125

«S’ha acabat», va pensar la Rachel.

En Tolland i ella seien l’un al costat de l’altra a la coberta, mirant el carregador de la metralladora del soldat Delta. Per desgràcia, en Pickering ja sabia on havia enviat el fax: el despatx del senador Sedgewick Sexton.

La Rachel dubtava que el seu pare arribés a sentir el missatge telefònic que en Pickering li acabava de deixar al contestador. Probablement en Pickering arribaria al despatx d’en Sexton abans que ningú altre al matí. Si aconseguia entrar-hi, eliminar el fax i esborrar el missatge abans que en Sexton arribés, no hi hauria cap necessitat de fer mal al senador. En William Pickering era una de les poques persones de Washington que podia entrar al despatx d’un senador dels Estats Units sense fanfàrria. La Rachel sempre quedava sorpresa del que es podia aconseguir «en nom de la seguretat nacional».

«Per descomptat, si això falla», va pensar la Rachel, «en Pickering podria anar-hi en helicòpter, llançar un míssil Hellfire per la finestra del despatx i fer volar el fax». Alguna cosa li deia que això no caldria.

La Rachel, asseguda al costat d’en Tolland, va notar amb sorpresa que la mà d’ell lliscava fins a agafar la seva. Va notar la força suau del seu tacte i les van entrellaçar amb tanta naturalitat que la Rachel es va sentir com si ho haguessin fet tota la vida. En aquell moment només volia que ell l’abracés i la protegís del rugit del mar que s’arremolinava al seu voltant.

«Mai», va pensar. «Això no passarà».

En Michael Tolland se sentia com si hagués trobat l’esperança de camí a la forca.

«La vida s’està rient de mi».

Durant anys, d’ençà de la mort de la Celia, en Tolland havia passat nits en què havia volgut morir, hores de dolor i soledat de les quals li semblava que només podria escapar acabant definitivament amb tot. Però, en canvi, s’havia convençut a si mateix que ho podia fer tot sol i havia triat viure. Ara, per primer cop, en Tolland començava a entendre el que els seus amics li havien anat dient tot aquell temps.

«Mike, no ho has de fer tot sol. Trobaràs un altre amor».

Amb la mà de la Rachel en la seva, encara li costava més empassar-se aquella ironia. El destí tenia un ritme cruel. Se sentia com si al voltant del seu cor s’estiguessin esmicolant capes i capes d’armadura. Per un instant, des de la coberta del Goya estant, en Tolland va notar que el fantasma de la Celia el vigilava, com acostumava a fer. Li parlava per mitjà de l’aigua…, i li deia les últimes paraules que li havia dit en vida.

—Ets un supervivent —xiuxiuejava—. Promet-me que trobaràs un altre amor.

—Mai no en voldré cap altre —li havia dit en Tolland.

El somriure de la Celia estava ple de saviesa.

—N’hauràs d’aprendre.

Ara, a la coberta del Goya, en Tolland s’adonava que n’estava aprenent. De sobte la seva ànima es va omplir d’una profunda emoció; es va adonar que era felicitat.

I amb ella el va omplir una voluntat imperiosa de viure.

Mentre caminava cap als dos presoners, en Pickering se sentia estranyament desafecte. Es va aturar davant de la Rachel, una mica sorprès que allò no li resultés més difícil.

—De vegades les circumstàncies ens fan prendre decisions impossibles —va dir.

—Vostè ha creat aquestes circumstàncies —va respondre la Rachel, amb una mirada inflexible.

—Tota guerra implica baixes —va dir en Pickering, amb veu més ferma. «Pregunta-li a la Diana Pickering, o a qualsevol dels qui moren cada any defensant aquesta nació»—. Precisament tu ho hauries d’entendre, Rachel. —Els seus ulls es van centrar en ella—. Iactura paucorum serva multos.

Es va adonar que ella reconeixia les paraules. Eren gairebé un clixé dels cercles de seguretat nacional: «Sacrificar-ne uns quants per salvar-ne la majoria».

La Rachel se’l va mirar amb un fàstic evident.

—I ara en Michael i jo hem passat a formar part dels teus «quants»?

En Pickering hi va rumiar. No hi havia cap altra sortida. Es va girar cap a Delta-U.

—Allibera el teu company i acaba amb això.

Delta-U va assentir.

En Pickering va dirigir una llarga mirada a la Rachel i després es va acostar a la barana del vaixell per mirar el mar agitat. Preferia no haver de veure el que havia de passar.

Delta-U es va sentir poderós en agafar l’arma, i va veure el seu company penjant dels braços mecànics. Només li quedava tancar els portells que hi havia sota els peus de Delta-Dos, alliberar-lo de les abraçadores i eliminar la Rachel Sexton i en Michael Tolland.

Malauradament, Delta-U havia vist el panell de comandament que hi havia al costat dels portells. Hi havia un munt de palanques i dials que controlaven els portells, el motor de la cabestra i moltes altres coses. No tenia cap intenció d’accionar la palanca equivocada i posar en perill la vida del seu company en llançar el submergible al mar per equivocació.

«Eliminar tots els riscos. No anar mai amb presses».

Obligaria en Tolland a alliberar Delta-Dos. I per assegurar-se que no intentaria cap truc, Delta-U faria servir el que en el seu camp s’anomenava un «col·lateral biològic».

«Enfronta els teus adversaris entre ells».

Delta-U va apuntar amb la seva arma directament a la cara de la Rachel, a uns pocs centímetres del front. La Rachel va tancar els ulls i Delta-U va veure que en Tolland tancava els punys amb una ràbia protectora.

—Aixequi’s, senyoreta Sexton.

La Rachel es va aixecar.

Apuntant-la a l’esquena, Delta-U la va fer anar cap a unes escales d’alumini portàtils que conduïen a dalt de tot del Tritó per la part del darrere.

—Pugi i col·loqui’s a dalt de tot del submergible.

La Rachel estava espantada i confosa.

—Faci-ho —va dir Delta-U.

Mentre pujava per l’escala d’alumini cap a la part del darrere del Tritó, la Rachel pensava que tot allò era un malson. En arribar al capdamunt es va aturar, sense cap ganes de posar-se sobre l’abisme, sobre el Tritó, que estava suspès en l’aire.

—Posi’s a sobre del submergible —va ordenar el soldat, girant-se cap a en Tolland i encanonant-li el cap amb l’arma.

Davant de la Rachel, el soldat que hi havia als braços mecànics se la mirava, amb cara de dolor i ansiós per sortir d’allà. La Rachel va mirar en Tolland, que ara tenia el canó de la metralladora al cap. «Posi’s a sobre del submergible». No tenia cap més remei.

Amb la sensació d’estar mirant per un precipici, la Rachel va posar el peu sobre la carcassa del Tritó, una part plana que hi havia darrere la finestra en forma de cúpula arrodonida. El submergible penjava sobre els portells com una bombeta immensa. Tot i estar suspès i agafat només pel cable de la cabestra, el submergible de deu tones a penes va notar l’arribada de la Rachel; només va oscil·lar uns quants mil·límetres mentre ella s’estabilitzava a sobre de la nau.

—Molt bé, anem per feina —va dir el soldat a en Tolland—. Vagi als comandaments i tanqui els portells.

En Tolland va començar a moure’s cap al panell de comandament amb el soldat darrere seu. En Tolland se li acostava lentament i mirava la Rachel amb insistència, com si intentés enviar-li un missatge. La mirava a ella i després mirava l’escotilla oberta al capdamunt del Tritó.

La Rachel va mirar cap a baix i va veure que l’escotilla que tenia als peus era oberta. Podia veure la cabina d’un seient. «Vol que hi entri?». Pensant que no el devia haver interpretat bé, la Rachel va tornar a mirar en Tolland. Gairebé havia arribat al panell de comandament. La va tornar a mirar i aquest cop va ser menys subtil.

—Salta a dintre! —deien els seus llavis—. Ja!

Delta-U va veure de reüll el moviment de la Rachel. Es va girar per instint i va obrir foc mentre la Rachel queia per l’escotilla del submergible, just a sota de la cortina de trets. Les bales van rebotar a la tapa circular de l’escotilla oberta, van provocar una pluja d’espurnes i van fer que la portella es tanqués.

Tan bon punt en Tolland va deixar de notar l’arma a la seva esquena, es va llançar cap a l’esquerra, en direcció contrària als portells, i va rodolar. El soldat va girar-se cap a ell empunyant la metralladora i va disparar. Va sentir que les bales impactaven darrere seu, però ell va gatejar per posar-se a cobert darrere de la bobina de l’àncora, un cilindre motoritzat enorme al voltant del qual hi havia enrotllats uns quants milers de metres de cable d’acer que anaven connectats a l’àncora del vaixell.

En Tolland tenia un pla, i havia d’actuar de pressa. Quan el soldat es va precipitar cap a ell, en Tolland va agafar la palanca de l’àncora amb totes dues mans i la va baixar. A l’instant, el cilindre de l’àncora va començar a extreure metres de cable i el Goya va entrar en el gran corrent. El moviment sobtat va fer que tothom que hi havia a la coberta se n’anés cap a l’esquerra. A mesura que el vaixell accelerava en direcció contrària al corrent, la bobina de l’àncora extreia el cable més i més ràpid.

«Va, nena, va», va urgir-la en Tolland.

El soldat va recuperar l’equilibri i va anar a buscar en Tolland. L’oceanògraf va esperar fins a l’últim moment i va tornar a pujar la palanca per aturar l’àncora. La cadena va fer una estrebada i va aturar el vaixell, que es va estremir sencer. Tot el que hi havia a la coberta va sortir volant. El soldat va caure de genolls, a prop d’en Tolland. En Pickering, que era a la barana, va caure d’esquenes. El Tritó es va agitar salvatgement al seu cable.

Es va sentir un xerric de metall debilitat procedent de la part inferior del vaixell: finalment, el puntal danyat cedia. La popa dreta del Goya va començar a enfonsar-se sota el seu propi pes. El vaixell va vacil·lar i es va inclinar en diagonal, com si es tractés d’una enorme taula que perdés una de les quatre potes. El soroll que venia de la part baixa de la nau era ensordidor: un lament de metall que xerricava i es retorçava i d’onades que palpitaven.

A dintre del Tritó, la Rachel, que tenia els dits enrampats, s’aguantava mentre la nau de nou tones oscil·lava sobre els portells de la coberta, ara molt inclinada. A través de la base de la cúpula transparent veia la ràbia de l’oceà. Quan va mirar cap amunt, buscant en Tolland a la coberta, va veure com en qüestió de segons a la coberta es desenvolupava una escena dramàtica.

A un metre de distància, atrapat a les urpes del Tritó, el soldat Delta cridava de dolor en balancejar-se com un titella. En William Pickering va creuar el camp de visió de la Rachel i es va agafar a una abraçadora de la coberta. A prop de l’elevador de l’àncora, en Tolland també s’aguantava, intentant no relliscar i anar a parar a l’aigua. Quan la Rachel va veure que el soldat de la metralladora aguantava l’equilibri a prop d’ell, va cridar des de dintre del submergible:

—Mike, compte!

Però Delta-U no parava cap atenció a en Tolland. El soldat mirava enrere, cap a l’helicòpter en marxa, amb la boca oberta de l’horror. La Rachel es va girar en la direcció de la seva mirada. El Kiowa, amb les enormes hèlices encara girant, havia començat a lliscar endavant per la coberta inclinada. Els llargs patins metàl·lics feien la funció dels esquís d’un trineu. Va ser llavors quan la Rachel es va adonar que l’enorme monstre s’abalançava directament cap al Tritó.

Delta-U va córrer per la coberta inclinada cap a l’helicòpter i es va ficar a la cabina. No tenia la més mínima intenció de deixar perdre el seu únic mitjà per escapar. Delta-U es va posar als comandaments i va estirar la palanca. «Aixeca’t!». Amb un soroll ensordidor, l’hèlix va accelerar el ritme i va començar a girar per aixecar de la coberta l’helicòpter, que anava ben carregat d’armes. «Amunt, maleït sia!». L’helicòpter continuava lliscant en direcció al Tritó, i Delta-Dos estava atrapat al seu braç mecànic.

El Kiowa tenia el morro tirat endavant i, per tant, l’hèlix també estava tirada endavant, de manera que, quan va enlairar-se una mica, va volar més cap endavant que no pas cap amunt, accelerant cap al Tritó com una serra gegant. «Amunt!». Delta-U estirava la palanca de comandament, desitjant poder desfer-se de la mitja tona de míssils Hellfire que l’estiraven cap avall. L’hèlix va passar fregant el cap de Delta-Dos i la part superior del submergible, però l’helicòpter es movia massa de pressa. No aconseguiria enlairar-se abans de tocar el cable de l’abraçadora que aguantava el Tritó.

Quan l’hèlix d’acer del Kiowa, que girava a tres-centes revolucions per minut, va xocar amb el cable d’acer trenat que aguantava el submergible de quinze tones de capacitat, es va sentir un xerric colossal de metall contra metall. Els sorolls van conjurar imatges de batalla èpica. Des de la cabina de l’helicòpter armat, el Delta-U observava com les hèlices es trencaven en col·lisionar amb el cable del submergible, com si d’una segadora gegant es tractés. El xoc va provocar unes espurnes encegadores i l’hèlix del Kiowa va explotar. Delta-U va notar que l’helicòpter tocava fons en veure que les aspes colpejaven la coberta violentament. Va intentar controlar l’aparell, però no es podia enlairar de cap manera. L’helicòpter va fer dos bots per sobre de la coberta inclinada, després va lliscar i finalment es va encastar contra la barana del vaixell.

Per un moment, va pensar que la barana aguantaria.

Però llavors Delta-U va sentir el crac i l’helicòpter, ben carregat d’armes, es va precipitar sobre l’escaire del vaixell i, després, sobre les aigües.

A dintre del Tritó, la Rachel Sexton seia, paralitzada, amb el cos ben arrapat al seient del submergible. Quan l’hèlix de l’helicòpter s’havia embolicat amb el cable, el submergible s’havia balancejat violentament, però ella havia aconseguit aguantar-se. D’alguna manera, les aspes no havien tocat el cos del submergible, però sabia que el cable devia estar greument danyat. En aquell moment, la Rachel només podia pensar a escapar del submergible al més aviat possible. El soldat que estava atrapat al braç mecànic se la va quedar mirant, delirant, sagnant i cremat per la metralla. Darrere d’ell, la Rachel va veure que en William Pickering encara estava agafat a una abraçadora de la coberta.

«On és en Michael?». No el veia. El pànic li va durar un instant, el temps que va trigar a envair-la una altra por. Per sobre del seu cap, el cable estripat deixava anar un lament a mesura que els fils s’anaven desfent. Llavors es va sentir un espetec i la Rachel va notar que el cable cedia.

Mentre el submergible feia caiguda lliure, la Rachel va quedar suspesa a l’aire per sobre del seient. Va perdre de vista la cabina i va començar a veure passar les passarel·les del Goya. El soldat que estava atrapat a l’abraçadora, que estava blanc de por, mirava la Rachel; el submergible baixava cada cop més de pressa.

La caiguda semblava interminable.

Quan el submergible va xocar contra el mar, es va enfonsar un bon tros i el cop va fer que la Rachel caigués amb força sobre el seient. L’oceà il·luminat va envoltar la cúpula del submergible. Mentre la nau va baixar lentament, es va aturar i va començar a emergir a la superfície fins a flotar com un suro, la Rachel va experimentar una alenada d’ànsia.

Els taurons van colpejar la nau a l’instant. Des del seu seient de primera fila, la Rachel va presenciar, petrificada, l’espectacle que tenia lloc ben a prop d’ella.

Delta-Dos va notar que el cap ample del tauró el colpejava amb una força inimaginable. Una grapa afilada com una navalla se li va clavar a la part alta del braç, arribant fins a l’os i tancant-se. Delta-Dos va experimentar un dolor insofrible quan el tauró va agitar el cos i el cap violentament i li va arrencar el braç. Van acostar-se més taurons. Va notar com els ganivets se li clavaven a les cames, al tors, al coll. Delta-Dos ja no tenia aire per cridar d’agonia mentre els taurons li arrencaven trossos de cos i se’ls enduien. La darrera cosa que va veure va ser una boca en forma de mitja lluna que s’inclinava de costat, una gola plena de dents que se li aferrava a la cara.

I el món es va tornar negre.

A dintre del Tritó, el so dels pesats caps cartilaginosos picant contra la cúpula va cessar per fi. La Rachel va obrir els ulls. L’home havia desaparegut i l’aigua era vermella.

Bastant malparada, la Rachel es va encongir al seu seient, amb els genolls doblegats contra el pit. Notava com el submergible es movia al ritme del corrent, rascant contra la coberta d’immersió del Goya. Però notava que també es movia en una altra direcció. Cap avall.

A fora, el soroll inconfusible d’aigua als tancs de llast es va anar fent cada cop més fort. El nivell de l’aigua pujava cada cop més a la finestra que tenia davant.

«M’estic enfonsant!».

La va recórrer un espasme de terror, i de cop es va posar dempeus i va arribar al mecanisme de l’escotilla. Si aconseguia enfilar-se fins a posar-se a sobre del submergible, encara tindria temps de saltar a la coberta d’immersió del Goya. No era gaire lluny.

«He de sortir d’aquí!».

A l’escotilla estava clarament marcat cap a quin costat s’havia de girar per obrir-la. La Rachel va fer força, però l’escotilla no es va obrir. Ho va provar un altre cop. Res. La portella s’havia encallat. Estava doblegada. Mentre el pànic s’apoderava d’ella com el mar del Tritó, la Rachel va provar-ho per última vegada.

L’escotilla no es va moure.

El Tritó es va enfonsar uns quants centímetres més i va donar un últim cop al Goya abans d’allunyar-se del casc destrossat del vaixell i continuar baixant, a la deriva…, cap al fons de l’oceà.