101

Des de l’aire, va aparèixer en l’horitzó el perfil oscil·lant del Goya. A menys d’un quilòmetre, en Tolland va veure els llums de coberta que la Xavia, en una sàvia decisió, havia deixat encesos. En veure els llums, es va sentir com un viatger cansat que arriba a l’entrada de casa.

—Em pensava que havies dit que només hi havia una persona a bord —va dir la Rachel, sorpresa de veure tants llums.

—Que no deixes un llum encès quan ets sola a casa?

—Un llum, no tots els de la casa.

En Tolland va somriure. Malgrat els intents que feia la Rachel per fer broma, ell sabia que estava molt inquieta pel fet de ser allà. Hauria volgut envoltar-la amb el braç i tranquil·litzar-la, però sabia que res del que pogués dir-li no funcionaria.

—Els llums són encesos per seguretat. Fa que sembli que al vaixell hi ha activitat.

En Corky va ofegar el riure.

—Que tens por dels pirates, Mike?

—No. El perill més gran aquí fora són els idiotes que no saben llegir el radar. El millor que pots fer perquè no t’envesteixin és assegurar-te que tothom et veu.

En Corky va mirar d’esquitllentes cap a la nau il·luminada.

—Però que ho heu vist? Si sembla un creuer de festes la nit de cap d’any! No hi ha dubte que és la NBC qui et paga l’electricitat.

L’helicòpter dels guardacostes va disminuir de velocitat, va inclinar-se en direcció al vaixell i el pilot va començar a maniobrar cap a la pista d’aterratge que hi havia a la coberta de popa. Ja des de l’aire, en Tolland va poder distingir el corrent que picava contra les tornapuntes del casc de la nau. Ancorat per la proa, el Goya volia deixar-se endur pel corrent i tibava l’enorme cadena de l’àncora com una bèstia engabiada.

—És realment maco —va dir el pilot, rient.

En Tolland sabia que el comentari era sarcàstic. El Goya era lleig. «Més lleig que el cul», segons havia dit un crític de televisió. Aquell vaixell de doble casc i poca zona de contacte amb l’aigua, un dels només disset Swath que s’havien construït mai, era qualsevol cosa abans que atractiu.

El vaixell era bàsicament una gran plataforma horitzontal que flotava uns nou metres per sobre del nivell de l’aigua sobre quatre enormes tornapuntes fixes sobre pontons. Des de la distància, la nau semblava una plataforma de perforació baixa. Ja més de prop, recordava una gavarra amb xanques. L’allotjament de la tripulació, els laboratoris d’investigació i el pont de navegació eren a la part superior, a una sèrie d’estructures amb graderies, amb la qual cosa feia la impressió de tractar-se d’una taula de cafè gegant que flotava i aguantava una amalgama d’edificis de diferents alçades.

Malgrat la seva aparença gens corrent, el disseny del Goya feia que la nau tingués menys zona de contacte amb l’aigua, i això li feia guanyar estabilitat. La plataforma suspesa facilitava les filmacions i el treball de laboratori, i contribuïa que hi hagués menys científics marejats. Tot i que la NBC pressionava en Tolland perquè li deixés comprar-li un vaixell més nou, ell ho havia refusat. Per descomptat que ara n’hi havia de millors, fins i tot de més estables, però el Goya havia estat casa seva durant gairebé deu anys: aquell era el vaixell on havia lluitat per obrir-se camí després de la mort de la Celia. Algunes nits encara sentia la seva veu mentre escoltava el vent, a la coberta. Només quan desapareguessin els fantasmes, si ho feien, en Tolland consideraria marxar en un altre vaixell.

Però encara no havia arribat el moment.

Quan finalment l’helicòpter va aterrar a la coberta de popa, la Rachel Sexton es va sentir alleujada, però només a mitges. La bona notícia era que ja no estava volant per sobre de l’oceà. La mala era que ara era dempeus damunt d’ell. Mentre pujava a coberta i mirava al seu voltant, lluitava contra la tremolor de cames. La coberta era estreta, sobretot amb l’helicòpter a sobre. En mirar cap a la proa, va veure l’edifici malforjat, com apilat, que constituïa la mola del vaixell.

En Tolland es va quedar al seu costat.

—Ja ho sé —va dir, parlant per sobre del so del corrent rabiós—: sembla més gran per televisió.

La Rachel va fer que sí amb el cap.

—I més estable.

—Aquest és un dels vaixells més segurs que hi ha. T’ho prometo —va dir. Després li va posar una mà a l’espatlla i la va guiar a través de la coberta.

La calidesa de la seva mà va calmar-la més que qualsevol cosa que hagués pogut dir. Ara bé, quan la Rachel va mirar cap a la popa, va veure el mar desbocat onejar darrere d’ells com si el vaixell anés a tota màquina. «Som a sobre d’una megaploma», va pensar.

A la part davantera de la darrera coberta, la Rachel va veure un submergible Tritó monoplaça que penjava d’una cabestra enorme. El Tritó, que portava el nom del déu grec del mar, no s’assemblava gens al seu predecessor, l’Alvin, que anava revestit d’acer. El Tritó tenia una cúpula acrílica hemisfèrica al davant, la qual cosa li conferia un aspecte més de peixera que no pas de submarí. A la Rachel se li acudien poques coses més aterridores que submergir-se a l’oceà, a desenes de metres de profunditat, amb l’única protecció d’una capa acrílica transparent. Per descomptat, segons en Tolland, només hi havia una part desagradable quan es viatjava en el Tritó, i era el desplegament inicial: el descens lent a través del portell que hi havia a la coberta del Goya, penjant com un pèndol a deu metres sobre el mar.

—La Xavia deu ser a l’hidrolaboratori —va dir en Tolland mentre creuava la coberta de popa—. Per aquí.

La Rachel i en Corky el van seguir. El pilot guardacostes va continuar a dins de l’helicòpter amb instruccions estrictes de no fer servir la ràdio.

—Mireu això —va dir en Tolland, aturant-se a la barana de popa del vaixell.

Recelosa, la Rachel es va acostar a la barana. Eren a molta altura. L’aigua era uns deu metres més avall i, tot i això, la Rachel notava com en pujava la calor.

—Està aproximadament a la temperatura d’un bany calent —va dir-li en Tolland. Després es va acostar a una caixa de comandaments que hi havia a la barana—. Mireu això —va dir mentre accionava un botó.

Un gran arc de llum es va expandir a través de l’aigua de darrere del vaixell, il·luminant-lo des de dintre com si es tractés d’una piscina. La Rachel i en Corky van obrir la boca, impressionats.

Les aigües que envoltaven el vaixell estaven infestades d’ombres fantasmagòriques. Només uns metres més avall, un exèrcit de grans figures fosques nedava en paral·lel a contracorrent, movent endavant i endarrere els seus inconfusibles cranis en forma de martell, com si dansessin al ritme d’algun so primitiu.

—Déu meu, Mike —va balbucejar en Corky—. M’alegro molt que hagis volgut compartir això amb nosaltres.

A la Rachel se li va posar el cos rígid. Volia deixar-se anar de la barana i tirar enrere, però no es podia moure; estava del tot paralitzada davant d’aquella visió.

—És increïble, oi que sí? —va dir en Tolland. Li tornava a posar la mà a l’espatlla, tranquil·litzant-la—. Es passen setmanes als punts calents. Aquests paios tenen el millor nas de l’oceà: lòbuls olfactius telencefàlics avançats. Oloren la sang a un quilòmetre de distància.

En Corky el va mirar amb escepticisme.

—Lòbuls olfactius telencefàlics avançats?

—No em creus? —en Tolland va començar a rebuscar en un armari d’alumini que hi havia allà al costat i en va treure un peixet mort—. Perfecte. —Va agafar un ganivet de la nevera portàtil i va tallar el peix a trossos. En va començar a rajar sang.

—Mike, per l’amor de Déu —va dir en Corky—. Això és fastigós.

En Tolland va llançar per la borda el peix ensangonat, que va caure nou metres. En el precís instant en què va tocar l’aigua, sis o set taurons s’hi van abalançar amb una ferocitat increïble; i les seves dents brillants xerricaven salvatgement en atrapar-lo. En un moment, el peix sanguinolent havia desaparegut.

Horroritzada, la Rachel es va girar i va mirar en Tolland, que ja tenia a la mà un altre peix de la mateixa mena i de la mateixa mida.

—Aquest cop, sense sang —va dir en Tolland. Sense tallar-lo, el va llançar per la borda. El peix va xocar contra l’aigua, però no va passar res. Semblava que els taurons no se n’havien adonat. El corrent es va endur l’esquer, que no havia despertat cap mena d’interès.

—Només ataquen quan els guia l’olfacte —va explicar en Tolland, allunyant-los de la barana—. De fet, podríeu nedar amb total seguretat, sempre que no tinguéssiu cap ferida oberta.

En Corky va assenyalar les tiretes que duia a la galta.

—D’acord. Tu no nedaràs —va dir en Tolland, arrufant les celles.