15

La Delta Force dels Estats Units és l’únic cos militar les accions del qual tenen immunitat presidencial respecte a la llei.

La Directiva Presidencial Personal 25 (DPP 25) concedeix als soldats de la Delta Force «exempció de tota responsabilitat legal», incloent-hi l’exempció de la Llei Posse Comitatus del 1876, la qual imposa sancions penals a qualsevol persona que utilitzi l’exèrcit per satisfer interessos personals, executar lleis interiors o realitzar operacions encobertes que no s’han aprovat. Els membres de la Delta Force s’escullen d’entre els components del Grup d’Aplicacions de Combat (GAC), una organització classificada pertanyent al Control d’Operacions Especials de Fort Bragg, Carolina del Nord. Els soldats de la Delta Force són professionals entrenats per matar, experts en operacions amb armes i tàctiques especials, rescat d’ostatges, incursions sorpresa i eliminació de les forces secretes enemigues.

Com que les missions de la Delta Force solen implicar nivells alts de confidencialitat, la cadena de comandament tradicional que inclou molts nivells s’acostuma a obviar en benefici d’una direcció única: un sol comandament que té autoritat per controlar la unitat de la manera com ell o ella considera convenient. Aquest director sol ser un militar influent del Govern amb prou rang o influència per dirigir la missió. Amb independència de la identitat del director, les missions de la Delta Force es classifiquen com a secret de màxim nivell i, un cop es completa la missió, els soldats de la Delta Force no en tornen a parlar mai, ni entre ells ni tampoc amb els seus oficials superiors del Grup d’Operacions Especials.

«Volar, lluitar, oblidar».

L’equip Delta actualment estacionat sobre el paral·lel 82 no volava ni lluitava, simplement observava.

Delta-U havia de reconèixer que fins aleshores aquella havia estat una missió ben poc habitual, però ja feia molt temps que havia après a no sorprendre’s pel que li poguessin ordenar. En els darrers cinc anys havia participat en el rescat d’ostatges a l’Orient Mitjà, havia rastrejat i anihilat cèl·lules terroristes que treballaven dins dels Estats Units i, fins i tot, havia intervingut en l’eliminació secreta de diversos homes i dones perillosos d’arreu del planeta.

Tot just el mes passat el seu equip Delta havia utilitzat un microbot «volador» per provocar un atac de cor mortal a un senyor de la droga sud-americà particularment malèvol. Mitjançant un microbot proveït d’una agulla minúscula de titani que contenia un potent vasoconstrictor, Delta-Dos havia fet volar l’aparell fins a l’interior de l’habitació d’aquell home i aleshores l’havia picat a l’espatlla mentre dormia. El microbot havia sortit per la finestra i havia desaparegut sense deixar rastre abans que l’home es llevés amb un dolor al pit. L’equip Delta ja volava cap a casa quan l’esposa de la seva víctima trucava als paramèdics.

Res de violació de domicili.

Mort per causes naturals.

Havia estat una autèntica obra d’art.

Més recentment, un altre microbot col·locat dins del despatx d’un senador eminent per espiar les seves entrevistes personals havia captat imatges d’una relació sexual escabrosa. L’equip Delta, en una mostra d’ironia, havia batejat la missió com a «inserció darrere de les línies enemigues».

En aquell moment, després d’haver estat reclòs a la tenda en missió de vigilància durant els últims deu dies, Delta-U desitjava que la missió s’acabés.

Romandre ocults.

Controlar l’estructura: per dins i per fora.

Informar el director de qualsevol fet inesperat.

Delta-U havia estat entrenat per no implicar-se mai emocionalment en cap de les missions que hagués de dur a terme. No obstant això, aquella en particular li havia provocat certa acceleració cardíaca quan ell i el seu equip havien rebut les primeres instruccions. Les instruccions havien estat anònimes: els havien explicat la missió fase per fase a través de canals electrònics de seguretat. Delta-U mai no havia vist la cara del director responsable d’aquella missió.

Delta-U estava preparant un àpat consistent en proteïnes en pols quan el seu rellotge va sonar al mateix temps que els dels seus companys. En qüestió de segons, l’aparell de comunicacions CrypTalk que tenia al costat va pampalluguejar en senyal d’alerta. Va deixar el que estava fent i va agafar el comunicador de mà. Els altres dos homes el van observar sense dir res.

—Delta-U —va dir a través del comunicador.

El programa de reconeixement de veu que l’aparell contenia va identificar immediatament aquelles dues paraules. Seguidament, va assignar un número de referència a cada paraula, el va codificar i, via satèl·lit, el va enviar a la persona que havia trucat. A l’altra banda de la comunicació i mitjançant un aparell similar, es descodificaven els números de referència i es convertien en paraules mitjançant un diccionari predeterminat i autoaleatori. Seguidament, una veu sintètica pronunciava en veu alta les paraules. En total, un decalatge de vuitanta mil·lisegons.

—Aquí el director —va explicar la veu que supervisava l’operació. La veu robòtica del CrypTalk era esfereïdora: inorgànica i andrògina.

—Quin és l’estat de l’operació?

—Tot es desenvolupa segons el guió previst —va contestar Delta-U.

—Magnífic. Estic actualitzant la franja horària. La informació es farà pública avui a les vuit hores del vespre de la Costa Oest.

Delta-U va donar un cop d’ull al cronògraf. «Només queden vuit hores». La feina aviat s’hauria acabat. Eren notícies engrescadores.

—S’ha produït una novetat —va explicar el director—. Ha entrat en escena un nou jugador.

—Quin nou jugador?

Delta-U l’escoltava. «Un moviment interessant». Algú estava jugant fort.

—Creu que podem confiar en ella?

—Caldrà vigilar-la de molt a prop.

—I si sorgeixen dificultats?

La resposta va arribar des de l’altra banda de la línia sense vacil·lacions.

—Es mantenen vigents les ordres.