84

Com la majoria de presidents que l’havien precedit, en Zach Herney sobrevivia dormint quatre o cinc hores al dia. Ara bé, les darreres setmanes havia sobreviscut dormint-ne encara moltes menys. A mesura que l’emoció pels esdeveniments de la nit s’anava esvaint, en Herney notava que el cos li passava factura.

Era a la Sala Roosevelt amb els membres més destacats del seu equip, gaudint del xampany de la festa i mirant repeticions de les rodes de premsa, extractes dels documentals d’en Tolland i els resums que en feien les llumeneres de torn a la televisió. En pantalla, una corresponsal exuberant s’aferrava al micròfon mentre retransmetia des de davant de la Casa Blanca.

—A part de les repercussions que pot tenir per a la raça humana —anunciava la corresponsal—, aquest descobriment de la NASA té algunes repercussions polítiques severes aquí a Washington. El desenterrament d’aquests fòssils de meteorit no podrien haver arribat en un millor moment per a un president assetjat. —Va canviar a un to de veu més greu—. Ni en pitjor moment per al senador Sexton. —Es va tallar la retransmissió per reproduir un fragment del ja famós debat d’aquell mateix dia a la CNN.

—Després de vint-i-cinc anys —afirmava en Sexton—, crec que està bastant clar que no trobarem vida extraterrestre!

—I si està equivocat? —replicava la Marjorie Tench.

En Sexton posava els ulls en blanc.

—Au, va, per l’amor de Déu, senyora Tench. Que em pengin, si estic equivocat.

Tothom a la Sala Roosevelt va riure. Retrospectivament, l’arraconament que la Tench havia fet al senador podria haver semblat dur i cruel, però, en canvi, no semblava que els presents ho veiessin així: el senador responia amb tanta arrogància i autosuficiència que feia l’efecte que estava obtenint just el que es mereixia.

El president va mirar al seu voltant en busca de la Tench. No l’havia vista des d’abans de la seva roda de premsa, i ara no era allà. «És estrany» va pensar. «Aquesta celebració és tan seva com meva».

El reportatge televisiu anava embolicant la troca i subratllava un cop més tant l’espectacular salt polític endavant que havia fet la Casa Blanca com la desastrosa relliscada del senador Sexton.

«Quina diferència d’un dia a l’altre» va pensar el president. «En política, el teu món pot canviar en un instant».

A l’alba s’adonaria de fins a quin punt podien arribar a ser certes aquelles paraules.