des de la distància i notava com si un banc de boira surrealista s’hagués apoderat del cel de la ciutat. Ara els informatius de ràdio començaven a dir que el cotxe que havia explotat podia ser el d’un alt funcionari del Govern.

Va treure el telèfon i va trucar al senador, que, sens dubte, devia estar començant a preguntar-se per què la Gabrielle trigava tant.

Comunicava.

La noia va mirar el taxímetre i va arrufar les celles. Alguns cotxes pujaven a les voreres i feien mitja volta per mirar de trobar rutes alternatives.

El taxista va mirar-la per sobre l’espatlla.

—Vol esperar? És vostè qui paga.

La Gabrielle va veure arribar més vehicles d’emergències.

—No. Girem cua.

El taxista va fer un grunyit afirmatiu i va començar a maniobrar per sortir d’aquell forat. Quan botaven per sobre de la vorera, la Gabrielle va tornar a trucar a en Sexton.

Continuava comunicant.

Minuts després, i havent fet una bona volta, el taxi circulava per C Street. La Gabrielle va veure aparèixer l’edifici d’oficines Philip A. Hart. Tenia la intenció d’anar directament al pis del senador, però tenint la seva oficina tan a prop…

—Aturi’s —va demanar de cop i volta al conductor—. Aquí mateix. Gràcies.

El taxi es va aturar.

La Gabrielle va pagar la quantitat que apareixia al taxímetre i hi va afegir deu dòlars.

—Pot esperar-me aquí deu minuts?

El taxista va mirar els diners i després el rellotge.

—Ni un minut més.

La Gabrielle es va afanyar. «Seré fora en cinc minuts».

Els passadissos de marbre de l’edifici d’oficines del Senat estaven deserts i semblaven més sepulcrals a aquelles hores. La Gabrielle, amb els músculs en tensió, avançava per entre les austeres estàtues de l’entrada de la tercera planta. Els seus ulls de pedra semblaven flotar, com si es tractés de sentinelles silenciosos.

En arribar a la porta principal de la sala del senador Sexton, que ocupava el lloc de cinc oficines, la Gabrielle hi va accedir amb la seva tarja clau. La sala de la secretaria estava tènuement il·luminada. Va creuar el vestíbul i va seguir el passadís que duia al seu despatx. Hi va entrar, va encendre els llums fluorescents i va anar directa a l’armari d’arxius.

Tenia tot un arxiu sobre els pressupostos de la NASA per al Sistema d’Observació Terrestre, inclosa molta informació sobre l’EDOP. De ben segur que quan expliqués a en Sexton el que li havia dit en Harper, el seu cap voldria totes les dades que pogués aconseguir sobre l’EDOP.

«La NASA va mentir sobre l’EDOP».

Mentre els seus dits lliscaven per sobre dels arxius, li va sonar el mòbil.

—Senador? —va respondre.

—No, Gabs. Sóc la Yolanda. —La veu de la seva amiga tenia un to tallant poc habitual—. Encara ets a la NASA?

—No, al despatx.

—Has trobat res a la NASA?

«Si tu sabessis». La Gabrielle sabia que no podia explicar res a la Yolanda fins que hagués parlat amb en Sexton. El senador sabria com tractar concretament aquella informació.

—T’ho explicaré tot un cop hagi parlat amb en Sexton. Ara hi vaig.

La Yolanda es va quedar en silenci uns instants abans de continuar parlant.

—Gabs, saps allò que deies sobre el finançament de la campanya d’en Sexton i l’FFE?

—T’he dit que m’havia equivocat i…

—M’acabo d’assabentar que dos dels nostres reporters que cobreixen la indústria aeroespacial han estat treballant en una història similar.

La Gabrielle es va sorprendre.

—I això què vol dir?

—No ho sé, però aquests nois són bons i estan bastant convençuts que en Sexton està acceptant suborns de la Fundació Frontera de l’Espai. M’ha semblat que ho havies de saber. Ja sé que abans t’he dit que era una bogeria. La Marjorie Tench, com a font, és molt sospitosa, però aquests nois… No sé, potser hi voldràs parlar abans de veure el senador.

—Si n’estan tan convençuts, per què no han anat a la premsa? —va dir la Gabrielle, amb un to més a la defensiva del que hauria desitjat.

—No en tenen cap prova sòlida. Sembla que el senador és bo eliminant pistes.

«Com la majoria dels polítics».

—No hi ha res, Yolanda. Ja t’he dit que el senador havia admès acceptar donacions de l’FFE, però que no eren res de l’altre món.

—Ja sé que això és el que et va dir, Gabs, i no t’estic dient que jo sàpiga què és veritat i què mentida en tot això. Només m’he sentit en el deure de trucar-te perquè t’he dit que no confiessis en la Marjorie Tench, i ara descobreixo que hi ha altres persones a part de la Tench que pensen que el senador pot estar rebent finançament. Això és tot.

—Qui són aquests reporters? —la Gabrielle estava inesperadament enfadada.

—Res de noms. Et puc aconseguir una reunió amb ells. Són espavilats. Hi entenen, en la llei de finançament de campanyes… —la Yolanda va dubtar—. Saps què? Creuen que en Sexton està fatal de diners, potser en bancarrota i tot.

En el silenci del seu despatx, la Gabrielle podia sentir l’eco de la veu aspra de la Tench llançant acusacions. «Quan la Katherine va morir, el senador va malgastar la gran majoria del seu llegat en males inversions, comoditats personals i, segons diuen, comprant la victòria a les primàries. Pel que sembla, sis mesos enrere el teu candidat no tenia ni un cèntim».

—Als nostres homes els encantaria parlar amb tu —va dir la Yolanda.

«N’estic segura», va pensar la Gabrielle.

—Et trucaré més tard. Sembla que estàs de mala llet.

—Amb tu no, Yolanda. Amb tu mai. Gràcies.

La Gabrielle va penjar.

Al corredor on donava la porta del pis del senador Sexton a Westbrooke hi havia un guàrdia de seguretat endormiscat que, en sentir el mòbil, es va despertar sobresaltat. Va recuperar la posició de cop, es va fregar els ulls i es va treure el telèfon de la butxaca de l’americana.

—Digui’m?

—Owen, sóc la Gabrielle.

El guàrdia d’en Sexton li va reconèixer la veu.

—Ah, sí. Hola.

—He de parlar amb el senador. Podries trucar-li a la porta? Està comunicant.

—És una mica tard.

—Està despert, n’estic segura. —La Gabrielle semblava impacient—. És una emergència.

—Una altra?

—La mateixa. Passa-me’l, Owen. Li he de preguntar una cosa molt important.

El guàrdia va sospirar i es va aixecar de la cadira.

—D’acord, d’acord. Ja hi truco. —Es va estirar i va anar cap a la porta d’en Sexton—. Però només ho faig perquè no li ha importat que l’hagués deixat entrar abans. —A contracor, va aixecar el braç per trucar.

—Què has dit? —va demanar-li la Gabrielle.

El puny del guarda es va aturar a mig camí.

—He dit que al senador no li ha importat que l’hagués deixat entrar abans. Vostè tenia raó: no hi havia cap problema.

—El senador i tu heu parlat d’això? —va inquirir la Gabrielle, sorpresa.

—Sí. Què passa?

—No res. Només que no pensava…

—De fet, ha estat una mica estrany, perquè el senador ha trigat un parell de segons a recordar que vostè havia estat aquí. Em sembla que aquell parell han begut una mica massa.

—Quan heu parlat, Owen?

—Just després que marxés vostè. Que passa res?

Un moment de silenci.

—No…, no. No res. Mira, ara que hi penso, millor que no molestem el senador ara. Continuaré provant de trucar-li a casa i, si no tinc sort, et tornaré a trucar perquè piquis a la porta.

El guàrdia va posar els ulls en blanc.

—Vostè mana, senyoreta Ashe.

—Gràcies, Owen. Sento haver-te molestat.

—Cap problema. —El guàrdia va penjar, es arrepapar a la cadira un altre cop i es va adormir.

Sola al seu despatx, la Gabrielle es va quedar immòbil durant uns instants abans de penjar el telèfon. «En Sexton sap que era a l’apartament…, i no me n’ha dit res?».

L’etèria estranyesa d’aquella nit era cada cop més tenebrosa. La Gabrielle va pensar en la trucada telefònica que li havia fet el senador mentre ella era a l’ABC. S’havia sorprès en veure que el senador admetia que s’havia reunit amb empreses espacials i que n’havia acceptat diners. L’honestedat l’havia fet tornar cap a ell. Fins i tot l’havia fet sentir avergonyida. Ara la seva confessió no semblava en absolut tan noble. «Uns diners de no res», havia dit en Sexton. «Perfectament legal».

De cop i volta, tots els vagues recels que la Gabrielle havia anat tenint sobre el senador Sexton van tornar a sortir a la superfície.

A fora, el taxista tocava el clàxon.