17

La Marjorie Tench, cap d’assessors del president, era un autèntic esquelet vivent. La seva figura descarnada de metre vuitanta d’estatura recordava una construcció Erector Set d’articulacions i extremitats. Coronava aquell cos fràgil una cara ictèrica, la pell de la qual semblava un full de paper de pergamí foradat per dos ulls implacables. Tot i que només tenia cinquanta-un anys, n’aparentava setanta.

A Washington, la Tench era considerada una deessa de l’escena política. Deien que posseïa un talent analític que fregava la clarividència. Deu anys com a directora de l’Oficina d’Intel·ligència i Investigació del Departament d’Estat havien contribuït a desenvolupar una ment crítica i d’una perspicàcia letal. Malauradament, juntament amb la saviesa política, la Tench posseïa un caràcter fred com el gel que pocs podien suportar durant més d’alguns minuts. La Marjorie Tench havia estat dotada del cervell d’un superordinador, però també de la seva fredor. No obstant això, el president Zach Herney no tenia problemes per suportar la personalitat d’aquella dona: el seu intel·lecte i la seva capacitat de treball gairebé eren els responsables exclusius del fet que en Zach Herney ocupés el càrrec de president.

—Marjorie —va dir el president, posant-se dret per donar-li la benvinguda al Despatx Oval—. Què puc fer per tu? —No li va oferir que s’assegués.

Les cortesies socials de rigor no s’aplicaven amb dones com la Marjorie Tench. Si la Tench volia asseure’s, ho faria sense dubtar ni un segon.

—Veig que ha reunit el personal per informar-lo d’alguna cosa aquesta tarda a les quatre. —Tenia la veu rogallosa per culpa del tabac—. Magnífic.

La Tench va callar uns segons. En Herney notava com els engranatges intricats del cervell d’aquella dona no paraven de girar. En Herney estava agraït. La Marjorie Tench era un dels pocs membres privilegiats del personal del president que coneixia tots els detalls del descobriment de la NASA, i el seu sentit comú polític estava ajudant el president a l’hora de preparar l’estratègia.

—El debat que la CNN ha preparat per a les dues d’aquesta tarda… —va explicar la Tench tossint—. Qui hi enviarem perquè es baralli amb en Sexton?

En Herney va somriure.

—Un portaveu secundari de la campanya. —La tàctica política de frustrar el caçador no enviant-li mai un peix gros era tan vella com els mateixos debats.

—Tinc una idea millor —va anunciar la Tench mirant-lo fixament amb aquells ulls freds—. Deixi-m’hi anar a mi.

En Zach Herney va aixecar immediatament el cap.

—Tu? —«Però en què coi està pensant?»—. Marjorie, tu no fas mai aparicions televisives. A més, és un programa que emeten a la televisió per cable al migdia. Quin missatge estaré donant a la gent si hi envio la meva cap d’assessors? Semblarà que estem morts de por.

—Exactament.

En Herney se la va mirar detingudament. Fos quina fos la idea retorçada que ella estigués maquinant, era impossible que en Herney li permetés sortir a la CNN. Qualsevol persona que mai hagués posat la mirada en la Marjorie Tench sabia que hi havia un motiu pel qual havia de treballar entre bastidors. La Tench era una dona d’aspecte horrorós, no precisament la mena de rostre que el president volia que transmetés el missatge de la Casa Blanca.

—Jo aniré a aquest debat de la CNN —va tornar a dir. Aquest cop no ho sol·licitava, ho afirmava.

—Marjorie —va contestar el president intentant fer-la entrar en raó. En aquell moment se sentia incòmode—. És evident que l’equip de campanya d’en Sexton afirmarà que la teva presència a la CNN és una prova clara que demostra que la Casa Blanca té por. Si hi enviem els nostres peixos grossos semblarem desesperats.

La dona va assentir amb un gest ràpid i va encendre una cigarreta.

—Com més desesperats semblem, millor.

Durant els seixanta segons següents, la Marjorie Tench va esbossar les raons per les quals el president l’havia d’enviar al debat de la CNN en comptes d’algun membre menys rellevant de l’equip de campanya. Quan la Tench va acabar l’explicació, el president no va tenir altre remei que mirar-la embadalit.

Un cop més, la Marjorie Tench havia demostrat que era un geni de la política.