48

La Rachel Sexton notava un estremiment creixent dins seu mentre avançava pel mantell de glaç en la foscor de la nit. Tot d’imatges inquietants se li arremolinaven al cap —el meteorit, el plàncton fosforescent, les implicacions que tindria que la Norah Mangor hagués comès un error amb les mostres de gel.

«Una matriu sòlida de gel d’aigua dolça», havia assegurat la Norah, i els havia recordat que havia perforat nuclis per tota l’àrea al voltant i directament damunt del meteorit. Si la glacera contenia intersticis d’aigua salada plens de plàncton, els hauria vist. Oi que sí? Malgrat tot, la intuïció de la Rachel tornava inevitablement a la solució més simple.

«Hi ha plàncton congelat a la glacera».

Deu minuts i quatre bengales més tard, la Rachel i els altres ja s’havien allunyat uns dos-cents cinquanta metres de l’hemiesfera.

Sense previ avís, la Norah es va aturar en sec.

—Aquest és el punt —va dir, com una bruixa de l’aigua que havia percebut místicament el punt perfecte on cavar un pou.

La Rachel es va girar i va fer una ullada al desnivell per on havien baixat. L’hemiesfera feia estona que havia desaparegut en la foscor de la nit, però la línia de bengales era clarament visible; la bengala més llunyana pampalluguejava com una falsa estrella. Les bengales seguien una línia recta perfecta, com una autopista cuidadosament calculada. La Rachel estava impressionada amb les habilitats de la Norah.

—Una altra raó per la qual hem deixat que el trineu obrís el pas —va cridar la Norah quan va veure que la Rachel admirava la línia de bengales—. Els esquís del trineu van rectes. Si deixem que la gravetat dirigeixi el trineu i no hi interferim, podrem estar segurs que avancem en línia recta.

—Bon truc —va cridar en Tolland—. Tant de bo es pogués aplicar d’alguna manera a mar obert.

«Som a mar obert», va pensar la Rachel, visualitzant l’oceà sota seu. Durant un breu segon, la flama més distant li va cridar l’atenció. Havia desaparegut, com si la llum hagués quedat coberta per alguna cosa que hi passava pel davant. Un instant després, però, la llum va reaparèixer. La Rachel es va sentir tot d’una incòmoda.

—Norah —va cridar per damunt del vent—, deies que aquí hi havia óssos polars?

La glaciòloga estava preparant una nova bengala i, o bé no l’havia sentit, o bé no li feia cas.

—Els óssos polars —va cridar en Tolland— mengen foques. Només ataquen els homes quan envaeixen el seu espai.

—Però som en zona d’óssos polars, no? —La Rachel mai no aconseguia recordar quin pol tenia óssos i quin tenia pingüins.

—Sí —va respondre en Tolland—. Els óssos polars són de fet els que donen nom a l’Àrtic. «Arktos» en grec vol dir ós.

Fantàstic. La Rachel va escrutar nerviosa la foscor.

—A l’Antàrtic no hi ha óssos polars —va continuar en Tolland—. Per això se’n diu «Anti-arktos».

—Gràcies, Mike —va cridar la Rachel—. Però ja n’hi ha prou de parlar d’óssos polars.

En Tolland va riure.

—Entesos. Perdó.

La Norah va clavar l’última bengala a la neu. Com abans, els quatre van quedar embolcallats per una resplendor vermellosa que feia que semblessin embotits en els seus vestits impermeables negres. Més enllà del cercle de llum que emanava de la bengala, la resta del món s’havia tornat totalment invisible, un mantell circular de foscor que els engolia.

Mentre la Rachel i els altres s’ho miraven, la Norah va clavar els peus sobre el gel i, intentant evitar fer moviments bruscos, va arrossegar el trineu uns quants metres pendent amunt fins on eren. Aleshores, sense deixar que la corda s’afluixés, es va ajupir i va activar manualment els frens del trineu, quatre cavallets en punxa que s’ensorraven al gel per mantenir el trineu immòbil. Així que va acabar, es va aixecar i es va desfer de la corda que duia cargolada a la cintura.

—I ara —va cridar—, a la feina.

La glaciòloga va situar-se a l’extrem del trineu contrari al vent i va començar a deslligar els ullets de papallona que subjectaven la lona que protegia l’instrumental. La Rachel, que tenia la sensació que havia estat un pèl dura amb la Norah, va decidir col·laborar desenganxant la part posterior de la lona.

—Mare meva, NO! —va cridar la Norah amb brusquedat—. Això no ho facis mai de la vida.

La Rachel es va fer enrere, confosa.

—Mai no s’ha de deslligar la part que queda de cara al vent! —va dir—. Es crearia una mànega de vent! El trineu hauria sortit volant com un paraigua en un túnel aerodinàmic!

La Rachel es va disculpar.

—Ho sento. Jo…

La Norah li va clavar la mirada.

—Ni tu ni el noi de l’espai no hauríeu de ser aquí.

«Cap dels quatre no hi hauria de ser», va pensar la Rachel.

«Amateurs», va sospirar la Norah, maleint l’administrador per haver insistit a enviar en Corky i la Sexton. «Aquests pallassos aconseguiran que algú s’acabi matant aquí fora». L’última cosa que volia la Norah en aquells moments era haver de fer de cangur.

—Mike —va dir—, necessito ajuda per treure el GPR del trineu.

En Tolland va ajudar-la a descarregar el radar de penetració terrestre i a col·locar-lo sobre el gel. El dispositiu recordava tres pales de màquina llevaneu en miniatura fixades en paral·lel sobre un marc d’alumini. L’aparell no feia més d’un metre de llarg i anava connectat amb cables a un atenuador de corrent i una bateria marina que hi havia al trineu.

—Això és el radar? —va preguntar en Corky cridant per sobre el vent.

La Norah va assentir en silenci. El radar de penetració terrestre estava molt més ben equipat per descobrir aigua marina que l’EDOP. El transmissor de GPR enviava impulsos d’energia electromagnètica a través del gel, i aquests impulsos rebotaven de manera distinta en substàncies amb diferent estructura cristal·lina. L’aigua fresca pura cristal·litzava en una cel·la de cares planes. En canvi, l’aigua de mar cristal·litzava en una cel·la més enreixada o bifurcada a causa del seu alt contingut en sodi, i feia que els impulsos rebotessin erràticament i que per tant el nombre de ressons fos molt menor.

La Norah va engegar la màquina.

—El que faré serà obtenir una mena d’imatge en secció transversal per localització de ressons de la capa de gel al voltant del pou d’extracció —va cridar—. El software intern de la màquina crearà una secció transversal de la glacera i després l’imprimirà. Qualsevol gel d’aigua de mar quedarà registrat com a ombra.

—Imprimir? —en Tolland estava sorprès—. Pots imprimir aquí fora?

La Norah va assenyalar un cable del GPR que anava connectat a un aparell que encara estava tapat sota la lona.

—De fet, no em queda altre remei que imprimir-ho. Les pantalles d’ordinador consumeixen massa energia valuosa, de manera que els glaciòlegs de camp imprimim la informació amb impressores tèrmiques. Els colors no són perfectes, però el tòner del làser se solidifica per sota dels vint graus sota zero. Ho vaig aprendre per la via dura a Alaska.

La Norah va demanar a tothom que se situés a l’altra banda del GPR mentre es preparava per alinear el transmissor de manera que escanegés l’àrea del forat del meteorit, a gairebé tres camps de futbol de distància. Però quan la Norah va desviar la mirada cap a la direcció aproximada de la qual havien vingut, es va adonar que no veia res de res.

—Mike, necessito alinear el transmissor amb la posició del meteorit, però aquesta bengala m’encega. Pujaré una mica pel pendent fins a sortir de la llum. Alinearé els braços amb les bengales i tu ajustes l’alineament al GPR.

En Tolland va assentir i es va agenollar al costat de l’aparell de radar.

La Norah va clavar els grampons al gel i inclinant-se endavant per desafiar el vent va avançar pendent amunt en direcció a l’hemiesfera. El vent catabàtic aquell dia era molt més fort del que s’imaginava, i pressentia que s’acostava una tempesta. Però no calia amoïnar-se. Haurien acabat en qüestió de minuts. «Comprovaran que tenia raó». La Norah havia retrocedit vint metres cap a l’hemiesfera. Va arribar al límit de la foscor just en el moment en què la corda es va tensar.

La Norah va observar la glacera. Mentre acostumava la vista a la foscor, la línia de bengales es va tornar a fer visible a poc a poc uns graus cap a la seva esquerra. Va canviar de posició per estar-hi perfectament alineada. Aleshores va alçar els braços com un compàs, amb el cos girat, indicant el vector exacte.

—Ara hi estic en línia! —va cridar.

En Tolland va ajustar el GPR i va fer un gest amb la mà.

—Tot a punt!

La Norah va fer una última llambregada a la glacera, contenta de tenir el camí cap a casa il·luminat. Però mentre mirava, quelcom d’estrany va succeir. Per un instant, una de les bengales que tenia més a la vora va desaparèixer per complet. Abans que la Norah tingués temps de preocupar-se per si s’estava apagant, la bengala va reaparèixer. Si la Norah no sabés que no era així, hauria assumit que alguna cosa s’havia interposat entre la bengala i la posició on ella es trobava. Però no podia ser que hi hagués ningú més allí fora…, a no ser, és clar, que l’administrador hagués començat a sentir remordiments i hagués enviat un equip de la NASA darrere seu. La Norah ho dubtava. Va decidir que probablement no havia estat res. Una ràfega de vent que havia apagat momentàniament la flama.

La Norah va tornar cap al GPR.

—Tot alineat?

En Tolland es va arronsar d’espatlles.

—Em sembla que sí.

La Norah va anar cap a l’aparell de control del trineu i va prémer un botó. El GPR va deixar anar un brunzit agut i es va aturar.

—D’acord —va dir—. Això ja està.

—Ja? —va dir en Corky.

—El que porta feina són els preparatius. La foto en si és qüestió d’un segon.

A bord del trineu, la impressora tèrmica ja havia començat la seva cacofonia de sorolls. La impressora, protegida per una coberta de plàstic transparent, a poc a poc anava escopint un full gruixut i cargolat. La Norah va esperar que l’aparell hagués acabat la impressió i aleshores va aixecar la coberta de plàstic i va agafar el full imprès. «Ja ho veuran», pensava mentre duia la impressió cap a la bengala perquè tothom la pogués veure bé. «No hi haurà aigua salada».

Tothom es va aplegar al voltant de la Norah, que subjectava amb força la impressió amb els guants. Va inspirar profundament i va descargolar el paper per examinar la informació. La imatge que hi va veure la va fer retrocedir horroritzada.

—Oh, Déu meu! —La Norah tenia els ulls clavats al full i no es creia el que veia. Tal com era d’esperar, la impressió mostrava una secció transversal del pou ple d’aigua del meteorit. Però el que la Norah no hi esperava veure era la silueta grisosa d’una forma humana flotant a mitja profunditat. Se li va glaçar la sang—. Oh, Déu meu…, hi ha un cos al pou d’extracció.

Tots es van quedar en silenci mirant la imatge perplexos.

El cos fantasmagòric flotava cap per avall al pou estret. Al voltant del cos, com una espècie de capa, hi havia una aura en forma de vel. La Norah ara s’adonava de què era aquella aura. El GPR havia capturat una empremta dèbil de l’abric de la víctima, que no podia ser cap altre que el familiar abric llarg i dens de pèl de camell.

—És…, en Ming —va xiuxiuejar—. Deu haver caigut…

La Norah Mangor no s’imaginava de cap de les maneres que la presència del cos d’en Ming al pou d’extracció no seria la sorpresa més gran que revelaria la impressió, però mentre els seus ulls baixaven pou avall, de sobte va descobrir una altra cosa.

«El gel a sota del pou d’extracció…».

La Norah va fixar-s’hi bé. El primer que va pensar va ser que alguna cosa havia anat malament amb l’escàner. Aleshores, en estudiar la imatge de més a prop, una constatació estremidora va començar a créixer dins seu, com la tempesta que s’anava formant al seu voltant. Les vores del paper van aletejar violentament amb el vent quan es va girar per mirar amb més deteniment la impressió.

«Però…, això és impossible!».

Tot d’una, la veritat la va colpejar amb força. Era com si la terra se l’hagués d’empassar. Ja s’havia oblidat d’en Ming.

La Norah ara ho entenia tot. «L’aigua salada del pou!». Es va desplomar de genolls a la neu al costat de la bengala. Li costava respirar. Sense deixar anar el paper de les mans, va començar a tremolar.

«Déu meu…, ni m’havia passat pel cap».

Aleshores, empesa per un brot sobtat de còlera, va girar el cap en direcció a l’hemiesfera de la NASA.

—Cabrons! —va cridar, la seva veu enduta pel vent—. Maleïts cabrons!

Dins la fosca, a només cinquanta metres, Delta-U va dur-se l’aparell de CrypTalk a la boca per parlar amb el seu controlador; només va pronunciar dues paraules:

—Ho saben.