72

L’acústica esmorteïda de la sala morta del Charlotte començava a marejar la Rachel. A la pantalla, la mirada preocupada d’en William Pickering es va desplaçar cap a en Michael Tolland.

—Està molt callat, senyor Tolland.

En Tolland va aixecar la vista com un alumne al qual han agafat per sorpresa.

—Senyor?

—Acaba de sortir a la televisió presentant un documental força convincent —va fer en Pickering—. Què en pensa ara, del meteorit?

—Bé, senyor —va fer en Tolland, òbviament incòmode—. La veritat és que coincideixo amb el doctor Marlinson. Crec que els fòssils i el meteorit són autèntics. Estic força versat en les tècniques de datació, i l’edat d’aquesta pedra l’han confirmada múltiples anàlisis. El seu contingut en níquel també. Aquestes dades no poden alterar-se. No hi ha dubte que la roca, formada fa cent noranta milions d’anys, presenta un percentatge de níquel no terrestre i conté dotzenes de fòssils confirmats, la formació dels quals també està datada en els cent noranta milions d’anys. No se m’acut cap altra explicació possible que la NASA ha trobat un meteorit autèntic.

En Pickering es va quedar en silenci. Tenia una expressió d’inseguretat que la Rachel no havia vist mai en ell.

—Què podem fer, senyor? —va preguntar la Rachel—. Òbviament, hem d’avisar el president que hi ha problemes amb les dades.

En Pickering va arrufar les celles.

—Això confiant que el president no ho sàpiga ja.

La Rachel va notar com se li feia un nus al coll. La insinuació d’en Pickering era evident. «El president Herney podia estar-hi implicat». La Rachel ho dubtava, però tot i així també era veritat que tant el president com la NASA hi tenien molt a guanyar.

—Per desgràcia —va continuar en Pickering—, a banda d’aquesta impressió del GPR que prova l’existència del túnel d’inserció, totes les dades científiques apunten que el descobriment de la NASA és del tot creïble. —Es va aturar—. I pel que fa a l’atac que han patit… —va mirar cap a la Rachel—. Ha parlat d’operacions especials…

—Sí, senyor. —Li va tornar a parlar de les municions improvisades i de les tàctiques emprades.

En Pickering semblava cada cop més disgustat. La Rachel intuïa que el seu cap repassava mentalment el nombre reduït de persones que podien tenir accés a una petita força militar de combat. Sens dubte, el president hi tenia accés. Probablement la Marjorie Tench també, com a assessora en cap. I molt possiblement l’administrador de la NASA, en Lawrence Ekstrom, pels seus lligams amb el Pentàgon. Malauradament, mentre la Rachel considerava la miríada de possibilitats, es va adonar que el poder de control darrere l’atac podia ser gairebé qualsevol que tingués influències polítiques d’alt nivell i els contactes adequats.

—Podria trucar al president ara mateix —va dir en Pickering—, però no crec que sigui bona idea, almenys fins que no sapiguem qui hi està implicat. La meva capacitat per protegir-los quedarà limitada un cop hi impliquem la Casa Blanca. A més, no estic segur de què li diria. Si el meteorit és real, i tots vostès així ho creuen, aleshores les seves al·legacions sobre el túnel d’inserció i l’atac no tenen ni cap ni peus; el president tindria tot el dret de qüestionar la validesa de la meva denúncia. —Va fer una pausa, com si considerés les opcions—. Sigui com sigui…, independentment de quina sigui la veritat o de qui hi estigui darrere, hi ha molta gent poderosa que es beneficiarà si aquesta informació surt a la llum. Proposo posar-los fora de perill immediatament, abans que comencem a temptar la sort.

«Fora de perill?». El comentari va sorprendre la Rachel.

—No crec que correm gaire perill a bord d’un submarí nuclear, senyor.

En Pickering semblava escèptic.

—La seva presència en aquest submarí no romandrà en secret gaire temps. Els trauré d’aquí immediatament. La veritat és que em sentiré molt millor quan els tingui tots tres asseguts al meu despatx.