30

L’administrador de la NASA se sentia menys neguitós ara que havien extret el meteorit del gel amb èxit. «Tot va com estava previst», es repetia mentre creuava la cúpula per dirigir-se a la zona de treball d’en Michael Tolland. «Ja res no ens pot aturar».

—Com està quedant? —va preguntar l’Ekstrom, passejant a grans gambades darrere del científic de la televisió.

En Tolland va aixecar la vista de l’ordinador. Se’l veia cansat però il·lusionat.

—El muntatge gairebé està acabat. Simplement, estic superposant part de les imatges de l’extracció que la seva gent ha filmat. Hauria d’estar llest de seguida.

—Bé. —El president havia demanat a l’Ekstrom que enviés el documental a la Casa Blanca tan aviat com pogués.

Tot i que l’Ekstrom s’havia mostrat cínic respecte al desig del president de comptar amb en Michael Tolland en aquell projecte, l’Ekstrom va canviar de parer en veure els talls de prova d’en Tolland. L’enèrgic to narratiu de l’estrella de la televisió combinat amb les entrevistes que havia fet als científics civils s’havien comprimit de manera brillant en un programa científic de quinze minuts de durada que era comprensible i emocionant al mateix temps. En Tolland havia aconseguit sense aparent esforç el que la NASA molt sovint no aconseguia: descriure un descobriment científic perquè el pogués entendre el nivell mitjà d’intel·ligència americà sense ser condescendent.

—Un cop hagi completat el muntatge —li va demanar l’Ekstrom—, porti el programa acabat a la zona de premsa. Demanaré a algú que en dugui una còpia digital a la Casa Blanca.

—Sí, senyor —va contestar en Tolland, i va tornar a la feina.

L’Ekstrom va marxar. Quan va arribar al mur septentrional, es va animar en veure que la zona de premsa de l’hemiesfera feia goig de debò. Havien desplegat una gran catifa blava sobre el gel. Al centre de la catifa hi havia una taula llarga de conferència amb uns quants micròfons i havien desplegat com a teló de fons una bandera de la NASA i una enorme d’americana. Per completar l’efecte visual, havien transportat el meteorit amb un trineu de palet cap a la posició d’honor que ara ocupava, directament davant de la taula de conferència.

L’Ekstrom es va alegrar en veure que l’ambient que es respirava a la zona de premsa era de celebració. Gran part del seu personal s’havia aplegat al voltant del meteorit, estenent les mans davant de la seva massa encara calenta com si fossin excursionistes davant d’un foc de camp.

L’Ekstrom va decidir que havia arribat el moment. Es va dirigir cap a les caixes de cartró situades sobre el gel darrere de la zona de premsa. Havia fet portar aquelles caixes de Groenlàndia aquell mateix matí.

—Jo convido a aquesta ronda! —va anunciar mentre oferia llaunes de cervesa al personal exultant.

—Ep, cap! —va cridar una veu—. Gràcies! Encara són fredes!

L’Ekstrom va somriure, cosa ben poc habitual.

—Les he guardat amb gel.

Tothom va riure.

—Esperi un moment! —va cridar algú, arrufant les celles en un gest afable en veure la seva llauna—. Aquesta cervesa és canadenca! Quin patriotisme és aquest?

—Ens hem de cenyir al pressupost, nois. És el més barat que he pogut trobar.

Es van sentir més rialles.

—Senyors clients, parin atenció —va anunciar un membre de l’equip de televisió de la NASA a través d’un megàfon—. Estem a punt de connectar els llums d’ambient. Poden quedar encegats durant uns segons.

—I res de petons aprofitant la foscor! —va etzibar una altra veu—. Aquest és un programa per a tota la família!

L’Ekstrom va riure. Gaudia de totes aquelles bromes mentre el seu equip feia els últims ajustaments als focus i al canó de llum.

—Canviant cap a llums d’ambient en cinc segons, quatre, tres, dos…

L’interior de la cúpula es va enfosquir ràpidament quan es van apagar les làmpades halògenes. En qüestió de segons, tots els llums eren apagats. Una foscor impenetrable va engolir la cúpula.

Algú va fer un xisclet.

—Qui m’ha pessigat el cul? —va cridar algú entre rialles.

Aquella negror va durar només uns segons abans que la travessés la intensa claror dels llums d’ambient. La transformació s’havia completat: el quadrant nord de l’hemiesfera de la NASA s’havia convertit en un estudi de televisió. La resta de la cúpula ara semblava un enorme graner de nit. L’única llum que hi havia a la resta de les seccions era el reflex apagat dels llums d’ambient que rebotava en el sostre arquejat i projectava llargues ombres a través de les estacions de treball desertes.

L’Ekstrom es va fer fonedís entre les ombres, satisfet de veure com el seu equip feia broma al voltant del meteorit il·luminat. Se sentia com un pare que el dia de Nadal observa com els seus fills gaudeixen al voltant de l’arbre.

«Déu sap que s’ho mereixen», va pensar l’Ekstrom, sense sospitar ni per un sol instant la tragèdia imminent.