25

La Rachel Sexton va notar com l’envoltava una boira irreal mentre travessava l’hemiesfera flanquejada per en Michael Tolland. En Corky i en Ming els seguien de ben a prop.

—Es troba bé? —li va preguntar en Tolland tot observant-la.

La Rachel el va mirar breument i li va fer un somriure tímid.

—Gràcies per preguntar. Simplement, tot és tan gros.

La seva ment va retrocedir al descobriment de trista memòria que la NASA havia fet el 1997, l’ALH84001, un meteorit marcià que, segons la NASA, contenia restes fòssils de vida bacteriològica. Tristament, poques setmanes després de la conferència de premsa triomfant de la NASA, diversos científics civils van intervenir aportant proves que demostraven que els signes de vida de la roca no eren res més que querogen producte de la contaminació terrestre. Aquell enorme error va fer que la NASA perdés gran part de la seva credibilitat. El New York Times va aprofitar aquella oportunitat per redefinir amb sarcasme el significat de l’acrònim de l’agència: No Avalem la Solució Aportada.

En aquella mateixa edició, el paleobiòleg Stephen Jay Gould resumia els problemes de l’ALH84001 apuntant que la prova era química i inferencial en comptes d’un os o una closca, que haurien estat una evidència sòlida.

No obstant això, la Rachel comprenia que ara la NASA havia trobat una prova irrefutable. Cap científic escèptic no podia sortir al pas i qüestionar aquells fòssils. La NASA ja no venia fum ampliant fotografies de presumptes microorganismes: ara oferia mostres reals d’un meteorit en el qual es podien veure a simple vista organismes vius incrustats a la roca. Polls de trenta centímetres!

La Rachel es va veure obligada a riure en adonar-se que de petita li havia agradat molt aquella cançó d’en David Bowie que parlava d’aranyes marcianes. Pocs podien haver imaginat que l’estrella andrògina britànica del pop havia estat a prop de predir el moment més gran de l’astrobiologia.

Mentre les notes llunyanes de la cançó ressonaven al cap de la Rachel, en Corky es va avançar per situar-se ràpidament a la seva alçada.

—Li ha cantat en Mike les excel·lències del documental?

—No, però m’encantaria sentir de què va —va contestar la Rachel.

En Corky va donar una palmellada a l’esquena d’en Tolland.

—Vinga, nano, explica-li les raons per les quals el president ha decidit delegar la presentació del moment més important de la història de la ciència a una estrella de la televisió aficionada al submarinisme.

—Corky, fes el favor —va remugar en Tolland.

—Molt bé, ja li ho explico jo —va fer en Corky, ficant-se entre ells dos—. Com probablement ja sap, senyoreta Sexton, el president té previst donar una conferència de premsa aquesta nit per anunciar al món el descobriment del meteorit. Com que la immensa majoria de ciutadans són imbècils, el president ha demanat a en Mike que surti a la palestra i ho expliqui de manera ben planera perquè tothom ho pugui entendre.

—Gràcies, Corky —va sentenciar en Tolland—. Ets molt amable.

En Tolland es va mirar la Rachel i va afegir:

—El que en Corky intenta dir és que, com que hi ha tantes informacions de caràcter científic per explicar, el president ha pensat que un breu documental sobre el meteorit podria ajudar a facilitar la comprensió de la informació a tots els americans, molts dels quals, curiosament, no tenen una llicenciatura en astrofísica.

—Sabia —va preguntar en Corky a la Rachel— que m’acabo d’assabentar que el president del nostre país és un seguidor secret de Mars increïbles? —va fer que no amb el cap en un gest de desaprovació—. En Zach Herney, el líder de la llibertat, demana a la seva secretària que li gravi el programa d’en Mike perquè es pugui relaxar després d’una llarga jornada de feina.

—L’home té bon gust, què vols que et digui —va explicar en Tolland arronsant les espatlles.

La Rachel començava a comprendre la gran perspicàcia del pla del president. La política era un joc amb els mitjans de comunicació i la Rachel ja podia veure l’entusiasme i la credibilitat científica que el rostre d’en Michael Tolland en pantalla aportaria a la conferència de premsa. En Zach Herney havia reclutat l’home ideal per donar suport al seu cop d’efecte amb la NASA. Els escèptics tindrien dificultats per refutar la veracitat de les dades del president si la informació procedia del científic estrella de la televisió, així com de diversos científics civils de prestigi.

—En Mike ja ha començat a enregistrar en vídeo declaracions de tots els científics civils per al documental, així com dels millors especialistes de la NASA. I em jugo la meva medalla nacional que vostè és la següent de la llista —va explicar en Corky.

—Jo? —va preguntar la Rachel tombant-se cap a ell i mirant-lo amb incredulitat—. De què carai parla? Però si jo no tinc cap autoritat. Només sóc una enllaç d’intel·ligència.

—Així, doncs, per què l’ha fet venir el president?

—Encara no m’ho ha explicat.

—Vostè és una enllaç d’intel·ligència de la Casa Blanca que s’ocupa d’aclarir i confirmar informacions, oi? —li va preguntar en Corky mentre esbossava un somriure divertit.

—Sí, però no pas de caràcter científic.

—I és la filla de l’home que ha construït la campanya sobre les crítiques a la NASA pels diners que ha malgastat amb l’exploració de l’espai, oi?

La Rachel ja s’ensumava el que li venia al damunt.

—Ha de reconèixer, senyoreta Sexton —en Ming hi va ficar cullerada—, que el seu testimoni aportaria a aquest documental una nova dimensió pel que fa a la credibilitat. Si el president l’ha fet venir, és perquè hi participi d’alguna manera.

La Rachel va tornar a recordar la inquietud que havia manifestat en William Pickering pel fet que la poguessin estar utilitzant.

En Tolland va fer un cop d’ull al rellotge.

—Segurament, hauríem de fer-hi cap —va anunciar en Tolland dirigint-se cap al centre de l’hemiesfera—. Ja deuen ser a prop.

—A prop de què? —va demanar la Rachel.

—De l’hora d’extracció. La NASA vol extreure el meteorit a la superfície. Pot començar en qualsevol moment a partir d’ara.

La Rachel se sentia completament desconcertada.

—De debò que tenen intenció de treure una roca que pesa vuit tones i està enterrada sota una capa de setanta metres de gel sòlid?

—No es pensava pas que la NASA deixaria un descobriment com aquest sepultat en el gel, oi? —va preguntar en Corky a punt de rebentar d’entusiasme.

—No, però… —La Rachel no havia vist cap indici d’un equipament d’extracció a gran escala dins de l’hemiesfera—. Com redimonis pensa la NASA extreure el meteorit?

—Cap problema. Pensi que és en una sala plena de científics de l’espai! —va replicar en Corky, inflant-se d’orgull.

—Ximpleries! —va replicar en Ming amb to burleta mentre mirava la Rachel—. Al doctor Marlinson li encanta escalfar el cap de la gent. La veritat és que tots els científics presents no teníem ni idea de com es podia extreure el meteorit. L’única persona que va proposar una possible solució va ser el doctor Mangor.

—No conec el doctor Mangor.

—És un especialista en glaciologia de la Universitat de New Hampshire —va explicar en Tolland—. Es tracta del quart i últim científic civil reclutat pel president. I en aquesta qüestió, en Ming té raó: va ser el doctor Mangor qui va idear una possibilitat.

—Molt bé, doncs —va voler saber la Rachel—. Què ha proposat aquest home?

—Dona —la va corregir en Ming amb to afligit—. El doctor Mangor és una dona.

—Això és discutible —va protestar en Corky. Va tombar els ulls cap a la Rachel—. I, per cert, la doctora Mangor l’odiarà.

En Tolland va fulminar en Corky amb la mirada.

—Home, és veritat —es va defensar en Corky—. No li agradarà tenir competència.

—Què vol dir? Competència? —va demanar la Rachel desconcertada.

—No li faci cas —li va recomanar en Tolland—. Malauradament, el fet que en Corky sigui un imbècil integral ha passat totalment per alt al Comitè Nacional de Ciència. Estic convençut que vostè i la doctora Mangor s’entendran. És una gran professional i una de les millors glaciòlogues del món. De fet, es va traslladar a l’Antàrtida per passar-hi uns quants anys estudiant el moviment dels gels.

—És curiós —va intervenir en Corky—, jo havia sentit a dir que la UNH havia acceptat un donatiu i l’havia enviat aquí perquè finalment la gent del campus pogués respirar tranquil·la i descansar.

—Se n’adona —va replicar el doctor Ming, que semblava haver-se pres aquell comentari personalment— que la doctora Mangor gairebé mor allà baix? Es va perdre enmig d’una tempesta i va sobreviure menjant greix de foca durant cinc setmanes abans que la trobessin.

—M’han explicat que ningú no la buscava —va explicar en Corky a la Rachel a cau d’orella.