69

Una Marjorie Tench lívida es va allunyar del caos jovial a l’exterior de la Sala de Premsa i es va encaminar cap al seu racó privat a l’ala est. No estava d’humor per a celebracions. La trucada de la Rachel havia estat del tot inesperada.

Del tot decebedora.

La Tench va tancar de cop la porta del despatx, es va dirigir a la seva taula i va marcar el número de la centraleta de la Casa Blanca.

—William Pickering. ORN.

La Tench va encendre una cigarreta i va passejar-se amunt i avall de la cambra mentre esperava que l’operadora localitzés en Pickering. En un dia normal, probablement ja hauria marxat cap a casa, però amb el gran enrenou que havia provocat la roda de premsa d’aquell vespre a la Casa Blanca, la Tench sospitava que en Pickering s’hauria quedat al seu despatx tota la nit, enganxat a la pantalla del televisor, preguntant-se quin esdeveniment podia haver ocorregut al món sense que el director de l’ORN en tingués coneixement previ.

La Tench es va maleir per no haver seguit el seu instint quan el president li va comunicar que volia enviar la Rachel Sexton a Milne. A la Tench la idea no li havia fet cap gràcia, tenia la sensació que era un risc innecessari. Però el president s’havia mostrat convincent i l’havia persuadit que el personal de la Casa Blanca s’havia tornat escèptic al llarg de les darreres setmanes i que es mostraria suspicaç amb el descobriment de la NASA si les notícies venien de dintre. Tal com en Herney havia promès, la certificació per part de la Rachel Sexton havia eliminat les sospites, havia previngut debats escèptics dins de la casa i havia forçat el personal de la Casa Blanca a avançar en un front unit. Inestimable, havia d’admetre la Tench. I malgrat tot, la Rachel Sexton havia canviat de to.

«La molt bruixa m’ha trucat des d’una línia que no era segura».

Era evident que la Rachel Sexton estava intentant destruir la credibilitat del descobriment, i l’únic consol que tenia la Tench era saber que el president havia gravat la presentació prèvia de la Rachel en vídeo. «Gràcies a Déu». Com a mínim en Herney havia pensat a obtenir aquella petita assegurança. La Tench començava a témer que la necessitarien.

De moment, però, la Tench intentava guarir les ferides d’una altra manera. La Rachel Sexton era una dona llesta, i si de debò pretenia enfrontar-se directament amb la Casa Blanca i la NASA, necessitaria reclutar algunes aliances poderoses. La seva primera opció lògica seria en William Pickering. La Tench ja sabia quin concepte tenia en Pickering de la NASA. Necessitava contactar amb en Pickering abans que no ho fes la Rachel.

—Senyoreta Tench? —va dir una veu transparent a l’altra banda de la línia—. William Pickering. A què dec l’honor?

La Tench sentia la televisió de fons…, comentaris de la NASA. Ja intuïa pel seu to que encara estava atabalat per la roda de premsa.

—Té un minut, director?

—Esperava que estigués ocupada amb les celebracions. Déu n’hi do quina nit que han tingut. Sembla que la NASA i el president tornen a la batalla.

La Tench va endevinar-li un to d’admiració a la veu, combinat amb un to agre, causat sens dubte per la seva llegendària aversió a assabentar-se de les notícies al mateix temps que la resta del món.

La Tench immediatament va intentar suavitzar les coses.

—Disculpi que la Casa Blanca i la NASA s’hagin vist obligats a mantenir-lo al marge.

—Ja deu saber —va declarar en Pickering— que l’ORN va detectar activitats de la NASA en aquell punt ara fa un parell de setmanes i va llançar una investigació.

La Tench va arrufar les celles. «Està emprenyat».

—Sí, ho sé. I malgrat tot…

—La NASA ens va dir que no era res. Van dir que duien a terme una mena d’exercicis d’entrenament en condicions extremes. Proves d’equipament i coses per l’estil —en Pickering va fer una pausa—. Ens vam creure la mentida.

—Jo no ho consideraria una mentida —va intervenir la Tench—, sinó més aviat una informació errònia necessària. Tenint en compte la magnitud del descobriment, confio que entengui la necessitat de la NASA de mantenir-ho ocult.

—Ocult de la gent potser sí.

No era habitual veure un home de la posició d’en William Pickering posar morros, i la Tench intuïa que ell mai no hi seria més a prop.

—Només disposo d’un minut —va dir la Tench, mirant de mantenir la posició dominant—, però he cregut que havia de trucar-li per advertir-lo.

—Advertir-me? —En Pickering va sonar irònic per un instant—. Que potser en Zach Herney ha decidit nomenar un nou director de l’ORN més proper a la NASA?

—És clar que no. El president entén que la seva actitud crítica envers la NASA es deu a simples matèries de seguretat, i està treballant per tapar aquests forats. De fet, li truco en relació a una de les seves empleades —va fer una pausa—. La Rachel Sexton. N’ha sabut res aquesta tarda?

—No. Aquest matí l’he enviada a la Casa Blanca a petició del president. És evident que l’han mantingut ocupada. Encara no s’ha presentat.

La Tench es va sentir alleujada per haver contactat amb en Pickering primer. Va fer una pipada de la cigarreta i va parlar amb tanta calma com va poder.

—Sospito que aviat rebrà una trucada de la senyoreta Sexton.

—Bé. He estat esperant que em truqués. Li he de confessar que, quan la roda de premsa del president ha començat, em feia por que en Zach Herney hagués convençut la senyoreta Sexton de participar-hi públicament. M’alegra veure que al final el president se n’ha estat.

—En Zach Herney és una persona decent —va declarar la Tench—, que és més del que puc dir de la Rachel Sexton.

Va haver-hi un llarg silenci.

—Confio haver entès malament aquesta última afirmació.

La Tench va sospirar profundament.

—No, senyor, em temo que no. M’estimo més no parlar de res en concret per telèfon, però la Rachel Sexton, pel que sembla, ha decidit minar la credibilitat d’aquest anunci de la NASA. No tinc ni idea dels motius, però després de revisar i certificar les dades de la NASA aquesta tarda, de sobte ha decidit canviar de parer i està llançant una sèrie d’al·legacions d’allò més improbables sobre traïció i frau per part de la NASA.

En Pickering semblava incrèdul:

—Com diu?

—Preocupant, ho sé. Odio haver-li de dir això, però la senyoreta Sexton s’ha posat en contacte amb mi dos minuts abans que comencés la roda de premsa i m’ha demanat que la cancel·lés.

—Basant-se en què?

—En afirmacions absurdes, francament. Ha dit que havia trobat greus defectes en les dades.

El silenci d’en Pickering va durar més del que la Tench hauria volgut.

—Defectes? —va dir finalment.

—Ridícul, la veritat; després de dues setmanes d’experiments i proves de la NASA…

—Se’m fa molt difícil creure que algú com la Rachel Sexton li hagi demanat d’ajornar la roda de premsa del president sense tenir-ne un molt bon motiu —en Pickering semblava trasbalsat—. Potser l’hauria d’haver escoltat.

—Au, va, sisplau! —va esclatar la Tench—. Ja ha vist la roda de premsa. Les dades del meteorit han estat certificades per una infinitat d’especialistes. Incloent-hi civils. No troba sospitós que la Rachel Sexton, la filla de l’únic home que es veu perjudicat per aquesta notícia, tot d’una hagi canviat de parer?

—Ho trobo sospitós, senyoreta Tench, precisament perquè resulta que sé que la senyoreta Sexton i el seu pare amb prou feines es parlen. No m’imagino per què la Sexton hauria decidit, després d’anys de servei al president, canviar de sobte de bàndol i mentir per donar suport al seu pare.

—Per ambició, potser? La veritat és que no ho sé. Potser per l’oportunitat de ser primera filla… —va suggerir la Tench.

El to d’en Pickering es va endurir a l’instant.

—Terreny pantanós, senyoreta Tench. Terreny pantanós.

La Tench va arrufar les celles. «I què dimoni esperava? Estava acusant una empleada destacada d’en Pickering de trair el president. Era normal que l’home reaccionés a la defensiva».

—Passi-me-la —va demanar en Pickering—. Voldria parlar amb la senyoreta Sexton en persona.

—Em temo que és impossible —va replicar la Tench—. No és a la Casa Blanca.

—On és?

—El president l’ha enviat a Milne aquest matí per examinar les dades de primera mà. Encara no ha tornat.

En Pickering s’havia quedat lívid.

—En cap moment no se’m va informar que…

—No tinc temps per a orgulls ferits, director. Li he trucat per simple cortesia. Volia advertir-lo que la Rachel Sexton ha decidit seguir la seva pròpia agenda respecte a l’anunci d’aquesta nit. Buscarà aliats. Si contacta amb vostè, faria bé de saber que la Casa Blanca està en possessió d’un vídeo gravat avui mateix en què certifica les dades del meteorit davant del president, el seu gabinet i el personal de la Casa Blanca en ple. Si ara, pels motius que sigui, la Rachel Sexton intenta perjudicar el bon nom d’en Zach Herney o la NASA, aleshores li asseguro que la Casa Blanca s’encarregarà de fer-la caure —la Tench va fer una pausa per assegurar-se que s’entenia bé el sentit de les seves paraules—. Espero que retorni la cortesia d’aquesta trucada informant-me immediatament si la Rachel Sexton es posa en contacte amb vostè. Està atacant directament el president, i la Casa Blanca té intenció de detenir-la per interrogar-la abans que no causi danys més greus. Espero la seva trucada, director. Això és tot. Bona nit.

La Marjorie Tench va penjar, convençuda que mai ningú no havia parlat així a en William Pickering. Almenys ara sabia que anava de debò.

Al pis de dalt de l’ORN, en William Pickering es va acostar a la finestra i va contemplar la nit de Virgínia. La trucada de la Marjorie Tench l’havia deixat molt inquiet. Va mossegar-se els llavis mentre intentava aclarir-se les idees.

—Senyor director? —va dir la secretària, trucant suaument—. Té una altra trucada.

—Ara no —va fer en Pickering, absent.

—És la Rachel Sexton.

En Pickering es va girar. La Tench devia ser pitonissa.

—D’acord. Passi-me-la de seguida.

—De fet, senyor, la trucada prové d’una connexió audiovisual codificada. Vol agafar-la des de la sala de conferències?

«Una connexió audiovisual?».

—Des d’on truca?

La secretària li ho va dir.

En Pickering va esbatanar els ulls. Atordit, va enfilar el passadís sense perdre temps en direcció a la sala de conferències. Això ho havia de veure.