39

—Tenim flagel·lats —va explicar en Tolland tot mirant l’aigua luminescent.

—Què dius de gelats? —va preguntar en Corky arrufant el front—. Ara no em ve pas de gust.

La Rachel es va adonar que en Michael Tolland no estava d’humor per a bromes.

—No sé com pot haver passat —va explicar en Tolland—, però, d’alguna manera, aquesta aigua conté dinoflagel·lats bioluminescents.

—Dinoquè? —va preguntar la Rachel. «Parla de manera intel·ligible».

—Plàncton monocel·lular capaç d’oxidar un catalitzador luminescent anomenat luciferasa.

«Allò era intel·ligible?».

En Tolland va esbufegar i es va tombar cap al seu amic.

—Corky, hi ha alguna possibilitat que el meteorit que hem extret del pou tingués microorganismes vius a la superfície?

En Corky va esclatar a riure.

—Mike, no facis broma!

—No faig broma.

—Cap ni una, Mike! —va respondre en Corky—. Creu-me, si la NASA tingués la menor sospita que aquesta roca conté organismes extraterrestres, pots estar ben segur que mai no l’haurien extret a l’aire lliure.

Aquella resposta va semblar que únicament calmava en Tolland de manera parcial, com si el seu neguit es degués a un misteri més profund.

—No en puc estar segur sense un microscopi —va explicar en Tolland—, però tinc la impressió que això és plàncton bioluminescent de l’embrancament Pyrrophyta. El nom significa planta de foc. L’oceà Àrtic n’és ple.

En Corky va arronsar les espatlles.

—Així, doncs, per què preguntes si pot procedir de l’espai?

—Perquè —va respondre en Tolland— el meteorit estava sepultat en gel glacial, en aigua dolça procedent de les nevades. L’aigua que hi ha en aquest forat és fosa glacial i ha romàs congelada durant tres segles. Com pot ser que contingui criatures oceàniques?

La pregunta d’en Tolland va provocar un llarg silenci.

La Rachel estava dreta a la vora de la piscina i intentava comprendre què era el que estava mirant. «Plàncton bioluminescent al pou d’extracció. I això què significa?».

—Hi ha d’haver una esquerda en algun punt —va suggerir en Tolland—. És l’única explicació possible. El plàncton deu haver entrat al pou a través d’una fissura en el gel que ha permès que es filtrés aigua de l’oceà.

La Rachel no ho entenia.

—Filtrar-se? D’on? —va preguntar la noia, que recordava el llarg trajecte que havien fet amb l’IceRover des de l’oceà—. La costa és a uns quatre quilòmetres d’on som ara.

En Corky i en Tolland van llançar una mirada estranya a la Rachel.

—Per ser exactes —va explicar en Corky—, l’oceà és justament sota nostre. Aquest casc de gel està surant.

La Rachel va observar els dos homes; se sentia completament desconcertada.

—Surant? Però…, si som damunt d’una glacera.

—Sí, som damunt d’una glacera —va reconèixer en Tolland—, però no som sobre terra ferma. Les glaceres de vegades se separen de la massa continental i s’obren com un ventall damunt de l’aigua. Com que el gel pesa menys que l’aigua, la glacera simplement continua surant, desplaçant-se per l’oceà com si fos un enorme rai de gel. Aquesta és la definició d’una plataforma de gel: la secció que sura d’una glacera —es va aturar—. En aquests moments, som a gairebé un quilòmetre i mig de la costa.

Tot d’una, la Rachel se sentia espantada. Mentre ella ajustava la imatge mental que s’havia fet de l’entorn on es trobava, la idea de ser damunt de l’oceà Àrtic anava acompanyada d’un cert temor.

Pel que semblava, en Tolland es va adonar d’aquell neguit. Va picar fort amb tots dos peus a terra.

—No es preocupi. Aquesta capa de gel té uns noranta metres de gruix, dels quals seixanta suren sota l’aigua com un glaçó de gel en un got. Això fa que la plataforma sigui molt estable. Sobre aquesta capa de gel hi podria construir un gratacel.

La Rachel hi va assentir amb un gest tímid, però no semblava gaire convençuda. Deixant de banda els temors, ara comprenia la teoria d’en Tolland respecte als orígens del plàncton. «Ell creu que hi ha una esquerda que arriba fins a l’oceà i que permet que el plàncton es filtri a través del forat». La Rachel va concloure que era una explicació plausible i, tot i així, implicava una paradoxa que la inquietava. La Norah Mangor havia afirmat de manera categòrica la integritat de la glacera, després d’haver fet incomptables proves amb les mostres per confirmar-ne la solidesa.

La Rachel va observar en Tolland.

—Creia que la perfecció de la glacera era la pedra angular de totes les dades extretes de les capes. No va dir la doctora Mangor que la glacera no tenia cap esquerda ni fissura?

En Corky va arrufar el front.

—Pel que es veu, la reina de gel l’ha espifiada.

«No ho diguis gaire alt», va pensar la Rachel, «o et clavarà un picador de gel a l’esquena».

En Tolland s’acaronava la barbeta mentre observava aquelles criatures fosforescents.

—No existeix cap altra explicació possible. Hi ha d’haver una esquerda. El pes de la plataforma sobre l’oceà deu fer que entri aigua de mar rica en plàncton en el pou.

«Ha de ser una senyora esquerda», va pensar la Rachel. Si la capa de gel tenia noranta metres de gruix i el forat una profunditat de seixanta metres, la presumpta esquerda havia de travessar trenta metres de gel sòlid. «Les mostres analitzades per la Norah Mangor van demostrar que no hi havia esquerdes».

—Fes-me un favor —va demanar en Tolland a en Corky—. Vés a buscar la Norah. Déu vulgui que sàpiga alguna cosa sobre aquesta glacera que no ens hagi explicat. I busca també en Ming, potser ell podrà explicar-nos què són aquestes bestioles brillants.

En Corky va marxar.

—Serà millor que t’afanyis —va cridar en Tolland, tornant a mirar el forat—. Juraria que aquestes bioluminescències s’estan apagant.

La Rachel va mirar el forat. Era evident que el color verd ja no brillava amb tanta força.

En Tolland es va treure l’abric i es va estirar sobre el gel al costat del forat.

La Rachel el va mirar desconcertada.

—Mike?

—Vull esbrinar si s’està filtrant aigua salada.

—Estirat sobre el gel sense cap peça d’abric?

—Psí. —Arrossegant-se sobre la panxa, en Tolland es va acostar a la vora del forat. Mentre aguantava una màniga de l’abric sobre la vora, va deixar que l’altra quedés suspesa sobre el pou fins que el puny va tocar l’aigua—. Aquesta és una prova de salinitat de gran precisió que utilitzen els millors oceanògrafs del món. S’anomena «llepar una jaqueta molla».

Fora de la cúpula, a la plataforma, Delta-U es barallava amb els controls per intentar mantenir el robot danyat sobre el grup que en aquells moments s’havia reunit davant del pou d’extracció. Pel so de la conversa, va deduir que els esdeveniments s’estaven precipitant.

—Truca al controlador —va ordenar—. Tenim un problema greu.