42

—Plàncton gelat a la glacera? —En Corky Marlinson no semblava gens convençut de la teoria de la Rachel—. No vull ser esgarriacries, però, generalment, quan un ésser es congela, es mor. Aquelles maleïdes estaven pampalluguejant, recordeu?

—De fet —va intervenir en Tolland mentre observava impressionat la Rachel—, pot ser que ella tingui raó. Hi ha unes quantes espècies que entren en animació suspesa quan l’entorn ho exigeix. Una vegada, vaig presentar un episodi sobre aquest fenomen.

La Rachel va assentir.

—Vas mostrar lluços que quedaven congelats en els llacs i havien d’esperar que arribés el desglaç. També vas parlar d’uns microorganismes anomenats «tardígrads» que es quedaven completament deshidratats al desert, i romanien en aquell estat durant dècades fins que es rehidrataven quan tornava l’estació de les pluges.

En Tolland va riure de gust.

—Així que, realment mires el meu programa?

La Rachel va arronsar les espatlles en un gest vergonyós.

—Quina teoria té, senyoreta Sexton? —li va preguntar la Norah.

—La seva teoria —va intervenir en Tolland—, en la qual jo hauria d’haver caigut abans, és que una de les espècies de les quals jo vaig parlar en aquell programa era un tipus de plàncton del casquet polar que es congela cada hivern, que hiverna dins del gel i que cada estiu, quan el casquet es fon, sura lliurement —en Tolland es va aturar—. És cert que l’espècie de la qual vaig parlar en el programa no eren els organismes bioluminescents que hem vist aquí, però pot haver succeït el mateix fenomen.

—El plàncton congelat —va continuar explicant la Rachel, contenta que en Michael Tolland hagués aprovat la seva teoria— podria explicar tot el que estem veient aquí. En algun moment del passat, es podrien haver obert fissures a la glacera, podria haver entrat aigua salada amb grans concentracions de plàncton, i aleshores es podria haver tornat a congelar. No seria possible que aquesta glacera contingués bosses congelades d’aigua salada? Aigua salada congelada que contingués plàncton congelat? Imaginem que, quan hem hissat el meteorit escalfant-lo a través del gel, la roca hagués travessat una bossa d’aigua salada congelada. El gel que la contenia s’hauria fos, alliberant el plàncton que estava hivernant, la qual cosa explicaria la petita concentració de sal que hem trobat en l’aigua dolça.

—Au, vinga, per l’amor de Déu! —es va exclamar la Norah fent un gruny desafiador—. Ara resulta que, de sobte, tothom és glaciòleg!

En Corky també es mostrava escèptic.

—No hauria detectat l’EDOP alguna bossa de gel en escanejar-ne la densitat? Ben mirat, el gel d’aigua salada i el gel d’aigua dolça tenen densitats diferents.

—Lleugerament diferents —va apuntar la Rachel.

—Un tres per cent és una diferència substancial —va corregir la Norah.

—En un laboratori sí —va replicar la Rachel—, però l’EDOP mesura la densitat des de l’espai, a una distància de 152 quilòmetres. Van preparar els seus ordinadors per diferenciar coses òbvies: el gel de la neu fangosa o el granit de la pedra calcària.

La Rachel es va tombar cap a l’administrador.

—M’equivoco si suposo que, quan l’EDOP mesura les densitats des de l’espai, no té prou resolució per distingir el gel d’aigua salada del gel d’aigua dolça?

L’administrador va assentir.

—No, no s’equivoca. Una diferència del tres per cent queda per sota del llindar de tolerància de l’EDOP. El satèl·lit veuria el gel d’aigua salada i el d’aigua dolça com a idèntics.

En Tolland semblava intrigat.

—Això també explicaria el nivell estàtic de l’aigua al pou. —Es va tombar cap a la Norah—. Abans has dit que l’espècie de plàncton que has vist en el pou d’extracció es deia…

—G. Polyhedra —va contestar la Norah—. I ara et preguntes si la G. Polyhedra pot hivernar dins del gel? T’agradarà saber que la resposta és que sí. Perfectament. La G. Polyhedra es troba a cabassos al voltant de les plataformes de gel, fa bioluminescències i pot hivernar dins del gel. Alguna altra pregunta?

Tothom va intercanviar mirades. Pel to amb què havia parlat la Norah, era evident que hi havia d’haver algun però i, tot i això, semblava que acabava de corroborar la teoria de la Rachel.

—Així, doncs —va aventurar en Tolland—, estàs afirmant que és possible, oi? Que aquesta teoria té sentit?

—I tant —va respondre la Norah—. En té si un és absolutament retardat.

La Rachel la va fulminar amb la mirada.

—Disculpi?

La Norah Mangor va aguantar la mirada de la Rachel.

—M’imagino que en el seu camp de treball tenir un coneixement poc precís sobre alguna cosa deu ser perillós… Doncs cregui’m quan li dic que el mateix passa amb la glaceologia. —Els ulls de la Norah es van posar en cadascuna de les quatre persones que tenia al voltant—. Deixeu-me aclarir això d’una vegada per totes. Les bosses d’aigua salada gelades existeixen de debò. És el que els glaciòlegs anomenen «intersticis». No obstant això, els intersticis no són bosses d’aigua salada, sinó que adopten la forma d’unes xarxes molt ramificades de gel salat amb uns circells gruixuts com un pèl humà. Aquest meteorit hauria de passar a través d’una sèrie increïblement densa d’intersticis per alliberar prou aigua salada i crear una barreja del tres per cent en una piscina tan profunda.

L’Ekstrom va arrufar les celles.

—Així, doncs, és possible o no?

—Ni de conya —va respondre la Norah sense embuts—. És totalment impossible. Jo hauria topat amb bosses de gel salades en les mostres que he extret.

—Les mostres s’extreuen, bàsicament, de punts elegits a l’atzar, oi? —va preguntar la Rachel—. Existeix alguna possibilitat que els punts de les mostres, senzillament per mala sort, no hagin caigut sobre cap bossa de gel d’aigua salada?

—Les he extret directament de sobre del meteorit. I després, he extret múltiples mostres a uns pocs metres de distància a banda i banda. Filar més prim és impossible.

—Només preguntava.

—És una qüestió discutible —va opinar la Norah—. Els intersticis d’aigua salada només es produeixen en el gel estacional, el gel que es forma i es fon cada estació. La plataforma Milne és de gel sòlid, el qual es forma a les muntanyes i aguanta fins que migra a la zona de fragmentació i cau al mar. Per molt adient que pugui ser la teoria del plàncton gelat per explicar aquest petit fenomen misteriós, puc assegurar que no hi ha xarxes ocultes de plàncton gelat en aquesta glacera.

El grup es va tornar a sumir en el silenci.

A pesar del rebuig categòric de la teoria del plàncton gelat, l’anàlisi sistemàtica de les dades que havia fet la Rachel es negava a acceptar aquell rebuig. De manera instintiva, la Rachel sabia que la presència de plàncton gelat a la glacera que tenien a sota els peus era l’explicació més senzilla d’aquell misteri. «La llei de la parsimònia», va pensar. Els professors que havia tingut a l’ORN l’hi havien inculcat al subconscient. «Quan existeixen múltiples explicacions possibles, generalment la més senzilla és la correcta».

Era evident que la Norah Mangor tenia molt a perdre si les seves dades sobre les mostres eren errònies, i la Rachel es preguntava si la Norah no hauria vist el plàncton, s’hauria adonat que havia comès un error en assegurar que la glacera era sòlida i ara, senzillament, intentava tapar aquell error.

—L’únic que sé —va continuar explicant la Rachel— és que he informat a tot el personal de la Casa Blanca i els he explicat que es va descobrir aquest meteorit en una matriu impecable de gel i que havia romàs tancat allí, lliure de qualsevol influència externa des de l’any 1776, quan va saltar del famós meteorit conegut amb el nom de Jungersol. Ara sembla que aquests fets són qüestionables.

L’administrador de la NASA no deia res, però tenia una expressió greu a la cara.

En Tolland es va escurar el coll.

—He d’estar d’acord amb la Rachel. A la piscina hi havia aigua salada i plàncton. Amb independència del motiu, és evident que aquest pou no és un entorn tancat. No podem dir que ho és.

En Corky semblava que no se sentia còmode.

—Mmm, nois, no és que vulgui fer d’astrofísic, però en el meu camp, quan cometem un error, generalment ens equivoquem de milers de milions d’anys. Realment aquesta combinació de plàncton i aigua salada és tan important? Vull dir que la perfecció del gel que rodeja el meteorit no afecta en res el mateix meteorit, oi? Encara tenim els fòssils. Ningú no en qüestiona l’autenticitat. Si resulta que hem comès un error amb les dades de les mostres de gel, no importarà a ningú. Tot el que els importarà és saber que hem trobat proves de l’existència de vida en un altre planeta.

—Em sap greu, doctor Marlinson —va intervenir la Rachel—, però com a persona que es dedica a analitzar dades per guanyar-se la vida, he de dir que no hi estic d’acord. La menor falla en les dades que la NASA presenti aquesta nit té el potencial de posar en dubte la credibilitat de tot el descobriment, incloent-hi l’autenticitat dels fòssils.

En Corky es va quedar bocabadat.

—De què diantre parla? Aquests fòssils són irrefutables!

—Jo ho sé i vostè ho sap. Però si el públic s’ensuma que la NASA conscientment ha presentat dades referents a les mostres de gel que eren qüestionables, cregui’m si li dic que de seguida es començarà a preguntar en quines altres coses els han mentit.

La Norah va intervenir amb els ulls encesos de ràbia.

—Les meves dades referents a les mostres de gel no són qüestionables. —Es va tombar cap a l’administrador—. Li puc demostrar de manera categòrica que no hi ha gel d’aigua salada atrapat en cap punt d’aquesta plataforma!

L’administrador se la va quedar mirant uns llargs segons.

—Com?

La Norah va descriure el seu pla. Quan va haver acabat, la Rachel va haver d’admetre que la idea semblava prou raonable.

Però l’administrador no semblava tan convençut.

—I els resultats seran definitius?

—Suposaran una confirmació al cent per cent —li va garantir la Norah—. Si hi ha una maleïda unça d’aigua salada gelada en qualsevol punt proper al pou d’extracció, ho podrà veure. Encara que siguin unes gotetes, amb el meu aparell s’il·luminaran com si fóssim a Times Square.

L’administrador va arrufar les celles sota el pentinat militar que duia.

—No tenim gaire temps. La conferència de premsa és d’aquí a dues hores.

—Puc ser aquí en qüestió de vint minuts.

—A quina distància dins de la glacera ha dit que ha d’anar?

—No gaire lluny. Amb dos-cents metres n’hauria de tenir prou.

L’Ekstrom va assentir.

—I està segura que no correrà cap perill?

—M’enduré unes bengales —va contestar la Norah—. I en Mike m’acompanyarà.

En Tolland va aixecar el cap.

—Ah sí?

—I tant que ho faràs, Mike! Anirem lligats. I agrairé poder disposar d’un parell de braços forts si s’aixeca el vent.

—Però…

—Té raó —va intercedir l’administrador tombant-se cap a en Tolland—. Si hi va, no ho pot fer sola. Enviaria alguns dels meus homes amb ella, però, francament, prefereixo mantenir aquest tema del plàncton entre nosaltres fins que sapiguem si és o no és un problema.

A contracor, en Tolland va accedir.

—Jo també voldria venir —va dir la Rachel.

La Norah es va girar com si fos una cobra.

—I un rave, que vindrà!

—De fet —va explicar l’administrador, com si acabés de tenir una idea—, crec que estaria més tranquil si utilitzéssim la formació en quadrat estàndard. Si sou dos, i en Mike rellisca, mai no el podràs aguantar. És més segur que hi vagin quatre persones que no que ho facin només dues —es va aturar i va mirar en Corky—. I això significa que hi hauran d’anar vostè o el doctor Ming. —L’Ekstrom va mirar cap a l’hemiesfera—. Per cert, on s’ha ficat el doctor Ming?

—Ja fa estona que no l’he vist —va explicar en Tolland—. Potser està fent una becaina.

L’Ekstrom es va girar cap a en Corky.

—Doctor Marlinson, no li puc pas exigir que els acompanyi i, tot i això…

—Què coi! Veient que tothom en té tantes ganes…

—No! —va protestar la Norah—. Quatre persones ens faran anar més a poc a poc. Hi anirem només en Mike i jo.

—No hi aniran sols —va replicar l’administrador, i aquell to no admetia discussió—. Les cordades es fan amb quatre persones per alguna raó, i farem això de la manera més segura possible. L’últim que necessito és un accident dues hores abans de la conferència de premsa més important de la història de la NASA.