32

Tot i que la Rachel Sexton es trobava en aquells moments a l’interior d’una gran cabina metàl·lica situada a uns 4500 quilòmetres de Washington, estava tan neguitosa com si l’haguessin convocat a la mateixa Casa Blanca. El monitor amb videòfon que tenia davant seu mostrava una imatge cristal·lina del president Zach Herney assegut a la sala de comunicacions de la Casa Blanca davant del segell presidencial. La connexió de so digital era impecable i, tret d’un retard gairebé imperceptible, l’home podria haver estat a l’habitació del costat.

La conversa era animada i directa. El president feia cara de satisfet, tot i que no semblava gens sorprès, per la impressió favorable que havia causat a la Rachel la troballa de la NASA i l’elecció d’un home seductor com en Michael Tolland per fer de portaveu. El president estava de bon humor i amb ganes de fer broma.

—Estic segur que convindrà amb mi —va explicar en Herney adoptant un to de veu més seriós— que, en un món ideal, les implicacions d’aquest descobriment tindrien un caràcter estrictament científic —va callar i es va tirar endavant, amb la qual cosa la seva cara va ocupar tota la pantalla—. Per desgràcia, no vivim en un món ideal i aquest èxit de la NASA es convertirà en una arma política tan bon punt jo l’anunciï.

—Tenint en compte la prova irrefutable i la gent que ha reclutat com a testimonis, no aconsegueixo veure la manera com l’opinió pública o els seus rivals podrien fer alguna altra cosa que acceptar el descobriment com un fet confirmat.

En Herney va deixar anar una rialla gairebé trista.

—Els meus rivals polítics, Rachel, creuran allò que veuran. El que em preocupa és que no els agradarà allò que veuran.

La Rachel va percebre l’esforç que el president estava fent per no esmentar el nom del seu pare. Únicament parlava de l’oposició o dels rivals polítics.

—I vostè creu que l’oposició denunciarà una conspiració simplement per raons polítiques? —va preguntar.

—Així és com funciona el joc. Tot el que cal és que algú desperti alguns dubtes, adduint que aquest descobriment és alguna mena de frau polític maquinat per la NASA i la Casa Blanca i, tot d’una, m’hauré d’enfrontar a una investigació. Els diaris oblidaran que la NASA ha trobat proves que demostren que hi ha vida extraterrestre i els mitjans de comunicació començaran a centrar-se a buscar proves d’una conxorxa per tal de destapar-la. Tristament, qualsevol insinuació de conspiració respecte a aquest descobriment serà dolenta per a la ciència, per a la Casa Blanca, per a la NASA i, sincerament, per a tot el país.

—I aquesta és la raó per la qual ha retardat l’anunci fins que no tingués la plena confirmació i el testimoni d’uns quants civils de prestigi.

—El meu objectiu és presentar aquesta informació de manera tan irrefutable que qualsevol intent de cinisme quedi tallat de soca-rel. Vull que puguem celebrar aquest descobriment amb tota la dignitat que mereix. La NASA no es mereix menys.

La intuïció de la Rachel es va disparar. «Què vol de mi?».

—És obvi —va continuar explicant el president— que vostè es troba en una posició única per ajudar-me. L’experiència que té com a analista, així com els seus lligams evidents amb el meu rival, li atorguen una gran credibilitat respecte a aquest descobriment.

La Rachel va sentir una desil·lusió creixent. «Em vol utilitzar…, exactament com en Pickering havia dit que faria!».

—Dit això —va continuar explicant en Herney—, m’agradaria demanar-li que reconegués personalment aquest descobriment perquè en quedi constància en qualitat d’enllaç d’intel·ligència amb la Casa Blanca…, i com a filla del meu rival.

Aquí ho tenia. En safata de plata.

«En Herney vol que reconegui el descobriment».

La Rachel realment havia cregut que en Zach Herney estava per damunt d’aquells estratagemes polítics lamentables. El reconeixement públic per part de la Rachel immediatament convertiria el meteorit en una qüestió personal per al seu pare: incapacitaria el senador a l’hora de qüestionar la credibilitat del descobriment i no perjudicaria la credibilitat de la seva filla. Seria una sentència de mort per a un candidat que pregonava que el primer era la família.

—Francament, senyor —va dir la Rachel fitant el monitor—, em sorprèn molt que em demani això.

—Em pensava que li faria il·lusió donar un cop de mà —va contestar el president amb cara de desconcert.

—Il·lusió? Senyor, deixant de banda les diferències que pugui tenir amb el meu pare, aquesta petició em posa en una situació impossible. Ja tinc prou problemes amb el meu pare sense necessitat d’enfrontar-m’hi directament en una mena de combat a mort públic. Malgrat que reconec que no m’agrada, és el meu pare, i col·locar-me contra ell a ulls de la gent, francament, em sembla un cop molt baix per part seva.

—Esperi’s un moment! —En Herney va obrir les mans en un gest de rendició—. Qui ha dit res de fer-ho als ulls del públic?

La Rachel va callar.

—Dedueixo que vol que acompanyi l’administrador de la NASA a l’estrada en la conferència de premsa prevista per a les vuit.

La riallada d’en Herney va retronar en els altaveus.

—Rachel: quina mena d’home es pensa que sóc? Realment es pensa que sóc capaç de demanar a algú que apunyali el seu pare per l’esquena en directe per la cadena de televisió nacional?

—Però vostè ha dit…

—I es pensa que seria capaç de fer que l’administrador de la NASA compartís el protagonisme amb la filla del seu arxienemic? No és que vulgui desenganyar-la, Rachel, però aquesta conferència de premsa és una presentació científica. No estic segur que els seus coneixements sobre meteorits, fòssils o estructures de gel atorguessin gaire credibilitat a l’anunci.

La Rachel va notar que es posava vermella com un pebrot.

—Però, llavors, quina mena de reconeixement té en ment?

—Un de més escaient al seu càrrec.

—Senyor?

—Vostè és el meu enllaç d’intel·ligència amb la Casa Blanca. Vostè informa el meu personal sobre assumptes d’importància nacional.

—Vol que reconegui l’autenticitat del descobriment davant del seu personal?

En Herney encara semblava divertit pel malentès.

—Sí. L’escepticisme que em trobaré a fora de la Casa Blanca no és res comparat amb el que trobaré dins del meu personal. Som enmig d’un motí a gran escala. La meva credibilitat interna està ferida. El meu equip m’ha demanat que retalli el pressupost destinat a la NASA. No els he fet cas i aquesta decisió ha estat un suïcidi polític.

—Fins ara.

—Això mateix. Tal com hem dit aquest matí, el moment d’aquest descobriment semblarà molt sospitós als escèptics respecte a la meva política i en aquests moments no hi ha ningú tan escèptic com el meu personal. Així, doncs, quan sentin aquesta informació per primer cop, vull que provingui de…

—No ha dit res al seu personal del meteorit?

—Només a alguns dels assessors més importants. Mantenir en secret aquest descobriment ha estat una de les màximes prioritats.

La Rachel estava completament al·lucinada. «No m’estranya que hagi de fer front a un motí».

—Però això no és el meu camp de treball habitual. Difícilment es pot considerar que un meteorit és un tema mereixedor d’un informe d’intel·ligència.

—No en el sentit tradicional però, ben mirat, sí que presenta tots els elements de la seva feina habitual: informacions complexes que cal extreure, ramificacions polítiques importants…

—No sóc una especialista en meteorits, senyor, però, no hauria de ser l’administrador de la NASA l’encarregat d’informar-ne al seu personal?

—Que fa broma? Tothom l’odia. Pel que fa al meu personal, l’Ekstrom és un venedor de fum que m’ha entabanat una vegada i una altra.

La Rachel podia intuir a què es referia.

—Què me’n diu d’en Corky Marlinson? La medalla nacional d’astrofísica? Té molta més credibilitat que no pas jo.

—El meu personal el componen polítics, Rachel, no científics. Vostè ha conegut el doctor Marlinson i jo penso que és un home fantàstic, però si deixo un astrofísic amb el meu equip d’intel·lectuals racionals i cap quadrats, no entendran ni una paraula. Necessito algú que ells puguin entendre. Vostè és la persona indicada, Rachel. El meu personal coneix la feina que fa i, tenint en compte el seu cognom, vostè és la portaveu més imparcial que podria comunicar aquest descobriment al meu personal.

La Rachel es va adonar que s’estava deixant convèncer per l’estil amable del president.

—Si més no, reconeix que el fet que jo sigui la filla del seu rival té alguna cosa a veure amb la seva petició.

El president va fer una rialla avergonyida.

—I tant que hi té a veure. Però, com ja es pot imaginar, el meu personal serà informat d’una manera o d’una altra, amb independència del que vostè decideixi. Vostè no és el pastís, Rachel, simplement és la cirereta. Vostè és la persona més qualificada per donar aquesta informació i, casualment, també és un parent molt pròxim de l’home que vol expulsar el meu equip de la Casa Blanca durant la pròxima legislatura. Aquests dos fets li atorguen credibilitat.

—S’hauria de dedicar a les vendes.

—Si ho pensa bé, ja ho faig. I també ho fa el seu pare. I per ser-li franc, m’agradaria tancar alguna transacció per variar —va explicar el president abans de treure’s les ulleres i mirar la Rachel als ulls. Ella va notar en el president una ascendència similar a la que tenia el seu pare.

—Li ho demano com a favor, Rachel, i també perquè penso que és part de la seva feina. Així que, què me’n diu? Sí o no? Informarà el meu personal d’aquest assumpte?

La Rachel se sentia atrapada dins d’aquell remolc minúscul de la CPS. «No hi ha res com la publicitat agressiva per encolomar el producte», va pensar. Malgrat els 4500 quilòmetres que els separaven, la Rachel podia sentir com el desig del president la pressionava a través de la pantalla de vídeo. També sabia que, li agradés o no, era una petició perfectament raonable.

—Hi posaria condicions —va anunciar la Rachel.

—Quines serien? —va preguntar el president arquejant les celles.

—Em reuniria amb el seu personal en privat, sense periodistes. Vull una sessió informativa privada, no un reconeixement públic.

—Té la meva paraula. La reunió ja té designada una ubicació molt privada.

La Rachel va sospirar.

—Si és així, d’acord.

El president va esbossar un somriure.

—Fantàstic.

La Rachel va donar un cop d’ull al rellotge i va veure amb sorpresa que ja eren les quatre de la tarda tocades.

—Esperi’s un moment —va demanar, perplexa—. Si vostè surt en directe a les vuit, no tenim temps. Fins i tot encara que viatgés en aquell dispositiu infernal amb el qual he vingut aquí, necessitaria, pel cap baix, dues hores per arribar a la Casa Blanca. Hauria de preparar les meves observacions i…

El president va fer que no amb el cap.

—Em temo que no m’he sabut explicar prou bé. Informarà el personal des d’on es troba ara mitjançant una videoconferència.

—Oh —va fer la Rachel amb to vacil·lant—. A quina hora havia pensat que ho podia fer?

—De fet —va contestar en Herney amb un somriure—, què li sembla ara mateix? Ja tinc tot el personal reunit davant d’un enorme aparell de televisió apagat. L’estan esperant.

La Rachel es va posar tensa.

—Senyor, no tinc res preparat. No hi ha cap possibilitat que pugui…

—Simplement, expliqui’ls la veritat. Quina dificultat pot tenir això?

—Però…

—Rachel —va dir el president, inclinant-se cap a la pantalla—. Recordi: vostè es guanya la vida recopilant i transmetent informació. És la seva feina. Simplement, expliqui’ls què està passant aquí —va estirar la mà per prémer una tecla del seu videotransmissor, però es va aturar—. I crec que li agradarà saber que l’he col·locat en una posició privilegiada.

La Rachel no va entendre a què es referia, però ja era massa tard per preguntar-l’hi. El president va prémer el botó.

La pantalla que la Rachel tenia al davant es va quedar negra per uns instants. Quan es va actualitzar, la Rachel estava observant una de les imatges més desconcertants que mai havia vist. Davant del nas tenia el Despatx Oval de la Casa Blanca. Era ple a vessar. Tothom estava dret. Pel que es veia, s’havia reunit tot el personal de la Casa Blanca. La Rachel es va adonar que la visió que tenia era des de dalt de l’escriptori del president.

«Parlant des d’una posició privilegiada». La Rachel ja havia començat a suar.

Per les cares que feien els membres del personal de la Casa Blanca, estaven tan sorpresos de veure-la a ella com ella de veure’ls a ells.

—Senyoreta Sexton? —va preguntar una veu aspra. L’aparença singular d’aquella dona era inconfusible, fins i tot enmig d’una gentada com aquella—. Gràcies per reunir-se amb nosaltres, senyoreta Sexton —va dir la Marjorie Tench amb un to que va semblar pretensiós—. El president ens ha explicat que ens havia de comunicar una notícia.