28

—Aparteu-vos! —va cridar la Norah, obrint-se pas entre la multitud que s’aplegava. Els treballadors es van dispersar. La Norah va assumir el control i va convertir en tot un espectacle la comprovació de la tensió i dels alineaments dels cables.

—Estireu! —va cridar un dels empleats de la NASA. Els homes van tensar els cabrestants i van estirar uns sis centímetres més de cable fora del forat.

Mentre els cables continuaven pujant, la Rachel va observar com la gentada s’inclinava endavant per veure el que passava. En Corky i en Tolland eren a prop; semblaven nens petits el dia de Nadal. A l’altre extrem del forat, va aparèixer la voluminosa figura d’en Lawrence Ekstrom buscant un bon lloc des d’on poder observar l’extracció.

—Els mànecs! —va xisclar un dels homes de la NASA—. Estan sortint els primers!

Els cables d’acer que emergien dels forats ja no eren platejats i en forma de trena, sinó que s’havien convertit en cadenes grogues.

—Dos metres més! No afluixeu!

El grup que s’havia aplegat al voltant de la bastida es va sumir en un èxtasi silenciós. Com espectadors en una sessió d’espiritisme esperant que aparegués alguna mena de presència divina, tothom forçava la vista per veure’n el primer fragment.

Aleshores la Rachel el va veure.

De la capa cada cop més fina de gel va sorgir la forma confusa d’un meteorit. L’ombra era rectangular i fosca, borrosa al principi, però a mesura que s’obria pas entre el gel apareixia més nítida.

—Més fort! —va ordenar un dels tècnics. Els homes van tensar els cabrestants i la bastida va grinyolar.

—Un metre i mig encara! Manteniu la pressió constant!

La Rachel ja podia veure com el gel de damunt la roca començava a inflar-se com una bèstia prenyada a punt de donar a llum. Sobre aquella bossa i envoltant el punt d’entrada del làser, un petit cercle de gel de la superfície va començar a cedir en fondre’s i es va dissoldre en un forat cada cop més gran.

—El coll de la matriu s’ha dilatat! —va anunciar algú cridant—. Noranta centímetres!

Una riallada tensa va trencar el silenci.

—Molt bé, apagueu el làser!

Algú va apagar un interruptor i el raig va desaparèixer.

I aleshores va succeir.

Com l’arribada tempestuosa d’un déu paleolític, l’enorme roca va irrompre a la superfície amb un núvol de fum xiuxiuejant. A través del núvol de boira, aquella forma grossa i pesada va sorgir a través del gel. Els homes que manipulaven els cabrestants van estirar més fort i, finalment, tota la roca es va alliberar de la presó de gel i es va quedar balancejant, calenta i degotant, sobre un abisme obert d’aigua bullint.

La Rachel estava hipnotitzada.

Penjada dels cables i completament xopa, la superfície tosca del meteorit brillava a la llum dels fluorescents. Socarrimada i ondulada, tenia tot l’aspecte d’una enorme pruna petrificada. En un extrem la roca era llisa i rodona; pel que semblava, la força de la fricció havia arrencat aquell segment quan el meteorit havia travessat l’atmosfera.

Observant l’escorça de fusió socarrimada, la Rachel gairebé es podia imaginar el meteorit caient a tota velocitat cap a la Terra com una enorme pilota de flames. Increïblement, allò havia succeït feia segles. Ara, la presa penjava dels cables i el seu enorme cos degotava.

La cacera havia acabat.

No va ser fins aleshores que la Rachel va comprendre tota la transcendència d’aquell fet. L’objecte suspès davant d’ella era d’un altre món situat a milions de quilòmetres de distància. I amagat en el seu interior, hi havia evidències —no, proves— que demostraven que l’home no estava sol a l’univers.

L’eufòria del moment va semblar que afectava tothom al mateix temps, i la gentada va esclatar en una salva de crits i aplaudiments espontanis. Fins i tot l’administrador semblava haver sucumbit a la màgia del moment. Repartia copets a l’esquena dels seus homes i dones per felicitar-los. Observant l’escena, la Rachel es va alegrar de sobte per la NASA. En el passat havia tingut molt mala sort. Finalment, les coses començaven a canviar. Aquells homes i dones es mereixien un moment com aquell.

L’enorme forat obert en el gel semblava ara una petita piscina al mig de l’hemiesfera. La superfície d’aquella piscina d’aigua fosa de setanta metres de profunditat va xipollejar durant una estona perquè s’estavellava contra les parets gelades del pou i, finalment, es va calmar. El nivell de l’aigua que omplia el pou quedava gairebé un metre per sota de la superfície de la glacera. Aquella diferència era producte tant de l’extracció de la massa del meteorit com de la propietat del gel d’encongir-se quan es fon.

La Norah Mangor va col·locar pilones TATET al voltant de tot el forat. Tot i que era clarament visible, qualsevol ànima curiosa que s’hi atansés massa i caigués a dins de manera accidental correria un greu perill. Les parets de l’abisme eren de gel sòlid i no tenien cap punt on poder posar el peu. Escalar-les sense cap ajut extern era del tot impossible.

En Lawrence Ekstrom va avançar lentament pel gel cap a on ells eren. Es va dirigir de dret a la Norah Mangor i li va estrènyer amb força la mà.

—Bona feina, doctora Mangor.

—Espero llegir molts titulars elogiosos als diaris —va contestar la Norah.

—Els llegirà —va assegurar l’administrador abans de tombar-se cap a la Rachel. Se’l veia més feliç, com si s’hagués tret un pes de sobre.

—Bé, senyoreta Sexton, l’escèptica professional ha quedat convençuda?

La Rachel no va poder reprimir un somriure.

—Jo diria que més aviat ha quedat al·lucinada.

—Bé, doncs, segueixi’m.

La Rachel va seguir l’administrador a través de l’hemiesfera fins a arribar davant d’una gran caixa metàl·lica que semblava un enorme contenidor industrial. La caixa duia pintades pautes de camuflatge militar i unes inicials: CPS.

—Truqui al president des d’aquí dins —li va ordenar l’Ekstrom.

«Comunicacions portàtils segures», va pensar la Rachel. Aquelles cabines mòbils de comunicacions eren instal·lacions que s’utilitzaven habitualment en el camp de batalla, però la Rachel mai no hauria imaginat que en trobaria una en una missió pacífica de la NASA. Tanmateix, pensant-ho bé, l’administrador Ekstrom havia treballat al Pentàgon, amb la qual cosa era evident que tenia accés a joguines com aquella. Per l’expressió severa dels dos guàrdies armats que custodiaven la CPS, la Rachel va deduir que només es podia establir contacte amb el món exterior si es disposava del consentiment explícit de l’administrador Ekstrom.

«Pel que es veu, no sóc l’única que està fora de cobertura».

L’Ekstrom va parlar breument amb un dels guàrdies situats a fora del remolc i es va tombar cap a la Rachel.

—Bona sort —li va desitjar, i se’n va anar.

Un dels guàrdies va picar a la porta del remolc, que algú va obrir des de l’interior. Va sortir un tècnic que va fer senyals a la Rachel perquè entrés. Ella el va seguir cap a l’interior.

L’interior de la CPS era fosc i feia olor de resclosit. Gràcies a la llum blavosa del solitari monitor d’ordinador, la Rachel va poder distingir prestatges amb telèfons, ràdios i aparells de telecomunicacions via satèl·lit. Ja començava a patir claustrofòbia. L’aire dins de la cabina tallava com un ganivet, era com el d’un soterrani a l’hivern.

—Segui aquí, sisplau, senyoreta Sexton —li va demanar el tècnic al mateix temps que li oferia un tamboret giratori i col·locava la Rachel davant d’un monitor de pantalla plana. Va situar un micròfon davant de la noia i li va col·locar al cap un parell d’auriculars voluminosos AKG. Després de consultar un manual de contrasenyes codificades, el tècnic va prémer una seqüència llarga de tecles en un giny que hi havia a prop. A la pantalla que la Rachel tenia davant dels ulls va aparèixer un cronòmetre.

00:60 SEGONS

El tècnic va assentir en un gest de satisfacció quan el cronòmetre va iniciar el compte enrere.

—Un minut per a la connexió —va anunciar. Es va girar i va marxar tancant la porta darrere seu. La Rachel va sentir com corria la balda per fora.

«Genial».

Mentre esperava a les fosques i observava com el rellotge descomptava lentament els seixanta segons, la Rachel es va adonar que aquell era el primer moment d’intimitat que havia tingut des de primera hora del matí. Aquell dia s’havia llevat sense tenir la més mínima sospita del que l’esperava. «Vida extraterrestre». A partir d’aquell dia, el mite modern més popular perdia aquella condició.

La Rachel tot just començava a comprendre l’efecte terriblement devastador que tindria aquell meteorit en la campanya del seu pare. Tot i que des d’un punt de vista polític la importància del finançament de la NASA no es podia comparar amb el dret a l’avortament, el benestar i la seguretat social, el seu pare ho havia convertit en un tema clau. I ara li explotaria als morros.

En qüestió d’hores, els americans tornarien a sentir l’emoció d’un èxit de la NASA. Hi hauria somniadors amb els ulls plorosos, científics amb la boca oberta, nens amb la imaginació desbocada. Aquell moment grandiós ofuscaria i trauria tota importància a la qüestió dels diners. El president ressorgiria com una au fènix, i es convertiria en un heroi, mentre que, enmig de les celebracions, aquell senador amb ànima d’empresari tot d’una apareixeria com un home de mires estretes, un personatge gasiu que comptava cada penic sense tenir en compte el sentit de l’aventura americà.

L’ordinador va xiular i la Rachel va aixecar la mirada.

00:05 SEGONS

La pantalla que tenia davant va pampalluguejar i va aparèixer una imatge borrosa del segell de la Casa Blanca. Al cap d’uns segons, la imatge es va fondre i es va transformar en el rostre del president Herney.

—Hola, Rachel —va fer el president amb una espurna de malícia als ulls—. Confio que haurà tingut una tarda interessant.