51

Lluitar o escapar.

Com a biòleg, en Tolland coneixia els importants canvis fisiològics que experimenta qualsevol organisme davant del perill. L’adrenalina que fluïa per l’escorça cerebral incrementava el ritme cardíac i ordenava al cervell que prengués la decisió biològica més vella i intuïtiva de totes: afrontar el perill o defugir-lo.

L’instint d’en Tolland li deia que fugís, però la raó li recordava que encara estava lligat a la Norah Mangor. De totes maneres, tampoc no hi havia cap a on fugir. L’únic lloc segur en quilòmetres a la rodona era l’hemiesfera, i els atacants, fossin qui fossin, s’havien situat en un punt elevat de la glacera i havien tallat aquella opció. Darrere seu, la vasta capa de gel s’estenia en una esplanada de tres quilòmetres de llargada que acabava en una caiguda vertical cap al mar gèlid. Fugir en aquella direcció representava la mort per exposició. Al marge de les barreres pràctiques que li impedien fugir, en Tolland sabia que de totes maneres no podia abandonar els altres. La Norah i en Corky encara eren a camp obert, lligats a la Rachel i en Tolland.

En Tolland es mantenia ajupit al costat de la Rachel mentre els perdigons de gel seguien impactant contra el lateral del trineu cobert de l’equipament. Va furgar entre el material que havia quedat escampat per terra a la recerca d’una arma, una pistola de bengales, una ràdio…, qualsevol cosa.

«Corre!», va cridar la Rachel, que encara no havia recuperat del tot l’alè.

Aleshores, tot d’una, la ràfega de bales de gel es va aturar de cop. Tot i que el vent continuava bufant amb ferocitat, era com si de sobte la nit s’hagués quedat en silenci…, com si una tempesta s’hagués dissipat de manera inesperada.

Va ser aleshores que, en fer una llambregada amb cautela des de darrere del trineu, en Tolland va ser testimoni d’una de les visions més aterradores que mai havia vist. D’entre la foscor, avançant sense esforç, van aparèixer tres siluetes fantasmagòriques que esquiaven pendent avall en silenci. Les figures anaven totalment de blanc. En lloc de pals d’esquí duien uns rifles de grans dimensions que no s’assemblaven a cap arma que en Tolland hagués vist mai. Els esquís també eren peculiars, futuristes i curts, més aviat com patins allargats que no pas com esquís.

Amb parsimònia, com si sabessin que aquella batalla ja la tenien guanyada, les figures van arribar a l’alçada de la víctima que tenien més a la vora, la Norah Mangor, que continuava inconscient. En Tolland es va posar de genolls tot tremolant i va observar amb atenció els atacants per damunt del trineu. Els visitants el van mirar al seu torn a través d’unes estranyes ulleres electròniques. No semblava que mostressin gaire interès en ell.

Si més no, de moment.

Delta-U va mirar la dona que jeia inconscient sobre el gel davant seu sense sentir cap mena de remordiment. L’havien entrenat per complir ordres, no per qüestionar-ne els motius.

La dona duia un vestit impermeable gruixut i negre i tenia un bony a un costat de la cara. La seva respiració era curta i feixuga. Un dels rifles MI de gel havia fet blanc i l’havia deixada inconscient.

Ara tocava acabar la feina.

Mentre Delta-U s’ajupia al costat de la dona, els seus companys d’esquadra mantenien els seus rifles apuntant als altres objectius: un a l’home baixet que jeia inconscient al gel prop d’on es trobaven, i l’altre al trineu bolcat on s’amagaven les altres dues víctimes. Tot i que els seus homes podien perfectament haver procedit a acabar la feina, les altres víctimes no anaven armades i no tenien enlloc on fugir. Precipitar-se per acabar amb tots alhora hauria estat imprudent. «No dispersis mai el teu blanc a no ser que sigui del tot necessari. Enfronta’t als adversaris un per un». Tal com se’ls havia instruït, els membres de la Delta Force assassinarien aquella gent una per una. La màgia, de totes maneres, consistia a no deixar cap rastre que suggerís com havien mort.

Agenollat al costat de la dona inconscient, Delta-U es va treure els guants tèrmics i va agafar un grapat de neu. En va fer una bola compacta, va obrir la boca de la dona i va començar a entaforar-li neu gola avall. Va omplir-li del tot la boca, empenyent la neu tan fondo com podia per la tràquea. Seria morta en qüestió de tres minuts.

Aquesta tècnica, inventada per la màfia russa, es coneixia com a byelaya smert (mort blanca). La víctima moriria asfixiada molt abans que la neu s’hagués desfet. Tot i així, un cop morta, el seu cos mantindria l’escalfor prou de temps per dissoldre l’obstrucció. Encara que se sospités que hi havia hagut joc brut, l’arma del crim no apareixeria mai i ningú no trobaria cap prova òbvia de violència, si més no de manera immediata. Podia ser que finalment algú ho descobrís, però aleshores ja haurien guanyat prou temps. Les bales de gel es fondrien amb el paisatge, enterrades a la neu, i la contusió del cap de la dona podria atribuir-se a una mala caiguda al gel, cosa no gens estranya amb aquelles ratxes de vent. Les altres tres persones serien estabornides i assassinades si fa o no fa de la mateixa manera. Aleshores Delta-U els carregaria a tots al trineu, els arrossegaria uns quants centenars de metres fora de ruta, tornaria a enganxar-los la cordada i distribuiria els cossos adequadament. Al cap d’unes hores, els trobarien tots quatre congelats a la neu, víctimes aparents de la intempèrie i la hipotèrmia. Aquells que els descobrissin s’estranyarien que s’haguessin desviat de la ruta, però ningú no se sorprendria de trobar-los morts. Al cap i a la fi, les bengales s’haurien apagat, les condicions meteorològiques eren perilloses i perdre’s a la plataforma Milne podia conduir ràpidament a la mort.

Delta-U havia acabat d’entaforar neu a la gola de la dona. Abans de fixar-se en els altres, Delta-U va desenganxar la corda de l’arnès de la dona. Ja el tornaria a unir més endavant, però de moment no volia que a les dues persones de darrere el trineu se’ls passés pel cap la idea de posar a cobert la seva víctima arrossegant-la.

En Michael Tolland acabava de presenciar l’acte criminal més insòlit del que la ment més escabrosa mai podria haver concebut. Ara que ja havien desenganxat la Norah Mangor, els tres atacants centraven la seva atenció en en Corky.

«He de fer alguna cosa!».

En Corky havia recuperat el coneixement i intentava incorporar-se entre gemecs. Però un dels soldats el va fer tornar a caure d’esquena a terra, se li va asseure al damunt i li va enfonsar els braços a la neu tot agenollant-s’hi a sobre. En Corky va deixar anar un crit de dolor que va quedar immediatament ofegat pel vent furiós.

Víctima d’un pànic gairebé irracional, en Tolland va continuar remenant entre l’escampall d’instrumental del trineu bolcat. «Hi ha d’haver alguna cosa per aquí! Una arma! Qualsevol cosa!». L’únic que va veure va ser el dispositiu de diagnòstic de gel, que els perdigons de gel havien deixat en bona part fet malbé i pràcticament irreconeixible. Al costat seu, la Rachel mirava d’incorporar-se fent servir la destral de gel com a punt de suport.

—Corre… Mike…

En Tolland va fixar-se en la destral que la Rachel tenia lligada al canell. Podia ser una arma. Més o menys. En Tolland es va preguntar quines possibilitats tindria de sortir-se’n si atacava tres homes armats amb una petita destral.

Seria un suïcidi.

Quan la Rachel va rodolar sobre ella mateixa i es va asseure, en Tolland va descobrir una cosa darrere seu. Una bossa voluminosa de vinil. Pregant al destí perquè contingués una pistola de bengales o una ràdio, es va enfilar per damunt de la Rachel i va agafar la bossa. Dins hi va trobar un llençol gran i perfectament plegat de tela Mylar. No valia per a res. En Tolland tenia quelcom de similar al seu vaixell de recerca. Era un petit baló meteorològic, dissenyat per transportar una càrrega d’instrumental d’observació meteorològica no gaire més pesant que un ordenador portàtil. El baló de la Norah no li seria d’ajuda allí, sobretot sense un tanc d’heli.

Mentre la pugna d’en Corky es feia cada cop més audible, en Tolland tenia una sensació d’impotència que feia anys que no sentia. Desesperació absoluta. Pèrdua absoluta. Seguint el clixé que la vida ens passa per davant dels ulls abans de morir, el cervell d’en Tolland tot d’una va recuperar imatges de la seva infància que feia temps que tenia oblidades. Per un instant es va trobar navegant a San Pedro el dia que va aprendre a volar amb espinàquer, un passatemps immemorial dels mariners. Penjant d’una corda de nusos, suspès damunt de l’oceà, es capbussava una vegada i una altra entre riallades a l’aigua, pujant i baixant com un nen gronxant-se a la corda d’un campanar, el seu destí en mans d’una vela espinàquer inflada i dels capricis de la brisa del mar.

Els ulls d’en Tolland es van tornar a clavar en el baló Mylar que tenia a les mans i es va adonar que el seu cervell no havia llençat la tovallola, sinó que havia seguit intentant recordar-li una solució! El vol amb espinàquer.

Mentre en Corky continuava lluitant contra el seu agressor, en Tolland va obrir d’una estrebada la funda del baló. No és que confiés gaire en l’èxit d’aquell pla, però sabia que quedar-se allí significava una mort segura per a tots. Va desembolicar la tela plegada. L’etiqueta advertia: ATENCIÓ: NO UTILITZAR AMB VENTS SUPERIORS A DEU NUSOS.

«I una merda!». Aferrant-lo amb força per evitar que es desplegués, en Tolland va passar per damunt la Rachel, que estava recolzada de costat. Va poder llegir la confusió als seus ulls quan se li va acostar tot cridant:

—Aguanta això!

En Tolland va donar a la Rachel la tela plegada i amb les mans lliures va passar el fermall de càrrega a través d’un dels mosquetons dels seu arnès. A continuació, després de rodolar sobre ell mateix, el va fer passar també a través d’un dels mosquetons de la Rachel.

En Tolland i la Rachel ara eren un de sol.

«Units per les cuixes».

D’entre els dos, la corda destesada s’obria camí entre la neu fins a en Corky, que seguia forcejant…, i deu metres més enllà, fins al mosquetó solt al costat de la Norah Mangor.

«La Norah, ja l’hem perduda», es va dir en Tolland, «no hi podem fer res».

Els agressors estaven ajupits sobre el cos d’en Corky, que es retorçava, i ja havien recollit un grapat de neu i es disposaven a introduir-l’hi a la gola. En Tolland sabia que se’ls acabava el temps.

Va agafar el baló plegat de mans de la Rachel. La tela era fina com un mocador de paper, i pràcticament indestructible. «O ara o mai».

—Agafa’t fort!

—Mike? —va dir la Rachel—. Què…?

En Tolland va llançar el llençol de Mylar enlaire per damunt dels seus caps. El vent udolador el va atrapar al vol i el va obrir com un paracaigudes en un huracà. La funda es va omplir d’aire a l’instant i es va inflar amb un fort espetec.

En Tolland va notar una potent estrebada a l’arnès i de seguida va saber que havia menystingut en gran mesura la força del vent catabàtic. En una fracció de segon, ell i la Rachel estaven mig suspesos en l’aire i el vent els empenyia glacera enllà. Al cap d’un moment, en Tolland va notar una altra estrebada; la corda havia arribat a l’alçada d’en Corky Marlinson i s’havia tensat. Vint metres enrere, el seu aterrit amic sortia disparat de sota dels seus bocabadats atacants i n’enviava un d’ells rodolant enrere. En Corky va llançar un crit que glaçava la sang mentre ell també accelerava per damunt del gel, esquivant pels pèls el trineu bolcat i cuejant d’una banda a l’altra. Una segona corda solta seguia l’estela d’en Corky…, la corda que havia estat connectada a la Norah Mangor.

«No hi podíem fer res», es va recordar en Tolland.

Com una massa informe de titelles humanes, els tres cossos volaven arran de terra per la glacera. Els perdigons de gel els seguien de prop, però en Tolland sabia que els agressors havien deixat escapar la seva oportunitat. Darrere seu, la silueta blanca dels soldats es difuminava i es reduïa a puntets de llum a la claror de les bengales.

En Tolland notava com el gel li estripava el vestit folrat amb una acceleració incessant, i l’alleujament d’haver escapat es va diluir de seguida. Menys de tres quilòmetres davant seu, la plataforma de gel Milne s’acabava abruptament en un precipici, i més enllà del precipici…, una caiguda de trenta metres cap a l’assot letal dels trencants de l’oceà Àrtic.