87

La quarta planta de la seu central de la NASA era menys impressionant que el vestíbul: llargs passadissos impersonals amb portes de despatxos situades a banda i banda per igual. El passadís estava desert. Hi havia senyals plastificats que indicaven en totes direccions:

← LANDSAT 7

TERRA →

← ACRIMSAT

← JASON 1

AQUA →

EDOP →

La Gabrielle va seguir els senyals que duien cap a l’EDOP. Guiant-se per una sèrie de llargs passadissos i interseccions, va arribar a unes portes d’acer molt pesades, al costat de les quals es llegia:

Escàner de Densitat de l’Òrbita Polar (EDOP)

Cap de secció, Chris Harper

Les portes estaven tancades i només s’hi podia accedir mitjançant una tarja clau i un codi d’accés. La Gabrielle va acostar l’orella a la freda porta de metall. Per un instant, li va semblar sentir veus. Una discussió. Potser no. Va pensar que potser hauria de picar a la porta fins que algú l’obrís i la deixés passar. Malauradament, el seu pla per tractar amb en Chris Harper requeria una mica més de subtilesa. Va mirar al seu voltant buscant una altra entrada, però no en va veure cap. Al costat de la porta hi havia una zona de vigilància i la Gabrielle hi va entrar cercant una ranura escassament il·luminada on encaixés la tarja clau o l’anell clau del conserge. No res. Només escombres i recollidors.

De nou davant de la porta, va tornar a enganxar l’orella al metall. Aquest cop estava segura d’haver sentit veus, unes veus que cada cop cridaven més. I passos. Tot d’un plegat, la maneta es va obrir des de dintre.

La Gabrielle no va tenir temps d’amagar-se quan les portes metàl·liques es van obrir. Va fer un bot cap al costat i es va col·locar darrere de la porta mentre un grup de persones sortien de pressa del despatx, parlant en veu alta. Semblaven enfadats.

—Es pot saber quin problema té en Harper? Em pensava que seria al setè cel.

—En una nit com aquesta —va dir un altre mentre el grup anava passant— vol estar sol? Ho hauria d’estar celebrant!

Quan el grup va haver sortit, la pesada porta va començar a tancar-se mitjançant unes frontisses hidràuliques i la Gabrielle va quedar al descobert. Va romandre rígida mentre els homes continuaven passadís avall. Va esperar tant com va poder, fins que a la porta li faltaven uns pocs centímetres per tancar-se, i després s’hi va abalançar i va agafar la maneta. Es va quedar immòbil mentre els homes giraven la cantonada del passadís, massa ficats en la seva conversa com per mirar enrere.

Amb el cor accelerat, la Gabrielle va tirar de la porta i va entrar a la sala escassament il·luminada que hi havia a l’altra banda. Després va tancar la porta sense fer soroll.

Es tractava d’una àmplia zona de treball que li recordava el laboratori de física de la facultat: ordinadors, espais de treball, equips electrònics. Quan els ulls se li van haver acostumat a la foscor, la Gabrielle va veure esborranys de projectes i fulls de càlcul escampats pertot arreu. Tota la zona estava fosca excepte un despatx del fons del laboratori, d’on sortia llum per sota la porta. La Gabrielle s’hi va acostar en silenci. La porta era tancada, però per la finestra va veure un home assegut davant d’un ordinador. El va reconèixer de la roda de premsa de la NASA. A la placa de la porta hi deia:

Chris Harper

Cap de secció, EDOP

Havent arribat fins allà, de sobte la Gabrielle va tenir por: es preguntava si ho podria fer. Es va recordar a si mateixa que en Sexton estava convençut que en Chris Harper havia mentit. «M’hi jugaria la campanya», havia dit en Sexton. Semblava que hi havia més persones del mateix parer, altres que esperaven que la Gabrielle descobrís la veritat per poder acostar-se a la NASA i intentar avançar un pas després dels esdeveniments devastadors que s’havien produït aquella nit. Després de la manera com la Tench i l’administració d’en Herney havien jugat amb la Gabrielle aquella tarda, estava desitjant ajudar.

La Gabrielle va aixecar la mà per picar a la porta, però no ho va fer; li va venir al cap la veu de la Yolanda. «Si en Chris Harper va mentir al món sobre l’EDOP, què et fa pensar que a tu et dirà la veritat?».

«La por», es va dir la Gabrielle, que aquell dia gairebé n’havia estat víctima. Tenia un pla. Faria servir una tàctica que en una ocasió havia vist utilitzar al senador per treure informació a contrincants polítics. La Gabrielle havia après molt sota la tutela d’en Sexton, i no tot era atractiu i ètic. Però aquella nit necessitava qualsevol avantatge que pogués aconseguir. Si persuadia en Chris Harper perquè admetés que havia mentit, per la raó que fos, la Gabrielle obriria una escletxa de llum per a la campanya del senador. A part d’això, en Sexton era un home que, amb un centímetre d’angle de maniobra, podia empescar-se-les per sortir de gairebé qualsevol problema.

El pla de la Gabrielle era el que en Sexton anomenava «inflar la pilota»: una tècnica d’interrogar inventada per les autoritats romanes per aconseguir confessions dels criminals que se sospitava que mentien. El mètode era enganyosament senzill: afirmar la informació que volies que es confessés.

Després afirmar alguna cosa encara pitjor.

L’objectiu era donar al contrincant l’oportunitat d’escollir la millor de dues coses ben dolentes: en aquest cas, la veritat.

El truc consistia a destil·lar confiança en un mateix, una cosa que la Gabrielle no sentia en aquell moment. Va respirar fondo, va repassar el guió mentalment i va trucar a la porta del despatx amb fermesa.

—Us he dit que tenia feina! —va cridar en Harper, amb un accent familiar.

La Gabrielle va tornar a trucar, més fort.

—Que no vull baixar!

Aquest cop, la Gabrielle va colpejar la porta amb el puny.

En Chris Harper es va aixecar i va obrir la porta d’una estrebada.

—Hòstia, que no…? —va frenar en sec, visiblement sorprès en veure la Gabrielle.

—Doctor Harper —va dir ella, conferint intensitat a la seva veu.

—Com ha arribat aquí dalt?

L’expressió de la Gabrielle era severa.

—Sap qui sóc?

—I tant que ho sé. El seu cap porta mesos criticant el meu projecte. Com ha aconseguit entrar?

—M’envia el senador Sexton.

Els ull d’en Harper van inspeccionar el laboratori per sobre de la Gabrielle.

—On és el seu escorta?

—Això no és assumpte seu. El senador té contactes molt influents.

—En aquest edifici? —va preguntar en Harper, amb aire dubitatiu.

—No ha estat honrat, doctor Harper. Em temo que el senador ha convocat una comissió de justícia del Senat perquè investiguin les seves mentides.

Un vel va creuar la cara d’en Harper.

—Es pot saber de què parla?

—La gent llesta com vostè no es pot permetre el luxe de fer-se el ximple, doctor Harper. Té problemes, i el senador m’ha enviat perquè li ofereixi un tracte. La campanya del senador ha rebut un cop molt fort aquesta nit. Ja no li queda res a perdre i està disposat a endur-se’l a vostè per endavant si cal.

—De què diantre parla?

La Gabrielle va agafar aire i va interpretar el seu paper.

—Va mentir en la roda de premsa sobre el software de detecció d’anomalies. Nosaltres ho sabem; molta gent ho sap; aquest no és el problema. —Abans que en Harper pogués obrir la boca per discutir, la Gabrielle va continuar—. El senador podria esbombar-ho tot ara mateix, però no li interessa. Li interessa una història més gran. Em penso que ja sap de què li parlo.

—No, jo…

—L’oferta del senador és la següent: mantindrà la boca tancada pel que fa a les mentides sobre el software si li dóna el nom de l’alt directiu de la NASA amb qui malversa fons.

Per un moment, va semblar que a en Chris Harper se li creuaven els ulls.

—Què? Jo no malverso fons!

—Li suggereixo que vagi amb compte amb el que diu, senyor. El comitè senatorial porta mesos documentant-se al respecte. De debò es pensaven que no els enxamparien? Manipular paperassa de l’EDOP i desviar fons assignats a la NASA cap a comptes privats! Per mentir i malversar fons pot acabar a la garjola, doctor Harper.

—Jo no ho he fet, això!

—M’està dient que sí que va mentir sobre l’EDOP?

—No, collons; li estic dient que no he malversat fons!

—O sigui que està dient que va mentir sobre l’EDOP.

En Harper se la va quedar mirant; s’havia quedat sense paraules.

—Oblidi’s d’això de les mentides —va fer la Gabrielle, acompanyant-se d’un gest de la mà—. El senador Sexton no està interessat en l’assumpte de les mentides de la roda de premsa. Hi estem acostumats. Heu trobat un meteorit, a ningú no li importa com us ho heu fet. L’assumpte que li interessa és la malversació de fons. Necessita fer caure algun directiu de la NASA. Digui-li només amb qui treballa i ell farà que la investigació no l’esquitxi a vostè en absolut. Posi’ns-ho fàcil i digui’ns qui és l’altra persona; si no, el senador haurà d’anar a les males i començarà a parlar sobre software de detecció d’anomalies i les falses solucions.

—Va de farol. No hi ha cap fons malversats.

—És un mentider nefast, doctor Harper. He vist la documentació. El seu nom figura en tota la paperassa incriminant, una vegada i una altra.

—Li juro que no sé res sobre cap malversació de fons!

La Gabrielle va deixar anar un sospir de decepció.

—Posi’s en el meu lloc, doctor Harper. Només puc extreure dues conclusions d’aquesta situació. O bé em menteix, igual com va mentir a la roda de premsa, o bé diu la veritat i algú poderós de l’agència l’està fent servir de cap de turc per tapar els seus jocs bruts.

La proposta va fer rumiar en Harper.

La Gabrielle va mirar el rellotge.

—Té una hora per pensar si accepta el tracte del senador. Es pot salvar si li dóna el nom de l’executiu de la NASA amb qui està malversant els diners dels contribuents. El senador no el busca a vostè; vol el peix gros. Òbviament, l’individu en qüestió té poder aquí a la NASA, perquè ha aconseguit mantenir-se al marge de tot i posar-lo a vostè d’home de palla.

En Harper va sacsejar el cap.

—Està mentint.

—Potser voldria dir-ho davant d’un jurat…

—I tant que sí. Ho negaré tot.

—Sota jurament? —va grunyir la Gabrielle amb repugnància—. I suposo que també negarà que va mentir en dir que el software de l’EDOP estava arreglat… —A la Gabrielle se li va accelerar el cor mentre mirava fixament els ulls d’en Harper—. Pensi bé les opcions que té, doctor Harper. Les presons nord-americanes poden ser d’allò més desagradables.

En Harper li va aguantar la mirada i la Gabrielle el va obligar a acoquinar-se. Per un moment li va semblar veure una llum de rendició, però quan en Harper va parlar ho va fer amb veu d’acer.

—Senyoreta Ashe —va dir, amb uns ulls plens de ràbia—, el seu argument no és més que fum. Vostè i jo sabem que no hi ha cap malversació de fons a la NASA. L’única mentidera aquí és vostè.

La Gabrielle va notar que els músculs se li posaven rígids. L’home li dirigia una mirada afilada i iracunda. La Gabrielle volia fer mitja volta i sortir corrents. «Has provat de col·locar-li un farol a un científic aeroespacial. Què diantre esperaves?». Es va obligar a mantenir el cap ben alt.

—Jo només sé —va respondre, fingint seguretat en si mateixa i indiferència per la posició d’ell— el que diuen els documents incriminants que he vist, que són proves concloents que vostè i una altra persona malversen fons de la NASA. El senador només m’ha demanat que vingués aquí aquesta nit i li oferís l’opció d’abandonar el seu company en comptes d’afrontar la investigació tot sol. Li diré al senador que prefereix haver-se-les amb el jutge. Pot dir-li al jurat el que m’ha dit a mi: que no malversa fons i que no va mentir sobre el software de l’EDOP. —Va fer un somriure macabre—. Però després de la roda de premsa tan poc convincent que va oferir fa un parell de setmanes, dubto que ho faci.

La Gabrielle va girar sobre els talons i, a les fosques, va creuar a grans gambades el laboratori de l’EDOP. Es preguntava si potser seria ella en lloc d’en Harper qui veuria l’interior d’una presó.

La Gabrielle mantenia el cap alt mentre marxava, esperant que en Harper la cridés. Silenci. Va creuar les portes metàl·liques i va sortir al passadís, amb l’esperança que els ascensors de dalt no demanessin la tarja clau, com era el cas dels del vestíbul. Havia perdut. Malgrat haver-hi dedicat tots els seus esforços, en Harper no havia picat. «Potser a la roda de premsa deia la veritat sobre l’EDOP», va pensar la Gabrielle.

Darrere d’ella, al fons del passadís, es va sentir un soroll metàl·lic en obrir-se les portes.

—Senyoreta Ashe —va cridar la veu d’en Harper—. Li juro que no sé res de cap malversació de fons. Sóc un home honrat.

La Gabrielle va notar com si se li parés el cor. Es va forçar a continuar caminant. Va encongir les espatlles com si res i va cridar per sobre de l’espatlla:

—I en canvi va mentir a la roda de premsa.

Silenci. La Gabrielle continuava avançant corredor avall.

—Esperi! —va cridar l’home, que se li va acostar corrents, amb la cara pàl·lida—. D’això de la malversació de fons —va dir en veu baixa—, em sembla que sé qui m’ha incriminat.

La Gabrielle va frenar en sec, dubtant si l’havia sentit bé. Es va girar tan a poc a poc i despreocupadament com va poder.

—Espera que em cregui que algú l’ha incriminat?

En Harper va sospirar.

—Li juro que no sé res de cap malversació. Però si hi ha proves contra mi…

—Un munt.

En Harper va tornar a sospirar.

—Llavors tot ha estat un muntatge per desacreditar-me en cas de necessitat. I només una persona ho faria.

—Qui?

En Harper la va mirar als ulls.

—En Lawrence Ekstrom m’odia.

La Gabrielle estava astorada.

—L’administrador de la NASA?

En Harper va assentir amb gravetat.

—Va ser ell qui em va obligar a mentir a la roda de premsa.