63

En Michael Tolland jeia de costat sobre el gel i descansava el cap damunt d’un braç estès, que ja no sentia. Tot i que li pesaven les parpelles, lluitava per mantenir els ulls oberts. Des d’aquell indret irònicament privilegiat, en Tolland va absorbir les últimes imatges del seu món —un món ara format només de mar i gel—, que apareixia davant seu vist de gairell. Semblava el final adequat per a un dia en què res no havia resultat ser el que semblava.

Una calma misteriosa havia començat a apoderar-se del rai de gel flotant. La Rachel i en Corky s’havien quedat callats, i el repic havia cessat. Com més s’allunyaven de la glacera, més serè es tornava el vent. En Tolland sentia com el seu cos s’anava quedant també en silenci.

Amb la gorra estreta tapant-li les orelles, sentia la seva pròpia respiració amplificada dins el seu cap. Cada cop era més lenta…, més somorta. El seu cos ja no era capaç de lluitar contra la sensació de compressió que acompanyava la circulació de la seva pròpia sang, que abandonava les extremitats com una tripulació que abandona el vaixell i fluïa instintivament cap als seus òrgans vitals en un intent desesperat de mantenir-lo conscient.

Era una batalla perduda, ho sabia.

Estranyament, ja no sentia dolor. Ja havia superat aquell estadi. Ara se sentia inflat. Entumit. Amb la sensació d’estar flotant. Quan una de les seves primeres funcions reflexes —parpellejar— començava a apagar-se, la visió d’en Tolland es va tornar borrosa. L’humor aquós que circulava entre la còrnia i les lents s’estava congelant. En Tolland va tornar a mirar cap a la plataforma de gel Milne, que ara ja només era una dèbil silueta blanca sota la llum tènue de la lluna.

Notava com la seva ànima acceptava la derrota. Vacil·lant a la frontera entre la presència i l’absència, va observar les ones del mar en la distància. El vent udolava al seu voltant.

Va ser aleshores que en Tolland va començar a al·lucinar. Curiosament, en els segons finals abans de caure inconscient, no va al·lucinar que el rescataven. No va al·lucinar imatges càlides i confortables. La seva al·lucinació final va ser aterridora.

Un leviatan s’elevava per damunt de les aigües a tocar de l’iceberg, trencant la superfície amb un xiulet sinistre. Com un monstre marí mitològic, àgil, negre i letal, va emergir amb l’aigua escumejant al seu voltant. En Tolland es va forçar a tancar els ulls i tornar-los a obrir. La visió es va fer una mica més nítida. La bèstia estava molt a prop i carregava contra el gel com un tauró enorme envestint un petit bot. Gran com era, va alçar-se com una torre davant seu, amb la pell lluent i humida.

Quan la imatge borrosa es va enfosquir del tot, l’únic que en va quedar van ser els sorolls. Un so de metall contra metall. De dents que xerricaven contra el gel. Que s’acostaven. Que s’enduien els cossos.

Rachel…

En Tolland va notar com a ell també l’aferraven.

I aleshores tot es va tornar fosc.