65

La Raquel Sexton tenia la sensació que l’estaven cremant viva.

«Plou foc!».

Va mirar d’obrir els ulls, però l’únic que distingia eren formes borroses i llums encegadores. La pluja queia damunt seu. Una pluja bullent que li esquitxava la pell nua. Estava estirada de costat i notava l’escalfor de les rajoles sota el seu cos. Es va arraulir fins a adoptar la posició fetal per mirar de protegir-se del líquid ardent que no cessava de caure. Sentia olor de productes químics. Clorina, potser. Va intentar fugir arrossegant-se; no ho va aconseguir. Unes mans fortes la subjectaven per les espatlles i la mantenien immobilitzada.

«Deixin-me anar! M’estic cremant!».

Instintivament, va tornar a intentar deslliurar-se’n, i una vegada més li ho van impedir; les mans poderoses la tenien ancorada a terra.

—No es mogui —va dir una veu d’home. L’accent era americà. Professional—. Aviat s’acabarà.

«Què s’havia d’acabar?», volia saber la Rachel. «El dolor? La vida?». Va intentar enfocar la vista. Les llums en aquell lloc eren potents. Tenia la sensació que es trobava en una estança petita. Estreta. De sostres baixos.

—Em cremo! —El crit de la Rachel va quedar reduït a un xiuxiueig.

—No pateixi —va dir la veu—. És aigua tèbia. Confiï en mi.

Tot d’una, la Rachel va prendre consciència que estava pràcticament nua; només duia la roba interior xopa. Però no va sentir cap mena de vergonya; el seu cervell estava ocupat amb un munt de preguntes diferents.

Els records ara començaven a tornar com un torrent. La plataforma de gel. El GPR. L’atac. «Qui? On sóc?». Va intentar unir les peces, però el seu cervell estava letàrgic, com si el seu joc d’engranatges s’hagués encallat. D’entre tot el garbuix de pensaments confusos en va aparèixer un d’individual: «En Michael i en Corky…, on són?».

La Rachel va provar de forçar la vista, però l’únic que va distingir va ser un grup d’homes drets davant seu. Tots anaven vestits amb granotes blaves. Volia parlar, però la seva boca refusava emetre cap so. La sensació de cremor a la pell havia donat pas ara a unes profundes sacsejades de dolor que li recorrien els músculs com tremolors sísmics.

—Deixi que passi —va dir l’home damunt seu—. Cal que la sang torni a circular per la musculatura —parlava com un doctor—. Miri de moure els braços i les cames.

El cos de la Rachel patia un dolor terrible que era com si li martellegessin cada múscul. Estirada sobre el terra de rajola, amb el pit que es contreia, amb prou feines podia respirar.

—Mogui els braços i les cames —va insistir l’home—. Encara que li faci mal.

La Rachel ho va intentar. Cada moviment era com si li clavessin un ganivet a les articulacions. L’aigua tornava a cremar. El dolor punyent continuava. En l’instant precís que la Rachel començava a pensar que no el podria suportar ni un segon més, va notar que li posaven una injecció. Semblava que el dolor remetia ràpidament, cada cop menys violent, allunyant-se. Els tremolors es van alentir. Va notar que tornava a respirar.

Una nova sensació s’estenia pel seu cos ara, com si li clavessin agulles pertot arreu, cada cop més i més afilades. Milions de petites fiblades que s’intensificaven amb cada moviment. Va intentar quedar-se totalment quieta, però els rajos d’aigua continuaven flagel·lant-la. L’home damunt seu li va agafar els braços i els hi va començar a moure.

«Mare meva, quin mal!». La Rachel estava massa dèbil per resistir-se. Llàgrimes de fatiga i dolor se li escolaven galtes avall. Va tancar els ulls amb força tot intentant desconnectar del món.

Finalment, les punxades i fiblades van començar a desaparèixer. Havia deixat de ploure. Quan la Rachel va obrir els ulls, hi veia amb més nitidesa.

Va ser aleshores que els va descobrir.

En Corky i en Tolland estaven estirats a prop seu, tremolant, mig despullats i xops de cap a peus. L’angoixa que els llegia a la cara li va fer suposar que acabaven de suportar experiències similars. Els ulls marrons d’en Tolland estaven injectats en sang i vidriosos. En veure la Rachel, va aconseguir esbossar un dèbil somriure; els llavis blaus li tremolaven.

La Rachel va mirar d’incorporar-se per inspeccionar l’indret estrany on es trobaven. Estaven tots tres estirats mig nus en un garbuix de braços i cames tremolosos al terra d’una petita sala de dutxes.