114

Les mans ensangonades d’en Corky aguantaven el volant de la Crestliner Phantom 2100 mentre botava pel mar. Va donar gas a fons per provar d’assolir la velocitat màxima. Fins aleshores no havia notat aquell dolor abrasador. Va mirar avall i va veure que de la cama dreta li rajava un munt de sang. Es va marejar a l’instant.

Es va repenjar contra el volant, es va tombar i va mirar el Goya, desitjant que l’helicòpter l’estigués seguint a ell. No havia pogut arribar fins a en Tolland i la Rachel, que s’havien quedat atrapats a la passarel·la. S’havia vist obligat a prendre un decisió ràpida.

«Divideix i venceràs».

En Corky sabia que si podia endur-se l’helicòpter prou lluny del Goya, potser en Tolland i la Rachel aconseguirien demanar ajut per ràdio. Malauradament, quan va mirar per damunt l’espatlla cap al vaixell il·luminat, va veure que l’aparell encara continuava allà suspès, com si no es decidís.

«Au, va, cabrons! Seguiu-me!».

Però l’helicòpter no el va seguir. Per contra, es va acostar a la popa del Goya, es va alinear i va baixar, tot aterrant a la coberta. «No!». En Corky va observar l’escena horroritzat: ara s’adonava que havia deixat en Tolland i la Rachel enrere perquè els matessin.

Conscient que ara li tocava a ell demanar ajut per ràdio, va grapejar el panell de controls fins que la va trobar. Va prémer el botó per posar-la en marxa. No va passar res. Cap llum. Gens d’estàtica. Va apujar el volum al màxim. No res. «Vinga, vinga!». Deixant anar el volant, es va agenollar per fer-hi un cop d’ull. La cama el va fer xisclar de dolor en doblegar-la. Va fixar els ulls en la ràdio. No es podia creure el que veia. Les bales havien travessat el panell de comandaments i el dial de la ràdio estava desfet. Tot de cables solts penjaven pel davant i ell s’ho mirava amb incredulitat.

«Merda, quina mala sort».

Sense ànims, en Corky es va tornar a posar dret, demanant-se si era possible que les coses encara poguessin anar pitjor. En mirar enrere, al Goya, va trobar la resposta. Dos soldats armats van saltar a coberta des de l’helicòpter. Llavors, l’aparell es va tornar a enlairar, va virar cap a ell i va enfilar cap a la llanxa a tota velocitat.

En Corky es va ensorrar. «Divideix i venceràs». Semblava que aquella nit no havia estat l’únic a tenir aquella brillant idea.

Mentre Delta-Tres s’obria pas a través de la coberta i s’acostava a la rampa que duia a les cobertes inferiors, va sentir una dona que cridava en algun lloc per sota d’ell. Es va tombar cap a Delta-Dos i li va indicar amb senyals que baixava a fer-hi un cop d’ull. El seu company va assentir i es va quedar enrere per cobrir el nivell superior. Els dos homes podien estar en contacte via CrypTalk; l’enginyós sistema de bloqueig del Kiowa deixava una ampla banda oberta per a les pròpies comunicacions.

Aferrat a la seva metralladora de canó curt, Delta-Tres va avançar silenciosament cap a la rampa que baixava a les altres cobertes. Va començar a baixar lentament, amb l’arma preparada, en l’estat d’alerta propi d’un assassí entrenat.

La inclinació feia que la visibilitat fos limitada, i Delta-Tres es va ajupir molt per poder ampliar l’angle de visió. Ara sentia els crits encara més clars. Va continuar baixant. A mig camí de les escales, va copsar l’intricat laberint de passadissos adossats a la part inferior del Goya. Els crits se sentien més fort.

Llavors la va veure. Cap a la meitat de la passarel·la, la Rachel Sexton mirava per damunt la barana i cridava desesperadament a l’aigua, repetint el nom d’en Michael Tolland.

«En Tolland havia caigut a l’aigua? Potser havia estat en el moment de l’explosió».

Si era així, la feina de Delta-Tres seria més fàcil del que s’esperava. Només havia de baixar una mica més de mig metre i tindria un blanc fàcil. Com pescar un peix en una galleda. L’única cosa que l’amoïnava era que la Rachel era a prop d’un armari d’equipament que estava obert, cosa que podia significar que anava armada (una pistola d’arpons o un rifle per caçar taurons), tot i que aquelles armes no tenien res a fer amb la seva metralladora. Confiat de tenir la situació controlada, Delta-Tres va abaixar l’arma i va descendir un altre graó. La Rachel Sexton era gairebé al punt de mira perfecte. Delta-Tres va a alçar l’arma.

«Un pas més».

El moviment es va produir a baix, sota l’escala. Delta-Tres estava més confós que no pas espantat quan va mirar avall i va veure en Michael Tolland brandant una barra d’alumini contra els seus peus. Tot i que li havien jugat una mala passada, Delta-Tres gairebé va riure en veure que intentaven aturar-lo amb aquell truc barat.

Aleshores, però, va notar que la barra se li encastava als talons.

Una fiblada de dolor agut li va recórrer el cos mentre l’impacte feridor li rebentava el peu dret. En perdre l’equilibri, Delta-Tres va caure rodolant per les escales. La seva metralladora va picar contra la rampa i li va caure de les mans mentre ell es desplomava sobre la passarel·la. Veient les estrelles, es va recargolar per agafar-se el peu dret, però el tenia desfet.

En Tolland es va abalançar immediatament sobre el seu atacant amb les mans encara aferrades a la barra fumejant. Es tractava d’un poderós instrument elèctric d’un metre vuitanta que servia per controlar taurons. La barra d’alumini tenia la punta coronada amb una pistola de projectils del calibre dotze sensible a la pressió, i en cas d’atac d’un tauró, havia de servir d’autodefensa. En Tolland havia recarregat la barra pistola amb un altre projectil i apuntava la nou del coll del seu atacant amb la punta dentada i roent. L’home jeia sobre l’esquena com si no es pogués moure i mirava en Tolland amb una expressió atònita de ràbia i agonia.

La Rachel va remuntar corrents la passarel·la. Segons el pla, ella havia d’agafar la metralladora de l’home, però, malauradament, l’arma havia caigut al mar per la vora de la passarel·la.

El comunicador del cinturó de l’home va espetegar. La veu que en sortia era robòtica.

—Delta-Tres? Endavant. He sentit un tret.

L’home ni es va moure ni va respondre.

L’aparell va tornar a espetegar.

—Delta-Tres? Confirma. Necessites ajuda?

Gairebé de seguida, va espetegar una nova veu a la línia. També era robòtica, però es distingia perquè se sentia el soroll d’un helicòpter de fons.

—Aquí Delta-U —va dir el pilot—. Persegueixo el que ha abandonat el vaixell. Delta-Tres. Confirma. Ets a baix? Necessites ajuda?

En Tolland va prémer la barra contra la gola de l’home.

—Digues a l’helicòpter que deixi estar la llanxa. Si maten el meu amic, tu moriràs.

El soldat va fer una ganyota de dolor mentre es duia el comunicador als llavis. Mentre premia el botó i parlava, no va deixar de mirar directament en Tolland.

—Aquí Delta-Tres. Estic bé. Destrueix l’embarcació que fuig.