80

En William Pickering mirava per la finestra del seu despatx cap a la línia distant de fars de l’autopista de Leesburg. Sovint pensava en ella quan era allà, dret al sostre del món.

«Tant de poder…, i no vaig poder salvar-la».

La filla d’en Pickering, la Diana, havia mort al mar Roig, on estava destinada a bord d’un petit buc escorta aprenent per convertir-se en marine. Una tarda assolellada, el seu vaixell estava ancorat en un port segur quan una barcassa carregada d’explosius i conduïda per dos terroristes suïcides va creuar lentament el port i, en xocar amb el casc del vaixell, va explotar. La Diana Pickering, juntament amb tretze joves soldats nord-americans més, va morir aquell dia.

En William Pickering va quedar destrossat. L’angoixa el va abatre durant setmanes. Quan es va atribuir l’atac terrorista a una coneguda cèl·lula a la qual la CIA feia anys que seguia la pista sense èxit, la tristesa d’en Pickering es va convertir en ràbia. Havia irromput a la seu de la CIA demanant explicacions.

Les respostes que havia rebut eren difícils de pair.

Pel que semblava, feia mesos que la CIA estava preparada per actuar sobre aquella cèl·lula i només estaven esperant les fotografies d’alta resolució que enviava el satèl·lit per poder planejar un atac precís a l’amagatall que els terroristes tenien a les muntanyes de l’Afganistan. Se suposava que aquelles fotografies les havia de fer el Vortex 2, el satèl·lit de l’ORN que havia costat mil dos-cents milions de dòlars, el mateix satèl·lit que havia explotat a la rampa de llançament per culpa del transbordador espacial. A causa de l’accident, l’atac de la CIA s’havia posposat i ara la Diana Pickering era morta.

El cap deia a en Pickering que la NASA no n’havia estat la responsable directa, però al seu cor li costava perdonar. La investigació de l’explosió del coet va revelar que els enginyers de la NASA responsables del sistema d’injecció de combustible s’havien vist obligats a fer servir materials de segona per no sortir del pressupost.

«En els vols en què no viatgen persones, per a la NASA preval la rendibilitat per sobre de tot. En aquest cas, reconeixem que els resultats no han estat òptims i ho investigarem». Aquestes havien estat les paraules d’en Lawrence Ekstrom en una roda de premsa.

«No han estat òptims». La Diana Pickering era morta.

A més, com que el satèl·lit espia era matèria reservada, l’opinió pública mai no va saber que la NASA havia desintegrat un projecte de l’ORN de mil dos-cents milions de dòlars i, juntament amb ell, moltes vides nord-americanes.

—Senyor? —Des de l’intercomunicador, la veu de la secretària d’en Pickering el va sobresaltar—. La Marjorie Tench per la línia u.

En Pickering va sortir del seu atordiment i es va mirar el telèfon. «Un altre cop?». Semblava com si el llumet de la línia u pampalluguegés amb urgència. En Pickering va arrufar les celles i va agafar la trucada.

—Pickering.

La Tench feia veu de boja.

—Què li ha dit?

—Perdoni?

—La Rachel Sexton ha parlat amb vostè. Què li ha dit? Era en un submarí, per l’amor de Déu! Parli!

En Pickering va veure de seguida que no tenia cap opció de negar-ho: la Tench havia fet els deures. El sorprenia que hagués descobert l’existència del Charlotte, però semblava que havia esperat a fins tenir algunes respostes.

—La senyoreta Sexton s’ha posat en contacte amb mi, en efecte.

—Vostè ha organitzat un rescat. I no s’ha posat en contacte amb mi?

—Jo he organitzat el transport. Això és correcte.

Faltaven dues hores perquè la Rachel Sexton, en Michael Tolland i en Corky Marlinson arribessin a la propera base aèria militar de Bollings.

—I així i tot ha decidit no informar-me’n?

—La Rachel Sexton ha fet unes acusacions bastant inquietants.

—Relatives a l’autenticitat del meteorit…, i a alguna mena d’atemptat contra la seva vida?

—Entre d’altres, sí.

—Menteix, per descomptat.

—Suposo que ja deu saber que es troba amb dues persones més que corroboren la seva història?

La Tench va fer una pausa.

—Sí. Això encara és més inquietant. La Casa Blanca està molt preocupada per les seves afirmacions.

—La Casa Blanca o vostè personalment?

—Pel que fa a vostè, director, aquesta nit no hi ha cap diferència entre una cosa i l’altra —va dir amb un to de veu tallant com una navalla.

En Pickering no estava gens impressionat. Estava acostumat a veure polítics fanfarrons i assistents que intentaven fer-se un lloc al cos d’intel·ligència. N’hi havia pocs que pugessin tan forts com la Marjorie Tench.

—Ho sap, el president, que m’està trucant?

—Francament, director, em sorprèn fins i tot que es molesti a rebre aquests bojos.

«No ha respost a la meva pregunta».

—No veig cap motiu lògic pel qual aquesta gent hauria de mentir. He de suposar que, o bé diuen la veritat, o bé s’han equivocat.

—Que s’han equivocat? Afirmant que els han atacat? Que al meteorit hi ha imperfeccions que la NASA no ha vist? Si us plau! Està claríssim que es tracta d’una conxorxa política.

—Si és així, se m’escapen els motius que l’han provocat.

La Tench va sospirar pesadament i va posar una veu més greu.

—Director, en aquest cas actuen forces de les quals vostè potser no és conscient. Més endavant en podem parlar a bastament, però ara per ara he de saber on són la senyoreta Sexton i els altres. He d’arribar al fons de la qüestió abans no facin cap mal irreparable. On són?

—No em sembla adequat compartir aquesta informació. Em posaré en contacte amb vostè un cop hagin arribat.

—Va molt errat. Quan arribin, seré allà per rebre’ls.

«Vostè i quants agents dels serveis secrets?», es va demanar en Pickering.

—Si li proporciono l’hora i el lloc d’arribada, tindrem tots la possibilitat de parlar com a amics o farà que un exèrcit privat se’ls emporti?

—Aquestes persones suposen una amenaça directa per al president. La Casa Blanca té tot el dret de detenir-los i interrogar-los.

En Pickering sabia que ella tenia raó. Segons l’article 18, secció 3056, del Codi dels Estats Units, els agents dels serveis secrets dels Estats Units poden portar armes de foc, fer ús de la força fins a arribar a la mort i portar a terme arrestos «no garantits» si sospiten que algú ha comès o té intenció de cometre algun delicte greu o qualsevol agressió contra el president. Els serveis secrets tenien carta blanca. Entre els detinguts habituals hi havia ganduls indesitjables que rondaven la Casa Blanca i nens de col·legi que enviaven correus electrònics amenaçants per fer la brometa.

En Pickering no tenia cap dubte que els serveis secrets sabrien com justificar haver-se endut arrossegant la Rachel Sexton i els altres cap als soterranis de la Casa Blanca i haver-los retingut allà indefinidament. Seria una acció perillosa, però la Tench sabia perfectament que s’hi jugaven molt. La qüestió era què passaria després si en Pickering deixava que la Tench es fes amb el control de la situació. No tenia cap intenció d’esbrinar-ho.

—Faré el que calgui per protegir el president d’acusacions falses. Una simple implicació en algun assumpte brut faria planar una ombra sobre la Casa Blanca i la NASA. La Rachel Sexton ha abusat de la confiança que el president va dipositar en ella, i jo no tinc cap intenció de veure com el president en paga el preu —va sentenciar la Tench.

—I si jo demanés que es permetés a la senyora Sexton presentar el seu cas a una comissió d’investigació oficial?

—Llavors estaria desobeint una ordre presidencial directa i oferint a aquesta dona una plataforma des d’on crear un caos polític! Li ho preguntaré un altre cop, director: on aterraran?

En Pickering va deixar anar l’aire lentament. Tant si li deia que l’avió anava cap a la base aèria militar de Bollings com si no ho feia, sabia que la Marjorie Tench comptava amb mitjans per esbrinar-ho. La pregunta era si ho faria o no. Si jutjava per la determinació de la seva veu, li semblava que no descansaria fins aconseguir-ho. La Marjorie Tench tenia por.

—Marjorie —va dir en Pickering amb una claredat inconfusible—, algú m’està mentint, n’estic segur. O és la Rachel Sexton i dos científics civils, o és vostè. I crec que és vostè.

La Tench va explotar.

—Com gosa…?

—No es faci l’ofesa, que no em commou; de manera que estalviï-s’ho. Faria bé de saber que tinc proves fefaents que la NASA i la Casa Blanca han mentit en els comunicats que han emès aquesta nit.

De sobte, la Tench es va quedar muda.

En Pickering la va deixar trontollar uns instants.

—Estic tan poc interessat com vostè que es produeixi un daltabaix polític. Però aquí s’han dit mentides. Mentides que no s’aguanten per enlloc. Si vol que l’ajudi, ha de començar per ser sincera amb mi.

La Tench semblava temptada, però anava amb peus de plom.

—Si està tan segur que s’han dit mentides, llavors per què no ha fet cap pas?

—Jo no em fico en assumptes polítics.

La Tench va murmurar alguna cosa que va sonar ben bé com: «I una merda».

—Intenta dir-me, Marjorie, que la declaració que ha fet avui el president era del tot exacta?

Es va fer un llarg silenci.

En Pickering sabia que l’havia enxampada.

—Miri, tots dos sabem que això és una bomba de rellotgeria a punt d’explotar. Però no és massa tard; encara podem arribar a alguns compromisos.

La Tench es va quedar en silenci uns quants segons. Finalment, va sospirar.

—Hauríem de trobar-nos.

«Touchdown», va pensar en Pickering.

—Li he d’ensenyar una cosa que crec que abocarà una mica de llum sobre aquest assumpte —va dir la Tench.

—Vindré al seu despatx.

—No —va dir apressadament—. És tard. La seva presència aixecaria sospites. Preferiria mantenir aquest assumpte entre nosaltres.

En Pickering va llegir entre línies. «El president no en sap res, d’això».

—Si vol, pot venir aquí quan vulgui —va oferir-li.

—Trobem-nos en un lloc discret —va dir la Tench amb desconfiança a la veu.

En Pickering ja s’ho esperava.

—El monument a Franklin Delano Roosevelt és a prop de la Casa Blanca —va dir la Tench—. Serà buit a aquestes hores de la nit.

En Pickering s’ho va rumiar. El monument a Franklin Delano Roosevelt era a mig camí entre el de Jefferson i el de Lincoln, en una zona de la ciutat extremament segura. Després d’una bona estona, en Pickering hi va accedir.

—D’aquí a una hora. I vingui sol —va dir la Tench, per acabar.

Immediatament després de penjar, la Marjorie Tench va trucar a l’administrador de la NASA, l’Ekstrom. Transmetia les males notícies amb tibantor a la veu:

—En Pickering podria ser un problema.